dilluns, 29 de març del 2010

EN EL CENTENARI DE RODOLF LLORENS I JORDANA


La Catalunya contemporània ha deixat de costat als protagonistes de la Catalunya desacomplexada i arrauxada: Ramon Turró, Francesc Pujols... i Rodolf Llorens, de qui avui volem parlar (i qui s’oposà amb virulència a d’Ors i la Noucentisme). Personatges singulars, forts, valents i necessaris per a un país que es vol construir fort i obert.
Cedeixo la paraula, doncs, a Rodolf Llorens i Jordana (Vilafranca del Penedès, 1910 – Caracas, 1985), de qui s’acompleixen 100 cent anys del naixement i 25 de l’òbit. És un dels Vilafranquins més notables del segle XX i hem d’estar agraïts que aquests aniversaris serviran perquè tres obres d’ell siguin reeditades i tornin a remoure les consciències dels lectors. Aquets és el millor homenatge a una obra i a una feina ben fetes, plenes de lucidesa i de combat. Coses molt necessàries per fer possible que la vida quotidiana d’aquest país sigui: “rica i plena; rica de misèria individual i plena de grandesa col•lectiva”.
Els fragments que podran llegir pertanyen a la proclama “Servir Catalunya” i mostren bé el rerefons del llibre Com han estat i com som els catalans (1968).
“Tots ens devem a la terra pairal, però als qui com els catalans pertanyem a una nacionalitat oprimida ens pertoca, més que als altres [...]. convé que, en aquest món en crisi i en aquest temps de confusió, els catalans posem en net el nostre principal objectiu polític i en ordre la nostra intermitent actuació cívica, que no poden ésser altres que: l’objectiu, servir Catalunya; el mitjà, cercar la unió que fa al força. [...] Els catalans hem de procurar no deixar-nos arrossegar per la mistificació de paraules, la confusió de sentiments, l’ofuscació d’idees i la inversió de valors que es viu i que es pateix arreu del món: governants que diuen servir al poble, quan el que fan és aprofitar-se’n; polítics que volen salvar el país i el que persegueixen és que el país els salvi a ells; buròcrates als quals es paga perquè atenguin al públic i passen a creure que són els ciutadans els qui han d’estar a les seves ordres [...]; en lloc dels fills i deixebles estar atents als pares i mestres, són aquests els subjectes a aquells; i els articles de consum consumeixen els compradors. I no sols en l’ordre pràctic, sinó també en la teoria i en l’art; en comptes de l’espai i el temps com a formes de l’existència de la matèria, aquesta és considerada com a derivada de l’espai i del temps; en comptes de considerar el ser social com a determinant de la consciència, es considera com a primigènia la consciència individual; l’art, que hauria d’estar al servei de la vida, el veiem al servei del que és més contrari a la vida: el no res. [...]. En aquest món al revés, va poder adoctrinar el feixisme [...]. Temps de caos ideològic; de violència i coacció, no sols en les accions, sinó en els conceptes que es conculquen, en les idees que s’estrafan [...] la doctrina de donar gat per llebre, el sistema d’amagar l’ou, la tàctica de l’embolica que fa fort [...], ens porta al més gran desgavell i al més monstruós galimaties. [...] En aquest batibull idiomàtic i aquest poti-poti ideològic, és fàcil, fins natural, pensar amb els peus. I no té res d’estrany que hom acabi per enganyar-se a si mateix. [...] Els catalans hem d’estar ben segurs que servim Catalunya i que no passi al revés, que ens en servim”.