diumenge, 26 de juliol del 2009

FINANÇAMENT?


Cada dia és més clar que a l’Estat Espanyol els catalans no som ciutadans sinó súbdits. D’ençà de la “modèlica” Constitució del 1978 (feta i ordida des d’un règim dictatorial per a una societat mancada de cultura democràtica), passant pels governs del PP d’Aznar (que van suposar l’afiançament definitiu de Madrid com a capital econòmica de l’Estat) i arribant als darrers governs socialistes (que cada dia s’esmercen més en convertir les lleis i les competències autonòmiques en paper mullat), els catalans hem fet la de riure.
Els catalans som ciutadans de segona, la nostra nació és sotmesa i espoliada i les lleis que més l’afecten (com l’Estatut) s´incompleixen i es buiden de contingut des del govern espanyol; i patim un dèficit que cap país ni economia podria aguantar. I, per si no fos poc, hem d’aguantar la catalanofòbia que els polítics espanyols atien, tot i que saben que ho tenen tot ben lligat i al sac.
Amb la instauració de la monarquia parlamentària els espanyols han a aconseguit allò que ni tan sols la dictadura de Franco va aconseguir: l’Estat-nació (sobretot ara que al País Basc hi governa el bipartit); i, a sobre, som els dolents de la pel•lícula.
Després de tot el que hem vist, sobretot d’ençà de la redacció i “aprovació” del nou Estatut de Catalunya i amb el viàtic reconsagrat del finançament (i dels suposats traspasos de rodalies, dels aeroports, de les beques universitàries, de l’Agència tributària...), queda clar que qui té la caixa del diners és Madrid: l’Estat. Els catalans paguem però només tenim dret a pidolar perquè som una “autonomia” més. Una simple comunitat que només els interessa per guanyar eleccions i moure les aritmètiques parlamentàries a Madrid. Els diners i el poder són a Madrid (no hi ha ni federalisme, ni autonomisme ni bilateralitat que hi valguin).
Ja em perdonaran que no els parli de números, eh! Fa un any que sento arguments, contraarguments, opinions, bestieses, xifres i més xifres. I n’estic ben fart! Però ningú no em garanteix que les previsions que ara es venen amb bombo i platerets (ni tan sols les més esquifides) s’acomplexin, el finançament del país segueix depenent de la “bona voluntat” del Govern Central/ista (i dels seus interessos polítics i econòmics i de les estratègies més o menys cafres dels dos partits “nacionals”), i del dèficit fiscal ningú no m’ha aclarit en quin percentatge s’ha reduït amb el darrer i fantàstic “acord” de finançament. I aquestes són les qüestions importants!
Penso que per anar tirant i aplicant l’estratègia del “peix al cove” (aquella tàctica que els empresaris catalans ara defensen per “pragmatisme intel•ligent”) ja teníem el pujolisme. El paper de Montilla i de Carod és trist (i el del Saura tristíssim). Maragall, almenys, segur de les seves idees federalistes i amb el seu quixotisme arrauxat (i ho dic amb to positiu perquè el projecte del nou Estatut i de reforma de l’Estat era un ideal desacomplexat, tot i que altament inviable en un Estat que ni és federalista, ni plurinacional, ni res que suposi aplicar la democràcia a fons) tenia “ganxo”. Mentre que ara, el govern tripartit (bé, d’entesa) és d’un seny acomplexat i d’una estretor de mires que... D’un seny banyat amb idees socialdemòcrates anodines, com si no sabessin que en els nostres dies la socialdemocràcia és una visió com la de la dreta però amb una mica de mala consciència perquè recorda als avis republicans i als avis que van creure en l’Estat del Benestar (i aquest és el drama de les esquerres avui, encara que ens vulguin vendre gat per llebre).
I per acabar-ho d’arrodonir en Montilla ens diu que estem un construint un estat federal “imperfecte” o que negar els bondats del “nou model” de finançament és caure en el pessimisme endèmic del catalans! Per llogar-hi cadires!

dimecres, 8 de juliol del 2009

DE FELICITAT


En els dos darrers textos d’aquest bloc hem posat al bell mig de la nostra reflexió uns versos d’Espriu, segons els quals: “en la sequedat arrela el verb”. I és que el verb, com bé ha fet notar el cristianisme, és l’origen de la vida humana, de l’establiment d’un ordre i d’una visió de la realitat per a desplegar la nostra existència. Una manera d’acotar la immensitat de l’espai i del temps per a fer possible el rebrostar del nostre mode d’ésser, que és l’humà (o almenys se suposa que ho és).

El verb és so organitzat i paraula que naix de la imitació dels sons de la natura per a controlar-los a través de l’experimentació i la vivència per crear ordre i bellesa, comunicació i expressió. Per a construir l’espai que volem habitar. De crear ordre i moviment organitzat (lingüístic, social, cultural....) i processos de vida que ens permeten adquirir independència individual i col·lectiva en relació a l’entorn i, al mateix temps, mirar-lo (i mirar-nos) amb altres ulls.

I ara, quan ja pensàvem que ho sabíem gairebé tot, que redescobrim que Vinyoli, un altre gran poeta català, aporta el complement indispensable a la visió d’Espriu. Vinyoli diu: “sóc l’arbre eixorc d’una tardor que vetlla”. Quina genialitat!

Això ve a tomb perquè, una vegada més dins la repetitiva història de la “civilització” humana, la psiquiatria ens diu que un dels grans problemes de la societat en què vivim són els que va assenyalar Montesquieu: la manca de perspectiva i l’egoisme (voler ser allò que ni som ni podrem ésser). I això només té com a cura assumir el vers de Vinyoli.

Montesquieu digué, amb molt d’encert (i no caldria afegir-hi res més) que: “Volem ser més feliços que els altres, i això és dificilíssim perquè sempre els imaginem molt més feliços del que són en realitat”; i avui els psiquiatres diuen que la felicitat consisteix en tenir salut i mala memòria.

Assumir la sequedat de l’espai i del temps, individual i col·lectiva i de la natura i de la cultura, és indispensable per a mirar el present amb força. Per a ésser més plenament humans. Per a desplegar la paraula que guareix i que fereix, tot al mateix temps, per a fer possible la vitalitat de la vida.

Montesquieu, Espriu, Vinyoli..., tots ells són bones lectures, si som capaços de llegir-los amb atenció. Tots ells coincideixen amb els psiquiatres actuals, per a qui (amb massa pragmatisme) diuen que la felicitat consisteix en tenir bona salut i mala memòria. És a dir, en la sequedat! En la sequedat que, com digué Sèneca, ens obliga a aprendre a viure constantment i, al mateix, temps aprendre a morir. I és que la vida mai no es deixa atrapar. Per això per a d’Ors sempre cal sentir l’entusiasme de l’enamorat i de l’aprenent.

dilluns, 6 de juliol del 2009

VIURE, MORIR... (2)


L’altre dia recordàvem els mots d’Espriu, segons els quals: “i en la sequedat arrela el mot”. Uns mots que venien a memòria immersos en el paisatge de les Terres de l’Ebre, de camí a Vinaròs. Uns mots que ens feien reflexionar sobre la importància d’aturar-se a pensar les coses importants, ni que sigui breument. I les coses importants són les decisions a favor o en contra de la vida i de la mort (sempre difícils i sovint errònies,;què hi anem a fer!).
L’ésser humà és l’acròbata que sota la carpa del circ de la humanitat travessa d’un costat a l’altre de la pista el cable que tens (però no massa) i flexible (però tampoc en excés) li permet anar d’un costat a l’altre sense caure. I aquest és l’equilibri de l’existència. Senzill però fonamental. Aquesta és la poètica de la simplicitat bella i artesana del nostre mode d’ésser. I aquest és el repte: fer-ho amb senzillesa però sabent-ne totes les dificultats (sempre estem a punt de caure al buit); fer-ho amb calma i honestedat (sense perdre el punt de tensió); fer-ho bonic i plaent (gaudint i comunicant).
De l’equilibri entre la vida i la mort en podríem dir moltes coses, però ens limitem a recomanar-vos dues obres ben diferents: en primer lloc un cant a la vida escrit per Berlioz (l’obertura del “Benvenutto Celllini”) i, de l’altra, una reflexió sobre la mort que ve de la mà d’Straus: “Mort i transfiguració”.
Val a dir, però que la idea de les paraules d’Espriu ha tornat al meu cap en reobrir la biografia de Francesc Xavier per uns treballs que estic preparant. No coneixia la figura d’aquest sant però m’ha interessat molt, per ell mateix i per la seva època. Una època que s’obre, meravellosament, ara fa 500 anys, amb l’“Elogi de la follia” d’Erasme. Aquesta és l’època de More, de Maquiavel... i de Francesc Xavier, aquell jesuïta que travessà el món mostrant la força del seu exemple. De la reforma (que al final culmina amb la crema de llibres) i la Contrareforma (que aniquilà cultures senceres).
Francesc Xavier, Francesc d’Assís... són aquells qui toquen de peus a terra. Els qui suen la cansalada! Els qui construeixen des de la humilitat, la paciència i la tenacitat. Aquells en qui la sequedat del terrer esdevé creació i força. Aquells qui afirmen la vida perquè no temen a la mort.
Després vindran els Papes, les jerarquies i les corrupteles. Els golafres i els viciosos. Aquells qui odien la vida perquè temen a la mort. Aquells qui dominen el món mentre el destrueixen amb la seva cobdícia infinita.
Erasme, Maquiavel, Francesc Xavier, More, Luter.... són l’oxigen que transforma, la lucidesa per caminar amb pas ferm. La follia dels qui s’estimen la vida. L’empenta i l’entusiasme de la utopia dels qui creuen en l’espècie perquè, com escriu More: “A Utopia no hi ha mai permís per estar ociós”. I és que, com rebla Ficcino: “Tot és possible. Res no pot ser deixat de banda. Res no és increïble. Res no és impossible. Les possibilitats que neguem només són les possibilitats que ignorem”.

dilluns, 22 de juny del 2009

VIURE, MORIR ...


Dissabte al migdia anava de Tortosa a Vinaròs per la carretera interior de Santa Bàrbara i Ulldecona. El paisatge és eixut i quiet. Obert, pla i ple d’oliveres generoses. Alguns xiprers i uns pocs plàtans altius al costat de la carretera.

Un paisatge parc però ple de bellesa i, enguany, per les pluges, ben acolorit de marrons i verds.

Suposo que per empatia, conduïa a poc a poc i escoltava reiteradament “Her eyes are underneath the ground” d’Antony (i per les obres que des de fa anys s’hi fan!).

La calma d’un dia de lluminositat suau m’ha portat a memòria els mots d’Espriu: “i en la sequedat arrela el verb”.

En la sequedat arrela el verb; en la solitud l’amistat; i en la mort la vida. Només qui ha experimentat la solitud extrema és capaç de donar-se. És a dir, de saber el valor de l’amistat, de l’estimar i, sobretot, del donar-se. La metàfora iniciàtica de la desert, en totes les civilitzacions, no és casual!

També qui s’ha plantejat seriosament el suïcidi sap del valor de la vida. La vida adquireix el seu valor just quan hom sap de la mort. Quan hom s’adona del que costa desfer-se de la vanitat en què habitualment “vivim”, la qual ens fa sentir "imprescindibles". De l’arrogància amb què vivim pensant-nos que som imprescindibles i únics.

En la “sequedat arrela el mot”. En la humilitat i en la justa mesura de la nostra contingència i absurditat arrela la vida.

Com digué Sèneca, la mort és l’únic problema real de l’ésser humà. Enfrontar-se amb la pròpia contingència i absurditat és la única manera de mirar endavant. És a dir, de saber el “nostre” valor “real”. La mort dóna l’autèntic (i únic) valor de la vida. Ho posa tot al seu lloc. La mort és la pols i l’oblit. El record llunyà i el pòsit inconscient.

La sequedat del poeta És la contingència de la persona. La paraula és la capacitat de viure i de conviure amb nosaltres mateixos i amb els altres, i amb l’entorn; no pas per imposar-se ni per dominar sinó per compartir.

Entre les arts escèniques el circ mostra bé aquestes consideracions: és l’artesania i la paraula o bellesa eixuta. És la humilitat de l’esforç constant: de jugar-se-la a tocar del públic, del terra i dels dits. De construir dia rere dia. L’artesania que transmuta en art i l’equilibri efímer, però continuat.

La sequedat del poeta també és la humilitat del brogit provocat per les petites i salvatges ones que trenquen el silenci de la platja de Vinaròs quan, en baixar del cotxe, la salabror del mar ens acarona en trencar-se suaument a pocs metres d’on som.

La sequedat provoca el so que humanitza la realitat on hem nascut i on vivim (o ho intentem!). La sequedat forma i transforma el so de les paraules i de les músiques i de les danses que, d’alguna manera, són l’estil de la nostra existència (de la nostra mirada) després d’haver-nos penetrat a través dels sentits.

dimarts, 16 de juny del 2009

DANSA, MÚSICA, VIDA


Els humans som nòmades. Encara que sembli el contrari, sobretot ara que estem avesats (i aviciats) a quedar-nos entortolligats en els béns materials, vivim al límit. És a dir, transitem la corda fluixa de la vida, amb més o menys honorabilitat i amb més o menys coherència. La nostra vida és caminar: moure’s. Caminar per viure i caminar per pensar. Caminar per conèixer i caminar per ésser.
Els humans som nòmades que naixem i morim. I entre la vida i la mort només hi ha el gest del moviment i, artísticament de la dansa. I això és així malgrat que el materialisme intel•lectual, pràctic i ideològic d’avui hagi petrificat, de forma generalitzada, la sensibilitat i la vida dels humans. I el gest de la dansa és el gest que aprenem i que compartim. És a dir, el gest que ens humanitza i que atorga ordre i vivència (intensitat al caminar nòmada, inconstant i contingent que ens caracteritza)
Viure és moure’s: ritme. I el ritme de la vida és el ritme que ens vincula a la terra. No en va, des de la prehistòria, i als Països Catalans, fins ben entrat el segle XIX, la dansa és un fet estretament lligat a la mort. Quan algú moria es dansava davant del mort per tal que la seva ànima retrobés els ritmes “ocults” de la natura d’on havia eixit i on havia retornat. La dansa marcava, a través de l’expressió compartida i viscuda, el ritme de cada ésser humà i la seva vinculació amb la realitat. Aquest és el sentit màgic (diguem-ne humà) de la dansa que vivifica l’existència per a donar-li cos i ales (valor i sentit). De la dansa que és domini del cos i volada de la sensibilitat. Que és esforç o risc, paciència i disciplina.

diumenge, 14 de juny del 2009

EN UNA NIT D'ESTIU


Des del terrat de casa veig gairebé tot el que m’envolta. És el més alt de la zona. Veig els campanars de la vila (el de Santa Maria ben il·luminat i majestàtic i el de la Trinitat gairebé fos en la foscor); i el de la Granada a mà esquerre. Veig els avions que van i vénen del Prat, les Gunyoles al cim de la muntanya (d’on prové la meva nissaga), gent sopant en altres terrats (amarats pel vent suau)…

Veig la vila de nit o, més ben dit, sento la remor de la vida que s’adorm (amb el constant i inconscient soroll de la farinera); i tinc el cel a tocar.

Des del terrat de casa, un diumenge a la nit, recordo que des de fa mil·lenis els humans hem dit que allò veritablement important són el naixement i la mort (sempre acompanyats del crit i del plor, del beure i del menjar). Hem sentit que en l’extrema solitud redescobrim el valor de la solidaritat i de la companyia. Hem poblat la terra i colonitzar la realitat apamant-la i treballant-la (i destruint-la). L’hem fet nostra posant-la als nostres peus i cultivant-la. Per conviure i per barallar-nos. Per nàixer i per morir.

dimarts, 9 de juny del 2009

EUROPA?


Fa anys que Europa és una mena de fantasma sense rostre, sense idees i sense entusiasme. La campanya electoral que acabem de viure (per anomenar-la d’alguna manera ) és bona mostra d’això. Els polítics, cada dia més imbècils, s’han dedicat a tirar-se els plats pel cap i a treure’s els draps bruts. On eren les idees? On són els projectes? No n’hi ha? Ens els amaguen? On és Europa?
La veritat és que l’abstenció és el camí que promouen amb tanta ensulstícia per afartar-nos de bajanades i de mediocritat. L’abstenció es promou perquè la tendència del “sistema democràtic” europeu d’avui és acosneguir que unes minories burocràtiques (a les Institucions) i partidistes (a través de les eleccions) decideixin el que s’ha de fer i com s’ha de fer.
Europa es construeix i actua d’esquena als seus ciutadans i a les seves nacions i a la seva pluralitat. I els polítics fan més gran aquest abisme entre la política i les persones i els pobles. I ja no és que no hi hagi idees: tampoc no hi ha gestió sinó burocràcia absurda. i corrupteles. I en el cas dels catalans (i de la resta de ciutadans dels Països Catalans) qui hi guanya és l’Estat Espanyol, i ho fa aconseguint que aquest sigui una circumscripció electoral única per afavorir el bipartidisme i la poca representació (el menyspreu de les nacions que hi som sotmeses). L’Estat Espanyol ens obliga al silenci i només defensa els interessos de la ja forta economia de Madrid. I d’aquesta manera consolida la nostra marginalitat social, econòmica i política. I nosaltres riem i paguem el beure (encara que sigui a contracor i amb la mirada trista)! Potser ja seria hora de dir prou! L’hora de ser capaços de generar noves dinàmiques polítiques arrelades en la societat i capaces de generar complicitats a partir de lluites concretes i fructíferes i no pas de consignes estèrils. Hi hem de reflexionar molt encara! I hauríem de ser capaços de denunciar les actituds racistes i insultants de personatges com Mayor Oreja (que s’han dedicat a promoure la homogeneïtzació cultural i lingüística) i les discursos simplistes i fanàtics dels socialistes (presentant-nos una societat de bons i de dolents com si encara estiguéssim en ple franquisme)... L’eufòria del Barça és bona, però, com a país, no en tenim prou!
Finalment, només dir que és curiós que mentre escric aquestes ratlles llegeixo un article del mallorquí Gabriel Alomar (1873-1941), que fou el primer a vincular catalanisme i socialisme, en què hi diu: “la política es el arte de la ciudad, la ordenación de la libertad. Una sociedad no puede vivir sin política, como un hombre no puede vivir sin respiración” (“La Nación”, Buenos Aires, 1924). I després de llegir Alomar tornem al present i el diari ens diu que més d’un 80% de la població és desafecte de la política. No m’estranya! Que se n’ha fet de l’Europa com a “metropoli espiritual” de què parlava el mateix Alomar per construir des de la llibertat i la solidaritat la democràcia?