dimecres, 1 d’agost de 2012

DELS PROGRAMES DE FESTA MAJOR

Des de l’any 1900 hi ha un gir copernicà en la imatge i la promoció de la Festa Major. Els cartells-programa vuitcentistes són substituïts pels programes de mà i pels cartells modernistes. La publicitat, lligada a la creació artística de qualitat (com també va passar en el món del cava) és protagonista d’un canvi de mentalitat i d’orientació que arriba fins als nostres dies.

Des de l’any 1880 la Festa Major vivia un període de crisi aguda per diversos factors econòmics i ideològics. No es trobaven administradors i la manca de recursos repercutia directament en el progressiu empobriment del folklore. Aquesta situació és comença a remuntar amb l’arribada del segle XX però d’una manera molt lenta. No és fins a l’any 1926 que la Festa Major recupera, amb pas ferm, la seva vitalitat (tot i que posteriorment patirà problemes importants en el traspàs de les dècades de 1950 a 1960 i de 1970 a 1980). 

Amb l’arribada de l’any 1900 i amb el pòsit generat per iniciatives i idees nascudes al darrer terç del segle XIX (com la de crear una associació que aportés diners privats a la festa), brosten un seguit d’orientacions en què es revaloritza el patrimoni de la festa. Es comencen a fer cartells impactants, s’editen les col·leccions de postals amb els balls de la Festa Major i els carrers de la vila (comercialitzades en 1909 per A.B. i Josep Esteva), al programa de mà s’hi incorpora la propaganda a partir de l’any 1908.

Això implicà una campanya de màrqueting de la festa per assegurar-ne la continuïtat i nous ingressos. L’any 1906 ja se la qualificà com “la més típica de Catalunya” i entre els anunciants que aporten diners des del primer moment hi destaquen les empreses del vi (“Champanys Codorniu”, Llautoneria Jaume Guitart”, “fàbrica d’aiguardents y licors de Anton Vinyals” i “Anís Vinyals”) i les principals botigues de la vila (la farinera “La esperansa”, les botigues de música de Francesc de P. Bové i de Joan Badia,  la confiteria de Joan Frexas, els mobles Mercader la botiga de roba de Joan Llopart...).

Són uns anys, també, en què els programes de la festa expliquen els canvis en el lleure (amb la incorporació dels esdeveniments esportius i de les projeccions cinematogràfiques) i com la festa va ocupant els nous espais de la vila (com la Rambla de Sant Francesc).

Al programa cada vegada hi ha més anuncis i reflecteix l’entramat comercial de la vila fil per randa. Un cas ben clar el trobem en el de l’any 1912. No hi manca cap botiga ni botigueta i, a banda del sector vitivinícola, hi trobem ben representat el sector terciari i molts establiments que han arribat fins avui (la tocineria Vives, la ferreteria Casas, l’armeria Monsarro, la Casa Vicentó, la fusteria Feliu, la farmàcia Mitjans, la drogueria Hill, els vins Jaume Serra, la botiga de Els Quatre Cantons, la sastreria Terrades, Cal Coral, la confiteria Trens... Una radiografia de la Vilafranca del segle XX acompanya les poques pàgines que ocupa el programa estricte dels actes de la Festa Major.

Aquest 1912 és un any excepcional per la inauguració del monument a Manuel Milà (que és la imatge de la portada del programa) i hi consta un “match de foot-ball” pel dia 31 a la tarda entre un “fort team del Universitari S.C. de Barcelona y el primer team de la Secció Sportiva de l’Associació Mutual de D. de E. d’aquesta vila”.
Al costat d’aquests canvis, en els programes de la festa, també hi comença a palpitar el nacionalisme que ens portà a la Mancomunitat de Catalunya. No és debades, que en el polit programa de l’any 1914 s’especifiqui que després de l’Ofici del dia 30 la “comissió de vehins” farà solemne entrega a l’Ajuntament de la “Bandera catalana”.

La reivindicació romàntica del folklore que culmina l’any 1906 amb la qualificació de “la més típica de Catalunya”, adquireix un caràcter marcadament polític en el moment més important de la vida social de Vilafranca. L’any 1915, al programa ja s’hi inclouen notes d’història de Vilafranca (sobre la carta de població, l’Ajuntament i altres edificis  i monuments). La festa ja és vista com una peça clau de la consciència col·lectiva.

DINERS I FESTA MAJOR

El finançament de la Festa Major era i és una qüestió cabdal. Va patir un daltabaix amb el canvi de l'agricultura penedesenca (es finanaçava amb les collites de cereals) però va poder recuperar-se gràcies a l'empenta econòmica del món del vi i del comerç de la vila (en el tombant del sesgles XIX a XX). Ttot seguit, tractarem alguns d'aquests aspectes per anar fent boca.
Les finances de la Festa Major, per la seva envergadura  i repercussió, han estat un tema recurrent al llarg de la història. Només cal veure la recent creació de la Fundació de la Festa Major, les propostes de la dècada del 1970 encaminades a aturar el que aleshores es va anomenar “inflació pressupostària” i per promoure que: “cada vegada més la participació  a la  festa fos espontània, despresa  i no lucrativa”.  Per tant, a la segona meitat de la dècada del 1970, avui i a finals del segle XIX les despeses que ocasiona l’estructura ritual i folklòrica de la festa (que és la que li dóna sentit i valor) és un tema que preocupa. Un tema, també, que pateixen les grans festes del país (i que en el cas de la Patum s’ha resolt a través de la seva proclamació com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat i la corresponent aportació de diners per la Generalitat de Catalunya). I cada època ha optat per solucions diverses.
El que avui els presentem són dues mostres de formes de solucionar aquest problemes econòmics. Documents de la microhistòria de la festa que ens expliquen els seus moviments de fons. El cas concret del 1895 és un tiquet que servia per a participar en el sorteig d’una imatge de Sant Fèlix. El pamflet de l’any 1888 és una crida feta pel bo i millor de la intel·lectualitat burgesa del moment per a crear una Associació capaç de sufragar les despeses de la Festa Major. Era un moment de canvi. L’antiga estructura gremial i de confraries estava en plena crisi, de canvi de mentalitat en relació a la religió i les ideologies polítiques i l’economia de la festa passava per un dels seus pitjors moments (amb al fil·loxera que assecava les vinyes i la profitosa indústria del vi).
El pamflet que reproduïm, defensa la creació d’una associació capaç de sufragar, sobretot, les despeses que ocasionen les processons i els actes al carrer (el folklore). De fet, des de feia uns anys, l’Església havia promogut de celebrar només els oficis religiosos. En l’informe dels Administradors de l’any 1880 se’ns diu: “La Ilustre Obra de esta Parroquia tomó la iniciativa de celebrar la Fiesta religiosa, prescindiendo de la cívica por ser esta de otro carácter, y en cierta manera por ser algo contraria al espíritu del todo católico”. Per als intel·lectuals del moment, però (amarats pel romanticisme i per la força del folklore de la vila), la festa era un tot. No podien prescindir del que els capellans denominen “festa cívica”. És en aquest sentit que cal entendre el pamflet del 1880. Per a ells la devoció al sant i l’estima del patrimoni de la vila eren inseparables.
El document és ben clar. Cal crear una associació per evitar que, com havia passat aquell any de 1888, algun dia els actes “cívics” es deixessin de fer i quedessin oblidats per sempre. A més, era una època en què no es trobava ningú disposat a fer d’Administrador i aquesta tasca acabava recaient (com havia passat aquell any) en mans de l’Obra de la Parròquia, la qual es despreocupava absolutament d’allò que passava fora del temple. Era el mateix any en què a les pàgines de El Labriego hi llegim: “Sea que las actuales costumbres tiendan á una manera de ser muy distinta de las antíguas, sea por la causa que fuere, la verdad es que de algunos años á esta parte, la antes renombrada fiesta mayor de Vilafranca ha venido paulatinamente perdiendo su caràcter [...]”. Pèrdua de força i de vigor que s’atribueix a la pèrdua del sentiment religiós i, diu, des de la lògica de màxima confrontació ideològica del moment. Que si les coses segueixen així i un dia el Municipi és governat per les esquerres la festa pot desaparèixer del tot. I aquesta idea encaixa amb al voluntat de crear una associació privada capaç de mantenir la fermesa de la festa cívica, ja que de la religiosa, en el pitjor dels casos, sempre se n’ocupa la mateixa Església. Una associació que havia d’aglutinar entre 300 i 400 vilafranquins que paguessin una quota mensual. I és en aquets mateix sentit que Gaietà Vidal i Valenciano, recolzant la idea, escriu un dels seus millors (i més desconeguts ) textos: “¿S’es mort la festa major?”. En ell hi ha una defensa aferrissada del valor del sentiment de pertinença a una comunitat a través de la vivència intensa de la festa.