CULTURA I XAFOGOR (cinquena glosa d'estiu)

No fa pas massa dècades, els intel·lectuals estaven il·lusionats amb el segle XX. Pensaven que els avenços de les ciències i els progressos polítics podrien acabar amb els fanatismes i fer-nos individualment i col·lectivament més lliures i tolerants. Que amb les noves formes de comunicació i de transport podríem anar arreu i aprendre el bo i millor de totes les parts del món. Però... les coses no són fàcils! La Primera, i després la Segona (com la Guerra Civil Espanyola, els múltiples genocidis, les dictadures a l'Est i a l'Amèrica del sud, les falses primaveres àrabs..) ho han destarotat tot. L'entusiasme es va convertir en una llaga a l'estomac. Com el Maig del 68, tot s'ha esfumat en un obrir i tancar d'ulls.

Ara, els optimistes, ens diuen que estiguem tranquils, que després del segle més sanguinari de la història (perquè és el que ha desplegat més formes i més massives d'aniquilació de l'espècie i del nostre habitat) vindrà la calma. Que estem a les portes de la tercera gran revolció de la humanitat. La primera va ser al neolític (amb l'agricultura), l'altra al segle XVIII (amb la revolució industrial) i ara etsem al final del cicle de la revolució industrial. Que hem arribat fins aquí per una sèrie d'errors i per una selecció natural i cultural plena d'atzars i que del caos en surt nou ordre. Una nova consciència per redirigir el progrés històric. Mol bé. No ho discutirem. El cert és, però, que fem el turista ja no només uns quants dies a l'any en visitar platges paradisíaques (que tampoc ja no ens ho podem permetre) sinó en la vida quotidiana. El millor exemple del que volem dir el trobem en l'entrevista que li acaben de fer a l'anònima ciutadana Claire Tailhan, una turista francesa que aquest estiu (una vegada més) ha vingut a Lloret de Mar. En preguntar-li sobre Catalunya ha dit ben clar: “No conec res, sóc turista...” Aquesta turista ve a un país i no en coneix ni en vol conèixer i aprendre res i diu que vol ser ciutadana francesa i europea al mateix temps. Europea sense conèixer res de la pluralitat i complexitat d'Europa?

Potser si que l'homo sapiens (nosaltres d'una o altra manera) serem capaços de construir el futur a través del progrés conscient, però estem molt lluny d'arribar-hi.

Al llarg del segle XX més que humanitzar hem hominitzat i tret a ventilar tot el que tenim d'animals i de bèsties. Hem socialitzat una cultura de masses falsament democràtica i cosmopolita i hem matat l'art i la filosofia sota el relativisme i el funcionalisme. Hem evitat la llibertat de pensament i als EUA cada dia hi ha més gent que lluita contra el llegat de Darwin i a Alemanya i a Rússia més fanàtics de la raça (aquí els hem tingut sempre i ora pro nobis).

En tot cas, i per no allargar-nos, direm que no podem endinsar-nos en cap bona comprensió de la cultura del segle XX sense veure que el gran triomf del cinema (ara també en caiguda lliure i autoimitant-se) enfront d'altres formes de cultura fou la introducció de l'aire acondicionat en les sales de projecció. La gent hi anava en massa i amb entusiasme fugint de la xafogor dels carrers i buscant l'obscuritat per a les intimitats més inconfessables.

També fem el turista fugint de la xafogor que provoca una quotidianitat embrutida i corrupte. I ens fem el turista per dissimular la xafogor que ens provoca la pròpia indiferència davant de la vida. Ben torrats, després d'hores a la platja, evitem que se'ns notin els colors i les calors.

FILOSOFIA I HERETGIA (quarta glosa d'estiu)

A la Catalunya del primer terç del segle  XX van coincidir dos pensadors i publicistes singulars i interessants. Pompeu Gener (1848 – 1920) i Francesc Pujols (1882 – 1962). En manuals acadèmics sobre la filosofia a Catalunya se’ls defineix com: “altres filòsofs extravagants, amateurs.” I penso que és injust de fer-ho, sobretot si no s’ofereix una anàlisi de la seva vasta i obra, la qual expressa mot, bé  l’època a la que pertany i conté aportacions que mereixen que ens hi deturem. Certament, en ambdós casos, el personatge es menjà a la persona, però cal destriar el gra de la palla i cal copsar, com deia Crexells, que la paradoxa i l’humor posen sal i pebre al pensament.  

Evidentment, ara no entrarem ni a donar cap lliçó a ningú ni a fer cap panegíric de ningú, ambdues coses són nefastes. Sí que voldríem, però, dir que la filosofia també port ser alegre i riallera i que l’humor és molt important per als humans i denota i exigeix molta intel·ligència. En tot cas si anem a les beceroles de la historiografia del pensament català tenim que d’una banda, els més rigorosos diuen que a la segona meitat del segle XIX a l’Estat Espanyol hi havia: una tímida psicologia escocesa de Reid a Barcelona (Llorens i Barba), a Madrid es creien “avançadíssims” per haver adoptar Krause, hi havia alguns materialistes com Pere Mata i dos positivistes: Alfred Opisso i Pompeu Gener. A Catalunya, però, el sector més “oficialista” tenia clar que hi havia la filosofia del seny cristiana i seriosa (que començà amb Sant Pacià i arriba al P. Miquel d’Esplugues passant per Sant Ramon de Penyafort, Lluís Vives, Jaume Balmes i Manuel Milà i Fontanals) i la filosofia arrauxada, heterodoxa i fins i tot herètica que començà amb Anselm Turmeda i Arnau de Vilanova i arriba fins a Pompeu Gener.

És aquesta “filosofia oficial” la que combat Francesc Pujols i Pompeu Gener des de les pàgines de La Veu de Catalunya i de Criterión, de la mà de Josep Torras i Bages, el P. Miquel d’Esplugues i Carles Cardó, principalment. Per a Cardó, Gener pertany a la filosofia de: “l’esbojarrament, la de la grifolada, la de l’aventura pel món dels pobles i pel món del pensament, la sòrdidament pràctica enmig del vagareig menyspreador de la veritat” (1935). Per a Torras i Bages és un heretge amb tots els ets i uts (1892).

Només volem posar sobre la taula alguns aspectes en què coincideixen els dos autors i que, al nostre mode de veure, són influències de Gener sobre Pujols que després hom ha copsat com aportacions netament pujolsianes.

Primer, s’atribueix a Pujols aquella frase segons la qual el pensament català sempre sobreviu als seus enterradors, la que Dalí posà al monument que li dedicà. Doncs bé, quan Gener parla de Catalunya i del catalanisme del demà (qüestió sobre la qual, com hem analitzat en altres bandes, va exercir una forta influència en Pujols), diu en més d’una ocasió i de forma reiterativa la mateixa idea. Heus ací dos exemples del març i de l’abril de l’any 1901: “Els que’s creyan qu’ab el silenci’s suprimeixen las tendències, s’equivocan. Tota idea creix més, si es que demana de la pròpia energia del fons de les coses” i “lo que ressucita es lo que sols estava enterrat, enfonzat, eclipsat o adormit”.

Segon, en interpretar la història de la filosofia ambdós autors situen l’obra d’August Comte com a fita per avançar en el segle XX. I per ambdós els avenços de les ciències faran que la societat del segle XX pugui ser menys dogmàtica i menys supersticiosa. Per ambdós, com més avanci la socialització de la ciència més lliures serem. I en aquest punt ambdós segueixen bé els avenços de la cultura francesa. L’any 1900 Gener escriu: “la filosofia’s transforma ab August Comte, y la Humanitat recull els beneficis del esperit positiu, qu’es esepcialment produhit per la Ciència francesa.”

Tercer, aquesta llibertat és possible si fugim de la religió cristiana que és la religió de la por. 

Quart, la filosofia ha de ser alegre. I és que com diu Gener seguint Nietzsche: “Tota gran civilisació, tota civilisació forta, ha glorificat l’alegria. [...] La bellesa y l’alegria de al vida no estavan pas renyidas ab la Ciència, sinó al contrari, sempre anavan juntas.” (1901)

Cinquè, la necessitat d’una Catalunya amb una personalitat ferma. Fet que relliguen amb el republicanisme  i amb la destrucció i superació del model dels Estats-nació moderns perquè són estructures falses i perverses al servei dels polítics.

La Catalunya del futur, la que volem independent i lliure, no pot deixar de costat aquest autors. Ferms  i riallers. Pensadors que tenien molt clar que la millor opció per la país era, culturalment, fugir d’un país que menysprea la cultura europea, i que políticament no es podia creure ni en un Madrid ni en un Estat Espanyol que només saben governar amb la força.

CAP A LA INDEPENDÈNCIA (Tercera glosa d'estiu)

Per a sentir-nos membres d’una comunitat cal conèixer a aquells que hi han participat abans. Per a treballar bé en el present cal conèixer bé el passat. Per a sentir-nos satisfets del lloc on hem nascut cal conèixer-lo tant com puguem. Cal saber d’on venim i quins són els valors positius dels que som hereu. Ni l’art, ni la filosofia ni la història no són coneixements ni erudits ni ociosos. Són els que ens permeten pensar-nos i pensar bé. Cosa imprescindible per molta tecnologia que desenvolupem. Són sabers que es relacionen amb el benestar, la sociabilitat, la solidaritat i la llibertat. És clar que una democràcia putrefacte i oligàrquica com la nostra no li interessa gaire que es despleguin amb rigor, i per a controlar-nos com a bens ha escampat bé l’oportuna mala propaganda contra aquesta sèrie de disciplines.

La societat corre molt, tot passa ràpid i tot semblen focs d’encenalls, però, sobretot en una situació com l’actual (per la crisi, d’una banda,  i pel projecte d’independència, de l’altra) no podem fer el badoc. Cal situar-nos bé per agafar empenta. Cal tenir raons i arguments per a l’acció. I cal una acció ferma i decidida.

Fa uns dies en vam parlar citant alguns bons arguments de Ferrater Mora (com abans ho havíem fet a partir de Fuster i de Rodolf Llorens). Avui, penso que és bo donar un espai a les paraules del filòsof Joan Crexells. Sobretot pel que diu de la democràcia, de la qual tan lluny n’estem a l’Estat Espanyol. I en llegir allò que va escriure al primer terç del segle XX sembla mentida que estiguem a l’any 2012! Segur que tenen raó alguns pensadors actuals com Alain Bidou (molt de moda a l’Amèrica del sud i sobretot a Mèxic) quan assevera que la filosofia equival a despertar-se a la vida. A obrir els ulls. No és simple reflexió sobre algun tipus d’assumpte més o menys important. Llança propostes que han de tenir una validesa universal perquè tots som humans.

Pensem que les propostes de Crexells sobre la democràcia ho són. I esperem que el seu entusiasme (ell era molt jove quan les va escriure) corri per les nostres venes i fins al cervell. Per a ell la democràcia és un bé que cal defensar i els seus principis “mai estan definitivament establerts” (com tampoc no ho està la vida humana, sempre en moviment. Això vol dir que no hem de voler salvar el món ni ser portadors de cap “missió històrica”. Simplement, hem de tenir una actitud democràtica. Per això: “els estats sols han de tenir una constitució democràtica, sinó observar una renovada disposició democràtica vers llurs afers.” La democràtica, que és la llibertat, es construeix cada dia. I és que avui, els catalans, lluitem contra els qui veuen la història com un procés determinista (aferrat a un territori, a unes lleis...). I contra aquells que, com diu Crexells, encara no han entès que no hi ha individu sense col·lectiu i que és una fal·làcia apel·lar a l’inidividu (com a suposada font de pluralitat) per carregar-se la nació: “Si de l’individu ne traiem tot allò que és social, gairebé no restarà sinó un fet natural, del valor d’un mineral o d’una planta. La identitat de llengua, la comunitat d’història, donen als individus una nova ànima” escriu Crexells en analitzar l’actitud nacionalista.

Tot això es fa sense oblidar que la nació és un subjecte polític que ha de voler i d’aconseguir “la màxima universalitat de ço que és ideològicament substantiu amb la màxima individualitat de ço que és adjectiu.” Un subjecte polític col·lectiu (i de dret) que vol la màxima plenitud individual i col·lectiva i la màxima pluralitat en la vida humana, perquè no hi ha drets individuals sense drets col·lectius i viceversa. La màxima democràcia. No pas formal. Real i en actitud. Dia a dia. Per a la màxima llibertat perquè no volem una història determinista sinó una història influenciada pels ideals i per la llibertat d’acció perquè els humans, fins  i tot presos, hem de mantenir la voluntat d’obrar com si fóssim lliures. I perquè “la Nació com a personalitat si té algun valor positiu a produir en la Història, té dret a ésser respectada”, com escriu Crexells l’any 1922.

Per això constata que l’ideari espanyolista i l’ésser català són profundament incompatibles. Ell critica als regionalistes catalans que no van saber aconseguir la independència en el moment de la Primera Guerra Mundial. Demostra que Catalunya pot ser independent (i més pròspera si ho fos...) i per això: “cal que sorgeixi una altar generació de polítics que perdi aquesta por.” I d’economia, en Crexells, en sabia un niu. (I també és un dels primers autors que utilitza el concepte de “Països Catalans”.

Esperem que açò escrit a la dècada del 1920 avui pugui tenir camins de sortida. És a dir, fer-se pràctic. La nostra història no naix del no-res ni és fruit de l’atzar, de la improvisació o del pur tactisme com es pensen les elits de Madrid.

No cal trencar-se les banyes en impossibles. Espanya és morta. Cal mirar avant i portar el sarró ben ple d’entusiasme, de raons i de projectes.

FILOSOFIA I VI (Segona glosa d'estiu)

Somiar i racionalitzar són dos exercicis vinculats a la parla i a l’art, fer volar la imaginació i constrenyir-la al mateix temps. De fet, hi ha tres elements que trobaran ben presents en tots els textos que inclou aquest treball: la paraula, la música i el vi. I és que tots tres formen part de la nostra tradició mediterrània.   
Per a qui pensi que l’apel·lació al vi és retòrica, li direm que els avenços del coneixement del cervell ens han permès veure que la saviesa del sentit comú acumulat en dites com: només els nins  i els borratxos diuen la veritat és ben clara. De fet, ja sabem (experimentalment) que la ingesta d’alcohol afecta el funcionament dels lòbuls prefrontals, els quals són els encarregats de l’activitat executiva. És a dir, del control de l’activitat subjectiva. En la regulació i control de les emocions, de la impulsivitat i del comportament humà en general. D’un comportament que fins a l’adolescència (i quan hem begut dosis d’alcohol) és més regit pels impulsos i les emocions que no pas per les raons. Més inconscient o desacomplexat, per dir-ho de maneres més planeres. Cada embrió de dubtes (com diu el poeta Arnau Pons) és un  raïmet de paraules i de cèl·lules irades.

L’ésser humà és lloc d’aparició i d’encontre dels discursos lingüístic i musical i el vi és un clar vehicle de les idees, de les emocions i de la civilització. No hi ha tertúlia ni banquet sense vi. I no hi ha consciència sense estats alterats de la consciència. Si la paraula burxa i udola, la música dramatitza la temporalitat de l’ésser i el vi és símbol de civilització (des de la Pèrsia clàssica). Aquests, són tres elements fonamentals per a entrar en la nostra tradició cultural i per endinsar-nos en les maneres de mirar, de comprendre i d’estudiar i de relacionar-se dels nostres avantpassats. És a dir, per aprendre de la memòria que ens acompanya, conscientment i inconscient.

Les paraules i les músiques donen geometria al temps i uneixen el temps i l’espai. La ingesta alcohòlica mira aquestes geometries amb un calidoscopi (contraposa diferents geometries a la recerca d’alguna cosa amb plaer).

Si bé és cert en la base de la memòria hi trobem els gens, no ho és menys que també hi ha els sons i les paraules. Aquestes són les unitats bàsiques de la memòria; de les característiques bioculturals del nostre mode d’ésser. Les paraules i els gens formen llargues corrues de cadenes que es pleguen i repleguen per a generar moviment i vida. Així doncs, si és cert que les característiques biològiques vénen determinades per la concurrència i la interacció de diversos gens, no podem deixar de dir que l’ambient modula la manifestació de les característiques biològiques, per exemple de la intel·ligència (sense estímuls educatius) o del creixement (si hi ha una alimentació deficient). Cal ben alimentar al cervell i al cos. I l’assaig, que és el que avui em proposo i us proposo, és un dels aliments del cervell.

El vi, la paraula i la música són tres elements que han acompanyat el procés de l’hominització a la humanització (i la deshumanització). Així, mentre la paraula i la música són dues formes d’expressió i de saviesa, el vi és el vehicle de la socialització d’aquesta saviesa a través de l’esforç, el plaer i les emocions.

La música i les paraules (com les matemàtiques i la pintura) il·luminen la realitat i el vi fa que aquesta llum sigui més o menys potent. Ho narra bé Antonin Artaud en la seva aproximació a Van Gogh: Digne acompanyament a la mort d’aquell que, durant la seva vida, va fer girar tants de sols borratxos sobre tantes moles en rebel·lia i que, desesperat, amb un tret d’escopeta al ventre, no va saber no inundar de sang i de vi un paisatge, xopar la terra amb una última emulsió, alegre alhora i tenebrosa, amb un gust de vi agre  i de vinagre tarat. (Van Gogh, suïcidat per la societat. Barcelona: Angle, pp. 38-39).

         Si les paraules (les lletres), la matemàtica (els números) i la música (els sons) constrenyen i eixamplen la imaginació per a donar-li nou impuls, el vi ajuda a dissoldre i a mesclar aquests elements per a fer-los més dialogats, sinuosos i insinuadors. Hi ha el moviment eròtic del vi que ens fa alçar de la cadira i la «philia» de les arts que permet materialitzar el moviment cognoscitiu. Per això, com diria d’Ors, sempre cal estar enamorat (per aprendre constantment).

Si volem un bon vi l’envellirem a la bóta perquè agafi nous aromes i gustos. És a dir, el domarem per donar més volada a la seva força atàvica. L'obligarem a fer l'esforç de desplegar totes les seves potencialitats tancat dins la bóta (que és dins el celler). Farem que s replegui per a desplegar noves potencialitats. I si volem fer-ne un producte molt més fort i destil·lat anirem als aiguardents.

També les paraules necessiten d’aquests processos de fermentació i de destil·lació. Ho fan xocant amb altres paraules i maridant-se amb vins. Dos elements imprescindibles de qualsevol diàleg que vulgui ser fructífer i no mera xerrameca. La mescla i la descoberta, el treball pacient i el gust per la innovació.

            Fet i fet, el llenguatge humà es fonamenta en els processos de: reiteració (atès que la frase que comencem a pensar o a pronunciar és constantment examinada i reelaborada per aconseguir el significat més precís que li volem donar d'acord amb l'entorn i va modificant-se a mesura que la verbalitzem) i recursió (que és l'establiment de cicles consecutius en què la sortida mental d'un pensament o output és agafada com a  entrada o input del següent cicle de pensament). I ambdós processos són a la base de la creativitat humana. I el bo i millor és que aquestes dues capacitats les trobem relacionades amb  les capacitats motores fines.

FILOSOFIA I VI (primera glosa d'estiu)

Sens cap mena de dubte Catalunya és un país de vins. I si el vi fou un element primordial dels simpòsiums grecs i, per tant (tothom sap que per a Plató el vi mena al diàleg i fa fluir les idees i els raonaments), de la filosofia, també ho ha estat en la cultura catalana. El primer exemple el trobem en Ramon Llull; qui recull la tradició simbòlica de la vinya com element de civilització en el cristianisme.

En diversos dels seus diàlegs Plató fa evidents aquests postulats que més endavant recollirà un Llull que no s’allunya d’una visió platònica del món), qui també recull la tradició cristiana de la vinya com a planta de civilització.

Aquesta doble vessant del pensament de Llull queda ben clara quan l’any 1283 escriu una de les seves obres més famoses: el Blanquerna. ÉS a dir: el “Llibre d’Evast, Aloma i Blanquerna. Una obra optimista en què a través de la vida de Blanquerna (el fill del matrimoni entre Evast i Aloma) explica (dramatitza) el seu projecte utòpic d’una societat millor. Un llibre ple de simbolismes (començant pels noms del seus protagonistes) i també en el mateix moment en què en una frase molt explícita diu que la seva missió pedagògica i política Blanquerna l’assumeix a la muntanya de Miramar: “Entre la vinya i el fenollar” quan “Amor me pres”. És a dir, en el món entre la vinya que simbolitza la civilització i la cultura a través del cultiu de la terra (que és ordre) i el fenollar que és l’herbasser de fonolls que hi ha als marges de les vinyes (les aromes indòmites de la realitat no cultivada). Per tant, el seu projecte és un projecte de creació i d’ordre. Un projecte de creació del cosmos a través del logos i de l’amor (de la paraula amorosa). Per què? Perquè: “la justícia procura pau i la injustícia guerra. Les paraules humils anuncien pau i les superbes guerra” i perquè: “Amor és aquella cosa qui los francs met en servitud e a los serfs dóna llibertat.”

Plató, Plutarc, Aristòtil, Albert el Gran... van cantar les virtuts del vi com a vehicle de civilització. Per això, com escriu Azélina Jaboulet-Vercherre (Florilège de Discours savants sur le Vin, 2012): “Conscients de la place du vin à la croisée et des états, nos ancêtres savaient décrire sa dégustation, non seulement comme un phénomène ordinaire de consommation, mais aussi comme une pratique sociale se transformant en acte culturel touchant parfois au sublime, parfois à la déliquescence.”

Això si, la relació entre la filosofia i el vi no sempre és per a simbolitzar l’ordre sinó també el trencament de l’ordre. Un cas el tenim en el filòsof Jean Dubuffet (1901-1985) qui, a banda de ser un filòsof interessant, i un pintor suposadament naïf i innocent, es dedicà al comerç del vi. Cada època fa sa guerra.

QUARKS, ÀTOMS I PERSONES

Al llibre El quark y el jaguar, Murray Gell-Mann, deia que calia conèixer els vincles entre les lleis fonamentals de la física  i el món de l’ésser humà. Així mateix, a banda de parlar de la física quàntica i de les partícules elementals, que és el tros que ell conrea amb deler, diu que en la realitat hi ha sistemes complexes adaptatius (com l’evolució biològica i el procés humà d’aprenentatge) i que hi ha sistemes complexes no adaptatius (com les galàxies).

En relació amb la física quàntica, la de les partícules elementals que ha revolucionat el segle XX, digué que aquesta tracta amb ens com els fotons i els neutrons, que es comporten igual estiguin on estiguin, perquè les partícules elementals no tenen individualitat. Per tant, la mecànica quàntica no és una terra sinó un marc on encaixar qualsevol teoria física moderna. El quarks són les partícules elementals que constitueixen el nucli dels àtoms i estudiar-los vol dir deixar de costat el determinisme de la física clàssica ja que quan els volem estudiar només podem calcular probabilitats.

Conèixer la realitat, com va dir Francesc Pujols, és un repte. Un repte que avui molts han oblidat (sobretot després de plans educatius nefastos i ideològics com que el que acaba de preparar l’imbècil de Wert). Hi havia un moment en què els humans teníem ganes de saber com va començar el món, quins elements el conformen, quin seria el seu final... Avui no ens preocupem d’aquests temes. No coneixem la realitat i, en conseqüència, tampoc no coneixem qui som ni tenim una idea clara del nostre mode d’ésser. Això ens converteix en éssers adotzenats i abocats a la manipulació. No tenim curiositat per mirar més enllà del nas. Per aquell saber ociós que permet viure amb un marc vital que és gran i que permet més llibertat.

Conèixer, com sabien els clàssic, els medievals i els romàntics, és "il·luminar". Il·luminar és fer que els coses brillin (també la vida) i que les coses es vegin amb més nitidesa. Per això "fer lluminàries" és fer festes i tenir alegria. Alegria per veure i viure el món amb més claror i amb més plenitud. Heus ací el que guià la construcció dels grans vitralls gòtics i de la Sagrada Família de Gaudí. La visió de l’arquitectura com a plasmació de la llibertat de l’artista per crear espais grans i capaços de crear il·luminacions ben diverses i riques. Il·luminar per a saber més i per a ser més alegres (plens de llum, d'emocions i de plaers), per a viure millor. I els dies que s’il·luminen, dins el calendari litúrgic, són els dies de fastos (els altres, els que imposen les polítiques actuals, són els nefastos).

Al costat de casa, però, les ciències treballen. Hi ha un món que es mou. Al sincrotró Alba (a Cerdanyola del Vallès) han corroborat una de les previsions d’Einsten sobre el món subatòmic: quan accelerem un electró a velocitats properes a la de la llum aquest deixa d’envellir, el temps es detura. Ja no decau. La ciència desafia el sentit comú i fem experiments que permeten, per exemple, millorar molècules farmacològiques. També al CERN, fa ben poc, van poder, finalment (després de 40 anys!), trobar el bosó de Higgs, la darrera partícula que quedava per a conèixer totes les que havíem previst que havien d’existir. És la partícula que genera matèria del no-res. Amb aquesta descoberta (trobada a la manera com treballen els arqueòlegs, és a dir, reconstruint a partir dels rastres que genera) queda complet l’edifici del món subatòmic, iniciat en el moment en què Marie Curie va descobrir la radioactivitat, amb la qual es demostrava que en el món subatòmic hi havia una activitat que encara desconeixíem. 

Demòcrit estaria content. Després de mils d’anys l’atomisme clàssic ha vist la magnitud de l’edifici que somnià (encara que no sigui tal i com el va imaginar).

FRANCESC PUJOLS I L'ESCALA DE LA VIDA

Durant molts anys els catalans hem mirat Francesc Pujols de reüll, sobretot des del món acadèmic. No obstant això, a mesura que l’hem conegut millor les coses han canviat. Hom s’adona que el pensament de Pujols és capaç de donar-nos una bona comprensió de la realitat  i que allò que ell defensa és ben vigent quan afirma que: per a pensar rigorosament cal tenir present el coneixement científic, que els humans hem de fugir dels dogmes i dels discursos de la por, que hem d’aprendre a pensar per nosaltres mateixos, que cal una comprensió global de la vida humana, que hem d’abandonar les supersticions i les pors... És a dir, també, perquè ens incita a repensar les coses i a formar-nos una opinió pròpia  a través del diàleg per la seva lucidesa.

L’eix central del pensament de Pujols és la coneguda Escala de la vida que té cinc graons: (1) el vegetal, (2) el protozoic, (3) l’animal, (4) l’humà i (5) l’angèlic. Essent el número cinc, en la nostra tradició cultural, un nombre ple de simbologia (com també ho és la seva representació geomètrica: el pentàgon). Simbolisme que trobem en la visió de l’ordre còsmic de Pitàgores (dels cinc planetes coneguts, dels cinc estats sòlids coneguts, del pentagrama místic...), a la càbala (per a qui el número cinc representava la quintaessència de la vida intel·lectual i de les coses) i a la bíblia (en què expressa la gràcia de Déu), per posar alguns exemples ben diversos.

El número cinc és a la base de l’obra de Pujols. En el “sistema” de Pujols hi ha un total de cinc escales de cinc graons cadascuna, les quals li permeten explicar tots els àmbits de la realitat.

Certament, l’Escala de la vida es pot reinterpretar de moltes maneres i, com va fer ell en relació a les escales de Ramon Llull i de Ramon Sibiuda, reestructurar-la. A més, com a símbol de la nostra comprensió racional de la realitat, té un alt valor pedagògic.

El primer valor pedagògic el trobem en la idea de la vida humana com una escala que ens permet anar del concret al general, per tornar després al concret i reiniciar el procés cíclic de tota educació. És a dir, d’ascens i de descens de l’enteniment, que diria Llull. Com a símbol de la necessitat del coneixement i de la cultura humana per anar del concret al general i per desenganxar-se del més concret i limitat per a tenir una visió global d’allò que és objecte d’estudi, i de la vida mateixa. I aquest és el paper de la reflexió filosòfica. El segon, és el del símbol del coneixement i de la vida ètica com un esforç en què podem tirar amunt i retrocedir, i això vol dir que en cap moment es pot baixar la guàrdia, que el coneixement i la ètica són dos processos vitals constantment oberts.

Finalment, podem ben dir que l’Escala de la vida és una primera manera per a explicar què és la vida. No hi res de més difícil que donar una definició tancada de la vida. De tota manera, sí que podem dir que a la vida s’hi vinculen tres processos claus que Pujols entén bé: la reproducció, la variació i la selecció natural (i cultural). Per això l’escala mostra un altre fet determinant de la vida: el sorgiment de propietats emergents (cada graó en seria una) a partir de nivells d’organització cada vegada més complexos que ens porten des de la matèria inert fins a la matèria viva i, finalment, la matèria cultural.

Així, seguint el que avui sabem a través de les ciències biològiques, direm que a l’inici de l’escala hi podem posar: (1) els àtoms (ja que tota la matèria de l’univers és formada per uns noranta àtoms, entre els quals destaquen els de carboni i els de l’aigua), (2) els protozous (que, com bé sabia Pujols, és un organisme unicel·lular i les cèl·lules són els primers éssers vius que coneixem), (3) els vegetals i (4) les plantes són els dos següents (com bé va dir Pujols, que són éssers vius formats per una munió de cèl·lules cohesionades, organitzades i  coordinades) i, al darrer graó hi posem (5) als humans (que estem formats per 100 bilions de cèl·lules, els qual tenen com a propietat emergent la consciència i, amb ella la cultura, és a dir allò que Pujols anomenà “àngel” ja que són propietats que van més enllà de l’estrictament material i inclou l’espiritualitat).

Pensem-hi. La tradició és aquesta possibilitat de diàleg i de construcció en comú, de debat i de comprensió en comú d’acord amb els avenços del coneixement humà de la realitat sencera.