RECORD A ROSEN!

Acabo de comprar el llibre que Charles Rosen va escriure sobre Schönberg. Aquest text va ser publicat l'any 1975 en anglès i traduït al castellà l'any 1983 per l'editor de Barcelona Antoni Bosch (que va portar a terme una d'aquelles iniciatives solitàries i fermes que solen aparèixer en aquest país). De la seva feina com editor en recordo (perquè els tinc, els he llegit i és ben clar el moment en què els vaig comprar): Camí cap a la Nova Música (de Webern) i Fuga. Tecnica e historia (de Soler). El de Rosen, ara, l'ha reeditat Quaderns Crema a la seva col·lecció El Acantilado (2014).

Intento comprar (o com a mínim llegir) tot el que hi ha de Rosen. És un autor que em va descobrir una nova manera de fer musicologia. I va ser un bon pianista. 

Era el curs de 2005-2006 (aquesta dada si que l'he hagut de buscar) quan em va impartir el curs sobre els estils nacionals en la música. Recordo bé tot el que vaig descobrir sobre Beethoven. Ha estat un dels professors que m'ha marcat pel tarannà senzill de qui sap molt. I un dels pocs pianistes que em va corprendre per la seva manera de tocar. Aquestes coses es mantenen vives en la meva memòria. Tocava igual com era. Feia simple allò que realment és molt difícil. Amb la llibertat de qui ha paït bé els seus coneixements i de qui estima allò que fa.

Ahir, en obrir ell llibre, vaig llegir a la solapa interior que Rosen ha mort l'any 2012! No ho sabia. Vivim tan embogits per la quotidianitat que massa coses se'ns escapen! Per això he hagut d'anar a mirar quan vaig treballar amb ell. Sembla que fos ahir!

Vaig comprar el llibre perquè Rosen és el millor especialista en segle XIX i en el romanticisme que hem tingut a Occident, i volia veure com assumia el segle XX i XXI a partir de Schönberg. 

Una petita meravella! El llibre no decep. Té la capacitat de portar-nos des de la persona al compositor i l'obra amb una facilitat insultant. Coneix perfectament el context i sap fer-nos veure l'estreta relació entre l'home, la societat i la música.

Certament, alguns dels professors amb qui vaig poder treballar la musicologia eren molt grans, però em van descobrir moltes coses i, sobretot maneres de fer i proximitats, que m'eren difícils (per no dir impossibles) de trobar a casa. Recordo el nervi de Bruno Nettl (en els curosos de 2003 a 2004 i de 2004 a 2005). Qui, si fem cas de la Wikipedia, encara és viu. Tres anys més jove que Rosen, Nettl és un nervi, tot el contrari del que era el primer. Explica més desordenat, però amb precisió. Rosen era més analític.

ELS SENTITS DEL VI

ELS SENTITS DEL VI (curs UB)

LLoc: VINSEUM, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (Vilafranca del Penedès)
Setmana del  6 al 10 de juliol, 2014 / Horari de 16 a 20'30.

El món del vi en tots els seus àmbits: enoturisme, creació, elaboració, tast, promoció del territori... Aquest fet ens planteja que vulguem proposar-vos un curs amb una mostra d'allò que hi passa i que s'hi cou. Un curs que ens empenyi a saber-ne més  i que ens situï en el context actual de les cultures del vi. Un curs per  a saber-ne i per a gaudir-ne més.

Com sempre, combinarem les visites a cellers amb les classes teòriques i els tastos. I és que amb el vi passa com amb la música: no n'hi ha prou amb parlar-ne. Cal tastar-lo, escoltar-lo, olorar-lo i mirar-lo. Conèixer de primera mà aquells que hi treballen directament i unes nocions teòriques per a moure'ns adequadament en el paisatge de les cultures del vi.
El fil conductor d'enguany serà que volem que tot comenci a explicar-se a partir dels sentits i a partir d'aquí veure com es forma i transforma la nostra mirada, la nostra sensibilitat i la nostra vivència del vi i de tot el que l'envolta: el paisatge, el patrimoni, les arts... Tot plegat, fent un recorregut per la mediterrània (amb especial èmfasi en els Països Catalans) i per les diferents maneres com (al llarg de la història) hem usat els sentits per a conèixer i per a gaudir de la realitat i dels vins. Per a viure amb la màxima intensitat la vida.

PROGRAMA  http://www.ub.edu/juliols/llistat.php

GAUDÍ I MOMPOU

El so de la llum / la llum del silenci / el temps de l'art

Si establim un diàleg entre el compositor Frederic Mompou (1893-1987) i l’arquitecte Antoni Gaudí (1852-1926) tenim, primer, que en ambdós es desplega una forma d'Art creat a partir de les experiències més bàsiques dels oficis de la família. Dels oficis de la vida quotidana. De la creació d'objectes per a la vida. De la descoberta, pels Mompou i Gaudí infants, del món màgic de l'artesania del metall. És a dir, de la transformació de la matèria per a la vida. De la construcció de la forma a partir de la matèria.

En segon lloc, tenim que la naturalesa es fa present tant en els edificis de Gaudí com en les reflexions profundes del món estètic de Mompou. No pas a través de la «mímesi» o imitació dels aspectes externs o ufanosos de la natura, sinó a través de les seves regles de producció (en gaudí) i de la seva contemplació (en Mompou). Amb la qual cosa l'artista s'allibera dels lligams de la tècnica i fa volar la imaginació i el desig.

Els espais màgics de l’arquitectura gaudiniana de gran potència formal –lligats a l'ofici de calderer (de l'avi de Gaudí)– s’uneixen amb el també màgic acord metàl·lic –l’acord lligat a la foneria de campanes (l’ofici del seu avi)– que Mompou repetia obstinadament quan es produïa un fet transcendent per recrear una atmosfera on hi regna la connexió de la realitat i la irrealitat. De la realitat amb l'artesania a través de les lleis de la creació i de la creació d'espais de llum, de so i de silenci (a través de l'artesania i de la imaginació).

L'altre element important en ambdós és el temps. El temps que dóna sentit al que en el Tristrany i Isolda és la melodia infinita (i de l'acord, anomenat «del Tristany», que ara adquireix una aura d'eternitat i de temps obert, tot i que autors anteriors ja l'havien usat). És a dir, el temps que com en Hölderling, permet la instauració d'un ordre orgànic. d'una harmonia en tensió constant: viva. En Mompou, que era un compositor per a piano, quan escriu per a veu i piano, com és d'esperar, la música del piano no és un acompanyament a la veu, ans el contrari la música és, tota ella, una textura. Un cos harmònic o sònic. També en Gaudí les artesanies no són ornaments superflus a l'arquitectura. Tot el contrari són elements, sovint simbòlics (però també pràctics), que tenen un alt valor i que s'inscriuen i adquireixen més sentit en el tot de l'arquitectura.

En ambdós autors s'esdevé allò que reclamà Hölderling als «Principis per a la consecució poètica» (en una prosa poètica que reverberà en l'estil de Pujols) i que: l'expressió a través de la dramatització del temps lineal i del temps circular. No debades, l'arquitectura de Gaudí incorpora aquelles artesanies que remeten al temps històric i lineal i l'obra de Mompou inclou com a punt de partida el temps efímer dol so (de les campanes o de les notes que cal aprendre a escoltar en tots els seus matisos (com bé diu ell mateix) i dels sons dels carrers o de la infantesa. Però ambdues són obres que albiren l'eternitat o la mística del cercle: del temps circular.

RELIGIÓ I EVOLUCIÓ

Encapçalem aquesta entrada amb dos conceptes que a l'Estat Espanyol són antagònics: Religió i Evolució. Ja se sap, ho digué Rodolf Llorens, solen fer la Contrareforma abans que la Reforma! Aquesta és la única explicació vàlida (amb honradesa, ho diem) que podem donar a les noves imposicions que el Govern Espanyol, per obra i miracles de la mà impoluta del ministre Wert, ha fet al curriculum acadèmic dels estudiants que (amb pas valent  i la mirada encesa) van cada a dia als instituts. Cal reimposar la pregària, el dogma, la fe, l'adoctrinament i la Santa Inquisició. Viure ha de ser un dolor i una angoixa (esperant el plaer eternal). 

La creació divina és la única explicació possible per a entendre la realitat i la vida. Les teories de l'evolució són com les Falles de València. Ninots grotescos i efímers. Una disbauxa controlada pel poder. Una rialla que es desfà en focs d'encenalls i que en acabar la festa ha d'emmudir, acotar el cap i dir amén Nostru Senyor.

A la dècada del 1870 les teories de Darwin van ser majoritàriament acceptades per la comunitat científica; i fins als nostres dies. Excepte pels creacionistes de les amèriques i per la pàtria incorrupte (en segons quins assumptes, és clar) de les españas valientes i ardientes (ni que sigui a regañadientes de flechas y pelayos). De les espanyes que actuen com a  reducte espiritual de l'Occident més carcamal. 

Els del tercer terç del segle XIX eren els anys en què els catalans feien l'Anís del Mono (a Badalona), amb una clara i festiva referència a les teories de Darwin. Els de les baralles i les escissions a l'Ateneu Barcelonès (entre els creients conservadors i els positivistes progressistes). Els de les discussions que pensàvem superades. Els dels debats que fins avui semblaven foragitats del sistema educatiu espanyol (que ara retrocedeix dues centúries, com qui ni vol ni dol). Sort que de la crisi se n'havia de sortir amb més educació!
Ja ho saben prou bé vostès, fa uns quants segles, mentre a Europa creixien les ciutats, avançaven les tècnqiues i bulllien les idees (amb Montaigne, Bacon...) a les Castillas triomfava el misticisme eròticofestiu de monges i capellans; que era el millor recurs que hi tenien a mà per fugir d'una Monarquia Hispànica més pelada que una rata, corrupte i envilidora. La història no es repeteix; però a vegades és molt cruel.

DIA INTERNACIONAL DE LA FILOSOFIA

Tinc ben present que quan es crea el Dia Internacional d'alguna cosa és perquè li estem cantant l'absolta en les exèquies (que poden ser més llargues o més curtes segons el gust i les ganes de l'oficiant). 

Com va dir Rubert de Ventós en una classe a la Facultat d'Arquitectura, fa un munt d'anys (la única a la que vaig assistir, tot i haver-me llegit la pràctica totalitat de la seva bibliografia), redescobrim la costa quan l'hem ofegat amb tones de ciment i, aleshores (i com Sant Pau) caiem del cavall i reivindiquem la mediterrània com una part integrant de la nostra personalitat. Per tant, d'entrada, que la UNESCO vagi crear l'any 2005 el Dia Internacional de la Filosofia (que s'ha de celebrar el tercer dijous del mes de novembre) és sospitós (sobretot ara que la filosofia ha quedat del tot fora dels sistema educatiu, cosa que, d'altra banda, potser no és tan dolenta com sembla). 

Enguany el dia que ens ha tocat és ben galdós. Tal dia com avui va morir el General Franco i va guanyar les darreres eleccions generals Mariano Rajoy. Ara bé, també és un dia interessant des de la perspectiva cultural: es van editar el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell (a València) i la segona part apòcrifa (d'Avellaneda) del Quixot (a Tarragona), qui sap si escrita pel Rector de Vallfogona. 

Penso que l'important enguany ha estat programara a Barcelona el festival “Barcelona Pensa”, el qual ha de donar joc a allò que Jordi Sales digué fa uns quants anys al Primer Congrés Català de filosofia: la posta en pràctcia de la tasca d'intervenció filosòfica, segons la qual: “són les relacions entre filosofia i ciutadania.” Perquè sense una filosofia ferma no hi ha una democràcia ferma. I és curiós, ara que ve a tomb, pensar que allò que no s'ha canviat des del Franquisme a l'Estat Espanyol han estat: la judicatura (sempre amb pocs recursos i amb un funcionament del segle XIX incapaç de fer front a la corrupció generalitzada i d'haver fet net de l'Antic Règim totalitari) i el sistema educatiu (pervertit, ofegat i ofuscat amb lleis, lleis i més lleis). De fet, podem ben dir que en el cas del “sistema” educatiu s'acompleix molt bé aquella norma, tan espanyola, de fer la Contrareforma abans que la Reforma. 

És per això les paraules de Sales segueixen ben vives: “Nosaltres ens omplim la boca dient que som una democràcia. Chesterton deia que la democràcia és el govern de l'home qualsevol. I això vol dir que les societats han d'educar tot home per a governar.” Per això il·lusiona el nou festival com il·lusiona el procés democràtic i de llibertat decisivament iniciat en aquest país (mentre com bé veuen a Madrid la “Metròpoli” castellana és mor escarrencida, plena de sutge i de togues negres), perquè, com digué Rafael Campalans (l'any 1931): “mai els homes amargats ni els homes tristos no han fet cap obra de durada.”

FRANCESC PUJOLS I EL PENEDÈS

El proper dijous dia 6 de novembre a les set de la tarda, a la Torre de les Hores de Martorell, es farà la presentació del llibre “Francesc Pujols i la filosofia” amb una conferència sobre l’autor a càrrec de Joan Cuscó i Clarasó. I un dels temes de la xerrada serà la vinculació de Pujols amb Vilafranca i amb les cultures del vi.

El lligam de Pujols amb Vilafranca va ser estret i fructífer. Primer, per ser descendent de la família del bisbe Morgades (d’infant el veieren córrer pels corralons de la vila). Segon, per assumir l’herència de Llorens i Barba i dels germans Milà i Fontanals (i per la seva relació amb Eugeni d’Ors, l'altre nét de Vilafranca). Tercer, per la seva vinculació amb el moviment cultural de la Vilafranca del segle XX.

Pujols va estar relacionat amb l’activitat del Museu de Vilafranca i amb la Iª Exposició d’Art del Penedès (1926). Per al Museu va escriure el llibre sobre Xavier Nogués pintor del vi (1954) i col·laborà a la revista Dionysos. En motiu de l’Exposició va escriure la conferència: “Influència de Vilafranca del Penedès en la Catalunya moderna”, la qual no es va celebrar per  problemes d’organització i administratius, entre els quals, i com contà a Ricard Fortuny, perquè: “les conferències interurbanes estaven prohibides per ordre governativa”. Aquest text el va acabar de redactar al setembre de 1926 i fou tramès a Vilafranca per correu perquè Pujols tampoc no va poder assistir a la clausura: “una immensa recansa de no haver pogut ser amb vostès el dia de la Clausura de la Exposició, que ha sigut una glòria més per a Catalunya, perquè tothom ho reconeix, li envio la Conferència amb la qual jo volia contribuir a la gloria de la nostra Vilafranca.”

Aquesta conferència mai no es va pronunciar, però es va publicar l’any 1927 i tots l’hem pogut llegir, i hi ha una altra conferència que Pujols pronuncià a Vilafranca i que mai no hem llegit. Per un manuscrit de Francesc de Paula Bové, sabem que la comissió de cultura de la Societat La Principal “El Casal” va organitzar un conferència “del ilustre filósofo y eminente escritor mi gran amigo Don Francsico Pujols [...]. De sobras conocido entre nosotros por la serie de conferencias que ha dado en nuestra villa”, la qual portava per títol: “Vilafranca del Panadés y la Ciencia Universal”. Tractava de la influència de Vilafranca en la Hiparxiologia o “Ciència del Tot” i, segons conta la nota apareguda l’any 1962 a Panadés en motiu de la mort de l’intel·lectual de Martorell, es va fer l’any 1942 al vestíbul de El Casal (quan el seu autor estava tot just retornat del breu exili i de passar uns mesos a la presó Model i en un moment en què, a Montpeller l’any 1941, havia trobat la clau de volta de la seva obra).

És una llàstima no disposar d’aquest text ja que, aquests dos que hem esmentat, conjuntament amb l’article “El Penedès” (publicat a “Catalans” l’any 1938), formen part d’una triologia de textos que serien, amb els que dedicà a Manuel Milà, Francesc Xavier Llorens  i Barba i Josep Torras i Bages, la millor carta de presentació de la nostra comarca: del seu caràcter i influència en la Catalunya contemporània. I és que: “nosaltres enamorats del Penedès no sols de la terra, sinó de l’ànima que l’aguanta, alçant els ulls enlaire hem estudiat alguna vegada la contribució que ha portat a l’espiritualitat catalana moderna” (escriu l’any 1938).

El manuscrit de Bové dóna pistes sobre altres vincles de Pujols amb Vilafranca. Primer, diu que hi va venir a fer més conferències. I avui sabem que l’any 1935 va mantenir contactes amb la secció Cultura de la Dona de la Societat la Principal i amb l’Ajuntament de Vilafranca (quan el músic vilafranquí era Conseller de cultura). Bové també parla de l’amistat que l’uneix a Pujols. I aquesta es confirma quan hom veu com entre els manuscrits musicals que guardava Pujols hi ha dues obres de Bové: els Goigs a Sant Jordi i l’obra coral L’Enxaneta (sobre un text d’Àngel Guimerà).

Les relacions amb Vilafranca i les seves gents van ser fermes en vida de Pujols. I han continuat després. L'any 2004, VINSEUM, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya dedicà un acte del cicle “9+1 muses” al pensament d'Eugeni d'Ors i de Francesc Pujols i organitzà un “Pleniluni” que portava per títol “Món poètic pujolsià”, en el qual es van presentar les musicacions de poemes de Pujols fetes per Paton Soler. I cal recordar els vincles de Pujols amb altres artistes vilatans, entre els quals els pintors Pere Ynglada (que és un dels qui va promoure i costejar l'edició de la conferència “La religió i la moral” que Pujols llegí el dia 21 d'abril a l'Ateneu Barcelonès i amb qui compartí pàgines al Papitu) i Lluís Mª Güell (a qui dedicà una conferència), amb l'historiador  Pere Mas i Parera i amb el filòsof Rodolf Llorens  i Jordana (que llegí bé). I que Pujols va ser l’únic conferenciant que va parlar a les tres exposicions d’Art del Penedès: Vilafranca del Penedès, 1926; Vendrell, 1927 i Vilanova i la Geltrú 1929.

FILOSOFIA CATALANA PINTORESCA

Dèiem l'altre dia que potser no podem ésser reconeguts per tenir grans filòsofs  o sistemes filosòfics (com els alemanys), però si per filòsofs que han creat gran empreses. Com en Daurella perquè el que no són peles són punyetes. I també per filòsofs pintorescos. A vegades han estat protagonistes dels moments més èpics de la història del país (ja saben vostès que Barcelona va caure en mans de Felip V el dia 11 de setembre de 1714, i si no ho va fer abans, el dia 15 d'agost, és  per l'actuació dels estudiants de filosofia  i de lleis que hi havia a la ciutat; com Albert Sánchez Piñol conta a Victus). I a voltes han estat pintorescos, com en Font i Puig, que per fer les classes sovint havia de posar-se estirat damunt la taula de l'aula  i que explicava unes teories tant curioses com insospitades (potser per estar en estat de repòs ben d'acord amb les seves teories místiques i mistèriques, que no venen gens al cas).

Parlant de filosofia pintoresca, evidentment, no podem deixar d'esmentar Francesc Pujols i, sobretot, el llibre que va fer conjuntament amb  el dibuixant Xavier Nogués: La Catalunya pintoresca.(1919). Un llibre editat pel poeta Joan Salvat-Papasseit (ja saben vostès que als intel·lectuals i artistes catalans els toca fer tots els paper de l'auca),que va nàixer a redós de la Revista Nova i que va crear un cànon cultural i filosòfic paral·lel al Noucentisme orsià. I que ha estat en més d'una ocasió reeditat (cosa ben poc habitual en els llibres de filosofia. Sobretot si són de filosofia catalana)

D'aquesta Catalunya pintoresca, sàviament escrita per Pujols i ben dibuixada per Nogués, se n'ha dit que: "Davant els dibuixos de Nogués el nostre poble té una esgarrifança de felicitat, perquè s'hi veu com is es mirés en un mirall, clar com el cel clar, tal com é si despullat de tota vestidura d'artifici. / Bona part del nostre poble troba la seva vida natural en la gresca continua [...] La Catalunya pintoresca és un breviari jocós dels barrilaires catalans, perquè en ella hi ha l'ànima del català, íntegra, sense faltar-hi ni un tròs dels més petits." La Catalunya que, en diríem, de la filosofia del vi (que és una altra de les indústries potents del país; com la de la Coca-cola i la del cafè Nespresso d'en Daurella). I per això, anys a venir, Pujols i altres autors van fer el: Xavier Nogués Pintor del Vino (en castellà per imperatius militars). Un opuscle que ben aviat es tornarà a poder comprar.

I és la Catalunya pintoresca del vi de Pujols i de Nogués la que crea complicitats amb altres autors europeus com Béla Hamvas (que foren expulsats de la cultura del seu país per la intransigència i el dogmatisme doctrinari de l'absolutisme comunista), de qui se n'acaba de publicar a Barcelona el seu llibret sobre la metafísica del vi. I ens inscriu en aquella tradició filosòfica de l'humorisme que naix en la Bíblia, rebrosta en Aristòtil, passa pels diàlegs de Bruno i arriba fins al segle XX amb Gómez de la Serna... Tradició (viva i moguda) que serveix per reivindicar la vida en i per ella mateixa. I és aleshores quan: allò que semblava pintoresc (i que mai no va entrar a les aules de filosofia) era i és més seriós del que es deia i del que es diu i allò que es feia com a ben seriós i docte a les aules no era el que se'ns ha dit. Com deia Pujols l'any 1919 en un breu article titulat: "Els ideals catalans" i escrit en un moment políticament àlgid (om l'actual): "Si sense moure els ulls i la mirada del present de Catalunya, reblert de virior nacionalista i xarbotant de modernitat, examinem els ideals catalans, els trobarem mancats d'aquella volada que té d'acompanyar sempre als ideals pròpiament dits." (No els recorda el que vam viure la setmana passada en les baralles d'alcova dels polítics del país?) Moltes vegades, a la filosofia catalana, massa dirigida al comerç a la menuda, li ha mancat aquesta visió alçada i d'alçada; que, dit sigui de passada, mai no ha faltat al món del vi, del cava i de l'aiguardent.