VI, CERVESA I CULTURA

Un taxista de Bourdeus li va dir a Joan de Segarra que: “Le civilisation, c’est le vin, et le vin c’est la France”. Tant de bo algun dia els catalans tinguem aquest grau d’autoestima; encara que sigui exagerat. El cert, però, és que els catalans ni en cultura, ni en llengua..., ni en gairebé res! tenim autoestima. I molt menys en els vins, o en tot allò que els envolta. I ja seria hora!

Des d’antic, a la Mediterrània, l’evolució del vi i de la cervesa han anat paral·leles. I Catalunya és un dels màxims, i dels millors productors, en ambdós productes. Els nostres vins i les nostres cerveses són d’una molt bona qualitat i conformem una part important del nostre teixit econòmic i cultural.

Ja en els nostres dies l’enòloga Elena Adell de les Bodegues Juan Alcorta diu que “la vinya és l’origen de tot, el punt de partida”.

Això vol dir que cal potenciar les virtuts del raïm, que cada vegada cal desplegar tractaments menys agressius amb el medi natural, que cada marca té la seva senya d’identitat, que cal valorar tot el que acompanya un bon vi, que és bo que els cellers estiguin integrats en el paisatge…

La importància del vi és ben clara i els reptes són ben vigents en el terreny productiu i cultural. El renovat interès per les varietats autòctones (el callet, el premsal blanc, el xarel·lo o el manto negre), l’experimentació amb varietats (el chancellor, el belat o el chamborcin), la plantació de vinyes en cotes elevades pel canvi climàtic (produint vins amb característiques prou específiques), la importància del paisatge… són reptes prou clars.

Les cultures del vi i el paisatges són dos dels elements patrimonials intangibles. Elements intangibles i immaterials del patrimoni cultural i de l’economia que serveixen per desplegar models de producció (culturals i econòmics) que no siguin destructius i que siguin singulars. Valors intangibles amb una bona capacitat de generar models de creixement, de promoció i de producció. Són el que avui denominem “valors afegits” a un territori i a una cultura. A un producte i a un territori. I no els podem obviar.

Amb tot això que acabem d’apuntar no descobrim res de nou. Cal reinterpretar-ho i interioritzar-ho per ser més perspicaços. Per redescobrir l’espai que habitem. Per aprendre a viure (que és el que ens pertoca com a humans; si fugim del que els sociòlegs anomenem “la modernitat liquida”, que és un present i una vida sense memòria).

Des d’antic, doncs, l’embriaguesa del vi és aquell entusiasme que ens permet el camí cap a la saviesa i cap a la civilització. És una embriaguesa en què, com diria Peter Sloterdijk (i defensà Nietzsche), el desdoblament de la subjectivitat (individual o col·lectiva a través de la festa i del ritual), permet l’escenificació del jo que cerca i que es cerca. I aquest és el punt de partida de la cultura i de la vida que mira al present amb força.

Alcem les copes i brindem!

TENIM DRET A DECIDIR!

Fa molt pocs dies una vella tribu d’Uganda ha “recuperat” al seu rei, però aquest només tindrà atribucions culturals. El poder polític i econòmic el retindrà l’Estat. Aquest cas recent, a algú i per casualitat, li recorda... Catalunya? (i per extensió els Països Catalans)
PSOE i PP coincideixen (com en l’aprovació dels darrers pressupostos de l’Estat a Madrid) en blindar la independència econòmica del País Basc i de les seves institucions, però la neguen a Catalunya. Qualsevol cosa que surti del Parlament de Catalunya i que expressi la nostra sobirania és recorreguda i menyspreada: la llei d’educació, l’Estatut... Quan no se’n surten a Catalunya van a les institucions estatals per recórrer o aproven lleis estatals invasives per aturar la nostra capacitat de sobirania. A Catalunya el PP és minoritari i per imposar les seves tesis espanyolistes usa els tribunals espanyols i els parlamentaris del PSC mai no voten contra el PSOE, encara que no sigui el que han votat a Catalunya (i d’això en diuen relació “federal”). On queda la sobirania del Parlament? I l’Autonomia? Quins drets se’ns reconeixen?
És per això que cal parlar (i denunciar), sense embuts, de la política centralista i espanyolista del Govern de Madrid. La “Política espanyolista” és aquella que ha fet augmentar la capitalitat econòmica de Madrid enfront de Barcelona centralitzant les seus empresarials, invertint molt més en l’aeroport o en Rodalies, fent l’AVE radial, incomplint dia si i dia també les inversions a Catalunya...
Contra això, només hi ha una opció. Mostrar que no som tan rucs com sembla (tot i ser una olla de grills). Votar massivament a favor de la nostra sobirania. Votar a favor de Catalunya (sense que això vulgui dir que aquí ho fem tot bé). Aquest fet té moltes conseqüències perquè mostra la nostra voluntat d’ésser. I aquesta és la nostra força i allò que una vegada i una altra volen amagar menystenint els nostres referèndums i la nostra identitat. Hem de votar massivament perquè en aquest vot hi ha la llibertat i la democràcia. I aquells que diuen que no serveix de res que pensin, per exemple, que la II República es va proclamar per unes eleccions municipals massives.
No tenim autonomia econòmica, política o cultural, infraestructures per dirigir, diners per invertir, lleis d’educació per desplegar, planificació territorial pròpia... l’Estat no deixa res a les nostres mans. PP i PSOE tenen molt clares les seves prioritats i nosaltres no ens podem quedar amb els braços plegats. I no els parlo de l’espoli fiscal..., ni parlem de la persecució de la unitat lingüística del català!
La transició va ser una enganyifa i després de trenta anys d’incomprensió i d’atacs ja n’estem tips, o n’hauríem d’estar tips. L’Estat de les Autonomies és un fracàs si volem caminar i mirar Europa i al món de fit a fit (i tenir més benestar). Ni tan sols tenim l’autonomia de les nacions britàniques! (per tenir seleccions nacionals o perquè les lleis del Parlament no siguin retallades per un tribunal).
Votar en el referèndum pel dret a decidir és votar per la nostra dignitat, perquè cal fer un crit d’alerta. El repte és gran i cal fer-ho bé. No s’hi val a improvisar o distreure’s amb batalletes de rebotiga. Cal fer un salt qualitatiu més enllà de la transició, la qual no ha de ser una meta sinó un punt de partida. Cal refer debats, reformular idees i albirar projectes amb entusiasme. Cal dir que la democràcia no és un mer sistema formal sinó un repte i una lluita que es construeix des de baix. Tenim dret a decidir i hem de reivindicar-ho!

PARAULES I VIDA

L’editor Josep Mª Castellet, sempre lúcid, parla d’alguns dels creadors catalans amb qui ha mantingut una bona amistat. Del poeta Gabriel Ferrater en diu que: “la seva personalitat va destacar sempre enmig d’aquell gruix cosmopolita de lletraferits d’elit”, “però les seves pors agudes i l’alcohol mai el van deixar gaudir dels seus èxits”. Del també editor i poeta Carlos Barral en diu: “la seva imatge frívola i simpàtica era per superar les pròpies febleses, perquè ell era tot al contrari: tendre, poruc. Necessitava tenir una certa notorietat pública per compensar una personalitat intel·lectual ferma però emocionalment trencadissa”.

Aquestes afirmacions requereixen el nostre interès i una reflexió, la qual es fa més evident si, com és el cas, les llegim paral·lelament a les que va dir Heidegger en el seminari que l’any 1925 dedicà al concepte de temps (amb qui coincidim plenament; i a qui continuem, amb més o menys encert, en els nostres treballs). És a dir, si tenim presents unes tesis de Heidegger que foren magníficament assumides i desplegades per Eduard Nicol.

Segons les disquisicions de Heidegger en el desplegament de la consciència humana la intencionalitat i la capacitat d’aprehensió no són mers instruments afegits sinó processos intrínsecs per a la seva constitució i desplegament. No són meres eines per a entendre-la sinó processos constitutius de la subjectivitat humana. Per això mateix, avui, Roger Penrose (com John Searle i altres investigadors) situa aquests processos en el centre de llurs investigacions.

L’ésser humà no és un ésser dual sinó “integrat” (en un procés constant d’integració) i complex. La consciència i el cos resten íntimament units entre ells i amb l’entorn (la natura i la resta d’éssers humans) i és a través de la intencionalitat que hom adquireix la possibilitat d’adquirir independència, veu pròpia i personalitat “en” i “des de” la realitat. I a major grau d’independència major grau de relació amb l’entorn i d’integració: major plenitud de vida (perquè la vida és un procés)

És per això mateix que Joan Miró i Rodolf Llorens reneguen d’aquells autors en què l’art i la vida són processos escindits (de Goethe, d’Ortega y Gaset...). En què la personalitat de l’artista no es correspon amb el seu art. No debades, Martí i Pol dirà que “en la mort aprenem a viure” o Montaigne (refermant, com Mozart, que per a viure més plenament cal ser conscients de la nostra contingència), dirà que la “utilitat” de la vida no rau en la durada sinó en l’ús (hom pot durar molt i viure molt poc).

Aquesta interrelació entre la vida i l’art és el que remarca Castellet en les seves reflexions. Una relació dialèctica de construcció, formació i transformació que és temporal (històrica), de la qual també en parla Heidegger amb encert. Un procés de vida històric que no és ni lineal ni unívoc, com bé mostren els autors de qui parla Castellet. Un procés de vida, com dirà Nicol, efímer i fràgil abocat a l’expressió. Entre la vida i l’art hi ha, doncs, un lligam estret i vital. Només l’humà es veu abocat a la metàfora i a través d’ella es troba i retroba. Només l’humà necessita de les paraules i d ela música per la seva mateixa constitució biocultural.

(sense títol)

Un piano tancat. Una música oblidada. Un so callat. Un silenci llarg.
Algun dia, algú va gosar trencar el silenci amb uns sons organitzats que mostraven la ferida d’una vida humana abocada a l’expressió en una realitat en silenci. L’abisme de l’ésser.
Algun dia algú va voler compartir la seva necessitat de dir coses i de construir-se. Aquest va ser el seu gest vital. Un gest i un esforç que naix del silenci per a retornar-hi.
Un gest que ens interroga. Que cerca la nostra complicitat.
La veritat és una invitació que cerca complicitats en la recerca de la vida que pas a pas anem perdent. La vida mateixa, i la seva veritat és un gest. Un gest efímer però contundent. Un traç que crida.
Un traç que commou i mena al moviment, però un gest i no pas altra cosa. Un gest que vol tenir veu pròpia per a ser una veu compartida. Que cerca la seva veritat per trobar-la i retrobar-la entre tots. Per trobar-se i retrobar-se en el món i en els altres.
Cada gest humanitza un xic el realitat, construeix un món en què la memòria, el record, l’oblit, la creació i la destrucció generen impulsos de vida: intensitat i intimitat. Individualitat i col•lectivitat.
Ho escrivia Josep Albertí en parlar de la poesia de Miquel Bauçà:
- “més enllà del real, una poesia tan fràgil com la cendra, i tan dura com la resistència”
- “Un destí marca el poeta: la reflexió sobre la cara oculta de la realitat”.

D’AMORS I D’ENAMORATS

Dèiem que Miró cridà amb força que calia rebutjar l’“Amor” perquè és una noció abstracte i allunyada de la vida (del nostre mode d’ésser, amb totes les seves possibilitats i limitacions) i, com sostingué Wittgenstein, en relació al concepte abstracte d’“Amor” hem de tenir ben present, com a humans que al cap i a la fi som, que d’allò del que no se'n pot dir res amb propietat millor no dir-ne res.

Per aquest mateix motiu Miró diu que hem de parlar de “l’enamorat” i “d’enamorar-se”. I és que aquest no és un concepte abstracte sinó un estat que mena a l’acció, a la passió, a l’entusiasme i a la vida.

Recordem – i retornem a- aquestes coses perquè l’altre dia vam anar a veure l’òpera bufa “L’arbore di Diana” del compositor valencià Vicent Martin i Soler i el tema és el mateix.

Aquesta òpera té un llibret de Da Ponte, el qual mentre l’escrivia també estava treballant en l’òpera “Don Giovanni” de Mozart i “Axur, re d’Ormus” de Salieri. Era un any, aquell 1787, en què al matí Da Ponte escrivia per a Mozart pensant en l’infern de Dante i a la nit treballava en el llibret de Martin i Soler pensant en Petrarca i en el paradís terrenal. De fet, aquestes dues obres, temàticament, representen el final del classicisme.

“L’arbore di Diana” només la podia escriure la picardia d’un valencià. I és que en el seu rerefons hi ha una crítica, amb tota la delicadesa aristocràtica pròpia del classicisme vienès, a la castedat i, sobretot, a les monges de clausura.

L’obra de Vicent Martin i Soler (amb uns pocs moments brillants) és un crit a l’amor terrenal i a la passió. Al plaer perquè, segons el mateix Da Ponte, “aquest drama, segons la meva opinió, és el millor de tots els que he compost, tant per la invenció com per la poesia: és voluptuós sense ser lasciu”. Ara bé, certament, representar-lo avui en dia és un xic carrincló.

No obstant tot, val la pena destacar que recull la tradició del goig per la vida viscuda amb intensitat i amb passió, la qual adquireix un notable valor i vigor de crítica social i de crit a la llibertat en Sade.

A l’òpera la deessa Amor apareix capciosa i transvestida jugant a tothora amb els transvestisme i les fronteres entre els sexes. No és l’amor místic sinó l’amor concret i sensual. I és que com escriu Pietro Aretino l’any 1527 als “Sonets luxuriosos”: “Estimem-nos sense fre ni aturador, puix que per amar hem nascut; adora el meu pardal com jo el teu niu, perquè sense ells, valdria res la vida?”. I com escriu Jean-Baptiste de Boyer (Marquès d’Argens) a “Thérèse philosophie”: “Voluptuositat i filosofia fan feliç l’home seriós. Abraça la voluptuositat per gust ,estima la filosofia per raó”.

DE L’AMOR I L’ENAMORAT

Ja em permetran que després de dies de treballar en investigacions més serioses em permeti aquesta digressió.
Deia Joan Miró: “els enamorats són formes que lluiten, que es devoren entre si”.
Amb aquesta afirmació dota de vida les paraules que anteriorment havia dit l’Ors: humanitza el formalisme del Noucentisme oficial i oficiós del sagrat seny català. I és que l’Ors ja va dir que s'havia de contraposar la figura de "l’home enamorat" a la de "l'home que fuma." Mentre l’un s’entusiasma i albira l’acció l’altre és passiu i espera la mort. Ara bé, contra el que passa en l’aportació de l’Ors, en els enamorats de Miró hi ha alegria i entusiasme: sang, desig i passió. Lluita i esforç.
En certa mesura, Miró s’aferra als teoremes físics de Konrad Lorenz, per a qui en els processos de vida “a major impuls intern hi ha menor estímul extern” i “a menor impuls intern hi ha més estímul extern”. I si el que predomina és l’estímul extern i no pas l’impuls intern els éssers vius tendim a la passivitat i a ésser un abocador d’imatges, de sentiments, de frases fetes, de tòpics i de refregits (que ens empassem pel broc gros de la televisió o d’internet) i que malmeten la nostra sensibilitat. La passivitat ens aboca a la mort en vida i la lluita ens mou a l’acció.
Miró, de fet, rehabilita al vell Plotí, per a qui l’amor és el desig de la bellesa que hom no té. I és a partir de Plotí (i per la tendència humana a la llei del mínim esforç) que hom ha dit que això vol dir que tots hem de cercar la nostra mitja taronja (la bellesa que ens manca). I això s’ha dit malgrat que ja en Plotí s’havia dit que en lloc de cercar la mitja taronja cal cercar la macedònia sencera perquè qualsevol bellesa que desitgem (qualsevol mitja taronja) participa d’una mateixa bellesa (perquè la bellesa és una i d’ella en participen totes les belleses particulars i parcials de què ens enamorem). I això cal tenir-ho en compte, a més, perquè l’amor humà és fràgil i provoca dolor.
Possiblement és això el mateix que trobem al “Banquet” de Plató quan se’n diu que una vida viscuda sense passió no val la pena d’ésser viscuda.
I és que la reflexió filosòfica ha de menar a la vida i ajudar-nos a viure millor i no pas a la inversa.

MANIFESTAR-SE PER L'ESTATUT?

Ara fa 75 anys Catalunya encara debatia sobre el seu nou Estatut d’Autonomia (també retallat pels quatre costats a Madrid). Avui hi tornem com si no n’haguéssim après res. Avui, com ahir, l’Estatut és una norma de mínims i els diners se segueixen distribuint des de Madrid. Però avui, a diferència d’ahir, no estem a l’inici d’un marc constituent sinó a les acaballes del marc constituent hereu de la instauració de la Monarquia Parlamentària (hereva del franquisme); el qual comença a ser més estatalista i centralista (en un context políticament regressiu).

Entrevistat arrel de l’Estatut català del 1932, Francesc Pujols diu que ell no l’hauria portat a terme. Ell pensava que per a transformar l’Estat Espanyol en un Estat federal calia que els catalans manéssim a Madrid (i que manéssim de debò dins el govern espanyol). Pujols diu que el del 1932 és un Estatut esquifit i de mínims (“amb comptagotes”) que ha estat aprovat i portat a fi pels partidaris d’un Estatut de màxims (per ERC): “el programa de mínims del Tívoli ha triomfat en mans dels partidaris del programa de màxim de l’Havana […] l’Estatut extremat d’en Macià, ha fet triomfar l’estatut moderat d’en Prat de la Riba”.

En aquest punt també hi ha coincidència entre els dos moments històrics. Però entre ells hi tornem a trobar una diferència substancial: avui l’Estat Espanyol ja s’han modernitzat. Bàsicament, la democràcia ha servit per això. Els catalans ja no hem d’anar a Madrid a transformar les espanyes. Per tant, les estratègies han de ser totes unes altres.

No copsar aquesta diferència ha estat el gran error de Maragall en voler un Estatut capaç de fer avançar (com quimèricament encara sosté Montilla!) l’Estat Espanyol cap al federalisme! Aquest és l’error. L’Estat Espanyol no es vol reformar ni vol reformar la Constitució. I l’Estatut de Catalunya no pot ser una llei sotmesa a les lleis estatals i a la Constitució (digueu-ne, millor, voluntat dels partits espanyols). L’Estatut ha de ser l’expressió, encara que sigui de mínims, de la voluntat del poble català per decidir per ell mateix. I aquesta ha de ser la nostra lluita. I l’error de Maragall i Montilla el manté ERC quan diu que anem fent passos cap a la independència quan l’únic que fem és el “peix el cove” (i a la menuda!).

Cal manifestar-se, però no pas per defensar la constitucionalitat de l’Estatut (com diuen des d’IC amb un llenguatge tant políticament correcte que fa nyonya de la grossa), sinó per defensar la nostra voluntat d’ésser! Per anar contra al tendència a abolir la plurinacionalitat de l’Estat amb lleis invasives, etc. etc. etc.

A Madrid, algú hi creu (i, sobretot, hi treballa) en el federalsime (simètric, asimètric o polièdric)? El PSOE de Zapatero? L’Estat Espanyol ha tingut mai la voluntat de construir-se afirmant la llibertat de les seves nacions?

Fins i tot algú tan poc amic de Catalunya com Unamuno ho diu ben clar en motiu del desastre colonial del 1898 (quan des de les espanyes es cridà a favor de regenerar l’Estat): “És inútil callar la veritat. Tots estem mentint en parlar de regeneració, ja que ningú no pensa en regenerar-se. No passa d’ésser un tòpic de retòrica, que no ens surt del cor, sinó del cap. Regenerar-nos! I de què, si encara en ens hem penedit de res?”.

Per què costa tant aprendre els lliçons? Per què tenim una memòria històrica tan reprimida, fugissera i imbecilitzada? L’anomenada, coneguda i lloada “transició” va ser una regeneració? Cal manifestar-se per l’Estatut, o per dignitat nacional?

FINANÇAMENT?

Cada dia és més clar que a l’Estat Espanyol els catalans no som ciutadans sinó súbdits. D’ençà de la “modèlica” Constitució del 1978 (feta i ordida des d’un règim dictatorial per a una societat mancada de cultura democràtica), passant pels governs del PP d’Aznar (que van suposar l’afiançament definitiu de Madrid com a capital econòmica de l’Estat) i arribant als darrers governs socialistes (que cada dia s’esmercen més en convertir les lleis i les competències autonòmiques en paper mullat), els catalans hem fet la de riure.
Els catalans som ciutadans de segona, la nostra nació és sotmesa i espoliada i les lleis que més l’afecten (com l’Estatut) s´incompleixen i es buiden de contingut des del govern espanyol; i patim un dèficit que cap país ni economia podria aguantar. I, per si no fos poc, hem d’aguantar la catalanofòbia que els polítics espanyols atien, tot i que saben que ho tenen tot ben lligat i al sac.
Amb la instauració de la monarquia parlamentària els espanyols han a aconseguit allò que ni tan sols la dictadura de Franco va aconseguir: l’Estat-nació (sobretot ara que al País Basc hi governa el bipartit); i, a sobre, som els dolents de la pel•lícula.
Després de tot el que hem vist, sobretot d’ençà de la redacció i “aprovació” del nou Estatut de Catalunya i amb el viàtic reconsagrat del finançament (i dels suposats traspasos de rodalies, dels aeroports, de les beques universitàries, de l’Agència tributària...), queda clar que qui té la caixa del diners és Madrid: l’Estat. Els catalans paguem però només tenim dret a pidolar perquè som una “autonomia” més. Una simple comunitat que només els interessa per guanyar eleccions i moure les aritmètiques parlamentàries a Madrid. Els diners i el poder són a Madrid (no hi ha ni federalisme, ni autonomisme ni bilateralitat que hi valguin).
Ja em perdonaran que no els parli de números, eh! Fa un any que sento arguments, contraarguments, opinions, bestieses, xifres i més xifres. I n’estic ben fart! Però ningú no em garanteix que les previsions que ara es venen amb bombo i platerets (ni tan sols les més esquifides) s’acomplexin, el finançament del país segueix depenent de la “bona voluntat” del Govern Central/ista (i dels seus interessos polítics i econòmics i de les estratègies més o menys cafres dels dos partits “nacionals”), i del dèficit fiscal ningú no m’ha aclarit en quin percentatge s’ha reduït amb el darrer i fantàstic “acord” de finançament. I aquestes són les qüestions importants!
Penso que per anar tirant i aplicant l’estratègia del “peix al cove” (aquella tàctica que els empresaris catalans ara defensen per “pragmatisme intel•ligent”) ja teníem el pujolisme. El paper de Montilla i de Carod és trist (i el del Saura tristíssim). Maragall, almenys, segur de les seves idees federalistes i amb el seu quixotisme arrauxat (i ho dic amb to positiu perquè el projecte del nou Estatut i de reforma de l’Estat era un ideal desacomplexat, tot i que altament inviable en un Estat que ni és federalista, ni plurinacional, ni res que suposi aplicar la democràcia a fons) tenia “ganxo”. Mentre que ara, el govern tripartit (bé, d’entesa) és d’un seny acomplexat i d’una estretor de mires que... D’un seny banyat amb idees socialdemòcrates anodines, com si no sabessin que en els nostres dies la socialdemocràcia és una visió com la de la dreta però amb una mica de mala consciència perquè recorda als avis republicans i als avis que van creure en l’Estat del Benestar (i aquest és el drama de les esquerres avui, encara que ens vulguin vendre gat per llebre).
I per acabar-ho d’arrodonir en Montilla ens diu que estem un construint un estat federal “imperfecte” o que negar els bondats del “nou model” de finançament és caure en el pessimisme endèmic del catalans! Per llogar-hi cadires!

DE FELICITAT

En els dos darrers textos d’aquest bloc hem posat al bell mig de la nostra reflexió uns versos d’Espriu, segons els quals: “en la sequedat arrela el verb”. I és que el verb, com bé ha fet notar el cristianisme, és l’origen de la vida humana, de l’establiment d’un ordre i d’una visió de la realitat per a desplegar la nostra existència. Una manera d’acotar la immensitat de l’espai i del temps per a fer possible el rebrostar del nostre mode d’ésser, que és l’humà (o almenys se suposa que ho és).

El verb és so organitzat i paraula que naix de la imitació dels sons de la natura per a controlar-los a través de l’experimentació i la vivència per crear ordre i bellesa, comunicació i expressió. Per a construir l’espai que volem habitar. De crear ordre i moviment organitzat (lingüístic, social, cultural....) i processos de vida que ens permeten adquirir independència individual i col·lectiva en relació a l’entorn i, al mateix temps, mirar-lo (i mirar-nos) amb altres ulls.

I ara, quan ja pensàvem que ho sabíem gairebé tot, que redescobrim que Vinyoli, un altre gran poeta català, aporta el complement indispensable a la visió d’Espriu. Vinyoli diu: “sóc l’arbre eixorc d’una tardor que vetlla”. Quina genialitat!

Això ve a tomb perquè, una vegada més dins la repetitiva història de la “civilització” humana, la psiquiatria ens diu que un dels grans problemes de la societat en què vivim són els que va assenyalar Montesquieu: la manca de perspectiva i l’egoisme (voler ser allò que ni som ni podrem ésser). I això només té com a cura assumir el vers de Vinyoli.

Montesquieu digué, amb molt d’encert (i no caldria afegir-hi res més) que: “Volem ser més feliços que els altres, i això és dificilíssim perquè sempre els imaginem molt més feliços del que són en realitat”; i avui els psiquiatres diuen que la felicitat consisteix en tenir salut i mala memòria.

Assumir la sequedat de l’espai i del temps, individual i col·lectiva i de la natura i de la cultura, és indispensable per a mirar el present amb força. Per a ésser més plenament humans. Per a desplegar la paraula que guareix i que fereix, tot al mateix temps, per a fer possible la vitalitat de la vida.

Montesquieu, Espriu, Vinyoli..., tots ells són bones lectures, si som capaços de llegir-los amb atenció. Tots ells coincideixen amb els psiquiatres actuals, per a qui (amb massa pragmatisme) diuen que la felicitat consisteix en tenir bona salut i mala memòria. És a dir, en la sequedat! En la sequedat que, com digué Sèneca, ens obliga a aprendre a viure constantment i, al mateix, temps aprendre a morir. I és que la vida mai no es deixa atrapar. Per això per a d’Ors sempre cal sentir l’entusiasme de l’enamorat i de l’aprenent.

VIURE, MORIR... (2)

L’altre dia recordàvem els mots d’Espriu, segons els quals: “i en la sequedat arrela el mot”. Uns mots que venien a memòria immersos en el paisatge de les Terres de l’Ebre, de camí a Vinaròs. Uns mots que ens feien reflexionar sobre la importància d’aturar-se a pensar les coses importants, ni que sigui breument. I les coses importants són les decisions a favor o en contra de la vida i de la mort (sempre difícils i sovint errònies,;què hi anem a fer!).
L’ésser humà és l’acròbata que sota la carpa del circ de la humanitat travessa d’un costat a l’altre de la pista el cable que tens (però no massa) i flexible (però tampoc en excés) li permet anar d’un costat a l’altre sense caure. I aquest és l’equilibri de l’existència. Senzill però fonamental. Aquesta és la poètica de la simplicitat bella i artesana del nostre mode d’ésser. I aquest és el repte: fer-ho amb senzillesa però sabent-ne totes les dificultats (sempre estem a punt de caure al buit); fer-ho amb calma i honestedat (sense perdre el punt de tensió); fer-ho bonic i plaent (gaudint i comunicant).
De l’equilibri entre la vida i la mort en podríem dir moltes coses, però ens limitem a recomanar-vos dues obres ben diferents: en primer lloc un cant a la vida escrit per Berlioz (l’obertura del “Benvenutto Celllini”) i, de l’altra, una reflexió sobre la mort que ve de la mà d’Straus: “Mort i transfiguració”.
Val a dir, però que la idea de les paraules d’Espriu ha tornat al meu cap en reobrir la biografia de Francesc Xavier per uns treballs que estic preparant. No coneixia la figura d’aquest sant però m’ha interessat molt, per ell mateix i per la seva època. Una època que s’obre, meravellosament, ara fa 500 anys, amb l’“Elogi de la follia” d’Erasme. Aquesta és l’època de More, de Maquiavel... i de Francesc Xavier, aquell jesuïta que travessà el món mostrant la força del seu exemple. De la reforma (que al final culmina amb la crema de llibres) i la Contrareforma (que aniquilà cultures senceres).
Francesc Xavier, Francesc d’Assís... són aquells qui toquen de peus a terra. Els qui suen la cansalada! Els qui construeixen des de la humilitat, la paciència i la tenacitat. Aquells en qui la sequedat del terrer esdevé creació i força. Aquells qui afirmen la vida perquè no temen a la mort.
Després vindran els Papes, les jerarquies i les corrupteles. Els golafres i els viciosos. Aquells qui odien la vida perquè temen a la mort. Aquells qui dominen el món mentre el destrueixen amb la seva cobdícia infinita.
Erasme, Maquiavel, Francesc Xavier, More, Luter.... són l’oxigen que transforma, la lucidesa per caminar amb pas ferm. La follia dels qui s’estimen la vida. L’empenta i l’entusiasme de la utopia dels qui creuen en l’espècie perquè, com escriu More: “A Utopia no hi ha mai permís per estar ociós”. I és que, com rebla Ficcino: “Tot és possible. Res no pot ser deixat de banda. Res no és increïble. Res no és impossible. Les possibilitats que neguem només són les possibilitats que ignorem”.

VIURE, MORIR ...

Dissabte al migdia anava de Tortosa a Vinaròs per la carretera interior de Santa Bàrbara i Ulldecona. El paisatge és eixut i quiet. Obert, pla i ple d’oliveres generoses. Alguns xiprers i uns pocs plàtans altius al costat de la carretera.

Un paisatge parc però ple de bellesa i, enguany, per les pluges, ben acolorit de marrons i verds.

Suposo que per empatia, conduïa a poc a poc i escoltava reiteradament “Her eyes are underneath the ground” d’Antony (i per les obres que des de fa anys s’hi fan!).

La calma d’un dia de lluminositat suau m’ha portat a memòria els mots d’Espriu: “i en la sequedat arrela el verb”.

En la sequedat arrela el verb; en la solitud l’amistat; i en la mort la vida. Només qui ha experimentat la solitud extrema és capaç de donar-se. És a dir, de saber el valor de l’amistat, de l’estimar i, sobretot, del donar-se. La metàfora iniciàtica de la desert, en totes les civilitzacions, no és casual!

També qui s’ha plantejat seriosament el suïcidi sap del valor de la vida. La vida adquireix el seu valor just quan hom sap de la mort. Quan hom s’adona del que costa desfer-se de la vanitat en què habitualment “vivim”, la qual ens fa sentir "imprescindibles". De l’arrogància amb què vivim pensant-nos que som imprescindibles i únics.

En la “sequedat arrela el mot”. En la humilitat i en la justa mesura de la nostra contingència i absurditat arrela la vida.

Com digué Sèneca, la mort és l’únic problema real de l’ésser humà. Enfrontar-se amb la pròpia contingència i absurditat és la única manera de mirar endavant. És a dir, de saber el “nostre” valor “real”. La mort dóna l’autèntic (i únic) valor de la vida. Ho posa tot al seu lloc. La mort és la pols i l’oblit. El record llunyà i el pòsit inconscient.

La sequedat del poeta És la contingència de la persona. La paraula és la capacitat de viure i de conviure amb nosaltres mateixos i amb els altres, i amb l’entorn; no pas per imposar-se ni per dominar sinó per compartir.

Entre les arts escèniques el circ mostra bé aquestes consideracions: és l’artesania i la paraula o bellesa eixuta. És la humilitat de l’esforç constant: de jugar-se-la a tocar del públic, del terra i dels dits. De construir dia rere dia. L’artesania que transmuta en art i l’equilibri efímer, però continuat.

La sequedat del poeta també és la humilitat del brogit provocat per les petites i salvatges ones que trenquen el silenci de la platja de Vinaròs quan, en baixar del cotxe, la salabror del mar ens acarona en trencar-se suaument a pocs metres d’on som.

La sequedat provoca el so que humanitza la realitat on hem nascut i on vivim (o ho intentem!). La sequedat forma i transforma el so de les paraules i de les músiques i de les danses que, d’alguna manera, són l’estil de la nostra existència (de la nostra mirada) després d’haver-nos penetrat a través dels sentits.

DANSA, MÚSICA, VIDA

Els humans som nòmades. Encara que sembli el contrari, sobretot ara que estem avesats (i aviciats) a quedar-nos entortolligats en els béns materials, vivim al límit. És a dir, transitem la corda fluixa de la vida, amb més o menys honorabilitat i amb més o menys coherència. La nostra vida és caminar: moure’s. Caminar per viure i caminar per pensar. Caminar per conèixer i caminar per ésser.
Els humans som nòmades que naixem i morim. I entre la vida i la mort només hi ha el gest del moviment i, artísticament de la dansa. I això és així malgrat que el materialisme intel•lectual, pràctic i ideològic d’avui hagi petrificat, de forma generalitzada, la sensibilitat i la vida dels humans. I el gest de la dansa és el gest que aprenem i que compartim. És a dir, el gest que ens humanitza i que atorga ordre i vivència (intensitat al caminar nòmada, inconstant i contingent que ens caracteritza)
Viure és moure’s: ritme. I el ritme de la vida és el ritme que ens vincula a la terra. No en va, des de la prehistòria, i als Països Catalans, fins ben entrat el segle XIX, la dansa és un fet estretament lligat a la mort. Quan algú moria es dansava davant del mort per tal que la seva ànima retrobés els ritmes “ocults” de la natura d’on havia eixit i on havia retornat. La dansa marcava, a través de l’expressió compartida i viscuda, el ritme de cada ésser humà i la seva vinculació amb la realitat. Aquest és el sentit màgic (diguem-ne humà) de la dansa que vivifica l’existència per a donar-li cos i ales (valor i sentit). De la dansa que és domini del cos i volada de la sensibilitat. Que és esforç o risc, paciència i disciplina.

EN UNA NIT D'ESTIU

Des del terrat de casa veig gairebé tot el que m’envolta. És el més alt de la zona. Veig els campanars de la vila (el de Santa Maria ben il·luminat i majestàtic i el de la Trinitat gairebé fos en la foscor); i el de la Granada a mà esquerre. Veig els avions que van i vénen del Prat, les Gunyoles al cim de la muntanya (d’on prové la meva nissaga), gent sopant en altres terrats (amarats pel vent suau)…

Veig la vila de nit o, més ben dit, sento la remor de la vida que s’adorm (amb el constant i inconscient soroll de la farinera); i tinc el cel a tocar.

Des del terrat de casa, un diumenge a la nit, recordo que des de fa mil·lenis els humans hem dit que allò veritablement important són el naixement i la mort (sempre acompanyats del crit i del plor, del beure i del menjar). Hem sentit que en l’extrema solitud redescobrim el valor de la solidaritat i de la companyia. Hem poblat la terra i colonitzar la realitat apamant-la i treballant-la (i destruint-la). L’hem fet nostra posant-la als nostres peus i cultivant-la. Per conviure i per barallar-nos. Per nàixer i per morir.

EUROPA?

Fa anys que Europa és una mena de fantasma sense rostre, sense idees i sense entusiasme. La campanya electoral que acabem de viure (per anomenar-la d’alguna manera ) és bona mostra d’això. Els polítics, cada dia més imbècils, s’han dedicat a tirar-se els plats pel cap i a treure’s els draps bruts. On eren les idees? On són els projectes? No n’hi ha? Ens els amaguen? On és Europa?
La veritat és que l’abstenció és el camí que promouen amb tanta ensulstícia per afartar-nos de bajanades i de mediocritat. L’abstenció es promou perquè la tendència del “sistema democràtic” europeu d’avui és acosneguir que unes minories burocràtiques (a les Institucions) i partidistes (a través de les eleccions) decideixin el que s’ha de fer i com s’ha de fer.
Europa es construeix i actua d’esquena als seus ciutadans i a les seves nacions i a la seva pluralitat. I els polítics fan més gran aquest abisme entre la política i les persones i els pobles. I ja no és que no hi hagi idees: tampoc no hi ha gestió sinó burocràcia absurda. i corrupteles. I en el cas dels catalans (i de la resta de ciutadans dels Països Catalans) qui hi guanya és l’Estat Espanyol, i ho fa aconseguint que aquest sigui una circumscripció electoral única per afavorir el bipartidisme i la poca representació (el menyspreu de les nacions que hi som sotmeses). L’Estat Espanyol ens obliga al silenci i només defensa els interessos de la ja forta economia de Madrid. I d’aquesta manera consolida la nostra marginalitat social, econòmica i política. I nosaltres riem i paguem el beure (encara que sigui a contracor i amb la mirada trista)! Potser ja seria hora de dir prou! L’hora de ser capaços de generar noves dinàmiques polítiques arrelades en la societat i capaces de generar complicitats a partir de lluites concretes i fructíferes i no pas de consignes estèrils. Hi hem de reflexionar molt encara! I hauríem de ser capaços de denunciar les actituds racistes i insultants de personatges com Mayor Oreja (que s’han dedicat a promoure la homogeneïtzació cultural i lingüística) i les discursos simplistes i fanàtics dels socialistes (presentant-nos una societat de bons i de dolents com si encara estiguéssim en ple franquisme)... L’eufòria del Barça és bona, però, com a país, no en tenim prou!
Finalment, només dir que és curiós que mentre escric aquestes ratlles llegeixo un article del mallorquí Gabriel Alomar (1873-1941), que fou el primer a vincular catalanisme i socialisme, en què hi diu: “la política es el arte de la ciudad, la ordenación de la libertad. Una sociedad no puede vivir sin política, como un hombre no puede vivir sin respiración” (“La Nación”, Buenos Aires, 1924). I després de llegir Alomar tornem al present i el diari ens diu que més d’un 80% de la població és desafecte de la política. No m’estranya! Que se n’ha fet de l’Europa com a “metropoli espiritual” de què parlava el mateix Alomar per construir des de la llibertat i la solidaritat la democràcia?

PAISATGES I CIUTADANS

L’entorn on vivim, amb el paisatge, les ciutats i les persones, és el bressol de la nostra sensibilitat. L’espai que humanitzem per a viure. L’espai que conforma unes maneres de fer, de relacionar-nos, de mirar... I això encara és així. Fins i tot a desgrat de la perversa òptica política i econòmica que tot ho destrueix i que crea ciutats amarades de cobdícia que no són per a ciutadans sinó per habitants desolats i emmudits per la brutícia, el mal gust i l’especulació.

Conviure amb el nostre territori és fonamental per a fer-nos persones i conviure, però avui anem pels carrers mirant a terra i caminant de pressa, i anem pel bosc i pels camps sense capacitat d’aturar-nos un moment i emmudir davant llur bellesa i força. No és estrany, doncs, que, ja reclosos a casa, els “humans d’avui” fugim de la realitat mirant programes plens de bajanades (la telerealitat)! És un “plaer” veure que enmig de tanta ensulstícia no som els qui estem pitjor (i la xafarderia i la tafaneria és un esport ben viu).

Cal donar-se, i viure-ho amb intensitat, per exemple, que els quatre colors que al llarg de l’any té el paisatge del Penedès no són els mateixos que els del al Delta de l’Ebre! Adonar-se que aquests colors ens vinculen a unes feines, a uns cultius, a unes maneres de mirar el món i d’experimentar-lo, a uns ritmes i a uns valors, a uns costums i a uns plaers. A una bellesa que ha de despertar la nostra curiositat i penetrar la nostra sensibilitat. Però: quants polítics passegen pel territori? Quans arquitectes ho fan? Quantes persones és queixen de la perversitat urbanística?... hi ha molta feina fer! Si volem conèixer on vivim cal trepitjar el país per viure’l de ben a prop (per olorar-lo, per sentir-lo, per patir-lo....)! El paisatge no és el mer i bell marc que envolta una urbanització de casetes bufonetes!

Dic tot això per reproduir dos fragments de Josep Pla, i per la mala bava de veure com el Pla Metropolità de Barcelona (molt “cosmopolita” i fet per purs interessos de despatx) vol fer sucumbir al Penedès a determinats interessos i com els plans d’infraestructures del Ministerio (fets amb tiralínies, com les fronteres creades pel colonialisme al “Tercer Món” abans d’abandonar-lo) ens volen tornar a dividir el territori amb noves salvatjades (això sí: “progressistes”).

Els fragments de Pla: (1) “Agafem l’autopista del Penedès. El pla del Llobregat és cada dia més desconegut [...] Entrem a l’Anoia, el Penedès. El paisatge es fa més ample, però és molt trencat i accidentat. Les vinyes són admirables. –no s’hi veu ni una herba. Semblen les vinyes del Rin. Les autopistes. Sí. Són agradables, ràpides, netes, però no s’hi veu res [...] Quina pena aquestes poblacions tan agradables són invisibles. Les autopistes són per a persones que es pensen que no moriran mai, que ja ho miraran un altre dia, que van darrere dels diners. A mi m’agrada el paisatge”. (2) “No em cansaria mai de dir que a mi m’agraden els paisatges ben cultivats i que donin un rendiment. De vegades he fet aquetes afirmacions davant amics notòriament adinerats, per no dir rics. Sempre em contestaven el mateix. Que jo era un petit propietari rural, vulgar i pagès [...] Són persones a qui agrada el desert. Jo en conec algun i he de confessar que passada una hora escassa al seu davant em venien unes ganes de fugir-ne com un gat escaldat [...] A mi m’agrada el paisatge de l’Empordà perquè és cultivat, plàcid i tranquil. Aquests tres adjectius van lligats amb el que jo penso que és la bellesa”

Penso que val la pena reflexionar-hi amb seriositat.

DEL SO A LA PARAULA

S’ha debatut molt sobre si primer va ser la música o si primer va ser el llenguatge. Se n’ha parlat i se’n parlarà (i en parlarem!) perquè aquestes dues activitats explícitament humanes (que, per massa quotidianes, fins i tot ens semblen poca cosa i gairebé no els donem valor), són d’una gran importància (almenys perquè cap altra espècie les ha desplegat com nosaltres).
En nàixer, per exemple, els nadons no reconeixen la veu del pare, però sí que són capaços de reconèixer els cançons que la mare els ha cantat durant l’embaràs. I això vol dir que són capaços de distingir diferents tipus de sons. La parla, la música i el soroll... Tenen una bona capacitat de discernir el sons i les síl•labes i la veu de la mare.
Les experiències de fer escoltar música clàssica als fetus abans de nàixer no són experiments concloents a l’hora de dir que els fa més intel•ligents, però els resultats obtinguts demostren que el fetus, just abans de nàixer es prepara per aprendre a enraonar. I als 3 o 4 dies de nàixer ja distingeix bé la llengua materna de una altra que no ho és i la veu de la mare de les altres. Moltes funcions cognitives superiors, com la lingüística, comencen en aquest moment.
En el darrer trimestre de l’embaràs el fetus comença a bussejar en el caos sònic en què viu (l’orella ja és ben formada i les vies nervioses fins als còrtex estan ben disposades). En aquest moment, enmig del munt de sorolls que sent, perquè el medi uterí no és un espai en silenci sinó un món molt ple de sons provocats pel flux arterial a la placenta, borborigmes intestinals i batecs cardíacs de la mare, les vibracions que ressonen als ossos i els teixits..., el fetus pot copsar, per exemple, la veu de la mare (però no pas la del pare, si no li parla enganxat a la panxa, li queda massa lluny).
És ben cert, doncs, que cada plançó humà agafa el relleu dels qui l’han precedit i reinventa el llenguatge i aquest procés és un renaixement esblaïdor i constant en el cervell humà i té un clar origen en el so i en la distinció del so organitzat i del soroll. I en relació a l’humà adult, podem dir que rebrosta en la complexitat de la música que és un llenguatge altament abstracte i complex de la consciència humana.
La música, el so que trenca el silenci de la realitat material per a donar-li un esperit o un procés de vida lingüístic i conceptual, és el fil conductor de tota la nostra existència. A través del so organitzat redescobrim el món i les persones amb qui convivim i amb qui, també a través de la música, creem complicitats i empatia. I a través del so i del moviment (primer del caminar i després de la dansa) redescobrim el cos i l’espai i relliguem espai i temps.
Com ho sabem això en els orígens de cada vida? Ho sabem perquè els bebès xerrotegen en la seva llengua materna! Perquè el xerroteig de els criatures segueix el mateix ritme, el mateix contorn d’entonació i la mateixa paleta de fonemes que la llengua materna. Ja ho veuen quin munt de conceptes musicals que ens porten cap a la parla! Però si no n’hi hagués prou, han de saber que assegut davant un televisor un bebè no aprendrà una llengua. Per a fer-hi hi ha d’entrar en contacte actiu a partir de la relació amb els altres. Això vol dir, que els nadons es fixen en les formes acústiques de les paraules molt abans de conèixer-ne el significat, i vol dir que primer reconeixen la forma d’una paraula i que més tard hi associen un concepte, que els pares no ensenyen a parlar una llengua al seus fills sinó que els donen models de llengua i de cultura i que en els 2-3 primers anys de viuda els infants sobregenaralitzen les regles de la gramàtica perquè el nostre cervell té una organització que li permet reconèixer els sons de la parla en l’entorn i les eines per extreure les estructures d’aquests elements sonors (per anar a buscar regles i fer-se-les seves).
El fraseig, l’entonació, el ritme, l’emoció... són en la base del llenguatge conceptual. I com bé diu la pediatra Gishele Dehaene el llenguatge és un sistema viu que caracteritza el nostre mode d’ésser biocultural: “el llenguatge és un sistema complex, i el cervell, un òrgan fràgil”. I és que com de la seva banda recorda el paleoantropòleg Pascal Picq: “la diferència entre la comunicació no verbal i el nostre llenguatge és la creativitat”. I per això, com diu el lingüista Laurent Sagart: “la desaparició d’una llengua sempre és un drama: és l’anorreament d’una arquitectura complexa, fruit d’una evolució molt llarga, la pèrdua definitiva d’una cultura”.
Direm, per acabar, que tant bon punt naix el nadó no distingeix les paraules de la parla sinó la seva música (la prosòdia). És a dir, les característiques melòdiques i rítmiques de la parla. I que entre l’any i l’any i mig de vida es produeix un salt qualitatiu en l’aprenentatge i el desenvolupament de la parla que també coincideix amb el fet de començar a tenir autonomia de moviment i això ens portaria lluny: a parlar, per exemple, de la música i de la dansa! Un altre dia.

MIRADES D’EMBRIAGUESA

Llegint la novel·la “El músic del bulevard Rossini” de l’autor valencià Vicent Usó he topat amb una frase que he subratllat per aturar-m’hi. Just a la penúltima línia de la pàgina 29 hi diu: “els ulls li brillaven d’ebrietat satisfeta”.

M’agrada. L’ebrietat és la vida de la mirada. La vida que ens parla, ens interroga i ens penetra. L’ebrietat és la capacitat d’empatia i de transmetre i comunicar amb intensitat. La capacitat de traslladar-nos a noves experiències.

He subratllat l’expressió i he deturat la lectura. L’he deturat perquè llegir no és un acte passiu, lineal o unívoc sinó un activitat que desperta els records i les emocions i una activitat que ens obliga a pensar (un procés de vida). M’hi he deturat i he recordat una idea que he trobat unes pàgines abans, segons la qual el detall més insignificant pot canviar-nos la vida.

Això vol dir que hem d’aprendre a estar atents per aprendre a viure. I la lectura és un bon exercici per aquesta educació de la mirada i de la sensibilitat. Una activitat que mena a l’acció i que fa, en el terreny de la transmissió cultural, el mateix que les neurones mirall del cervell humà (sense les quals no parlaríem ni seríem humans).

Al llarg de la vida hom troba, i comparteix, mirades d’“ebrietat satisfeta”; però aquestes apareixen amb comptagotes i cal estar atents. L’atzar hi juga un paper molt important. Són mirades embriagades que embriaguen. Mirades espirituoses que ens traslladen a noves vivències i que desfermen el desig i la voluptuositat. No és per casualitat que en indoeuropeu la paraula que s’utilitzava per denominar l’home embriagat era “ivresse”, la qual, etimològicament, volia dir “mediador”. El most fermentat s’entenia com el causant de la comunicació entre els homes i el més enllà. Per això el vi és musa d’artistes, mena a la creativitat i ha inspirat a filòsofs, pintors i literats. I aquesta és una tradició, per exemple, que també aplega l’obra “in vino veritas” de Kierkegaard (en la qual el vi ajuda a expressar els sentiments).

En el meu cas recordo quatre mirades amarades d’ebritetat que m’han obert les portes del desig, del plaer i de la complicitat. Han aparegut de dues en dues i amb un lapse, entre cadascuna de les parelles, d’una quinzena d’anys. No les oblidaré mai!

La primera és d’una nit de juny penedesenca al voltant d’una taula enmig d’un bon sopar entre dos amb bona dosi de vi negre de criança. La segona em mirava de fit a fit enmig dels jocs eròtics al final d’una llarga i insospitada nit durant les celebracions del Nadal. La tercera ha estat una llum intensa mentre donàvem tombs al voltant d’un rotonda a Ses Illes (amb accent del sud o, com diuen els Obrint Pas, del “país que ja no hi és”). La darrera m’interrogà mentre preníem unes cerveses fugint d’una nit freda de les “terres altes” de l’Ebre (amb al calidesa de la pell bruna de lusitània).

Cada mirada d’ebrietat és una vibració inoblidable. Una ebrietat del cos i una guspira de l’atzar.

Un dels plaers de la lectura és que ens les fa presents quan menys ens ho esperem. Aleshores tanquem el llibre (i el llum de la tauleta de nit) i ajassem el cap coixí i tanquem els ulls. Demà tornarem a obrir el llibre per la mateixa pàgina i al cap dels anys aquell llibre seguirà ben viu en la nostra sensibilitat (i al seu autor li haurem d’estar eternament agraïts).

Si heu arribat fins aquí us recomano que ompliu una copa amb un bon vi negre per degustar-lo lentament, amb tots el sentits. Tanqueu els ulls, abaixeu la llum i poseu “Daylight and the sun” d’Antony and the Jhonsons (), i submergiu-vos en les mirades d’ebrietat satisfeta que us acompanyen.

L’ART COM A REPTE (PUJOLS, TÀPIES, VALLDOSERA…).

De Pujols, de Tàpies i del pensament estètic a la Catalunya del segle XX n’hem parlat en altres ocasions (també en aquest bloc). Avui, però, voldríem centrar-nos en un aspecte en què el diàleg entre el filòsof de la Torre de les Hores i el pintor de l’Eixample és fructífer i ens porta a reflexionar sobre el sentit i el valor de l’art avui. I és que algunes de les reflexions de Tàpies, fetes sota la influència de la religiositat d’Orient, permeten copsar i concretar algunes de les intuïcions de Pujols.
En Pujols (tot just reeditat), en Tàpies (amb nova exposició a Nova York) i en l’obra de Valldosera (ara “recopilada” al Reina Sofia), hi retrobem la pregunta que Pessoa plantejà a “L’educació de l’estoic”: “¿Què és la vida de la humanitat sinó una evolució religiosa sense influència sobre la vida quotidiana?”. És a dir: la pregunta per saber si l’art ressona en la societat. Si la tasca de l’artista ens fa “més humans” (s’expandeix socialment).
Aquesta és la “inquietud” que Valldosera transmet quan diu que l’espectador ha de reconstruir la quotidianitat a través del que ella els posa davant dels nassos.
Pujols digué que la cultura necessita de les restriccions que imposa el rigor del coneixement científic i de les ales que li dóna la religió com a capacitat d’imaginar i de meravellar-se davant la immensitat de l’univers (el desconegut). Del rigor i de la fantasia que posen en joc la nostra capacitat cognitiva. I és que per a conèixer el lloc que ocupem en l’univers ambdues vies són necessàries sempre que ens permetin fugir de dogmes i de jerarquies estúpides.
Per a Pujols la religió ha de servir per a socialitzar el coneixement científic de la realitat esdevenint un lloc de trobada (de relligament) i d’impuls per a la reflexió.
Tàpies coincideix en molts aspectes amb Pujols: “Recordem la revaloració que els psicòlegs i els investigadors de les religions comparades ja van fer d’aquelles facultats globalitzadores de l’activitat imaginativa i visionària que el cervell humà ha tingut en tot temps i que es troben especialment preservades en determinades savieses i religions, en l’univers d’alguns mites, imatges i símbols”, escriu l’any 1988.
L’Escala de la Vida pujolsiana, les aportacions de l’Ors, les reflexions de Tàpies sobre l’espiritualitat en la creació artística, algunes aportacions d’Einstein..., ens remeten a un sentiment místic que es relliga amb el desplegament de les nostres capacitats cognitives.
El sentiment d’admiració que acompanya la descoberta del desconegut i la necessitat de cercar respostes i el coneixement científic de la realitat, són portes que, en paraules de Tàpies, “Fan que aquella part de la natura que és l’home es vagi fent conscient”.
Parafrasejant Tàpies, doncs, ens podríem preguntar sobre les funcions cognitives i ètiques de l’art, i veure que ja no es tracta de “salvar” ànimes sinó homes. De copsar que el coneixement científic i el sentiment religiós permeten (a través de l’art i de l’emoció) transformar la nostra consciència i sentir: “en la pròpia carn la realitat profunda de forma més global”. De fer possible, com digué Salvat-Papasseit, una “subversió espiritual”.