PER LA INDEPENDÈNCIA!

Acabo de llegir un dels breviaris editats per la Universitat de València en què s’hi recullen els viatges de Giacomo Casanova (1725 – 1798) pels Països Catalans l’any 1768. El llibret, editat l’any 2005, és un magnífic retrat de l’època i atrau per la ironia, el sarcasme i la inspiració de l’autor. Tots els historiadors, sobretot els de l’època moderna, l’haurien de llegir per l’estil i pel contingut. A mi me n’han interessat diversos aspectes, d’entre els quals en destacaré dos (per les dates en què ens trobem).

En primer lloc, una breu nota sobre la consciència nacional dels catalans que ell no acaba d’entendre. Casanova considera que es troba de viatge per Espanya, però s’adona que quan els catalans parlen del Capità General del Principat de Catalunya (nomenat pel rei) l’anomenen “virrei”: “la gent l’anomenava així, ja que deien que Catalunya era un regne i no un Principat.” Aquesta anotació, conjuntament amb les que fa sobre les diferències entre les lleis catalanes i les castellanes, i les anotacions que trobem en els dietaris d’altres viatgers estrangers per terres de parla catalana en aquella època (sobre la llengua i les gents del país), no són anecdòtiques. Mostren la pervivença del sentiment nacional (de regne diferenciat), malgrat la derrota del 1714.

En el cas que ara ens ocupa, i en relació al dret a decidir i a la necessitat de fugir d’Espanya, però, hi ha dues reflexions que són més interessants. I fan referència al tarannà dels espanyols. La primera diu: “Pobres espanyols. La bellesa del seu país, la fertilitat i la riquesa són la causa de la seua mandra, com les mines de Perú i Potosí són les de la seua pobresa, del seu orgull i de tots els seus prejudicis.” I en la segona rebla el clau sobre l’orgull i les ànsies d’ostentació (que avui, per exemple, ens han portat a fer aeroports, autopistes, ciutats de les arts i tota mena d’infraestructures sense cap tipus de sentit ni de planificació): “L’espanyol és ambiciós per caràcter, i no fa res si no és amb la finalitat de ser admirat i jutjat superior als seus semblants.”

Contra la primera i contra la segona hem de construir l’Estat català. Prou orgull espanyol! Ja ens ha contaminat en excés a través de la corrupció que ha convertit en una putrefacte pantomima la democràcia espanyola i en inoperant la indústria catalana. I, sobretot, prou ambició desmesurada. Avui tenim un Estat arruïnat que no sap mantenir-se si no és escanyant i deprimint als Països Catalans. Un Estat sobredimensionat, sobresubvencionat i egocèntric. Una ampul·lositat nefasta plena de trens d’alta velocitat que no es poden pagar i de bancs que han quedat arruïnats. Un Estat que, com els vells reis espanyols, fa pagar els seus deutes i les seves ambicions desproporcionades als ciutadans del carrer. Un Estat retrògrad i pervers que té el seu màxim exponent al capdamunt de les seves santes i sagrades institucions, com ja sabem ben bé (i per no perdre els vells costums majestàtics).

Avui, com  al segle XIX, i com ja ha fet evident el BCE, l’Estat Espanyol s’ha tornat a arruïnar per la seva ambició que l’ha portar a fer més Alta Velocitat que ningú (i més insostenible que enlloc ja que un de cada quatre trajectes només té un passatger al dia) i a fer caure tot els seu sistema financer. Va passar el 1864! I va passar el 2008!

Al segle XIX, mentre la reina es dedicava a copular sense aturador, el 40% de les entitats financers de l’Estat van haver de ser liquidades. Anem de boom en boom (el turístic, el de la construcció, el dels trens....) i quan esclaten sempre paguem els plats trencats els mateixos. Avantposen la seva idea de nació a la llibertat i al progrés. I ja en tenim prou d’aquest color! L’Estat Espanyol és autodestructiu i cal sortir-ne ràpidament.
Ho va dir ben clar Mircea Eliade: l'Espanya eterna mai no podrà fugir de la seva follia.

FESTA I TRADICIÓ (sisena i útlima glosa d'estiu)

A Les formes de la vida catalana. (1944), Josep Ferrater Mora diu: “El català se sent segur de si mateix quan té consciència del que està fent [...]. Catalunya és substancialment tradicionalista, si per tradicionalista entenem, no una doctrina, sinó una forma de vida, això és, una manera de respectar el passat [...]. Aspirar a la continuïtat de la vida significa primordialment voler que la vida tingui sentit [...] Continuïtat dins la vida individual i continuïtat dins la vida col·lectiva s'impliquen.”[1] Per a ell, la vida és moviment i complexitat. I la continuïtat de què ens parla no és una evolució lineal sinó, moltes vegades, desconcertant; molt propera al que avui coneixem dels sistemes vius d'alta complexitat. És una construcció sense treva en què el passat i el futur es coimpliquen i es transformen. “Passa amb els actes que tenen tradició, que prolonguen i alhora absorbeixen el passat, el mateix que amb una frase truncada a la qual s'incorporen successivament nous elements. Aquests elements no poden juxtapsoar-se a l'atzar; es troben, en certa manera, condicionats pels anteriors. [...] En lloc de limitar-se a ampliar la frase l'omple de noves significacions abans totalment insospitades. [...] Una vida humana així edificada canvia sense treva. [...] La vida no serà ja aleshores una sèrie de fugisseres i ràpides espurnes, sinó un foc molt semblant al foc de què ens parlava Heràclit: un foc eternament vivent, que s'encén amb mesura i s'apaga amb mesura.”[2] Una mesura que oscil·la entre el romanticisme i l'utilitarisme, que és una manera de gestionar l'herència transformant-la (mantenint-la viva) i que justifica el que és justificable.

De seguida veiem que aquestes quatre ratlles de Ferrater servirien per fer una tesi doctoral sencera, ben gruixuda i ben sucosa (pantagruèlica que en dirien els antics). No ho farem. Tranquils. Acotarem les paraules per tractar de la importància de la tradició-com-a-continuïtat-de-la-creativitat (que és la definició que manta vegades hem repetit) i de la importància de la sociabilitat lligada a la festa. Abans de començar, però, deixem ben clares les imatges plàstiques que ens acompanyen. Si Ferrater i Mora posà com a símbol de la cultura i de la tradició la sardana (pel mestratge rebut de d'Ors però amb calçador), per a nosaltres cal canviar-la. Si del que es tracta és del “foc d'Heràclit” hem de posar com a imatge als Castellers (com ben encertadament van veure Pujols, Ynglada, Dalí...). Per això i perquè són la màxima expressió del model festiu del Penedès i Camp de Tarragona, que és el que s'ha implantat amb èxit  arreu de la cultura catalana (amb la singularitat de les muixerangues al País Valencià).

En el transcurs de les darreres dècades hem dedicat molt de temps i d'esforç a buscar dates i més dates sobre tot el que envolta la festa. Cada poble volia ser el primer i el més antic en tot i cada investigador donar la notícia més sonada. Certament, cal saber-ne el màxim perquè per cada mínima intervenció cal tenir tot el que puguem a l'abast, i més. Però ho hem fet amb afany erudit i garrepa, egoista i amb poca traça.

Això ens ha portat a una de les frases de Ferrater que pot semblar més incomprensible, aquella segons la qual el futur i el passat es transformen. I és ben bé així. Hem reinventat un munt de coses fent veure que eren “autèntiques” i hem “tergiversat” i canviat el passat a gust i a cor què vols a partir de falses veritats, de paraules infames i de veritats a mitges (a vegades amb bona fe i altres amb molta mala llet). El Ball de Cercolets de Vilafranca, per exemple, avui, és un “ball de parelles” i l'entenem com un “ball vuitcentista” quan mai no havia estat ni una cosa ni l'altra. Les paraules del present han canviat el seu passat i, també, el seu futur.

Una altra frase interessant és la de la “continuïtat dins la vida individual i col·lectiva”. La festa és un trencament de la vida quotidiana (dels seus horaris, de les formes de relació, dels carrers....) i és aquest trencament el que permet la continuïtat de la comunitat, el rebrostar de la consciència individual i col·lectiva. És a dir, la possibilitat de donar sentit a la nostra forma de viure i d'ésser. Un exemple nítid el trobem en la comunitat catalana del Quebec. Al Casal Català s'hi va crear una colla castellera després que un quebequès fes una estada a Barcelona i participés de la colla dels Castellers de Gràcia. En crear una colla allà, a l'altre costat de l'Atlàntic, va fer, potser sense voler-ho, que es produís una reactivació de la comunitat catalana i catalanòfila del Quebec”, com conta Èric Viladrich, responsable del programa d'estudis catalans de la Universitat de Mont-real (ARA, 19/08/2013).

Viure la tradició i actuar-hi  i estudiar-la ha de ser per comprendre millor la nostra manera de viure. Per fer que el passat no sigui alguna cosa llunyana i morta sinó una possibilitat real. El folklore és un nus on s'hi relliguen molts passats. El folklore són aquelles expressions que permeten obrir-nos a la festa i a la comunitat, sortir de la individualitat per ser-membres. Si el treball diari separa i disgrega la festa fa tot el contrari. Ho deien els bons amics de la recent creada Muixeranga de Vinaròs en una entrevista: “formar part d'una muixeranga dóna la sensació que formes part d'un ens on tots i totes tenim una funció important, des de la persona més xicoteta fins a la més gran. Tots units amb l'objectiu comú d'alçar una estructura humana [...]. Les muixerangues [...] tenen una funcionalitat festiva [...] i aquesta visió festiva és per  a nosaltres un tant revolucionària en el sentit que no discrimina per raons de sexe, d'edat, de cultura, religió ni fins i tot polítiques.” (Lacalamanda.com; 16/07/2013).

Saber fer festa és un art, els antics ho sabien bé. I la solemnitat de la festa és, d'una banda, el silenci i, de l'altra l'espetec potent del tro, de les campanes i de les gralles. Vegeu als castells a plaça. La solemnitat és el silenci quan la construcció puja, inseparable de l'espinguet de la gralla que l'acompassa.

La festa és, també, una activitat i un retorn. La intensitat i la continuïtat d'allò que fuig. Per això ens uneix i per això, en paraules de Gadamer (que bé subscriu Ferrater): “tradició no vol dir mera conservació, sinó transmissió. I la transmissió no implica deixar intacte el vell, limitar-se a conservar l'antic, sinó aprendre a cencebre-ho i a dir-ho en cada present.”[3] És una doble activitat. Molt difícil. Transmetre també és traduir d'una generació a una altra.

La transmissió és la clau de volta i aquesta ha de ser molt exigent, sigui oral o escrita, com la trobem en els cants polifònics renaixentistes ben vius en terres d'Itàlia. Però no només hi ha transmissió en el retorn. El retorn també és sociabilitat (de la família, dels amics...). Retorn a la vila, a la infància, als vells amics... Un retorn que es produeix en nivells fins i tot insospitats: sopars d'exballadors de les comparses, de les parelles dels organitzadors, tertúlies i debats, assaigs als carrers, “concerts” i rutes pels bars... L'expressió ho diu ben clar i català: tota cuca viu! Hi ha una sociabilitat multitransversal i hom fa mocadors, samarretes i tot tipus d'elements identificatius. Esmorzars, dinars, sopars i moltes hores a peu dret (abans i durant la festa).

La festa és una manera de viure i mostra formes de viure (no se celebra de la mateixa manera a Sitges que a Vilafranca o a Vilanova i la Geltrú). Hi ha coses que, tot i la proximitat i la pertinença  a un mateix model, no es poden trasplantar d'una poble a un altre. Són la idiosincràsia de cada festa. Cal viure-les des de dins.

A més, en els mesos de juliol, agost i setembre a Catalunya es produeix una fenomen curiós. És l'esclat de les festes majors, que podríem dir que comencen amb la Patum per Corpus i acaben per la Mercè a Barcelona, o per Sant Jordi i fins a Santa Tecla, com ho prefereixi el lector, que pel cas és el mateix. Aquest és un fet que no passa en altres països. Ho copsà bé l'Eugeni Xammar en anar a l'exili l'any 1939. És allò d'anar de vacances després de la festa major del poble o d'anar de festa en festa intentat ser-ne molt més que un simple espectador-turista. I que així sigui.

---

[1]     Josep FERRATER (2012); Les formes de la vida catalana. Barcelona: Edicions 62, pp. 48-49.

[2]     Ibídem, pp.43-44.

[3]     Hans-Georg GADAMER (2010); La actualidad de lo bello. Barcelona, Paidós / ICE / UAB, p. 116

CULTURA I XAFOGOR (cinquena glosa d'estiu)

No fa pas massa dècades, els intel·lectuals estaven il·lusionats amb el segle XX. Pensaven que els avenços de les ciències i els progressos polítics podrien acabar amb els fanatismes i fer-nos individualment i col·lectivament més lliures i tolerants. Que amb les noves formes de comunicació i de transport podríem anar arreu i aprendre el bo i millor de totes les parts del món. Però... les coses no són fàcils! La Primera, i després la Segona (com la Guerra Civil Espanyola, els múltiples genocidis, les dictadures a l'Est i a l'Amèrica del sud, les falses primaveres àrabs..) ho han destarotat tot. L'entusiasme es va convertir en una llaga a l'estomac. Com el Maig del 68, tot s'ha esfumat en un obrir i tancar d'ulls.

Ara, els optimistes, ens diuen que estiguem tranquils, que després del segle més sanguinari de la història (perquè és el que ha desplegat més formes i més massives d'aniquilació de l'espècie i del nostre habitat) vindrà la calma. Que estem a les portes de la tercera gran revolció de la humanitat. La primera va ser al neolític (amb l'agricultura), l'altra al segle XVIII (amb la revolució industrial) i ara etsem al final del cicle de la revolució industrial. Que hem arribat fins aquí per una sèrie d'errors i per una selecció natural i cultural plena d'atzars i que del caos en surt nou ordre. Una nova consciència per redirigir el progrés històric. Mol bé. No ho discutirem. El cert és, però, que fem el turista ja no només uns quants dies a l'any en visitar platges paradisíaques (que tampoc ja no ens ho podem permetre) sinó en la vida quotidiana. El millor exemple del que volem dir el trobem en l'entrevista que li acaben de fer a l'anònima ciutadana Claire Tailhan, una turista francesa que aquest estiu (una vegada més) ha vingut a Lloret de Mar. En preguntar-li sobre Catalunya ha dit ben clar: “No conec res, sóc turista...” Aquesta turista ve a un país i no en coneix ni en vol conèixer i aprendre res i diu que vol ser ciutadana francesa i europea al mateix temps. Europea sense conèixer res de la pluralitat i complexitat d'Europa?

Potser si que l'homo sapiens (nosaltres d'una o altra manera) serem capaços de construir el futur a través del progrés conscient, però estem molt lluny d'arribar-hi.

Al llarg del segle XX més que humanitzar hem hominitzat i tret a ventilar tot el que tenim d'animals i de bèsties. Hem socialitzat una cultura de masses falsament democràtica i cosmopolita i hem matat l'art i la filosofia sota el relativisme i el funcionalisme. Hem evitat la llibertat de pensament i als EUA cada dia hi ha més gent que lluita contra el llegat de Darwin i a Alemanya i a Rússia més fanàtics de la raça (aquí els hem tingut sempre i ora pro nobis).

En tot cas, i per no allargar-nos, direm que no podem endinsar-nos en cap bona comprensió de la cultura del segle XX sense veure que el gran triomf del cinema (ara també en caiguda lliure i autoimitant-se) enfront d'altres formes de cultura fou la introducció de l'aire acondicionat en les sales de projecció. La gent hi anava en massa i amb entusiasme fugint de la xafogor dels carrers i buscant l'obscuritat per a les intimitats més inconfessables.

També fem el turista fugint de la xafogor que provoca una quotidianitat embrutida i corrupte. I ens fem el turista per dissimular la xafogor que ens provoca la pròpia indiferència davant de la vida. Ben torrats, després d'hores a la platja, evitem que se'ns notin els colors i les calors.

FILOSOFIA I HERETGIA (quarta glosa d'estiu)

A la Catalunya del primer terç del segle  XX van coincidir dos pensadors i publicistes singulars i interessants. Pompeu Gener (1848 – 1920) i Francesc Pujols (1882 – 1962). En manuals acadèmics sobre la filosofia a Catalunya se’ls defineix com: “altres filòsofs extravagants, amateurs.” I penso que és injust de fer-ho, sobretot si no s’ofereix una anàlisi de la seva vasta i obra, la qual expressa mot, bé  l’època a la que pertany i conté aportacions que mereixen que ens hi deturem. Certament, en ambdós casos, el personatge es menjà a la persona, però cal destriar el gra de la palla i cal copsar, com deia Crexells, que la paradoxa i l’humor posen sal i pebre al pensament.  

Evidentment, ara no entrarem ni a donar cap lliçó a ningú ni a fer cap panegíric de ningú, ambdues coses són nefastes. Sí que voldríem, però, dir que la filosofia també port ser alegre i riallera i que l’humor és molt important per als humans i denota i exigeix molta intel·ligència. En tot cas si anem a les beceroles de la historiografia del pensament català tenim que d’una banda, els més rigorosos diuen que a la segona meitat del segle XIX a l’Estat Espanyol hi havia: una tímida psicologia escocesa de Reid a Barcelona (Llorens i Barba), a Madrid es creien “avançadíssims” per haver adoptar Krause, hi havia alguns materialistes com Pere Mata i dos positivistes: Alfred Opisso i Pompeu Gener. A Catalunya, però, el sector més “oficialista” tenia clar que hi havia la filosofia del seny cristiana i seriosa (que començà amb Sant Pacià i arriba al P. Miquel d’Esplugues passant per Sant Ramon de Penyafort, Lluís Vives, Jaume Balmes i Manuel Milà i Fontanals) i la filosofia arrauxada, heterodoxa i fins i tot herètica que començà amb Anselm Turmeda i Arnau de Vilanova i arriba fins a Pompeu Gener.

És aquesta “filosofia oficial” la que combat Francesc Pujols i Pompeu Gener des de les pàgines de La Veu de Catalunya i de Criterión, de la mà de Josep Torras i Bages, el P. Miquel d’Esplugues i Carles Cardó, principalment. Per a Cardó, Gener pertany a la filosofia de: “l’esbojarrament, la de la grifolada, la de l’aventura pel món dels pobles i pel món del pensament, la sòrdidament pràctica enmig del vagareig menyspreador de la veritat” (1935). Per a Torras i Bages és un heretge amb tots els ets i uts (1892).

Només volem posar sobre la taula alguns aspectes en què coincideixen els dos autors i que, al nostre mode de veure, són influències de Gener sobre Pujols que després hom ha copsat com aportacions netament pujolsianes.

Primer, s’atribueix a Pujols aquella frase segons la qual el pensament català sempre sobreviu als seus enterradors, la que Dalí posà al monument que li dedicà. Doncs bé, quan Gener parla de Catalunya i del catalanisme del demà (qüestió sobre la qual, com hem analitzat en altres bandes, va exercir una forta influència en Pujols), diu en més d’una ocasió i de forma reiterativa la mateixa idea. Heus ací dos exemples del març i de l’abril de l’any 1901: “Els que’s creyan qu’ab el silenci’s suprimeixen las tendències, s’equivocan. Tota idea creix més, si es que demana de la pròpia energia del fons de les coses” i “lo que ressucita es lo que sols estava enterrat, enfonzat, eclipsat o adormit”.

Segon, en interpretar la història de la filosofia ambdós autors situen l’obra d’August Comte com a fita per avançar en el segle XX. I per ambdós els avenços de les ciències faran que la societat del segle XX pugui ser menys dogmàtica i menys supersticiosa. Per ambdós, com més avanci la socialització de la ciència més lliures serem. I en aquest punt ambdós segueixen bé els avenços de la cultura francesa. L’any 1900 Gener escriu: “la filosofia’s transforma ab August Comte, y la Humanitat recull els beneficis del esperit positiu, qu’es esepcialment produhit per la Ciència francesa.”

Tercer, aquesta llibertat és possible si fugim de la religió cristiana que és la religió de la por. 

Quart, la filosofia ha de ser alegre. I és que com diu Gener seguint Nietzsche: “Tota gran civilisació, tota civilisació forta, ha glorificat l’alegria. [...] La bellesa y l’alegria de al vida no estavan pas renyidas ab la Ciència, sinó al contrari, sempre anavan juntas.” (1901)

Cinquè, la necessitat d’una Catalunya amb una personalitat ferma. Fet que relliguen amb el republicanisme  i amb la destrucció i superació del model dels Estats-nació moderns perquè són estructures falses i perverses al servei dels polítics.

La Catalunya del futur, la que volem independent i lliure, no pot deixar de costat aquest autors. Ferms  i riallers. Pensadors que tenien molt clar que la millor opció per la país era, culturalment, fugir d’un país que menysprea la cultura europea, i que políticament no es podia creure ni en un Madrid ni en un Estat Espanyol que només saben governar amb la força.

CAP A LA INDEPENDÈNCIA (Tercera glosa d'estiu)

Per a sentir-nos membres d’una comunitat cal conèixer a aquells que hi han participat abans. Per a treballar bé en el present cal conèixer bé el passat. Per a sentir-nos satisfets del lloc on hem nascut cal conèixer-lo tant com puguem. Cal saber d’on venim i quins són els valors positius dels que som hereu. Ni l’art, ni la filosofia ni la història no són coneixements ni erudits ni ociosos. Són els que ens permeten pensar-nos i pensar bé. Cosa imprescindible per molta tecnologia que desenvolupem. Són sabers que es relacionen amb el benestar, la sociabilitat, la solidaritat i la llibertat. És clar que una democràcia putrefacte i oligàrquica com la nostra no li interessa gaire que es despleguin amb rigor, i per a controlar-nos com a bens ha escampat bé l’oportuna mala propaganda contra aquesta sèrie de disciplines.

La societat corre molt, tot passa ràpid i tot semblen focs d’encenalls, però, sobretot en una situació com l’actual (per la crisi, d’una banda,  i pel projecte d’independència, de l’altra) no podem fer el badoc. Cal situar-nos bé per agafar empenta. Cal tenir raons i arguments per a l’acció. I cal una acció ferma i decidida.

Fa uns dies en vam parlar citant alguns bons arguments de Ferrater Mora (com abans ho havíem fet a partir de Fuster i de Rodolf Llorens). Avui, penso que és bo donar un espai a les paraules del filòsof Joan Crexells. Sobretot pel que diu de la democràcia, de la qual tan lluny n’estem a l’Estat Espanyol. I en llegir allò que va escriure al primer terç del segle XX sembla mentida que estiguem a l’any 2012! Segur que tenen raó alguns pensadors actuals com Alain Bidou (molt de moda a l’Amèrica del sud i sobretot a Mèxic) quan assevera que la filosofia equival a despertar-se a la vida. A obrir els ulls. No és simple reflexió sobre algun tipus d’assumpte més o menys important. Llança propostes que han de tenir una validesa universal perquè tots som humans.

Pensem que les propostes de Crexells sobre la democràcia ho són. I esperem que el seu entusiasme (ell era molt jove quan les va escriure) corri per les nostres venes i fins al cervell. Per a ell la democràcia és un bé que cal defensar i els seus principis “mai estan definitivament establerts” (com tampoc no ho està la vida humana, sempre en moviment. Això vol dir que no hem de voler salvar el món ni ser portadors de cap “missió històrica”. Simplement, hem de tenir una actitud democràtica. Per això: “els estats sols han de tenir una constitució democràtica, sinó observar una renovada disposició democràtica vers llurs afers.” La democràtica, que és la llibertat, es construeix cada dia. I és que avui, els catalans, lluitem contra els qui veuen la història com un procés determinista (aferrat a un territori, a unes lleis...). I contra aquells que, com diu Crexells, encara no han entès que no hi ha individu sense col·lectiu i que és una fal·làcia apel·lar a l’inidividu (com a suposada font de pluralitat) per carregar-se la nació: “Si de l’individu ne traiem tot allò que és social, gairebé no restarà sinó un fet natural, del valor d’un mineral o d’una planta. La identitat de llengua, la comunitat d’història, donen als individus una nova ànima” escriu Crexells en analitzar l’actitud nacionalista.

Tot això es fa sense oblidar que la nació és un subjecte polític que ha de voler i d’aconseguir “la màxima universalitat de ço que és ideològicament substantiu amb la màxima individualitat de ço que és adjectiu.” Un subjecte polític col·lectiu (i de dret) que vol la màxima plenitud individual i col·lectiva i la màxima pluralitat en la vida humana, perquè no hi ha drets individuals sense drets col·lectius i viceversa. La màxima democràcia. No pas formal. Real i en actitud. Dia a dia. Per a la màxima llibertat perquè no volem una història determinista sinó una història influenciada pels ideals i per la llibertat d’acció perquè els humans, fins  i tot presos, hem de mantenir la voluntat d’obrar com si fóssim lliures. I perquè “la Nació com a personalitat si té algun valor positiu a produir en la Història, té dret a ésser respectada”, com escriu Crexells l’any 1922.

Per això constata que l’ideari espanyolista i l’ésser català són profundament incompatibles. Ell critica als regionalistes catalans que no van saber aconseguir la independència en el moment de la Primera Guerra Mundial. Demostra que Catalunya pot ser independent (i més pròspera si ho fos...) i per això: “cal que sorgeixi una altar generació de polítics que perdi aquesta por.” I d’economia, en Crexells, en sabia un niu. (I també és un dels primers autors que utilitza el concepte de “Països Catalans”.

Esperem que açò escrit a la dècada del 1920 avui pugui tenir camins de sortida. És a dir, fer-se pràctic. La nostra història no naix del no-res ni és fruit de l’atzar, de la improvisació o del pur tactisme com es pensen les elits de Madrid.

No cal trencar-se les banyes en impossibles. Espanya és morta. Cal mirar avant i portar el sarró ben ple d’entusiasme, de raons i de projectes.

FILOSOFIA I VI (Segona glosa d'estiu)

Somiar i racionalitzar són dos exercicis vinculats a la parla i a l’art, fer volar la imaginació i constrenyir-la al mateix temps. De fet, hi ha tres elements que trobaran ben presents en tots els textos que inclou aquest treball: la paraula, la música i el vi. I és que tots tres formen part de la nostra tradició mediterrània.   
Per a qui pensi que l’apel·lació al vi és retòrica, li direm que els avenços del coneixement del cervell ens han permès veure que la saviesa del sentit comú acumulat en dites com: només els nins  i els borratxos diuen la veritat és ben clara. De fet, ja sabem (experimentalment) que la ingesta d’alcohol afecta el funcionament dels lòbuls prefrontals, els quals són els encarregats de l’activitat executiva. És a dir, del control de l’activitat subjectiva. En la regulació i control de les emocions, de la impulsivitat i del comportament humà en general. D’un comportament que fins a l’adolescència (i quan hem begut dosis d’alcohol) és més regit pels impulsos i les emocions que no pas per les raons. Més inconscient o desacomplexat, per dir-ho de maneres més planeres. Cada embrió de dubtes (com diu el poeta Arnau Pons) és un  raïmet de paraules i de cèl·lules irades.

L’ésser humà és lloc d’aparició i d’encontre dels discursos lingüístic i musical i el vi és un clar vehicle de les idees, de les emocions i de la civilització. No hi ha tertúlia ni banquet sense vi. I no hi ha consciència sense estats alterats de la consciència. Si la paraula burxa i udola, la música dramatitza la temporalitat de l’ésser i el vi és símbol de civilització (des de la Pèrsia clàssica). Aquests, són tres elements fonamentals per a entrar en la nostra tradició cultural i per endinsar-nos en les maneres de mirar, de comprendre i d’estudiar i de relacionar-se dels nostres avantpassats. És a dir, per aprendre de la memòria que ens acompanya, conscientment i inconscient.

Les paraules i les músiques donen geometria al temps i uneixen el temps i l’espai. La ingesta alcohòlica mira aquestes geometries amb un calidoscopi (contraposa diferents geometries a la recerca d’alguna cosa amb plaer).

Si bé és cert en la base de la memòria hi trobem els gens, no ho és menys que també hi ha els sons i les paraules. Aquestes són les unitats bàsiques de la memòria; de les característiques bioculturals del nostre mode d’ésser. Les paraules i els gens formen llargues corrues de cadenes que es pleguen i repleguen per a generar moviment i vida. Així doncs, si és cert que les característiques biològiques vénen determinades per la concurrència i la interacció de diversos gens, no podem deixar de dir que l’ambient modula la manifestació de les característiques biològiques, per exemple de la intel·ligència (sense estímuls educatius) o del creixement (si hi ha una alimentació deficient). Cal ben alimentar al cervell i al cos. I l’assaig, que és el que avui em proposo i us proposo, és un dels aliments del cervell.

El vi, la paraula i la música són tres elements que han acompanyat el procés de l’hominització a la humanització (i la deshumanització). Així, mentre la paraula i la música són dues formes d’expressió i de saviesa, el vi és el vehicle de la socialització d’aquesta saviesa a través de l’esforç, el plaer i les emocions.

La música i les paraules (com les matemàtiques i la pintura) il·luminen la realitat i el vi fa que aquesta llum sigui més o menys potent. Ho narra bé Antonin Artaud en la seva aproximació a Van Gogh: Digne acompanyament a la mort d’aquell que, durant la seva vida, va fer girar tants de sols borratxos sobre tantes moles en rebel·lia i que, desesperat, amb un tret d’escopeta al ventre, no va saber no inundar de sang i de vi un paisatge, xopar la terra amb una última emulsió, alegre alhora i tenebrosa, amb un gust de vi agre  i de vinagre tarat. (Van Gogh, suïcidat per la societat. Barcelona: Angle, pp. 38-39).

         Si les paraules (les lletres), la matemàtica (els números) i la música (els sons) constrenyen i eixamplen la imaginació per a donar-li nou impuls, el vi ajuda a dissoldre i a mesclar aquests elements per a fer-los més dialogats, sinuosos i insinuadors. Hi ha el moviment eròtic del vi que ens fa alçar de la cadira i la «philia» de les arts que permet materialitzar el moviment cognoscitiu. Per això, com diria d’Ors, sempre cal estar enamorat (per aprendre constantment).

Si volem un bon vi l’envellirem a la bóta perquè agafi nous aromes i gustos. És a dir, el domarem per donar més volada a la seva força atàvica. L'obligarem a fer l'esforç de desplegar totes les seves potencialitats tancat dins la bóta (que és dins el celler). Farem que s replegui per a desplegar noves potencialitats. I si volem fer-ne un producte molt més fort i destil·lat anirem als aiguardents.

També les paraules necessiten d’aquests processos de fermentació i de destil·lació. Ho fan xocant amb altres paraules i maridant-se amb vins. Dos elements imprescindibles de qualsevol diàleg que vulgui ser fructífer i no mera xerrameca. La mescla i la descoberta, el treball pacient i el gust per la innovació.

            Fet i fet, el llenguatge humà es fonamenta en els processos de: reiteració (atès que la frase que comencem a pensar o a pronunciar és constantment examinada i reelaborada per aconseguir el significat més precís que li volem donar d'acord amb l'entorn i va modificant-se a mesura que la verbalitzem) i recursió (que és l'establiment de cicles consecutius en què la sortida mental d'un pensament o output és agafada com a  entrada o input del següent cicle de pensament). I ambdós processos són a la base de la creativitat humana. I el bo i millor és que aquestes dues capacitats les trobem relacionades amb  les capacitats motores fines.

FILOSOFIA I VI (primera glosa d'estiu)

Sens cap mena de dubte Catalunya és un país de vins. I si el vi fou un element primordial dels simpòsiums grecs i, per tant (tothom sap que per a Plató el vi mena al diàleg i fa fluir les idees i els raonaments), de la filosofia, també ho ha estat en la cultura catalana. El primer exemple el trobem en Ramon Llull; qui recull la tradició simbòlica de la vinya com element de civilització en el cristianisme.

En diversos dels seus diàlegs Plató fa evidents aquests postulats que més endavant recollirà un Llull que no s’allunya d’una visió platònica del món), qui també recull la tradició cristiana de la vinya com a planta de civilització.

Aquesta doble vessant del pensament de Llull queda ben clara quan l’any 1283 escriu una de les seves obres més famoses: el Blanquerna. ÉS a dir: el “Llibre d’Evast, Aloma i Blanquerna. Una obra optimista en què a través de la vida de Blanquerna (el fill del matrimoni entre Evast i Aloma) explica (dramatitza) el seu projecte utòpic d’una societat millor. Un llibre ple de simbolismes (començant pels noms del seus protagonistes) i també en el mateix moment en què en una frase molt explícita diu que la seva missió pedagògica i política Blanquerna l’assumeix a la muntanya de Miramar: “Entre la vinya i el fenollar” quan “Amor me pres”. És a dir, en el món entre la vinya que simbolitza la civilització i la cultura a través del cultiu de la terra (que és ordre) i el fenollar que és l’herbasser de fonolls que hi ha als marges de les vinyes (les aromes indòmites de la realitat no cultivada). Per tant, el seu projecte és un projecte de creació i d’ordre. Un projecte de creació del cosmos a través del logos i de l’amor (de la paraula amorosa). Per què? Perquè: “la justícia procura pau i la injustícia guerra. Les paraules humils anuncien pau i les superbes guerra” i perquè: “Amor és aquella cosa qui los francs met en servitud e a los serfs dóna llibertat.”

Plató, Plutarc, Aristòtil, Albert el Gran... van cantar les virtuts del vi com a vehicle de civilització. Per això, com escriu Azélina Jaboulet-Vercherre (Florilège de Discours savants sur le Vin, 2012): “Conscients de la place du vin à la croisée et des états, nos ancêtres savaient décrire sa dégustation, non seulement comme un phénomène ordinaire de consommation, mais aussi comme une pratique sociale se transformant en acte culturel touchant parfois au sublime, parfois à la déliquescence.”

Això si, la relació entre la filosofia i el vi no sempre és per a simbolitzar l’ordre sinó també el trencament de l’ordre. Un cas el tenim en el filòsof Jean Dubuffet (1901-1985) qui, a banda de ser un filòsof interessant, i un pintor suposadament naïf i innocent, es dedicà al comerç del vi. Cada època fa sa guerra.