dimecres, 10 de novembre del 2010

HI SOM?

Moltes vegades ens preguntem qui som, almenys els qui d’alguna manera ens vinculem a aquesta reflexió maníaca que anomenem filosofia. I tots plegats quan apareix algun problema, un repte o algú que ens posa contra les cordes. Ara bé, en aquesta societat de la xarxa, de la interconnectivitat omnipresent i de la pantalla multifuncional (déu ni dó amb les paraulotes que anem posant sobre la taula!) és més lícit preguntar-se si hi som. Hi som en o rere el bloc, en o rere el facebook, en o rere el mòbil... Hi ha qui diu que la Web 2.0 és l’anonimat en primera persona. Arreu hi ha espais fets per a tothom i per a ningú, espais saturats d’identitats digitals que en teoria es corresponen a identitats materials. En realitat, si és que la realitat existeix perquè, com diu Baudrillard (autor de qui no en podria fer una definició gaire clara perquè de ben jove el porto incrustat en “mi mateix”): “la definició del món o de l’univers és que no hi ha ningú que el pugui expressar sencer. No hi ha cap mirall on es pugui atrapar el reflex del món. És el mateix que passa per a l’individu: no hi ha cap mirall on mirar la seva ànima, llevat del buit del no-res”. Potser per això ens agrada tant el món d’internet, aquesta esfera hiperreal que hom ha anomenat “sobrecultura” (una altra paraulota de l’“era digital” que els nostres avis no haurien imaginat ni farts de vi) i que és una mena d’alteritat de nosaltres mateixos i una sobresaturació de nosaltres mateixos. El buit on desmaterialitzem la nostra vida o materialitat corporal. Una sobrerealitat o sobreconsciència que, si no vigilem, ens absorbeix i ens aïlla, que ens xucla (i les hores passen volant mentre el món se’ns esmuny rere la pantalla). Un buit virtual.
És aleshores (en aquest estat d’èxtasi) quan Baudrillard apareix de nou a la nostra ment, sobretot per a comprendre millor la lectura de la conversa que va mantenir l’any 1996 amb Sylvère Lotringer (acabada d’editar en català per Tangram), per dir-nos que la llibertat és una quimera. Com podem esdevenir lliures? Ser lliure és fer-se esclau d’un mateix. Fer-se responsables de la vida és una utopia. Una lluita constant i imparable. Un esforç titànic. Sempre irresolut. I la llibertat en depèn de la responsabilitat. Mai l’aconseguim atrapar, de la mateixa manera que mai atraparem la vida (ni la mort, ni l’autoconsciència). 

Això sí, plantejar-se aquestes coses ens permet veure-hi més clar. Copsar que el llenguatge, encara que a la pràctica virtual sigui així (perquè és una pràctica fora de nosaltres i alineadora), no és ni comunicació ni transmissió. El llenguatge és expressió i és creació: “la funció del llenguatge i dels signes no és comunicar o informar, o bé transmetre –tot això és secundari–, és captivar. [...] L’intercanvi simbòlic és la seducció mateixa [...]. Com el desafiament”.
La música i la dansa són llenguatge: transformació a través de la vivència intensa. Són a l’arrel i a la consciència de l’existència humana. Són els límits de la filosofia i del pensar. Són els límits de la vida i del somni.
El llenguatge no és la materialitat de les idees ni la transmissió d’idees sinó l’espai d’aparició de les idees i de la seva formació i transformació constants. L’espai on les idees brollen per fondre’s en la sensibilitat i en la cultura.
No sé si m’explico, oi? En tot cas, llegeixin “Oblidar Artaud. Sobre Utopia” (El Tangram. Barcelona, 2010) i a veure què en treuen. Mai un llibre tan petit (6o pàgines) m’havia portat tants problemes i tantes preguntes. Caldrà rellegir-lo.

dilluns, 8 de novembre del 2010

ELECCIONS I POLÍTICA


Ja vénen les eleccions! Enguany hi ha més partits que mai. No sabem què passarà però és cert que la polarització entre l’independentisme i l’espanyolisme serà la clau de volta del futur parlament. La divisió no ens afavoreix i espero que també ensorri als Ciutadanos (això sí que és catanyol i bilingüisme, home!) i la Díez en pro d’un PP que aglutini tot l’espanyolisme (també el del PSOE-PSC), partit que creixerà em vots i en diputats (i mentre no passin la barrera que han mantingut des de la transició arrai!).
La veritat és que per enfrontar-nos amb el futur amb garanties anem bastant arregladets. Manca molt de camí i molt de bagatge democràtic i polític. Manca algú amb ambició i amb visió etsratègica. Manquen polítics que palpin el dia a dia i que visquin el dia a dia (lluny de la burrocràcia i de la corbata emmidonada). Manca que tanquem la crisi de creixement de l’independentisme i que Reagrupament deixi d’atacar Solidaritat i Esquerra a CIU. Cal visió de país.
Almenys hi ha qui reclama que el votant sigui més conscient del que fa (us recomanem seguir els informes del CCN, tot i que també són envejosos i es barallen entre ells,  perquè són catalans de soca-rel). Encara que les eleccions no serveixin de molt aquestes aportacions faran que s’escampi una major consciència de país i que hom pensi amb més independència i rigor (i amb accent català).