dissabte, 28 de febrer del 2009

JOAN MIRÓ: LA MUSICALITAT DE L A PINTURA



Per a Joan Miró al segle XX l’art es veu abocat a l’alliberament de l’academicisme i d’adscripcions escolàstiques (de qualsevol “isme”). L’artista pot treballar amb més llibertat. I aquest fet li implica una major responsabilitat pel perill de veure’s abocat a l’absurd.
Cadascú pot parlar amb llibertat i independència, però això vol dir que no compta amb la xarxa de contenció de cap escola.
Cada artista trenca el silenci de la realitat i de la contemplació donant vida a les vibracions que percep i que el mouen a crear: “Crec que demà no tindrem cap escola acabada en “isme” […] A l’esperit lliure cada cosa de la vida li produirà la seva diferent sensibilitat, i voldrem veure, tan sols, a través de la tela, la vibració d’un esperit, vibració ben heterogènia […] Després del contemporani alliberament de les arts veiem sortir artistes sense cap bandera amb les cordes del seu esperit vibrant en diferents músiques”.
La vibració és el moviment que dona vida al so i a l’art. Que trenca el silenci de la immensitat de l’univers per humanitzar-lo. El moviment que permet que el procés de vida adquireixi nous horitzons i més complexitat. Una veu que trenca el silenci per afirmar la voluntat de viure des dels sentits i l’emoció. I, com que als catalans i com bé diu Miró, ens grada tocar de peus a terra, la vibració és qui dóna vida a la matèria en penetrar-la: “La matèria no té fi, és com la terra. La matèria! I per dins l’esperit. Sense l’esperit no es pot fer res: és el secret, la guspira” . La vibració desencadena el procés de vida de la matèria. De fet, bé sabem avui que en la realitat hi ha matèria inert, matèria viva i matèria cultural; i si a la matèria inert li pertany el Big Band (l’origen de l’univers i la selecció fonamental) i es caracteritza per objectes transcendents i estables, amb la matèria viva arriba la primera cèl•lula i l’origen de la vida (la selecció natural i objectes de propietats especials), i amb la matèria cultural trobem el coneixement i l’origen de la intel•ligència (la selecció cultural i la capacitat d’anticipar). Així doncs, els qualitats de la matèria inert són l’equilibri i la resistència, les de la matèria viva el viure i la capacitat de modificar i les de la matèria cultural les d’anticipar i el desequilibri. I és entre les dures darreres on se situa l’artista com a ésser humà (biocultural). Per això es veu abocat a tenir veu pròpia. A adquirir independència. És a dir, a no ser passiu enfront el context. A ser actiu lluitant contra l’equilibri termodinàmic que seria la seva mort.
A través de l’emoció, dirà Miró, l’artista posa en moviment l’ànima de la matèria. Per això s’aboca ala realitat per a crear coneixement i adquirir independència (major plenitud): “No he despreciat res de la realitat, convençut de què tot és contingut en ella”. Cal aprofundir en la realitat (cavant a ple sol!) per descobrir nous problemes i resoldre’ls i per a crear un nou classicisme. I això requereix un treball constant i mètode. I és que hom, en aferrar-se a la necessitat de penetrar la realitat a partir de les vibracions que l’impulsen a crear, s’enfronta amb al incertesa, amb la complexitat, amb la necessitat d’anticipar-se per donar expressió a la complexitat, amb la possibilitat de transformar l’entorn i de transformar-se ell mateix en formar-se com a subjecte viu.
No en va, l’artista cerca sobreviure en la dialèctica que s’estableix entre el concret i l’ideal. Entre la capacitat d’apressar la realitat i no caure en el dogma. Entre el concret i l’espiritual. Entre la imaginació salvatge i el coneixement rigorós. El repte és donar-se a la complexitat de la realitat sense perdre’s. En paraules de Miró: “En mi va pesar molt Mont-roig, que és la terra. Mallorca és la poesia, és la llum”. I és en aquesta dialèctica on la vibració, el moviment que dóna veu a la vida creix (desplegant-se i replegant-se). On l’expressió és una simfonia de la complexitat que se’ns transmet, que ens parla i que ens interroga. I l’expressió és la materialització de la dialèctica abans esmentada, la qual Miró la situa: entre “l’extrem orgull” (que ens fa imaginar una obra que sempre ens sobrepassa) i “l’extrema humilitat” (que ha d’acompanyar la seva concreció). Tota una lliçó davant les presses, la banalitat efímera i la incapacitat de veure-hi més enllà del nas dels nostres dies.

dissabte, 21 de febrer del 2009

D'HUMANA CONDICIÓ


S’ha escrit i debatut molt sobre la “condició humana”. Massa! I la “condició humana” d’avui és la seva “no condició”. El desassossec callat i confús i l’estrès malaltís ens amarren a una vida que no és la nostra ni la d’altri.

Tenim tantes coses que no en tenim cap i el neocapitalisme, dia rere dia, hora rere hora i segon rere segon, ens empeny a nous desigs i a noves necessitats que sempre són insuficients (sobretot si qui tenim al costat les aconsegueix millor i més ràpid).

La nostra condició és l’enveja, i de l’enveja en ve la malaltia, la infelicitat i la imbecilitat.

La democràcia ens diu que la majoria sempre té raó, i això és incert. És incert avui en què les democràcies han evitat l’educació. Hi ha opinions enraonades? Hi ha informació tendenciosa i manca de capacitat crítica dels ciutadans. Hi ha brutícia i soroll. Hi ha desmemòria i automatismes autoritaris. Hi ha manca absoluta de responsabilitat i molta ambició, i molt d’egoisme. Hi ha una vida desaforada (que no és la de la rauxa creadora, impacient i voluptuosa).

Ja no és la il·lusió el que ens mou sinó la possessió material (fins i tot la materialització del viure!). Ens interessa algú segons el que té i segons al que es dedica. I a partir d’aquests paràmetres “cosmopolites” o girem cua o li obrim els nostres braços (no pas per compartir res sinó per autoconvèncer-nos i per mostrar als altres que som “amics” i, per tant, que som importants o interessants). I és que, la nostra, no és una societat basada en l’educació sinó en al deseducació.

Hem perdut el reconeixement de l’esforç: el valor és el flux exagerat. Quan alguna cosa ens ha costat ho apreciem de debò però avui el que importa és la rapidesa i la facilitat.

L’amor, els diners, el coneixement, el reconeixement, el guany... tot ha de ser molt ràpid i molt fàcil. Per això no ho valorem ni ens valorem. De fet, hem passat de desvaloritzar i hipervalorar les coses i a nosaltres mateixos a eliminar el valor com a tal. I aquest gir ha suposat la veritable entrada al segle XXI. Ni cap fet històric ni cap data cronològica ha marcat un canvi tant substancial com aquest que s’ha produït en la nostra intimitat per a eliminar-la (i en eliminar-la hem eliminat l’expressió)

Ens aboquem a fora (a la casa, a la feina, als diners, a la secta...) i ens oblidem de qui podem ser i de com som. La “condició humana” és la manca de condició perquè els nostres dèficits els hem externalitzat de tal manera que ja no som nosaltres sinó algú altre. Ja no volem escapar de la rutina perquè sense ella no seríem ningú. No busquem ni la serenitat ni l’harmonia sinó l’abstenció i l’ostentació. I, la nostra, és una societat trista.

Som estiuejants àvids de novetats efímeres i de circumstàncies insòlites; de vivències preprogramades i d’activitats programades; de “ser” fora de nosaltres i de “viure” fora del nostre entorn; de ser algú altre per ser algú.

No en va, cada vegada tenim més por i som més porucs, i ho som perquè ens desconeixem i desconeixem les nostres emocions i els nostres sentiments perquè ens passem la vida fugint de nosaltres (de la reflexió i del diàleg). Per això ens atancem amb virulència a la violència i a la irresponsabilitat. No ens interessa comprendre les situacions en què vivim perquè això també ens fa por.

Tenim por i som dèbils: executem la violència! De gènere, per xenofòbia...? És igual! De qualsevol tipus!

Amb la por només hi ha agressivitat i violència. Ansietat i angoixa perquè som incapaços de compartir. Només tenim opinions per rebatre altres opinions i escàndols per rebatre, grollerament, altres escàndols.

A través de la ciutat “cosmopolita” hem despersonalitzat el lloc on vivim i això ens obliga a estar sols, ens agradi o no. A estar sols i lluny de nosaltres mateixos.

Però no us preocupeu! Per màgia del Carnestoltes (i de les festes en general) compartim la rauxa i el carrer.

dimarts, 17 de febrer del 2009

D'ÀNGELS I DIMONIS: L'ESCALA DE LA VIDA


Seguint els passos de Ramon Llull i de Ramon Sibiuda, i ja en ple segle XX, Francesc Pujols tematitza la filosofia de l’Escala de la Vida, És a dir, la comprensió de la vida com a procés d’alliberament de la matèria fins aconseguir el màxim grau d’espiritualització. És a dir, i en conceptes de les ciències actuals, com a procés que ens porta des de la “matèria inert” fins a la “matèria cultural” passant per la “matèria viva”. La imatge de la realitat és la d’una escala de cinc graons que comença en el Vegetal i culmina en l’Àngel després de passar, progressivament, pel Protozou, l’Animal i l’Humà; i la consciència humana és una escala de cinc graons que comença en la Sensibilitat i culmina en el Coneixement després de passar, progressivament, per la Voluntat, la Idea i la Intel·ligència. I aquest procés d’ascens, i de possible descens si no anem amb compte (si no ens fem responsables de la pròpia vida), és un procés d’alliberament (que es produeix en la dialèctica constant entre el pol material i el pol espiritual de la realitat). Un camí de les diferents formes de vida, i sobretot del mode d’ésser que anomenem “humà”, cap a la independència per participar de la realitat amb la màxima plenitud (per aportar-hi el seu gra de sorra).

I vet aquí que mentre reflexionava sobre aquestes qüestions en Sebastià Perelló penja la fotografia de John Dugdale que porta per títol “The clandestine mind” i que acompanya (després de provocar-lo) aquest text. És magnífica! És la millor representació de l’Àngel pujolsià que he vist fins avui! I això m’ha empès a fer-vos-la conèixer.

I el títol que porta també és magnífic! La “ment clandestina” és la ment de Pujols enfront la visió angèlica de la filosofia oficial del Noucentisme de l’Ors. La “ment clandestina” és la ment del Pujols que l’any 1934 reconeix el fracàs de l’humanisme occidental (quan s’adona que l’idealisme romàntic és caduc). És a dir, qui posa en dubte que l’alliberament de la humanitat sigui un ascens progressiu i imparable. L’ascens és tortuós i sovint hom baixa més graons dels que puja. Després vingueren: la Guerra Civil, la II Guerra Mundial, l’exili, el franquisme..., i tot el que Pujols (per sort seva) ja no va viure ni veure (morí l’any 1962).

Avui la “clandestinitat de la ment” (de la lectura i de l’escriptura que ens porten cap a un “humanisme” alliberador que fuig de dogmes i d’eslògans d’opinió barata) segueix ben viva (i és feridora).

La ment clandestina és la ment de la resistència. La ment que lluita i que no autocomplaent. És la ment inquieta de mirada brillant. És l’àngel de la filosofia (perdoneu que escombri cap a casa!). La “ment clandestina” és el dolor de la lucidesa (o, si es prefereix, l’expressió de la dissidència).

dilluns, 16 de febrer del 2009

ESCRIURE...


Escriure sobre l’escriure és una rucada! Vivim en una societat en què els joves arriben a la universitat sense saber escriure i llegir, en què la premsa escrita te l’aigua al coll, en què la lectura és un bé escàs... Fins i tot és grotesc si tenim en compte que fa cent anys la premsa diària donava a conèixer els manifestos revolucionaris dels artistes, i avui només se’n segueixen les pàgines d’esports (perdó! de futbol) per (al llarg del dia i quan topem amb algú més o menys conegut) tenir alguna cosa per dir.

Entre altres factors (econòmics, polítics....), haver arribat al punt en què ens trobem és degut a la imatge idealista de l’escriure (avui transformada en una visió funcionalista i funcionaral), àmpliament popularitzada. En la visió impunement defensada per Ortega i Gasset, segons la qual allò escrit (la poesia o les cançons, per posar exemples bàsics) consisteix en mostrar unes idees preconcebudes i preexistents. En una manera d’entendre el “valor” de l’escriptura que de retruc implica que hom no ha de llegir el que altri ha escrit perquè només adquirirà idees que li són alienes (com equivocadament va difondre Schopenhauer!).

Enfront aquesta visió romanticona i perniciosa, sabem que la consciència és un “nus temporal viu” que se situa entre el cervell (la matèria biològica) i la cultura (la matèria cultural). Un nus temporal complex que s’ha de copsar com a procés de vida. I sabem que l’escriure i el llegir no són activitats passives sinó actives. Processos imprescindibles per a pensar ordenadament i processos de diàleg, amb els altres i amb nosaltres mateixos.

Almenys d’ençà de Heiddegger de i Sartre sabem que no hi ha essència sense existència, i viceversa. Que no podem apel·lar a essències intemporals i preexistents per a parlar del nostre mode d’ésser.

L’escriure i el llegir són els límits al nostre pensament. Posen límits i trenquen límits. Ens obliguen a pensar amb més claredat i ens interroguen. No plasmen idees preconcebudes. Ans el contrari, són imprescindibles per a la formació constant d’idees, sentiments i emocions (que no serien possibles sense una concreció temporal i espacial).

L’escriure i el llegir són eines bàsiques de formació (i transformació) de la personalitat, de diàleg i de reflexió, de comunicació i de compartir. Eines per a construir el nostre mode d’ésser i de fer-nos copartíceps de la vida.

Per tant: quan són considerades prescindibles i bandejades, què passa? A què ens aboquem?

L’escriure i el llegir ens obliguen a pensar i a conèixer i requereixen esforç. Ens obliguen i ens mostren què implica fer-se responsables de la pròpia vida.

Quan escrivim no posem sobre paper idees preconcebudes. Ans el contrari, ens adonem de les limitacions de les nostres idees i de la precarietat de la nostra sensibilitat, i viceversa quan llegim. I aquest és un procés d’ordenació de la nostra sensibilitat i de la nostra raó i d’educació per veure quan se’ns vol donar gat per llebre i quan algú només diu que bajanades.

dimecres, 11 de febrer del 2009

ESQUELLOTS A LA CIUTAT I COETS A LES FESTES!


El filòsof català Eduard Nicol va dir que hi ha un univers i molts móns diferents. L’univers és tota la realitat i els móns naixen de la vida humana (de les mirades i dels sentiments, de les formes d’apressar i de viure en i des de la realitat. De les formes de conèixer-la i de compartir-la).
La distinció és bona (perquè només a través de la pluralitat concreta podem accedir a la universalitat) i obre les portes a l’estudi del cervell humà o de la urbanització del territori (de les ciutats i del paisatge). Hi ha un aspecte, però, que Nicol no va poder preveure (morí l’any 1990): la importància de la creació dels no-llocs en la societat actual: els “amóns” que generem els humans. La transformació del món i de les ciutats en pur espectacle.
L'anomenada globalització implica que hi ha problemes que s’universalitzen, la qual cosa rea una disfunció d’escala que penetra fins al més íntim de nosaltres i de la realitat. Com diu l’antropòleg Marc Augé, avui parlem de la urbanització del món sencer. De les grans metròpolis i els seus fils urbans que abracen els rius i les costes, aeroports i grans superfícies comercials..., d’espais estandaritzats i amorfs. I això té conseqüències reals perquè entre el paisatge i la vida humana (individual i col•lectiva) hi ha una estreta relació.
Parlem de canvis en les relacions en l’“aquí” i en l’“ara” i de la creació d’espais que es defineixen com a “no-llocs”. Hi ha la “gran” arquitectura que és simple espectacle... No en va: (1) el protagonista del darrer llibre de Sebastià Perelló és falconer a l’aeroport de Mallorca (un espai multiplicat i difús de la Mallorca contemporània que ens aboca a aquest no-lloc existencial dels “móns” actuals); (2) volem convertir les festes en espectacles impol•luts (per això fem normatives imbècils com la de la prohibició del foc que pot matar la vivència intensa i col•lectiva de la festa als Països Catalans); (3) quan la gent de ciutat va al camp vol prohibir els sons de les campanes, que les vaques i els cavalls portin esquelles, que les granges facin pudor i soroll...
Heus aquí exemples d’aquests no-móns amb què volem apressar (i malviure) la realitat en els nostres dies. D’aquesta sobreurbanització estúpida. De la conversió de la realitat en espectacle babau.
Internet també afavoreix aquesta sobreurbanització o sobrehumanització de la terra. La capacitat de fugida de l’ésser humà d’ell mateix engreixant tot el que l’envolta i engreixant-se ell mateix (fins a morir per bulímia). La capacitat de generar no-llocs fins a l’infinit i de recrear-s’hi., la qual defienix una societat en què els uns poden viatjar per recrear-se “coneixent” les ciutats i les cultures de la terra i els altres només poden viatjar per fugir de la pobresa i de la fam. I aquesta sobrerealitat és la clara escenificació de l’aristocràcia d’uns pocs sobre la marginalitat de la majoria. I la dramatització del capitalisme financer dedicat a crear i recrear diners falsos i valors efímers. Falsos i que falsifiquen el valor de la vida humana perquè utilitzen als humans com a peces del seu joc pervers, embrutidor i corrupte (o, si no, ja em diran d’on ve la crisi actual).
Sempre queda, però, el microunivers de la paraula. El paisatge subterrani. Allò que compartim en silenci (o a la festa). O no...

diumenge, 8 de febrer del 2009

FER-SE HUMANS...



Ara que celebrem els 200 anys del naixement de Darwin, pare de la “nostra” comprensió de la vida, és un bon moment per reflexionar sobre què vol dir “ésser humà”, perquè en els darrers anys hem après moltes coses (tot i que queda molta feina per fer, si algú en té ganes o necessitat) i perquè, en paraules d’Eudald Carbonell, encara no som humans.
És bo reflexionar sobre qui som i d’on venim i comparar el nostre procés evolutiu amb el dels cosins que no se’n van sortir: els Neandertals. I, dit de passada, val la pena fer-ho perquè la nostra espècie prové de les migracions que els nostres ancestres van fer des d’Orient i Àfrica, justament d’on vénen les migracions d’avui... (on posteriorment nasqueren l’escriptura, les matemàtiques, l’astrologia...).
Per raó i per lògica, enraonadament, sembla que si redescobrim què ens ha fet “humans” (sapiens, ludens...) podrem millorar. Tanmateix, a mesura que avancen els coneixements ens adonem que els Neandertals cada vegada estan més a prop dels nostres avantpassats i que nosaltres cada vegada estem més lluny dels nostres avantpassats.
En el procés evolutiu de l’homo sapiens hi ha diversos factors que es troben i retroben per a formar-lo i transformar-lo. Factors que es conjuguen per atzar, per necessitat i per voluntat. Factors com la transmissió de tecnològiques bàsiques (la socialització del coneixement i el diàleg), la interiorització de l’entorn i dels seus recursos (la topologia del món per habitar-lo i per adquirir autonomia gràcies al bipedisme, la qual promou una millor alimentació i més seguretat), la consciència de la pròpia contingència enfront la immensitat de l’univers, la natura i altres espècies (els rituals funeraris que creen lligams de respecte envers els qui ens han precedit), l’activitat social al voltant del foc durant les nits on la transmissió oral conta i narra la vida i la història i hi ha la possibilitat de ser creatius i de generar empatia a través del cant i de la dansa (l’associació entre llenguatge, música i capacitat cognitiva)... En fi, no acabaríem!
Avui, cal veure on ha quedat tot plegat (i, sobretot, què ens importa de tot plegat). Veure si, paulatinament però inexorablement, hem substituït (sota l’empenta del materialisme dels marxistes que han distorsionat Marx i del materialisme del capitalisme opulent) aquestes fites per la cobdícia (que implica, odi, menyspreu i incomprensió envers els altres i envers l’entorn), la buidor (que implica tristesa, isolament i depressió) i l’ostentació (que implica enveja, farsa i trampa). I és que, com diu Wittgenstein: “El progrés comporta aquesta particularitat a semblar molt més del que és en realitat”.
La gran idea de l’evolució no és la del triomf del més fort enfront del dèbil com escampen aquells que només han llegit i entès dues unces de Darwin.
Celebrem aniversaris i fem festes però ens manca l’interès i l’emoció de descobrir coses. La mirada nítida de l’infant a qui tot sobta i sorprèn. La mirada inquieta de qui té ganes de viure i de qui mira endavant.
Com digué d’Ors, la deixadesa ens han eliminat els arquetips de l’aprenent i de l’enamorat (de l’ésser que treballa i que juga) pels arquetips del gandul i del trepa (de l’ésser que fuma i que badalla).

diumenge, 1 de febrer del 2009

DEL PAÍS DE MIRÓ, PUJOLS I TÀPIES


Sabem que en un bon vi hi juguen un paper decisiu el clima, el terrer i l’artesania. Per a un país és important la geografia, l’economia i l’art. De la mateixa manera que un vi o una llengua personalitzen la capacitat humana de viure (de mirar, d’aprendre i de compartir), també una obra d’art parla d’un espai humanitzat des del concret universalitzant-se.
L’art naix de la mirada, de la reflexió i de la praxi que és possible per l’esforç de persones individuals. Per persones individuals que assumeixen la memòria de l’espai que habiten perquè hi volen participar activament. Per persones que fan l’esforç per parlar amb veu pròpia.
Quan fem dialogar aquestes persones obtenim un paisatge ric i complex. Un paisatge humà amb complicitats i diàlegs. Un paisatge que ens fa més conscients de l’espai on hem nascut i on vivim.
De tots és coneguda la relació i les complicitats de Dalí i de Pujols o l’estreta vinculació de Pujols amb Gaudí i molts altres artistes de la Catalunya contemporània.
Ara bé, per conèixer la Catalunya del segle XX. Aquest país petit, a voltes somiatruites i moltes vegades abstrús, en què hem nascut i en què vivim. Cal comprendre, i fer dialogar, l’obra dels seus artistes. I per això vull remarcar les coincidències que hom troba entre les idees estètiques de Pujols, de Miró i de Tàpies. Unes coincidències (a vegades volgudes i en ocasions atzaroses) que ens parlen per a tenir una mirada més lúcida del nostre present. Que ens parlen a cau d’orella i des de la proximitat.
En tots tres autors, per exemple, hi ha la convicció que cal fugir del dualisme cartesià o cristià que escindeix la menta del cos o la mate`ria d e l’esperit. Per això Pujols creà la meta`fora de l’Escala de la Vida. I és que tots tres, coma bons catalans, diuen que per a volar tant alt com sigui possible cal tocar de peus a terra.
L’Escala de la Vida de Pujols permet establir una continuïtat entre la matèria inert, la matèria viva i la matèria cultural. Tenir una mirada i un coneixement més adequat de la realitat i de nosaltres mateixos. Per a Miró: “La matèria no té fi, és com la terra. La matèria! I per dins l’esperit. Sense l’esperit no es pot fer res: el secret, la guspira, la única raó de l’existència. L’esperit és la naturalesa que tot ho vivifica”. Però com diu Tàpies: el dualisme cristià: “ha tingut una repercussió enorme en la nostra psiqué i ens ha fomentat un sentiment com d’antagonisme, com d’hostilitat i de conquesta respecte de la Naturalesa”.
I això vol dir que la vida humana, a través de l’art i del coneixement, és un camí cap a la plenitud que ve del procés d’aconseguir cada vegada més llibertat i independència (veu pròpia). I la moral depèn d’aquets procés i no pas de cap dogma de cap església. En paraules de Tàpies: “també se’ns ha ensenyat que els valors morals provenen de la religió [...] que ètic ai religió són la mateixa cosa i que obrar bé o malament, més que d’u n”seguir la naturalesa”, és funció dels incentius cel i infern”.
Una copa de vi és un glop de vida concentrada per l’acció humana. De la mateixa manera, una obra d’art, sigui de la disciplina que sigui, és un alè de vida materialitzat.
Gaudiu dels vins i de l’art, gaudiu i apreneu. Eduqueu els sentits i les emocions i allibereu-vos de prejudicis. Possiblement d’això parlen els artistes que teniu més a tocar dels dits (encara que no siguin els més coneguts i reconeguts).