S'HA ACABAT EL BRÒQUIL!

L’Estatut d’Autonomia ara  enfonsat en la misèria per l’autoritarisme i els mecanismes centralistes  i de control espanyols, marcava uns mínims per  a l’autogovern de Catalunya. Uns mínims per a estar més còmodes a Espanya. Era un nou pacte a la menuda. Ara ha fracassat!. Els espanyols no hi entenen de raons. Després van venir les consultes populars pel Dret a Decidir (que segueixen). Era un primer pas. Ara, les coses han canviat radicalment. Ja no s’hi val a badar! No hi ha discursos a mitges tintes. Ara ja és clar que la transició espanyola s’ha acabat i que els espanyols, finalment, han dit ben clar el que no es van atrevir a dir l’any 1978. Volen una Espanya Única i Castellana! (posar a la pràctica però en democràcia els ideals ideològics del franquisme!). Una Espanya Indivisible i centralista. Una nació única, unívoca i sagrada. Ho han dit clar. I amb contundència. No hi ha ni autonomisme ni federalisme possibles. Només hi pot haver descentralització i a gust de qui mani a Madrid. Ara no només han culminat un procés sinó que hem tornar on érem fa trenta anys. Per tant ja tothom ha de prendre partit. No s’hi val a fer interpretacions. El text del Tribunal és ben clar i concís. Ni federalisme, ni plurinacionalitat ni res de res. Només volen els nostres Diners. Ja n’hi ha prou. Ara boicot al Parlament de Madrid. Unitat d’acció en els mínims. Camí cap a la separació. No ens volen, ni nosaltres a ells. Ja ho podem dir alt i clar. Com deia Pujols, que se’n vagin o que ens expulsin!

AUTODETERMINACIÓ I FOLLIA

Som folls els catalans. Segurament més que no pas assenyats. Les mostres d’arrauxament i d’ingenuïtat pauten més del que possiblement voldríem reconèixer la nostra acció col•lectiva, per bé i per mal. Avui ne volem parlar per bé. Els nostres pentagrames estan plens de bemols. I això no és pas sempre negatiu, o que els ho preguntin a Pujols, a Dalí, a Gaudí, a Llull o a Deulofeu. Però si que és un repte difícil d’assumir (per a nosaltres i pels nostres veïns).

Com a nació al llarg del segle XX (segurament el segle més ple de dolor, de sang i de fetge i menyspreu per la humanitat) les hem passat maldades. I ara, quan entrem en un segle XXI que ja diversos autors i pensador diuen que va nàixer a Vukobar, Sarajevo o Srebrenica i que per aquest mateix motiu (i per com es van desgranant els fets) serà el segle de la indiferència, ens encarem amb tot un seguit de consultes per proclamar el Dret a Decidir. Si això no és de folls, que baixi Sant Pere (si pot i vol) i que m’ho expliqui. És de folls i ho fem amb una rauxa moltes vegades excessiva. Malgrat tot, aquesta rauxa posa sobre la taula, una vegada més, la nostra voluntat d’ésser. I això és el que compta. Posar-nos en moviment. Moure’ns per no defallir en la indiferència, la bulímia i la inoperància política.

Tinguem clares, però, deus reflexions de Hermann Heese que poden permetre que aquesta follia atàvica i impulsiva sigui més punyent:

1 – Una pregunta que ens pot orientar millor: “per què s’està a favor de l’autodeterminació de les nacions allà on s’espera treure’n profit?”

2 – Un consell per a navegants: “Les utopies no hi són per realitzar-les servilment, sinó per posar sobre la taula la viabilitat d’un seguit de coses difícils pe`ro anhelades i per reforçar la fe en aquesta viabilitat.

Apa doncs, fins a la propera.

PARLAR DE LLIBRES

Em sembla que va ser ahir. Que faci quatre dies però fa deu anys que en aquest setmanari hi ha una secció dedicada als llibres. Qui ho havia de dir! Una secció plural (nascuda de l’activisme i entusiasme del Pere Martí i del Ricard Rafecas) que és capaç de mostrar els diversos gèneres que hom pot trobar a les llibreries (des de la literatura infantil a l’assaig). Penso que és un luxe. I que mostra una manera de fer i de concebre la premsa comarcal i el seu rol en la societat.

Arribar als deu anys era, almenys per mi, impensable. Com també sembla impossible que m’hagi passat més de mitja vida (21 anys!) col·laborant en aquest setmanari.

Fomentar el plaer per la lectura, transmetre als altres allò que has trobat que és interessant de llegir, transmetre autors i obres que poden acompanyar-nos en la vida, per a pensar millor, per a mirar les coses amb més perspectiva... És una aportació vital, sobretot en una societat com la nostra que tendeix al menjar ràpid, a les emocions de l’“ara mateix”, a les idees reescalfades, al pensament minimalista i a les accions banalitzades.

Llegir és una aposta per la qualitat de vida i una aposta pel benestar. Llegir ens fa més tolerants i solidaris, ens fa més reflexions i al mateix temps més incisius en l’acció. Ens obre la diàleg i a la reflexió. I això genera democràcia i llibertat.

Que el setmanari del Penedès aposti per tot això és d’agrair, sobretot quan aquesta aposta ja no és un bolet sinó una opció continuada i un valor assumit.  I això només passa quan hom creu en la premsa (en la seva qualitat i en la seva capacitat de formar i transformar el seu entorn més proper). Quan hom creu en els seus lectors. Quan el lector és molt més que un número estadístic per aconseguir més anunciants o per fer dentetes a la competència. I és que, parafrasejant el que Miquel Rayó digué en l’obertura de la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de Palma (2010), no tinc la dèria de col·leccionar llibres, ni d’ara ni d’antics, ni tinc la dèria de recomanar llibres, ni d’ara ni d’antics. Tinc la dèria de llegir-los i rellegir-los perquè entre el llibre i la lectura em decanto per la lectura que és el que dóna ànima als llibres. I és que, ara parafrasejant Bernat Nadal (2009), la lectura ens porta més enllà i ens permet albirar l’ànima de l’autor (i la nostra mateixa). Escriure és posar-se en camí, sabent que no tothom voldrà acompanyar-te i llegir és perdre una certa innocència i adquirir esperit crític. A través de l’escriure i del llegir l’autor i el lector comparteixen, a través del llibre i de la paraula, una responsabilitat: la del diàleg i la de fer-se humans.  Ajudar a aquest diàleg, a aquesta constitució i a aquest caminar en comú a través d’un columna com la que fem a El 3 de Vuit és un plaer (i una responsabilitat).

Que el temps que ha transcorregut (des que vam començar la secció de llibres fins avui) hagi passat volant vol dir que ha anat bé. Que hem fet alguna cosa de profit (i que ens agrada). I que hagi tingut continuïtat vol dir que al setmanari li interessa que es faci aquesta aportació. La tossuderia dels uns  i dels altres és ben evident. I ens n’hem de felicitar, i de felicitar a tots els que hi han participat.

Sembla que va ser ahir  i estem reflexionant sobre un esdeveniment que ja ha acomplert deu anys. Que vam iniciar gairebe adolescents. I és ara quan les paraules de Herman Hesse adquireixen més sentit: "Els llibres només tenen valor quan porten a la vida [...] La lectura sense amor, el saber sense resepcte, la formació sense cor, és un dels pitjors pecats de l'esperit".

POESIA 2

Ahir, us vaig escriure a propòsit d'un vers de Jordi de Sant Jordi redescobert en el llibre "Percaceries" de Sebastià Perelló a la plaça de la Llotja de Palma de Mallorca. Avui, a la mateixa plaça (i hora) , he llegit unes frases sobre poesia de l'amic Arnau Pons que us vull transmetre. Penseu-hi:

1 - "La llàgrima endurida pel silenci del callar sempre és més forta [...]. Són els poemes"

2 -"La poesia te el poder de saber treballar amb la violència"

Una abraçada a tothom!

Ja fa molts segles el poeta Jordi de Sant Jordi escrivia: “e vau cercan ço que no.s pot trobar”. UF! Si en diu de coses un vers tant breu! La poesia com a cerca en procés d’hom mateix i dels altres. Del coneixement i de la realitat. La poesia, com diu Celan, és posar en camí, posar-nos en camí i compartir la responsabilitat de fer camí: d’humanitzar-nos. AquesT és el repte de Jordi de Sant Jordi. Gairebé un impossible, si llegim bé la història o mirem críticament el present. Un impossible com l’amor que, malgrat tot, ens mou. Que no ens deixa desistir quan fer-ho seria el més fàcil. Que ens manté joves quan ja hauríem d‘ésser adults. Que ens provoca dolor i ens fa ésser temeraris.

Cerquem allò que mai podrem aconseguir. Ens cerquem. I aquesta és una empresa hostil i inhòspita. Una empresa que requereix de l'entusiasme i de l’embriaguesa  del vi de la vida i del vi que fa sang. De l’amor que és filia i de l’amor que és eros. De la passió i del dolor.

Si en podríem dir de coses! Però el vers es basta per si sol.

Sàvies paraules les del poeta. Poesia "eterna" que ens qüestiona i ens fa perdre la innocència.

I com que el vers l’hem redescobert llegint el darrer llibre de Sebastià Perelló (a la magnífica plaça de la Llotja de Mallorca en una hora baixa de sol suau), no voldríem acabar sense donar-vos uns dels seus versos: “El rigor sever d’allò que no torna / t’ha fet idolatrar l’exactitud / extrema de la paraula que et manca”.

EDUQEM?

Fa uns dies ens preguntàvem si ens interessa l’educació. La pregunta era retòrica si tenim en compte que tot indica que hi hem renunciat. Cada dia hi ha més gent que ho diu i cada dia hi ha més gent que té clar que l’estupidesa humana és infinita mentre que la intel•ligència humana és limitadeta; encara que la majoria de gent encara pensi el contrari (anem pel bon camí). El cert és que hem renunciat a educar. El sistema educatiu només té un valor funcional. I, de tant adaptar-lo a les necessitats humanes, l’hem deshumanitzat i l’hem convertit en un artefacte artificiós.

Hem renunciat a educar perquè hem renunciat a l’humanisme, si tenim clar que “humanisme” vol dir “amor a la condició humana”: considerar als altres com a germans i donar valor a les relacions humanes (perquè això és el que realment té valor per a l’ésser humà). La resta són falòrnies i cabòries.

Per què invertim diners en les investigacions científiques? Pe r a complir l’expedient? Penso que si. No pas en el cas de la investigació militar però si en el cas que ens ocupa.

Un exemple general: les neurociències ja estan del tot segures de què els únics capaços d’apreciar i gaudir de la bellesa i de generar i compartir art som els humans. No obstant això, en els nostres dies davant de al creació artística hem reculat fins a l’estat dels ximpanzès per a qui dibuixar i fer una creació només és un estímul momentani, un passatemps sense intencionalitat, sense consciència, sense contemplació, sense ganes de tornar-ho a mirar. Avancem o reculem com a humans?

Un exemple de salut: sabem que per a la bona recuperació d’un malalt l’entorn és molt important i també el tracte del metge. Que amb un entorn adequat l’estada als hospitals seria més breu (i això ja és economia i eficàcia). Per contra, fem hospitals que fan pudor, que són capses sense cap mena d’estètica i metges que no expliquen el que fan. Avancem o reculem?

En exemple de conducta: sabem que ingerir alcohol i drogues en un context de música màquina forta (maxacona) fa que aquesta música faci que les drogues danyin molt més el cervell i que el consum d’alcohol sigui més alt. Ho sap qui va a una rave o a una discoteca fins a quin punt l’afecta aquesta “música tòxica”. Avencem i ens fem lliures per escollir o actuem per instint destructiu?

Un exemple musical: sabem que l’educació musical dels infants és cabdal per a la plasticitat cerebral, per a millorar llur rendiment acadèmic, per a la seva formació com a persones (com la dansa, clar). Per contra, dins el sistema educatiu ni la música ni la dansa no hi tenen cap lloc? Avancem o volem recular?

Preguntes i més preguntes, i exemples, senyores i senyors. Que cadascú cerqui.

L'HOMENOT PAU MILÀ I FONTANALS

La figura de Pau Milà i Fontanals ha quedat ofuscada per la del seu germà Manuel. A més, Pau Milà, un dels primers a reivindicar la modernització del cultiu de la vinya al Penedès, el pare de la pintura catalana contemporània, el primer president del primer Museu de Vilafranca..., sempre ha quedat, malgrat la seva activitat política i acadèmica, en un segon pla per haver estat, també, una persona ferma en les seves idees i  per haver rebutjat la càtedra quan calia no sotmetre llur  dignitat al mercadeig polític.

Enguany fa 200 anys del seu naixement i trobem a faltar, per tot el que en podem  aprendre,  a faltar que hom el tingui en compte. Perquè, en paraules de Josep Pla, és un homenot de la cultura catalana contemporània . Perquè el seu mestratge ha estat cabdal.

Pau Milà va ser un dels primers a donar valor al patrimoni artístic i a defensar la idea de la història com a procés de vida que serveix per a viure amb més plenitud. A fugir d’academicismes i a implicar-se amb el present i  a defensar (com Rodolf Llorens i com Schönberg) que ensenyar vol dir despertar en l’alumne una comprensió de la realitat  i de la història (de les tècniques, de les idees, de les formes....) que li serveixi per a obrir perspectives de futur. A dir que educar té un valor històric si equival a aprendre activament. I només per aquesta ensenyança, una societat com la nostra que ha renunciat a educar, ja l’hauria de tenir en compte.

Pau Milà ens ensenya que a través de l’art, com a  creació cultural, hom pot comprendre i parlar de coses que se’ns escapen de les mans. Adquirir consciència de si mateix  i de la realitat a través d’un llenguatge metafòric i poètic que li permet una comprensió diferent de la que poden aportar l’experimentació i o la matemàtica.

El misteri i l’agonia del món, així com l’angoixa i la contingència humanes ens obliguen a l’art.  A cercar i a conèixer. Ens aboquen a l’expressió. A fer-nos humans.

A aquests misteris ens aboca l’estètica de Pau Milà i la de Schönberg, ara rellegida i recuperada pel desmantellament constant del paisatge que dia a dia trepitgem, ja que acabem de comprar a molt baix preu el seu llibre d’harmonia perquè una de les botigues històriques de la ciutat de Tortosa tanca veles (com fa un parell d’anys ho va fer, a la mateixa ciutat, la llibreria més antiga d’Europa, un altre d’aquells  tresors que sabem que existeixen quan deixen de ser-hi...).

Pau Milà també conforma aquest paisatge humà efímer. Esperem, però, que encara hi hagi algú capaç de mirar més enllà de la quotidianitat absurda, bruta i sòrdida per posar en valor allò que val la pena.