Cada dia és més clar que a l’Estat Espanyol els catalans no som ciutadans sinó súbdits. D’ençà de la “modèlica” Constitució del 1978 (feta i ordida des d’un règim dictatorial per a una societat mancada de cultura democràtica), passant pels governs del PP d’Aznar (que van suposar l’afiançament definitiu de Madrid com a capital econòmica de l’Estat) i arribant als darrers governs socialistes (que cada dia s’esmercen més en convertir les lleis i les competències autonòmiques en paper mullat), els catalans hem fet la de riure.
Els catalans som ciutadans de segona, la nostra nació és sotmesa i espoliada i les lleis que més l’afecten (com l’Estatut) s´incompleixen i es buiden de contingut des del govern espanyol; i patim un dèficit que cap país ni economia podria aguantar. I, per si no fos poc, hem d’aguantar la catalanofòbia que els polítics espanyols atien, tot i que saben que ho tenen tot ben lligat i al sac.
Amb la instauració de la monarquia parlamentària els espanyols han a aconseguit allò que ni tan sols la dictadura de Franco va aconseguir: l’Estat-nació (sobretot ara que al País Basc hi governa el bipartit); i, a sobre, som els dolents de la pel•lícula.
Després de tot el que hem vist, sobretot d’ençà de la redacció i “aprovació” del nou Estatut de Catalunya i amb el viàtic reconsagrat del finançament (i dels suposats traspasos de rodalies, dels aeroports, de les beques universitàries, de l’Agència tributària...), queda clar que qui té la caixa del diners és Madrid: l’Estat. Els catalans paguem però només tenim dret a pidolar perquè som una “autonomia” més. Una simple comunitat que només els interessa per guanyar eleccions i moure les aritmètiques parlamentàries a Madrid. Els diners i el poder són a Madrid (no hi ha ni federalisme, ni autonomisme ni bilateralitat que hi valguin).
Ja em perdonaran que no els parli de números, eh! Fa un any que sento arguments, contraarguments, opinions, bestieses, xifres i més xifres. I n’estic ben fart! Però ningú no em garanteix que les previsions que ara es venen amb bombo i platerets (ni tan sols les més esquifides) s’acomplexin, el finançament del país segueix depenent de la “bona voluntat” del Govern Central/ista (i dels seus interessos polítics i econòmics i de les estratègies més o menys cafres dels dos partits “nacionals”), i del dèficit fiscal ningú no m’ha aclarit en quin percentatge s’ha reduït amb el darrer i fantàstic “acord” de finançament. I aquestes són les qüestions importants!
Penso que per anar tirant i aplicant l’estratègia del “peix al cove” (aquella tàctica que els empresaris catalans ara defensen per “pragmatisme intel•ligent”) ja teníem el pujolisme. El paper de Montilla i de Carod és trist (i el del Saura tristíssim). Maragall, almenys, segur de les seves idees federalistes i amb el seu quixotisme arrauxat (i ho dic amb to positiu perquè el projecte del nou Estatut i de reforma de l’Estat era un ideal desacomplexat, tot i que altament inviable en un Estat que ni és federalista, ni plurinacional, ni res que suposi aplicar la democràcia a fons) tenia “ganxo”. Mentre que ara, el govern tripartit (bé, d’entesa) és d’un seny acomplexat i d’una estretor de mires que... D’un seny banyat amb idees socialdemòcrates anodines, com si no sabessin que en els nostres dies la socialdemocràcia és una visió com la de la dreta però amb una mica de mala consciència perquè recorda als avis republicans i als avis que van creure en l’Estat del Benestar (i aquest és el drama de les esquerres avui, encara que ens vulguin vendre gat per llebre).
I per acabar-ho d’arrodonir en Montilla ens diu que estem un construint un estat federal “imperfecte” o que negar els bondats del “nou model” de finançament és caure en el pessimisme endèmic del catalans! Per llogar-hi cadires!
Els catalans som ciutadans de segona, la nostra nació és sotmesa i espoliada i les lleis que més l’afecten (com l’Estatut) s´incompleixen i es buiden de contingut des del govern espanyol; i patim un dèficit que cap país ni economia podria aguantar. I, per si no fos poc, hem d’aguantar la catalanofòbia que els polítics espanyols atien, tot i que saben que ho tenen tot ben lligat i al sac.
Amb la instauració de la monarquia parlamentària els espanyols han a aconseguit allò que ni tan sols la dictadura de Franco va aconseguir: l’Estat-nació (sobretot ara que al País Basc hi governa el bipartit); i, a sobre, som els dolents de la pel•lícula.
Després de tot el que hem vist, sobretot d’ençà de la redacció i “aprovació” del nou Estatut de Catalunya i amb el viàtic reconsagrat del finançament (i dels suposats traspasos de rodalies, dels aeroports, de les beques universitàries, de l’Agència tributària...), queda clar que qui té la caixa del diners és Madrid: l’Estat. Els catalans paguem però només tenim dret a pidolar perquè som una “autonomia” més. Una simple comunitat que només els interessa per guanyar eleccions i moure les aritmètiques parlamentàries a Madrid. Els diners i el poder són a Madrid (no hi ha ni federalisme, ni autonomisme ni bilateralitat que hi valguin).
Ja em perdonaran que no els parli de números, eh! Fa un any que sento arguments, contraarguments, opinions, bestieses, xifres i més xifres. I n’estic ben fart! Però ningú no em garanteix que les previsions que ara es venen amb bombo i platerets (ni tan sols les més esquifides) s’acomplexin, el finançament del país segueix depenent de la “bona voluntat” del Govern Central/ista (i dels seus interessos polítics i econòmics i de les estratègies més o menys cafres dels dos partits “nacionals”), i del dèficit fiscal ningú no m’ha aclarit en quin percentatge s’ha reduït amb el darrer i fantàstic “acord” de finançament. I aquestes són les qüestions importants!
Penso que per anar tirant i aplicant l’estratègia del “peix al cove” (aquella tàctica que els empresaris catalans ara defensen per “pragmatisme intel•ligent”) ja teníem el pujolisme. El paper de Montilla i de Carod és trist (i el del Saura tristíssim). Maragall, almenys, segur de les seves idees federalistes i amb el seu quixotisme arrauxat (i ho dic amb to positiu perquè el projecte del nou Estatut i de reforma de l’Estat era un ideal desacomplexat, tot i que altament inviable en un Estat que ni és federalista, ni plurinacional, ni res que suposi aplicar la democràcia a fons) tenia “ganxo”. Mentre que ara, el govern tripartit (bé, d’entesa) és d’un seny acomplexat i d’una estretor de mires que... D’un seny banyat amb idees socialdemòcrates anodines, com si no sabessin que en els nostres dies la socialdemocràcia és una visió com la de la dreta però amb una mica de mala consciència perquè recorda als avis republicans i als avis que van creure en l’Estat del Benestar (i aquest és el drama de les esquerres avui, encara que ens vulguin vendre gat per llebre).
I per acabar-ho d’arrodonir en Montilla ens diu que estem un construint un estat federal “imperfecte” o que negar els bondats del “nou model” de finançament és caure en el pessimisme endèmic del catalans! Per llogar-hi cadires!
