El Govern Britànic és a punt de portar a la pràctica el vell “somni” d’Orwell: la implantació del Big Brother arreu de la vida dels ciutadans anglesos, definitivament convertits en titelles imbecilitzats perquè se’ns vol sotmesos i atemorits. El poder ja no és pot permetre la llibertat de la paraula perquè reconeix el fracàs de la democràcia com a model polític. El poder de l’Estat ja no vol persones sinó consumidors impoluts. Ja no hi ha cultura popular, com a les velles tavernes i cafès, sinó escapades (a parcs temàtics) i fugides cridaneres i obcecades a través de l’esport.
El Big Brother ja no és un subproducte televisiu sinó un model polític. El governs, com ara acaben d'aprovar a l’Anglaterra, vol el dret de guardar, controlar i vigilar el que diem i el que fem a través d’aquells avenços tecnològics que haurien d’haver estat el paradigama de la lliure circulació de les informacions i de les opinions (i, eufemísticament, d'això en diuen "societat de la informació"). El poder vol enregistrar la nostra vida quotidiana per imputar-nos. El que havia de trencar fronteres és eina de control. Tots som objecte de ser controlats! Aquesta és la condició humana! Hem de ser controlats perquè vivim en la por i en l’enveja. La ciutadania ja no és un dret!
M’assabento d’aquestes notícies tant interessants mentre llegeixo Zweig i, més concretament, allò que Zweig va deixar inacabat just abans de suïcidar-se: els seus treballs a partir de Montaigne. Els quals són una reivindicació de la llibertat individual. Quants contrasentits, oi?
La pregunta que crea les complicitats entre Zweig i Montaigne, malgrat la distància temporal que els separa és: “¿Com defensar la meva pròpia ànima individual i la seva matèria, que sols a mi em pertany, el meu cos, la meva salut, els meus nervis, els meus pensaments i sentiments contra el perill de ser immolat a una follia i uns interessos aliens?”
La pregunta gaudeix de molta actualitat! D’una actualitat roent que, en certa mesura, ens fa odiar encara més la putrefacció en què s’han resolt, en els nostres dies ,els ideals de la Il•lustració i del Racionalisme. Una pregunta que recorda, amb cert enyor i desencís, el llibertinatge del Renaixement i de la França del segle XVIII. I és que Venècia i Sade ens recorden el camí cap a la resposta que Montaighne i Zweig cercaren amb passió: la llibertat a través de llibertinatge. La trangressió per a viure amb intensitat com a resposta a la imposició i el control.
Davant el fanatisme polític i religiós dels nostres dies potser eren més lliures els qui van viure en aquells anys en què l’Humanisme podia dir amb tota naturalitat que: “el pecat l’ha fet Déu per mostrar-nos, després, la seva pietat”. I és que, avui, el pecat l’han creat els homes per obligar-nos a ser tant estúpids com el més estúpid, que sol ser el qui arriba a dalt de tot al preu que sigui... Fet i fet, Déu creà el pecat per vanagloriar-se de la seva bondat immensa i els homes hem creat el pecat per amagar les pròpies misèries i mancances.
El Big Brother ja no és un subproducte televisiu sinó un model polític. El governs, com ara acaben d'aprovar a l’Anglaterra, vol el dret de guardar, controlar i vigilar el que diem i el que fem a través d’aquells avenços tecnològics que haurien d’haver estat el paradigama de la lliure circulació de les informacions i de les opinions (i, eufemísticament, d'això en diuen "societat de la informació"). El poder vol enregistrar la nostra vida quotidiana per imputar-nos. El que havia de trencar fronteres és eina de control. Tots som objecte de ser controlats! Aquesta és la condició humana! Hem de ser controlats perquè vivim en la por i en l’enveja. La ciutadania ja no és un dret!
M’assabento d’aquestes notícies tant interessants mentre llegeixo Zweig i, més concretament, allò que Zweig va deixar inacabat just abans de suïcidar-se: els seus treballs a partir de Montaigne. Els quals són una reivindicació de la llibertat individual. Quants contrasentits, oi?
La pregunta que crea les complicitats entre Zweig i Montaigne, malgrat la distància temporal que els separa és: “¿Com defensar la meva pròpia ànima individual i la seva matèria, que sols a mi em pertany, el meu cos, la meva salut, els meus nervis, els meus pensaments i sentiments contra el perill de ser immolat a una follia i uns interessos aliens?”
La pregunta gaudeix de molta actualitat! D’una actualitat roent que, en certa mesura, ens fa odiar encara més la putrefacció en què s’han resolt, en els nostres dies ,els ideals de la Il•lustració i del Racionalisme. Una pregunta que recorda, amb cert enyor i desencís, el llibertinatge del Renaixement i de la França del segle XVIII. I és que Venècia i Sade ens recorden el camí cap a la resposta que Montaighne i Zweig cercaren amb passió: la llibertat a través de llibertinatge. La trangressió per a viure amb intensitat com a resposta a la imposició i el control.
Davant el fanatisme polític i religiós dels nostres dies potser eren més lliures els qui van viure en aquells anys en què l’Humanisme podia dir amb tota naturalitat que: “el pecat l’ha fet Déu per mostrar-nos, després, la seva pietat”. I és que, avui, el pecat l’han creat els homes per obligar-nos a ser tant estúpids com el més estúpid, que sol ser el qui arriba a dalt de tot al preu que sigui... Fet i fet, Déu creà el pecat per vanagloriar-se de la seva bondat immensa i els homes hem creat el pecat per amagar les pròpies misèries i mancances.
