Ja fa molts segles el poeta Jordi de Sant Jordi escrivia: “e vau cercan ço que no.s pot trobar”. UF! Si en diu de coses un vers tant breu! La poesia com a cerca en procés d’hom mateix i dels altres. Del coneixement i de la realitat. La poesia, com diu Celan, és posar en camí, posar-nos en camí i compartir la responsabilitat de fer camí: d’humanitzar-nos. AquesT és el repte de Jordi de Sant Jordi. Gairebé un impossible, si llegim bé la història o mirem críticament el present. Un impossible com l’amor que, malgrat tot, ens mou. Que no ens deixa desistir quan fer-ho seria el més fàcil. Que ens manté joves quan ja hauríem d‘ésser adults. Que ens provoca dolor i ens fa ésser temeraris.
Cerquem allò que mai podrem aconseguir. Ens cerquem. I aquesta és una empresa hostil i inhòspita. Una empresa que requereix de l'entusiasme i de l’embriaguesa del vi de la vida i del vi que fa sang. De l’amor que és filia i de l’amor que és eros. De la passió i del dolor.
Si en podríem dir de coses! Però el vers es basta per si sol.
Sàvies paraules les del poeta. Poesia "eterna" que ens qüestiona i ens fa perdre la innocència.
I com que el vers l’hem redescobert llegint el darrer llibre de Sebastià Perelló (a la magnífica plaça de la Llotja de Mallorca en una hora baixa de sol suau), no voldríem acabar sense donar-vos uns dels seus versos: “El rigor sever d’allò que no torna / t’ha fet idolatrar l’exactitud / extrema de la paraula que et manca”.
Fa uns dies ens preguntàvem si ens interessa l’educació. La pregunta era retòrica si tenim en compte que tot indica que hi hem renunciat. Cada dia hi ha més gent que ho diu i cada dia hi ha més gent que té clar que l’estupidesa humana és infinita mentre que la intel•ligència humana és limitadeta; encara que la majoria de gent encara pensi el contrari (anem pel bon camí). El cert és que hem renunciat a educar. El sistema educatiu només té un valor funcional. I, de tant adaptar-lo a les necessitats humanes, l’hem deshumanitzat i l’hem convertit en un artefacte artificiós.
Hem renunciat a educar perquè hem renunciat a l’humanisme, si tenim clar que “humanisme” vol dir “amor a la condició humana”: considerar als altres com a germans i donar valor a les relacions humanes (perquè això és el que realment té valor per a l’ésser humà). La resta són falòrnies i cabòries.
Per què invertim diners en les investigacions científiques? Pe r a complir l’expedient? Penso que si. No pas en el cas de la investigació militar però si en el cas que ens ocupa.
Un exemple general: les neurociències ja estan del tot segures de què els únics capaços d’apreciar i gaudir de la bellesa i de generar i compartir art som els humans. No obstant això, en els nostres dies davant de al creació artística hem reculat fins a l’estat dels ximpanzès per a qui dibuixar i fer una creació només és un estímul momentani, un passatemps sense intencionalitat, sense consciència, sense contemplació, sense ganes de tornar-ho a mirar. Avancem o reculem com a humans?
Un exemple de salut: sabem que per a la bona recuperació d’un malalt l’entorn és molt important i també el tracte del metge. Que amb un entorn adequat l’estada als hospitals seria més breu (i això ja és economia i eficàcia). Per contra, fem hospitals que fan pudor, que són capses sense cap mena d’estètica i metges que no expliquen el que fan. Avancem o reculem?
En exemple de conducta: sabem que ingerir alcohol i drogues en un context de música màquina forta (maxacona) fa que aquesta música faci que les drogues danyin molt més el cervell i que el consum d’alcohol sigui més alt. Ho sap qui va a una rave o a una discoteca fins a quin punt l’afecta aquesta “música tòxica”. Avencem i ens fem lliures per escollir o actuem per instint destructiu?
Un exemple musical: sabem que l’educació musical dels infants és cabdal per a la plasticitat cerebral, per a millorar llur rendiment acadèmic, per a la seva formació com a persones (com la dansa, clar). Per contra, dins el sistema educatiu ni la música ni la dansa no hi tenen cap lloc? Avancem o volem recular?
Preguntes i més preguntes, i exemples, senyores i senyors. Que cadascú cerqui.
La figura de Pau Milà i Fontanals ha quedat ofuscada per la del seu germà Manuel. A més, Pau Milà, un dels primers a reivindicar la modernització del cultiu de la vinya al Penedès, el pare de la pintura catalana contemporània, el primer president del primer Museu de Vilafranca..., sempre ha quedat, malgrat la seva activitat política i acadèmica, en un segon pla per haver estat, també, una persona ferma en les seves idees i per haver rebutjat la càtedra quan calia no sotmetre llur dignitat al mercadeig polític.
Enguany fa 200 anys del seu naixement i trobem a faltar, per tot el que en podem aprendre, a faltar que hom el tingui en compte. Perquè, en paraules de Josep Pla, és un homenot de la cultura catalana contemporània . Perquè el seu mestratge ha estat cabdal.
Pau Milà va ser un dels primers a donar valor al patrimoni artístic i a defensar la idea de la història com a procés de vida que serveix per a viure amb més plenitud. A fugir d’academicismes i a implicar-se amb el present i a defensar (com Rodolf Llorens i com Schönberg) que ensenyar vol dir despertar en l’alumne una comprensió de la realitat i de la història (de les tècniques, de les idees, de les formes....) que li serveixi per a obrir perspectives de futur. A dir que educar té un valor històric si equival a aprendre activament. I només per aquesta ensenyança, una societat com la nostra que ha renunciat a educar, ja l’hauria de tenir en compte.
Pau Milà ens ensenya que a través de l’art, com a creació cultural, hom pot comprendre i parlar de coses que se’ns escapen de les mans. Adquirir consciència de si mateix i de la realitat a través d’un llenguatge metafòric i poètic que li permet una comprensió diferent de la que poden aportar l’experimentació i o la matemàtica.
El misteri i l’agonia del món, així com l’angoixa i la contingència humanes ens obliguen a l’art. A cercar i a conèixer. Ens aboquen a l’expressió. A fer-nos humans.
A aquests misteris ens aboca l’estètica de Pau Milà i la de Schönberg, ara rellegida i recuperada pel desmantellament constant del paisatge que dia a dia trepitgem, ja que acabem de comprar a molt baix preu el seu llibre d’harmonia perquè una de les botigues històriques de la ciutat de Tortosa tanca veles (com fa un parell d’anys ho va fer, a la mateixa ciutat, la llibreria més antiga d’Europa, un altre d’aquells tresors que sabem que existeixen quan deixen de ser-hi...).
Pau Milà també conforma aquest paisatge humà efímer. Esperem, però, que encara hi hagi algú capaç de mirar més enllà de la quotidianitat absurda, bruta i sòrdida per posar en valor allò que val la pena.
Una vegada més la filosofia recula en el sistema educatiu. Una vegada més l’Estat demostra que no li interessa l’educació. Sotmet l’educació a un simple procés de selecció social, la converteix en un aprenentatge o ensinistrament tècnic. La política sotmet l’educació a l’economia. Sotmet el ciutadà al treballador. Sotmet la llibertat a la necessitat. Sotmet la solidaritat al votant. Sotmet la paraula a l’estupidesa, la idiotització i la infantilització.
Volem ciutadans crítics? Volem democràcia? Volem persones amb capacitat de formar-se una idea del lloc on viuen? Volem gents amb capacitat de crear, discutir i dialogar? ... Què volem? Em pro de què (o de qui) treballem? Volem gent amb ganes de viure, tolerant i honesta? Em sembla que les paraules sobren. Els fets parlen per si mateixos.
L’aposta és ben clara. Anteposem l’oci a la cultura, l’espectacle a la sensibilitat, la sobreexpressió a la humilitat. L’elector al ciutadà. Ens pensem immortals i superiors i apostem pel poder.
Hem perdut el nord de vista. No sabem ni què vol dir nàixer ni què vol dir morir. Som incapaços de valorar la nostra existència efímera i estúpida dins un cosmos immens. Ens avergonyim de les pròpies misèries però en lloc de voler-les solventar les amaguem rere artificis de coloraines, imatges i serpentines. Ens pensem eterns i superiors, però som insignificants, i massa vegades mesquins.
Volem solucionar tots els problemes amb lleis i més lleis que en lloc de cercar més llibertat, tolerància i solidaritat promouen més restriccions, més fanatisme i més menyspreu (pugen l’extremadreta, el populisme i la xenofòbia, la violència de gènere i entre els adolescents...). Parlem de grans tecnologies però cada dia vivim més aïllats i tancats.
Aquesta és la societat que volem? Què ha de promoure l’educació? Eliminem-la. Eliminem el sistema educatiu! Creem escoles lliures!
Valdria la pena aturar-se cinc minuts a pensar-hi un poc. Valdria la pena que, ni que només fos per un instant, no ens creguéssim els centre de l’univers. Valdria la pena que fóssim capaços de veure on rauen els problemes de veritat i en el futur que estem construint per als qui vénen al nostre darrere.
Cal aprendre a distingir allò que és important d’allò que no ho és. Cal aprendre que la vida són uns pocs dies. Cal aprendre a conviure. Cal aprendre a respectar. Cal aprendre a conèixer i a estimular el dubte. Cal anar contra el dogmatisme i l’eslògan imbècil. Cal aprendre a ensenyar i cal ensenyar a aprendre.
Com bé diu Rodolf Llorens i Jordana al llibre Servidumbre y grandeza de la filosofía que ben aviat trobareu a les llibreries gràcies a la reedició que n’ha preparat Lleonard Muntaner de Palma de Mallorca, la filosofia (com l’art i la ciència) sorgeix del treball i de l’esforç constant. De la lluita per la vida que és una lluita per fer-se responsables de l’existència. No naix ni de la queixa existencialista ni de la supèrbia postmoderna o de les ànsies de triomfar. La saviesa, que és font de vida, emergeix en silenci i a voltes com aquell qui no vol.
Aquest llibre, l’únic que va escriure en castellà i a l’exili quan encara pensava que es podria dedicar a la seva vocació filosòfica (acabat d’escriure a Caracas l’any 1948 i editat l’any 1949 a Buenos Aires i fins avui desaparegut de les prestatgeries de llibreries i biblioteques del país), és imprescindible per qui vulgui saber què vol dir fer filosofia i pensar amb rigor.
Repassant-ne les darreres galerades ve a memòria una altra de les tesis de Rodolf Llorens (manllevada de Pujols): la de l’hegemonia vilafranquina en la cultura catalana. No es preocupin, però, no farem demagògica de vilafranquinisme ranci i de rebotiga. Es tracta de posar sobre la taula tres fets curiosos pel que fa al tema de la filosofia i de l’humanisme europeus i de la servitut amb què els catalans hi hem aportat peces prou valuosos. No parlarem de l’obra magna de Ramon Llull o d’Eduard Nicol, si no de tres autors prou desconeguts del públic general.
En primer lloc, tenim Ramon Martí de Subirats (un altre penedesenc!), sense el qual els “Pensaments” de Pascal mai no haurien existit. En segon lloc, tenim Ramon Sibiuda, el filòsof que va influir decisivament en els “Assaigs” de Montaigne. I en tercer lloc tenim al bisbe Joan Margarit Pau, sense el qual no podríem llegir “El Princep” de Maquiavel, ja que l’obra de l’italià es va escriure sota la influència de “Corona regum” del català (un lllibre dedicat a Ferran el catòlic).
Bons exemples de la servitut de la filosofia. De l’esforç callat però tenaç i constant en pro d’una societat més humana. L’esforç callat de tres catalans rebrosta en tres obres imprescindibles de la cultura occidental. Potser Pujols tenia raó quan deia que els catalans quan anem pel món ho hauríem de tenir tot pagat! Qui lo sap?
La Catalunya contemporània ha deixat de costat als protagonistes de la Catalunya desacomplexada i arrauxada: Ramon Turró, Francesc Pujols... i Rodolf Llorens, de qui avui volem parlar (i qui s’oposà amb virulència a d’Ors i la Noucentisme). Personatges singulars, forts, valents i necessaris per a un país que es vol construir fort i obert.
Cedeixo la paraula, doncs, a Rodolf Llorens i Jordana (Vilafranca del Penedès, 1910 – Caracas, 1985), de qui s’acompleixen 100 cent anys del naixement i 25 de l’òbit. És un dels Vilafranquins més notables del segle XX i hem d’estar agraïts que aquests aniversaris serviran perquè tres obres d’ell siguin reeditades i tornin a remoure les consciències dels lectors. Aquets és el millor homenatge a una obra i a una feina ben fetes, plenes de lucidesa i de combat. Coses molt necessàries per fer possible que la vida quotidiana d’aquest país sigui: “rica i plena; rica de misèria individual i plena de grandesa col•lectiva”.
Els fragments que podran llegir pertanyen a la proclama “Servir Catalunya” i mostren bé el rerefons del llibre Com han estat i com som els catalans (1968).
“Tots ens devem a la terra pairal, però als qui com els catalans pertanyem a una nacionalitat oprimida ens pertoca, més que als altres [...]. convé que, en aquest món en crisi i en aquest temps de confusió, els catalans posem en net el nostre principal objectiu polític i en ordre la nostra intermitent actuació cívica, que no poden ésser altres que: l’objectiu, servir Catalunya; el mitjà, cercar la unió que fa al força. [...] Els catalans hem de procurar no deixar-nos arrossegar per la mistificació de paraules, la confusió de sentiments, l’ofuscació d’idees i la inversió de valors que es viu i que es pateix arreu del món: governants que diuen servir al poble, quan el que fan és aprofitar-se’n; polítics que volen salvar el país i el que persegueixen és que el país els salvi a ells; buròcrates als quals es paga perquè atenguin al públic i passen a creure que són els ciutadans els qui han d’estar a les seves ordres [...]; en lloc dels fills i deixebles estar atents als pares i mestres, són aquests els subjectes a aquells; i els articles de consum consumeixen els compradors. I no sols en l’ordre pràctic, sinó també en la teoria i en l’art; en comptes de l’espai i el temps com a formes de l’existència de la matèria, aquesta és considerada com a derivada de l’espai i del temps; en comptes de considerar el ser social com a determinant de la consciència, es considera com a primigènia la consciència individual; l’art, que hauria d’estar al servei de la vida, el veiem al servei del que és més contrari a la vida: el no res. [...]. En aquest món al revés, va poder adoctrinar el feixisme [...]. Temps de caos ideològic; de violència i coacció, no sols en les accions, sinó en els conceptes que es conculquen, en les idees que s’estrafan [...] la doctrina de donar gat per llebre, el sistema d’amagar l’ou, la tàctica de l’embolica que fa fort [...], ens porta al més gran desgavell i al més monstruós galimaties. [...] En aquest batibull idiomàtic i aquest poti-poti ideològic, és fàcil, fins natural, pensar amb els peus. I no té res d’estrany que hom acabi per enganyar-se a si mateix. [...] Els catalans hem d’estar ben segurs que servim Catalunya i que no passi al revés, que ens en servim”.
Una biblioteca és un nus temporal. Un paisatge ric i complex. Ple de possibilitats i amarat d’esperances. Ple de coneixements que cal desvetllar. Ple de lluites i de cims.
Una biblioteca és un tot orgànic. Desmembrar-la (com se sol fera casa nostra sense cap mena de mirament) és un ultratge. Sobretot si, com és habitual, es fa per ignorància, per menyspreu o per utilitarisme a la menuda.
Una biblioteca és un àngel/missatger adormit a la terra (matèria cultural en repòs). Alhora, és part indispensable de qui l’ha creat i de la seva personalitat, de qui l’ha ordenat amb paciènciai esforç. Filla d’unes inquietuds, d’una època i d’uns problemes. Part indissociable del seu autor.
Mort llur autor, és memòria humil que espera nou alè vital per reviure en vides múltiples (que són vides compartides en i a través d’ella), i per mostrar-se generosa.
Una biblioteca, els seus continguts i el seu ordre (sempre inseparables), són part de la personalitat de qui l’ha creat i dels seus treballs. Al mateix temps, parla amb veu pròpia.
Penso això a Madrid, després de comprar tres llibres de vell. Quan repasso els motius que m’han portat a escollir-los entre els centenars que m’han cridat l’atenció (que no són estrictament econòmics, que també). Quan penso els motius per escollir-los i el prestatge on els posaré després de llegir-los. De qui seran companys de viatge (allí) i perquè seran companys de viatge (en mi).
He comprat un llibre del filòsof Ganivet i el posaré al costat dels llibres de Rodolf Llorens (ell me’l va donar a conèixer mentre preparava el llibre on recollim els articles que va publicar a la dècada del 1930). He comprat Menéndez y Pelayo per influència dels covilatans Milà i Fontanals i, sobretot, perquè parla d’estètica musical. Anirà al prestatge de la teoria musical. I he comprat el llibre d’Eco i altres autors italians perquè hi ha coses que m’han semblat bones de reflexionar d’acord amb el que ara estic escrivint i amb els meus darrers treballs s sobre els beguins. I després de llegir-ne bona part, he decidit guardar-lo amb els llibres sobre els beguinsi les heretgies medievals.
En llegir el llibre de Ganivet em recordo del que jo he fet sobre Pujols i el que en diu Llorens i... Vénen tota una rècula de sensacions, d’inquietuds..., que es remouen i que van agafant cos i formant-se i transformant-se en mi. Que, després del merescut repòs digestiu, quedarà integrat en mi i dins l’ordre en què seran dipositats a les prestatgeries de casa.
