divendres, 9 de setembre del 2011

EL CATALÀ LLENGUA PRÒPIA

Com que del bilingüisme, malauradament, ja n’hem parlat manta vegades, només voldríem aprofitar per donar dades a aquells que diuen que el castellà és, com el català, una llengua pròpia de Catalunya. A Catalunya, avui, s’hi parlen centenars de llengües, i totes tenen la mateixa importància. I és molt bo i imprescindible que els catalans siguin plurilingües. No obstant això, hi ha una llengua que és la del país. La llengua pròpia que ha de ser de major ús social i que ha de ser la vehicular al sistema educatiu. Una llengua com les altres i amb una tradició i una mirada sobre la realitat que no es pot menystenir
L’any 1846 l’escriptor francès Pòsper Mérimée, l’autor del llibret de l’òpera Carmen de Bizet, va viatjar per tota la Península Ibèrica. Odià Barcelona i s’ho va passar d’allò més bé a València, a Madrid i a Cadis. Va ser un enamorat dels gitanos i del flamenc i mensypreà als catalans: “trobo els catalans com una mena de francesos roïns, una mica toscos i amb grans desitjos de guanyar diners.” Per tant, no tindria cap intenció de reivindicar res de català. No obstant això, sobre les qüestions lingüístiques fa descripcions prou clares. Sobre els gitanos catalans que trobà a Barcelona (i com passa avui amb els gitanos de Perpinyà) diu: “La reunió la composaven cinc gitanes, una d’elles bastant bonica, i el mateix nombre d’homes de la mateixa raça; la resta eren catalans, lladres (suposo) o firaires, que ve a ser el mateix. Ningú no parlava espanyol i quasi ni entenien el que parlava jo”. I quan arriba a València conta: “A València gairebé no s’hi parla espanyol, però tothom l’entén, mentre que a Barcelona quasi tothom parla català i pocs entenen l’espanyol”.
També són interessants les aportacions que l’any 1800 havia fet el lingüista alemany  Wilhelm Von Humboldt: “El català es parla com a llengua oficial del país i sense comparació més que el valencià a València. [...] A Catalunya es predica en català”. I això ho va escriure qui considerà que calia imposar el castellà (que ja era la usada a l’0alta cultura i per els classes altes en els actes oficials) i que el català havia de quedar “reduïda a un patoïs pròpiament dit”. Un Humboldt que ja constatà els problemes que genera la imposició del castellà com a llengua de cultura després de la derrota catalana del 1714.