dissabte, 18 de juny de 2011

Sense filosofia! Sense persones!... (4)


L’any 1978, el filòsof Eduard Nicol escrivia que la crisis de la filosofia és una crisis de l’humanisme (del nostre mode d’ésser). I l’encertava de ple. Eren anys de clara reivindicació de les idees marxistes passades pel sedàs del intèrpret que sempre en dóna al visió adequada  ien transmet com cal entendre el que ha escrit l’autor. Del intèrpret que es dedica a petrificar idees i a crear ideologies que són efímeres però que dóna pe eternes i immutables. La partitocràcia venia a substituir la teocràcia de l’Església catòlica, qui sempre ha deixat ben clar que; “Autoritas, non veritas fecit legem” (que el intèrpret i no pas el text és la mare de la llei). D’aquesta manera, doncs, es laïcitzava   Marx i Freud substituïen a Crist i l’Estat a l’Església, però tot continuava igual. Calia fomentar l’estupidesa i calia esmorteir el poder de la paraula i la força del pensament com a capacitat humana d’adquirir llibertat (individual i col·lectiva). Hi havia un menyspreu, que avui dia exerceix la democràcia formal en què vivim, cap a l’ésser humà. Una voluntat de control a través de la jerarquia i de la burocràcia. Metrestant, com bé assenyalava un altre Filòsof català exiliat (Rodolf Llorens), la societat contemporània ja denotava els clars símptomes de la seva putrefacció. “L’encobriment i la hipocresia s’han anat apoderant de la base del nostre tracte social. La mentida ja no és un pecat nefast i odiós, sinó que ha passat a formar part de la bona educació i de la propaganda política. Veritas manet, deien els clàssics: mantén-te dins al veritat. Avui s’aconsella: repeteix sempre la mentida i la faràs veritat. Els poderosos mitjans de comunicació faran aquesta metamorfosi. La mentida és com una bola de neu, que com més roda més s’engrandeix. Fins hem sabut inventar la mentida matemàtica, l’estadística. Els veritables valors de la veritat i de la sinceritat no compten, només importa de quin color polític pertany. Tot el que prové de la mateixa tenda política està bé i és verídic; tot el que surt de la tenda contrària és condemnable i falsia”, escrivia l’any 1975.
Vivim en un món virtual de formes autoritàries i de paraules buides, només compta la transmissió de suposades veritats. Fa anys que ens estem autoenganyant, o que ens volen enganyats. L’any 1997 a l’Estat Espanyol, per posar un exemple, ja se sabia que la tipologia de la pobres havia canviat radicalment: un tercera part dels pobres eren joves menors de 35 anys (i ja hi havia un augment d’aturats que només trobaven feines precàries). Què es va fer? Res! Viure de la l’especulació més ferotge de les darreres dècades. Amagar el cap sota l’ala i enriquir-se mitjançant la corrupció. I ara, any 2011, en paguem les conseqüències. Qui ha fet política? Qui ha redistribuït benestar al llarg d’aquestes dècades? Qui ha dit al veritat? Ni les esquerres ni les dretes!  Qui es pot dedicar sense abaixar la vista a la política de partit?
Un darrer exemple, aquell mateix 1997, de Càritas se’ns diu una veritat com un temple (mai més ben dit): “deien que Càritas pertanyia al passat quan va arribar la democràcia. La realitat ha demostrat que pertany al present, i sembla que també al futur”. Aquesta és al radiografia de la democràcia formal d’avui.
La mort de la filosofia, deia Nicol, és la desaparició de la praxis humana, no pas entesa a la manera dels comunistes i dels esquerranosos estúpids, sinó en el sentit més radical del concepte grec: de la praxis com a activitat pròpiament humana que engloba teoria i pràctica, formació i transformació del nostre mode d’ésser. De la praxis que dóna valor a la vida perquè és font de vida i de sentit crític. “Esta se deshumaniza cada vez más, con entera independencia respecto de los cambios políticos y los sistemas económicos [...]. El decaimiento de la capacidad libre que ha ejercido el hombre de transformar el mundo con actos de pensar y con actos prácticos. [...] El dominio de una necesidad que no sería bio-lógica, sino meramente zoo-lógica; la reducción de la humanidad a una especie, cuyo único quehacer sería la lucha por la sobrevivencia. [...] Esto significaría el fin de la praxis, no sólo el fin de la filosofía”, va escriure amb encert a La primera teoría de la praxis.

divendres, 17 de juny de 2011

Sense filosofia! Sense persones!... (3)

De Plató, la gent en sol conèixer el Mite de la Caverna, el qual és l’explicació de la seva Teoria del Coneixement. Menys conegut, per la públic no especialitzat, és el Mite de Theuth i Thamis, el mite de la paraula. I és el segon el que més interès té avui: el mite sobre el valor de la paraula, que és allò al que estem renunciant en els nostres dies (per obligació, per desídia...). Aquest és el mite que el nostre Sistema Educatiu, que ha banalitzat el primer fins a convertir-lo en alguna cosa insulsa per als batxillers, no ha entès ni posat a la pràctica. Ha obviat que les idees i les paraules no són coses. Que no són mercaderies. Ha oblidat que cal aprendre que l’escriptura només és un instrument per a la transmissió de les paraules però que aquestes són mortes si hom és incapaç d’interpretar-les i d’assumir-les: de donar-los vida i de fer que siguin possibilitat de vida per a qui les assumeix. Han oblidat que la filosofia no és transmissió erudita. Matèria d’examen. Han decidit que la filosofia és una història inert que no aboca l’alumne al pensament crític (només cal veure quins textos es donen per als comentaris de text als exàmens, quins autors s’ensenyen i quines preguntes es plantegen als IES, per no parlar del sistema universitari que ja són figues d’un altre paner). Han decidit que el pensament no té valor perquè han transformat la filosofia, com tota l’educació, en un simple saber pragmàtic (de selecció social i de submissió als interessos del poder). Han oblidat el valor i la força de la paraula perquè l’han convertit en arqueologia.
Han de tenir clar, però, que, aleshores, no és només la filosofia la qui mor. És tot un model de civilització. El “nostre” model de civilització. Per tant, si com diuen alguna des de la gairebé cent anys, la filosofia mor o viu en crisi, és perquè la “nostra” societat mor i viu en crisi (avui ben aguditzada, ben patent i ben patètica).
Han oblidat que educar és formar i transformar. Donar vida a les paraules. Han caigut en la trampa que Plató copsa i explica al segon mite esmentat: la de pensar que la paraula escrita és fixa i dogmàtica. Han dividit el coneixement en sabers especialitzats. Cadascú té la seva parcel·la de saber dogmàtic, incomprensible per als demés. Una especialització que fa que abandonem (perquè som incapaços de comprendre-la) aquella visió dels antics de la filosofia com a saber inútil o contemplatiu. És a dir, de la filosofia com a possibilitat de valor afegit (que diríem avui). De fet, el pensament reflexiu pertany al terreny de les I+D. La filosofia és inútil en el concret perquè aporta valor afegit (a la política, a l’empresa, a l’educació, al benestar...).
Com diu la saviesa popular, l’escriure ens ha fet perdre el llegir. Hem pensat que les paraules escrites són els coneixements (la filosofia) a transmetre!  Ho hem capgirat tot. Ens hem convertit en allò que volia evitar Plató: en presoners de les estructures i dels sistemes. De les imatges, dels missatges, del soroll!
Llegeixin els clàssics per a interpretar-los. Per aprendre activament. Per lluitar per la llibertat (si és que encara hi som a temps). Com Sòcrates i Plató, vulguin ser “filòsofs”: amants de la saviesa. Reconeguin que no posseïm al saviesa, que cada dia hi ha una cosa per aprendre i un problema per resoldre (i que aquesta tasca és individual i col·lectiva al mateix temps).
La filosofia no és un saber pràctic però no és un saber allunyat de la realitat. És intrínsec a la vida i a la cerca de la màxima plenitud de vida.

dilluns, 6 de juny de 2011

VIURE...

Gairebé sense saber-ho, els humans, constantment, generem continuïtats: seguir una sèrie televisiva, anar a sopar a uns restaurants (i amb uns amics), casar-nos i fer una família, vincular-nos emocionalment a un calendari festiu, col·leccionar coses... Cadascú de nosaltres en trobaria, per poc que repassi la seva vida, uns quants milers d’aquestes continuïtats (una ideologia o una antiideologia, una manera de vestir, uns amics i uns enemics...). Creem continuïtats per afirmar-nos i, al mateix temps, per oblidar-nos. Viure és un exercici constant – i esforçat– de –i per– voler-ser i, alhora i simultàniament, de fugir d’aquesta responsabilitat. Recordem i oblidem, oblidem per recordar  i recordem per oblidar.  (Un acord musical és consistent perquè ens encamina cap a un altre i és ric quan ens obre cap a molts, per exemple. Això és l’harmonia en el seu sentit més profund o pitagòric). Així, al Renaixement (moment de màxima afirmació de l’humà) ens trobem que en lloc de fugir de les creences i de la religió hi ha una sublimació del sentiment religiós.
La contingència i la discontinuïtat són el nostre caràcter. Com ho és de la realitat tota. Com més la coneixem més incertesa descobrim i redescobrim. La creença en la continuïtat és un eix vertebrador de la vida humana, encara que en el fons només hi hagi incertesa, balbuceigs i dubtes. (Triomf de la psicologia!).
Diuen que viure és aprendre a viure i que aprendre a viure és aprendre a aprendre. Certament, aquest és el joc. Viure és aprendre a fugir de nosaltres mateixos. Nomes fugint de nosaltres podem ser nosaltres. Només a través de la metàfora i de la matemàtica podem penetrar la realitat i la vida.
Viure és un gest. Un moviment pensat i organitzat. Un so organitzat. Dansa endansa. Un transportar-se per afirmar el buit que ens envolta i que ens fonamenta. Buit, atzar i incertesa. (Encara que pensem el contrari)

diumenge, 5 de juny de 2011

DE MÚSICA: ANTONY

Amb el pitagòrics la reflexió estètica d’Occident fa un salt irreversible. La nostra comprensió de la realitat i de l’art és modificada substancialment i això repercuteix enormement en Plató i en tota la cultura cristiana a través de Plotí i de Sant Agustí. I fins avui.
Tot plegat, ve a memòria aquests dies que estic escoltant diversos enregistraments de música (de tipologies ben diverses: el valencians Obrint Pas, Antony, Fauré, l’obra pianística de Falla i d’Albéniz i els concerts per a oboè d’Albinoni).
Sobretot, escoltant amb atenció el quart CD d’Antony: “Swanlights”. Un CD impressionant! El quart en quatre anys que fa que el conec! I no deixa de sorprendre’m.
És, com em diu un bon amic valencià: “música melancuniosa”. És a dir, música per escoltar en silenci i en calma. Música per a la reflexió. De fet, molts dels temes acaben deixant la pregunta a l’aire. Deixant-nos amb al mel als llavis. I ens obliguen a cercar-les.
No hi ha cançons. Hi ha conceptes expressats amb frases breus que generen textures musicals. Textures on cada detall és imprescindible. No hi ha fulleraca. Cada timbre, cada instrument, cada acord, cada element és al lloc just.
Ho repeteixo: Antony és surrealista però refinat. Hàbil i dolç. Un poc avorrit però interessant. Instrumentalment delicat, amb una veu irrepetible..., Res no hi és de més...  ni de menys. Se li noten les influències de la música del cinema nordamericà, coneix els recursos del llenguatge clàssic, s’acosta al new age amb un minimalisme astut...,
Açò trobareu en un CD que comença i acaba just al mateix lloc i amb la mateixa pregunta. “everithing is new....”
Per acabar, tornem als pitagòrics. Per què? Perquè van ser els primers en posar sobre la taula que l’experiència estètica (auditiva i visual) és harmonia. És a dir, textura. Perquè van dir i assumir que la bellesa (amb valor universal) és un moviment harmònica (una dansa que engloba tos els gests i tots els silencis): implica una estructura. Dit en altres paraules: una unitat en la pluralitat. I això és la música d’Antony. Una estructura que brolla del silenci per retornar-hi després de passar com una volada olorosa (i de dissoldre’s en la nostra sensibilitat). I per això mateix, Plató i d’Ors van copsar el món i la personalitat com a obres d’art. I sant Agustí va ser capaç de dir que la transversalitat d’aquesta “harmonia estructural” dels pitagòrics és el temps: la memòria (el temps viscut i recordat). La veu efímera entre el silenci que trenca el plor del nàixer i el silenci que retorna amb el plor de la mort.

dijous, 2 de juny de 2011

ELOGI DE LA PARAULA

Per bé (i per mal) la cosa més humana és la paraula. La paraula que no és mer so organitzat ni mera transmissió. La paraula que és a la base de la nostra individualitat i, al mateix temps, de la nostra intersubjectivitat (de la intimitat més profunda i fosca i del crit més extern i descarnat). La paraula que naix per afermar-se i, al mateix temps, per ser compartida. Individual i col·lectiva. Incisiva i efímera. Contundent i flexible. Sòlida i soluble. Nítida i acolorida.

Aquesta és la nostra herència i memòria. El “jo”, el “nosaltres” i el “vosaltres”. Aquest és l’equipatge al que dia rere dia renunciem, abocats a la vivència opulenta i miserable. Carcamal, corcada i corrupte.

-          gestió, gestió, gestió ! (criden els progressistes)
-          guany, guany, guany! ( clamen els conservadors)

Uns i altres s’equivoquen. Els uns ho paguen car i els altres vénen la pell cara.

Paraula, pacte, ciutat. Ciutadania, drets, solidaritat. Paraula, silenci, orella. Paraula, llengua, mà. Aprendre a parlar / aprendre a escoltar. Memòria i oblit inseparables.