MIRADES D’EMBRIAGUESA

Llegint la novel·la “El músic del bulevard Rossini” de l’autor valencià Vicent Usó he topat amb una frase que he subratllat per aturar-m’hi. Just a la penúltima línia de la pàgina 29 hi diu: “els ulls li brillaven d’ebrietat satisfeta”.

M’agrada. L’ebrietat és la vida de la mirada. La vida que ens parla, ens interroga i ens penetra. L’ebrietat és la capacitat d’empatia i de transmetre i comunicar amb intensitat. La capacitat de traslladar-nos a noves experiències.

He subratllat l’expressió i he deturat la lectura. L’he deturat perquè llegir no és un acte passiu, lineal o unívoc sinó un activitat que desperta els records i les emocions i una activitat que ens obliga a pensar (un procés de vida). M’hi he deturat i he recordat una idea que he trobat unes pàgines abans, segons la qual el detall més insignificant pot canviar-nos la vida.

Això vol dir que hem d’aprendre a estar atents per aprendre a viure. I la lectura és un bon exercici per aquesta educació de la mirada i de la sensibilitat. Una activitat que mena a l’acció i que fa, en el terreny de la transmissió cultural, el mateix que les neurones mirall del cervell humà (sense les quals no parlaríem ni seríem humans).

Al llarg de la vida hom troba, i comparteix, mirades d’“ebrietat satisfeta”; però aquestes apareixen amb comptagotes i cal estar atents. L’atzar hi juga un paper molt important. Són mirades embriagades que embriaguen. Mirades espirituoses que ens traslladen a noves vivències i que desfermen el desig i la voluptuositat. No és per casualitat que en indoeuropeu la paraula que s’utilitzava per denominar l’home embriagat era “ivresse”, la qual, etimològicament, volia dir “mediador”. El most fermentat s’entenia com el causant de la comunicació entre els homes i el més enllà. Per això el vi és musa d’artistes, mena a la creativitat i ha inspirat a filòsofs, pintors i literats. I aquesta és una tradició, per exemple, que també aplega l’obra “in vino veritas” de Kierkegaard (en la qual el vi ajuda a expressar els sentiments).

En el meu cas recordo quatre mirades amarades d’ebritetat que m’han obert les portes del desig, del plaer i de la complicitat. Han aparegut de dues en dues i amb un lapse, entre cadascuna de les parelles, d’una quinzena d’anys. No les oblidaré mai!

La primera és d’una nit de juny penedesenca al voltant d’una taula enmig d’un bon sopar entre dos amb bona dosi de vi negre de criança. La segona em mirava de fit a fit enmig dels jocs eròtics al final d’una llarga i insospitada nit durant les celebracions del Nadal. La tercera ha estat una llum intensa mentre donàvem tombs al voltant d’un rotonda a Ses Illes (amb accent del sud o, com diuen els Obrint Pas, del “país que ja no hi és”). La darrera m’interrogà mentre preníem unes cerveses fugint d’una nit freda de les “terres altes” de l’Ebre (amb al calidesa de la pell bruna de lusitània).

Cada mirada d’ebrietat és una vibració inoblidable. Una ebrietat del cos i una guspira de l’atzar.

Un dels plaers de la lectura és que ens les fa presents quan menys ens ho esperem. Aleshores tanquem el llibre (i el llum de la tauleta de nit) i ajassem el cap coixí i tanquem els ulls. Demà tornarem a obrir el llibre per la mateixa pàgina i al cap dels anys aquell llibre seguirà ben viu en la nostra sensibilitat (i al seu autor li haurem d’estar eternament agraïts).

Si heu arribat fins aquí us recomano que ompliu una copa amb un bon vi negre per degustar-lo lentament, amb tots el sentits. Tanqueu els ulls, abaixeu la llum i poseu “Daylight and the sun” d’Antony and the Jhonsons (), i submergiu-vos en les mirades d’ebrietat satisfeta que us acompanyen.

L’ART COM A REPTE (PUJOLS, TÀPIES, VALLDOSERA…).

De Pujols, de Tàpies i del pensament estètic a la Catalunya del segle XX n’hem parlat en altres ocasions (també en aquest bloc). Avui, però, voldríem centrar-nos en un aspecte en què el diàleg entre el filòsof de la Torre de les Hores i el pintor de l’Eixample és fructífer i ens porta a reflexionar sobre el sentit i el valor de l’art avui. I és que algunes de les reflexions de Tàpies, fetes sota la influència de la religiositat d’Orient, permeten copsar i concretar algunes de les intuïcions de Pujols.
En Pujols (tot just reeditat), en Tàpies (amb nova exposició a Nova York) i en l’obra de Valldosera (ara “recopilada” al Reina Sofia), hi retrobem la pregunta que Pessoa plantejà a “L’educació de l’estoic”: “¿Què és la vida de la humanitat sinó una evolució religiosa sense influència sobre la vida quotidiana?”. És a dir: la pregunta per saber si l’art ressona en la societat. Si la tasca de l’artista ens fa “més humans” (s’expandeix socialment).
Aquesta és la “inquietud” que Valldosera transmet quan diu que l’espectador ha de reconstruir la quotidianitat a través del que ella els posa davant dels nassos.
Pujols digué que la cultura necessita de les restriccions que imposa el rigor del coneixement científic i de les ales que li dóna la religió com a capacitat d’imaginar i de meravellar-se davant la immensitat de l’univers (el desconegut). Del rigor i de la fantasia que posen en joc la nostra capacitat cognitiva. I és que per a conèixer el lloc que ocupem en l’univers ambdues vies són necessàries sempre que ens permetin fugir de dogmes i de jerarquies estúpides.
Per a Pujols la religió ha de servir per a socialitzar el coneixement científic de la realitat esdevenint un lloc de trobada (de relligament) i d’impuls per a la reflexió.
Tàpies coincideix en molts aspectes amb Pujols: “Recordem la revaloració que els psicòlegs i els investigadors de les religions comparades ja van fer d’aquelles facultats globalitzadores de l’activitat imaginativa i visionària que el cervell humà ha tingut en tot temps i que es troben especialment preservades en determinades savieses i religions, en l’univers d’alguns mites, imatges i símbols”, escriu l’any 1988.
L’Escala de la Vida pujolsiana, les aportacions de l’Ors, les reflexions de Tàpies sobre l’espiritualitat en la creació artística, algunes aportacions d’Einstein..., ens remeten a un sentiment místic que es relliga amb el desplegament de les nostres capacitats cognitives.
El sentiment d’admiració que acompanya la descoberta del desconegut i la necessitat de cercar respostes i el coneixement científic de la realitat, són portes que, en paraules de Tàpies, “Fan que aquella part de la natura que és l’home es vagi fent conscient”.
Parafrasejant Tàpies, doncs, ens podríem preguntar sobre les funcions cognitives i ètiques de l’art, i veure que ja no es tracta de “salvar” ànimes sinó homes. De copsar que el coneixement científic i el sentiment religiós permeten (a través de l’art i de l’emoció) transformar la nostra consciència i sentir: “en la pròpia carn la realitat profunda de forma més global”. De fer possible, com digué Salvat-Papasseit, una “subversió espiritual”.

EL CAFÈ, SADE I...

Ja em perdonaran, eh!, però quan una societat és morta, feble i estupiditzada només sap (pot) prohibir. Per tant, caldria prohibir el cafè i, sobretot el cafè amb sucre. I hauríem de fuetejar públicament als qui veuen més de sis cafès al dia (entre els quals m’han de comptar) per pervertits, perillosos i “maleantes”. I no es pensin que ho dic en va!. Ho dic perquè la neurociència ha redescobert que el cafè amb sucre estimula el pensament i la memòria! I ha redescobert que és bo prendre fins a sis cafès al dia!

Ara que ja havíem aconseguit destruir qualsevol rastre de les tertúlies subversives dels cafès vuitcentistes, vénen els científics i diuen que el cafè reforça la memòria i que no passa res per prendre’n fins a sis o set al dia! Jo els cremaria a tots per heretges (i d’aquí a cinc cents anys els podem reconèixer el mèrit de llurs investigacions fastuosament; com hem fet amb Gal·lileu, a qui enguany homenatgem amb tots els honors per haver-nos tret la vena dels ulls).

I no es preocupin per l’excusa, també ens la donen els científics: el cafè crea addicció i qui pateixi del cor no en pot prendre!

De retruc, hauríem de prohibir, també, tots aquells pensadors que, com el cafè, es dediquen a estimular el pensament (encara que després els manqui la capacitat i l’ofici per elaborar llurs reflexions): Pujols, Sade, Montaigne, Zweig... Tots els pensadors del ram del cafè a la picota! Ells i els seus llibres cal abocar-los a l’oblit passant per la foguera perquè, com el cafè, poden estimular el pensament i fer que hom es cregui que un altre model de societat és possible. Però que s’han pensat! I és que com escrivia Montaigne: cal llegir gran diversitat de llibres perquè: s’“aguditza sobretot la meva facultat de pensar, incita el meu enteniment a treballar amb la memòria”.

Què s’han pensat aquests autors! Qui gosa escriure aquestes coses? Només s’ha de llegir per assumir consignes! Només s’ha de llegir per aprovar exàmens! Només s’ha de llegir per signar una hipoteca o per aprendre les instruccions d’una rentadora!

No cal aprendre a viure la pròpia vida. El que cal és saber a qui hem de votar a les properes eleccions europees per engreixar-lo com un porc (perquè en Europa no hi creu ni Déu, que ja és dir). I és que com va escriure poc abans de suïcidar-se, Stefan Zweig: “l’impremta, en lloc de difondre la cultura, escampà el “furor theologicus”; en comptes de l’humanisme, triomfà la intolerància”. Què anem a fer! Som humans, oi!

I ara que ja acabo, es preguntaran: què hi pinta Sade? Doncs, Sade hi pinta que és qui em descobrí l’estímul que avivà el meu interès per la filosofia (molt més que les classes a la Universitat). La seva “filosofia al tocador” (escrita el 1795 però d’una gran actualitat) és una obra que guardo plena d’anotacions. Sade mostra al cara oculta de la revolució francesa i de la Il·lustració castradora. Sade mostra l’estímul pel pensament.

Estic plenament d’acord amb Bataille quan diu que l’obra de Sade (si som capaços d’anar més enllà de la pàtina pornogràfica i eròtica) no “és solament recomanable sinó necessària per a tots aquells que vulguin anar a fons en el que significa l’home”.

I si volen un darrer consell, com Sade, guardin la filosofia (i les tasses del cafè) al tocador, però no les perdin de vista. Ser prudent no vol dir ser imbècil. I no renunciïn a la vida (a la seva vida) perquè els ho diguin a cada moment i de totes les maneres i amb tota la tecnologia possibles.

LLIBERTAT I LLIBERTINATGE!

El Govern Britànic és a punt de portar a la pràctica el vell “somni” d’Orwell: la implantació del Big Brother arreu de la vida dels ciutadans anglesos, definitivament convertits en titelles imbecilitzats perquè se’ns vol sotmesos i atemorits. El poder ja no és pot permetre la llibertat de la paraula perquè reconeix el fracàs de la democràcia com a model polític. El poder de l’Estat ja no vol persones sinó consumidors impoluts. Ja no hi ha cultura popular, com a les velles tavernes i cafès, sinó escapades (a parcs temàtics) i fugides cridaneres i obcecades a través de l’esport.
El Big Brother ja no és un subproducte televisiu sinó un model polític. El governs, com ara acaben d'aprovar a l’Anglaterra, vol el dret de guardar, controlar i vigilar el que diem i el que fem a través d’aquells avenços tecnològics que haurien d’haver estat el paradigama de la lliure circulació de les informacions i de les opinions (i, eufemísticament, d'això en diuen "societat de la informació"). El poder vol enregistrar la nostra vida quotidiana per imputar-nos. El que havia de trencar fronteres és eina de control. Tots som objecte de ser controlats! Aquesta és la condició humana! Hem de ser controlats perquè vivim en la por i en l’enveja. La ciutadania ja no és un dret!
M’assabento d’aquestes notícies tant interessants mentre llegeixo Zweig i, més concretament, allò que Zweig va deixar inacabat just abans de suïcidar-se: els seus treballs a partir de Montaigne. Els quals són una reivindicació de la llibertat individual. Quants contrasentits, oi?
La pregunta que crea les complicitats entre Zweig i Montaigne, malgrat la distància temporal que els separa és: “¿Com defensar la meva pròpia ànima individual i la seva matèria, que sols a mi em pertany, el meu cos, la meva salut, els meus nervis, els meus pensaments i sentiments contra el perill de ser immolat a una follia i uns interessos aliens?”
La pregunta gaudeix de molta actualitat! D’una actualitat roent que, en certa mesura, ens fa odiar encara més la putrefacció en què s’han resolt, en els nostres dies ,els ideals de la Il•lustració i del Racionalisme. Una pregunta que recorda, amb cert enyor i desencís, el llibertinatge del Renaixement i de la França del segle XVIII. I és que Venècia i Sade ens recorden el camí cap a la resposta que Montaighne i Zweig cercaren amb passió: la llibertat a través de llibertinatge. La trangressió per a viure amb intensitat com a resposta a la imposició i el control.
Davant el fanatisme polític i religiós dels nostres dies potser eren més lliures els qui van viure en aquells anys en què l’Humanisme podia dir amb tota naturalitat que: “el pecat l’ha fet Déu per mostrar-nos, després, la seva pietat”. I és que, avui, el pecat l’han creat els homes per obligar-nos a ser tant estúpids com el més estúpid, que sol ser el qui arriba a dalt de tot al preu que sigui... Fet i fet, Déu creà el pecat per vanagloriar-se de la seva bondat immensa i els homes hem creat el pecat per amagar les pròpies misèries i mancances.

SANT JORDI ' 09

Amb l’ésser humà la vida adquireix la possibilitat de parlar. De trencar el silenci mitjançant el so organitzat, a través de la música o del llenguatge parlat.

Amb l’ésser humà la vida adquireix una consciència lingüística. Una expressió efímera que li permet obrir una ferida lingüística en la immensitat de l’ésser (des i en la petitesa de la seva subjectivitat). Una ferida que és un crit en la immensitat. Un crit per comunicar, per dialogar i per defugir la por de viure. Un crit efímer per conèixer i per conèixer-se. Un crit sonor que comença amb el plor del nadó i culmina amb el silenci agònic de la mort.

És Sant Jordi, i cal parlar de lletres i de llibres (i de roses). Per això volem oferir-vos quatre cites per a copsar què amaguen els llibres i les lletres; per incitar a la lectura ja que aquesta no és una tasca passiva sinó una feina activa d’interpretació, de comprensió i d’interiorització.

Les paraules escrites, descarnades del seu autor, s’han d’encarnar en nosaltres per adquirir nova vida i noves possibilitats (i responsabilitats). S’han d’encarnar per fomentar una actitud i una mirada a través de la seva generositat (de la generositat per la qual es dissolen en la nostra sensibilitat amb generositat).

I

“Parlar és una aptitud tan natural que oblidem fins a quin punt és excepcional”

(Cécile Lestienne)

II

“També a nosaltres ens van despullar a cops de fuet de les nostres esperances, experiències i entusiasmes fins al punt que ja no ens queda per a defensar res més que el nostre jo nu, la nostra existència única i irrepetible”

(Stefan Zweig)

III

“L’impremta, en lloc de difondre la cultura, escampà el furor theologicus; en comptes de l’humanisme, triomfà la intolerància”

(Stefan Zweig)

IV- Sant Jordi

Paraules consumides amb urgència.

Paraules en llibres de colors.

Paraules voltades de roses roges.

Ensangonades pel menyspreu

(Joan Cuscó)

DOS POEMES

IDENTITAT

Paraules seques
Cauen de l’arbre
Com pluja fina
Omplen la terra
De miratges
I d’emocions
Perdudes.

Omplen el terra
Vestint-lo
de colors ocres.
Omplen la terra
De carícies
feréstegues
I de vanitat.


PENETRACIÓ

Caminava pensatiu per les Rambles.
Tres prostitutes m’han agafat pel braç.
Volien sexe?
Fugien de la misèria!

Jo necessitava penetrar la meva solitud.
Haguéssim fet sexe per fugir.
Per amagar-nos.
Jo necessitava el contrari.

PUJOLS I LA POLÍTICA

Certament, el pensament de Pujols és complex, sobretot en l’aspecte polític. I això, que el fa interessant (viure’l com un repte) també és un inconvenient. Pujols escriu sobre política amb ironia en una època en què això és complicat perquè la censura de la dictadura és voraç. Per tant, tot el que es pugui aportar i reflexionar, benvingut sia!

És curiosa la seva tesi de l’hegemonia catalana en la política espanyola. Una tesi que mostra la seva visió de la realitat del país i, al mateix temps, és una fugida grotesca. És a dir, exagerant trets significatius de la realitat per a fer-la més visible. Per posar el dit a la llaga i mostrar les contradiccions que li són inherents.

El punt de partença de la seva teorització és clar en la conferència que feu per a Mirador l’any 1933: “la Catalunya del segle XIX que ha vist nàixer tants dels que són aquí i ha vist renàixer la nostra vida material i espiritual, ha estat calumniada d’ésser la fi de la nacionalitat catalana. I no obstant tota la política espanyola del XIX gravita entorn de Catalunya, que imposa la seva concepció del dret públic a Espanya. En la nostra terra es produeix ensems un esclat esponerós de pensadors i poetes, que amb llur existència sola ja són una mostra palesa del nostre renaixement cultural. Però polítics i intel·lectuals fan obra d’espanyolisme. Fan llengua castellana, desterrant la catalana. Aquesta és la causa que hom hagi pogut al segle XIX d’ésser la fi de la nostra fesonomia pròpia. Però tota aquesta fórmula de castellanisme era pur formalisme; el fons era viu i d’arrel catalaníssima [...] Els catalans que integren la nostra renaixença espiritual, que escriuen en castellà, formen escola catalana i continuen la nostra tradició espiritual”.

Per a Pujols, la Renaixença catalana té dues branques dialècticament relacionades: (1) l’alta cultura que es fa en castellà i (2) la cultura popular que es ben catalana i ben viva. I l’alta cultura és impregnada de catalanitat (per la seva manera de veure el món i per ser continuadora d’aquella cultura que començà en Llull) i la cultura popular adopta models i formes castellanes per a desplegar-se (a través de l’obra de Guimerà, de Verdaguer, de Pitarra....). I ambdues formen el renaixement cultural del país, el qual ve parell d’un renaixement econòmic. I d’ambdós en naix la influència catalana en la política, l’economia i el dret espanyols (sobretot a través d’homes com Prim i Cambó).

A partir d’aquesta constatació bàsica Pujols crea una de les seves obres cabdals: “Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola”, la qual, en plena dictadura de Primo de Rivera, és plena d’el·lipsis, de capgiraments i de sobreentesos.

Amb simplisme gràfic podem dir que Pujols diu que l’Estat Espanyol és un teatre de titelles mogut pels catalans. I ho afirma quan Cambó diu tot el contrari: “sempre s’ha vist que qui paga mana i, nosaltres, paguem i no manem res” (ves per on! oi?).

Ara bé, darrera la imatge grotesca i cridanera, Pujols escriu perles com: “Si els polítics espanyols fossin homes pràctics i astuts, que miressin la conveniència llur i la dels governants, la vera manera de donar la tranquil·litat a Espanya seria donar la autonomia a Catalunya i, encara més, que l’autonomia, la independència, perquè aleshores Espanya quedaria tranquil·la i, traient-se un pes de sobre, es podria governar per les seves pròpies lleis”. I és que com Pujols digué a un vell amic que posà en dubte les seves teories (perquè havia llegit el llibre de Pujols amb massa “seriositat”): “sabreu guardar-me el secret? Mireu, home, es tracta de produir un cop d’efecte i desconcertar-los, a veure si podem deixar-los ben impressionats i, d’una vegada, s’inde-pen-dit-zen!”.