dimarts, 28 d’abril del 2009

LLIBERTAT I LLIBERTINATGE!


El Govern Britànic és a punt de portar a la pràctica el vell “somni” d’Orwell: la implantació del Big Brother arreu de la vida dels ciutadans anglesos, definitivament convertits en titelles imbecilitzats perquè se’ns vol sotmesos i atemorits. El poder ja no és pot permetre la llibertat de la paraula perquè reconeix el fracàs de la democràcia com a model polític. El poder de l’Estat ja no vol persones sinó consumidors impoluts. Ja no hi ha cultura popular, com a les velles tavernes i cafès, sinó escapades (a parcs temàtics) i fugides cridaneres i obcecades a través de l’esport.
El Big Brother ja no és un subproducte televisiu sinó un model polític. El governs, com ara acaben d'aprovar a l’Anglaterra, vol el dret de guardar, controlar i vigilar el que diem i el que fem a través d’aquells avenços tecnològics que haurien d’haver estat el paradigama de la lliure circulació de les informacions i de les opinions (i, eufemísticament, d'això en diuen "societat de la informació"). El poder vol enregistrar la nostra vida quotidiana per imputar-nos. El que havia de trencar fronteres és eina de control. Tots som objecte de ser controlats! Aquesta és la condició humana! Hem de ser controlats perquè vivim en la por i en l’enveja. La ciutadania ja no és un dret!
M’assabento d’aquestes notícies tant interessants mentre llegeixo Zweig i, més concretament, allò que Zweig va deixar inacabat just abans de suïcidar-se: els seus treballs a partir de Montaigne. Els quals són una reivindicació de la llibertat individual. Quants contrasentits, oi?
La pregunta que crea les complicitats entre Zweig i Montaigne, malgrat la distància temporal que els separa és: “¿Com defensar la meva pròpia ànima individual i la seva matèria, que sols a mi em pertany, el meu cos, la meva salut, els meus nervis, els meus pensaments i sentiments contra el perill de ser immolat a una follia i uns interessos aliens?”
La pregunta gaudeix de molta actualitat! D’una actualitat roent que, en certa mesura, ens fa odiar encara més la putrefacció en què s’han resolt, en els nostres dies ,els ideals de la Il•lustració i del Racionalisme. Una pregunta que recorda, amb cert enyor i desencís, el llibertinatge del Renaixement i de la França del segle XVIII. I és que Venècia i Sade ens recorden el camí cap a la resposta que Montaighne i Zweig cercaren amb passió: la llibertat a través de llibertinatge. La trangressió per a viure amb intensitat com a resposta a la imposició i el control.
Davant el fanatisme polític i religiós dels nostres dies potser eren més lliures els qui van viure en aquells anys en què l’Humanisme podia dir amb tota naturalitat que: “el pecat l’ha fet Déu per mostrar-nos, després, la seva pietat”. I és que, avui, el pecat l’han creat els homes per obligar-nos a ser tant estúpids com el més estúpid, que sol ser el qui arriba a dalt de tot al preu que sigui... Fet i fet, Déu creà el pecat per vanagloriar-se de la seva bondat immensa i els homes hem creat el pecat per amagar les pròpies misèries i mancances.

dimecres, 22 d’abril del 2009

SANT JORDI ' 09


Amb l’ésser humà la vida adquireix la possibilitat de parlar. De trencar el silenci mitjançant el so organitzat, a través de la música o del llenguatge parlat.

Amb l’ésser humà la vida adquireix una consciència lingüística. Una expressió efímera que li permet obrir una ferida lingüística en la immensitat de l’ésser (des i en la petitesa de la seva subjectivitat). Una ferida que és un crit en la immensitat. Un crit per comunicar, per dialogar i per defugir la por de viure. Un crit efímer per conèixer i per conèixer-se. Un crit sonor que comença amb el plor del nadó i culmina amb el silenci agònic de la mort.

És Sant Jordi, i cal parlar de lletres i de llibres (i de roses). Per això volem oferir-vos quatre cites per a copsar què amaguen els llibres i les lletres; per incitar a la lectura ja que aquesta no és una tasca passiva sinó una feina activa d’interpretació, de comprensió i d’interiorització.

Les paraules escrites, descarnades del seu autor, s’han d’encarnar en nosaltres per adquirir nova vida i noves possibilitats (i responsabilitats). S’han d’encarnar per fomentar una actitud i una mirada a través de la seva generositat (de la generositat per la qual es dissolen en la nostra sensibilitat amb generositat).

I

“Parlar és una aptitud tan natural que oblidem fins a quin punt és excepcional”

(Cécile Lestienne)

II

“També a nosaltres ens van despullar a cops de fuet de les nostres esperances, experiències i entusiasmes fins al punt que ja no ens queda per a defensar res més que el nostre jo nu, la nostra existència única i irrepetible”

(Stefan Zweig)

III

“L’impremta, en lloc de difondre la cultura, escampà el furor theologicus; en comptes de l’humanisme, triomfà la intolerància”

(Stefan Zweig)

IV- Sant Jordi

Paraules consumides amb urgència.

Paraules en llibres de colors.

Paraules voltades de roses roges.

Ensangonades pel menyspreu

(Joan Cuscó)


dissabte, 11 d’abril del 2009

DOS POEMES


IDENTITAT

Paraules seques
Cauen de l’arbre
Com pluja fina
Omplen la terra
De miratges
I d’emocions
Perdudes.

Omplen el terra
Vestint-lo
de colors ocres.
Omplen la terra
De carícies
feréstegues
I de vanitat.


PENETRACIÓ

Caminava pensatiu per les Rambles.
Tres prostitutes m’han agafat pel braç.
Volien sexe?
Fugien de la misèria!

Jo necessitava penetrar la meva solitud.
Haguéssim fet sexe per fugir.
Per amagar-nos.
Jo necessitava el contrari.

dilluns, 6 d’abril del 2009

PUJOLS I LA POLÍTICA


Certament, el pensament de Pujols és complex, sobretot en l’aspecte polític. I això, que el fa interessant (viure’l com un repte) també és un inconvenient. Pujols escriu sobre política amb ironia en una època en què això és complicat perquè la censura de la dictadura és voraç. Per tant, tot el que es pugui aportar i reflexionar, benvingut sia!

És curiosa la seva tesi de l’hegemonia catalana en la política espanyola. Una tesi que mostra la seva visió de la realitat del país i, al mateix temps, és una fugida grotesca. És a dir, exagerant trets significatius de la realitat per a fer-la més visible. Per posar el dit a la llaga i mostrar les contradiccions que li són inherents.

El punt de partença de la seva teorització és clar en la conferència que feu per a Mirador l’any 1933: “la Catalunya del segle XIX que ha vist nàixer tants dels que són aquí i ha vist renàixer la nostra vida material i espiritual, ha estat calumniada d’ésser la fi de la nacionalitat catalana. I no obstant tota la política espanyola del XIX gravita entorn de Catalunya, que imposa la seva concepció del dret públic a Espanya. En la nostra terra es produeix ensems un esclat esponerós de pensadors i poetes, que amb llur existència sola ja són una mostra palesa del nostre renaixement cultural. Però polítics i intel·lectuals fan obra d’espanyolisme. Fan llengua castellana, desterrant la catalana. Aquesta és la causa que hom hagi pogut al segle XIX d’ésser la fi de la nostra fesonomia pròpia. Però tota aquesta fórmula de castellanisme era pur formalisme; el fons era viu i d’arrel catalaníssima [...] Els catalans que integren la nostra renaixença espiritual, que escriuen en castellà, formen escola catalana i continuen la nostra tradició espiritual”.

Per a Pujols, la Renaixença catalana té dues branques dialècticament relacionades: (1) l’alta cultura que es fa en castellà i (2) la cultura popular que es ben catalana i ben viva. I l’alta cultura és impregnada de catalanitat (per la seva manera de veure el món i per ser continuadora d’aquella cultura que començà en Llull) i la cultura popular adopta models i formes castellanes per a desplegar-se (a través de l’obra de Guimerà, de Verdaguer, de Pitarra....). I ambdues formen el renaixement cultural del país, el qual ve parell d’un renaixement econòmic. I d’ambdós en naix la influència catalana en la política, l’economia i el dret espanyols (sobretot a través d’homes com Prim i Cambó).

A partir d’aquesta constatació bàsica Pujols crea una de les seves obres cabdals: “Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola”, la qual, en plena dictadura de Primo de Rivera, és plena d’el·lipsis, de capgiraments i de sobreentesos.

Amb simplisme gràfic podem dir que Pujols diu que l’Estat Espanyol és un teatre de titelles mogut pels catalans. I ho afirma quan Cambó diu tot el contrari: “sempre s’ha vist que qui paga mana i, nosaltres, paguem i no manem res” (ves per on! oi?).

Ara bé, darrera la imatge grotesca i cridanera, Pujols escriu perles com: “Si els polítics espanyols fossin homes pràctics i astuts, que miressin la conveniència llur i la dels governants, la vera manera de donar la tranquil·litat a Espanya seria donar la autonomia a Catalunya i, encara més, que l’autonomia, la independència, perquè aleshores Espanya quedaria tranquil·la i, traient-se un pes de sobre, es podria governar per les seves pròpies lleis”. I és que com Pujols digué a un vell amic que posà en dubte les seves teories (perquè havia llegit el llibre de Pujols amb massa “seriositat”): “sabreu guardar-me el secret? Mireu, home, es tracta de produir un cop d’efecte i desconcertar-los, a veure si podem deixar-los ben impressionats i, d’una vegada, s’inde-pen-dit-zen!”.