dimarts, 27 de setembre de 2016

FILOSOFIA I VI. DE LLULL A PUJOLS

Els Països Catalans són terres de vins. I si el vi fou un element primordial dels simpòsiums grecs i, per tant, se sap que per a Plató el vi mena al diàleg i fa fluir les idees i els raonaments, podem ben dir que també ho ha estat de la filosofia en la cultura catalana. El primer exemple el trobem en Ramon Llull, qui, a banda de situar-se sota el paraigües de Plató, recull la tradició simbòlica de la vinya en el cristianisme. I aquesta doble vessant platònico-cristiana del pensament de Llull queda ben clara quan l’any 1283 escriu una de les seves obres més famoses: el Blanquerna. És a dir: el Llibre d’Evast, Aloma i Blanquerna. Una obra optimista en què a través de la vida de Blanquerna (el fill del matrimoni entre Evast i Aloma) explica (dramatitza) el seu projecte utòpic d’una societat millor. En llibre ple de simbolismes (començant pels noms del seus protagonistes) i també en el mateix moment en què en una frase molt explícita diu que la seva missió pedagògica i política Blanquerna l’assumeix a la muntanya de Miramar: «Entre la vinya i el fenollar» quan «Amor me pres». És a dir, en el món entre la vinya que simbolitza la civilització i la cultura a través del cultiu de la terra (que és ordre) i el fenollar que és l’herbasser de fonolls que hi ha als marges de les vinyes (que és l’àmbit salvatge de les aromes indòmites de la realitat no cultivada). Per tant, el seu projecte és un projecte de creació i d’ordre. Un projecte de creació del cosmos a través del logos i de l’amor (de la paraula amorosa). Per què? Perquè: «la justícia procura pau i la injustícia guerra. Les paraules humils anuncien pau i les superbes guerra» i perquè: «Amor és aquella cosa qui los francs met en servitud e a los serfs dóna llibertat.» A més, Llull també usa el costum medieval de beure el vi mesclat amb aigua per dir que la unió entre l'Amic i l'Amat és la mateixa que es produeix entre l'aigua i le vi: «Eguals coses són propinqüitat e llunyedat, entre l'amic e l'Amat. Car enaixí com mesclament d'aygua e de vi, se mesclen les amors de l'amic e l'Amat; e enaixí con calor e llugor, s'encadenen llurs amors», escriu al Llibre d'Amic e d'Amat. A més Ramon Llull posa  en vlaor aquells fruits que posen a prova la imaginació humana per crear. Així, quan premsem o destil·lem el suc de raïm aconseguim una cosa nova. Un nou beuratge. Una quinta essència. Com quan es treu perfum de les flors. I per a Llull aquest fet té un gran valor. Li escriu a Déu: «A la vostra santetat e a la vostra excel·lent noblesa sia feta reverència e honor, car vós, Sènyer, havets donada a home propietat e natura per la qual és sensible, gustant les sabors docues e amargoses. / Com l'home, Sènyer, segueix la sabor e el plaer que la potentia sensitiva desira, adoncs encerca es tracta com l'home menug dolces viandes e saboroses. E com l'home segueix lo plaer e el desig de la potencia racional, adoncs la potència racional se vivifica e s'endreça en contemplar e en cogitar la vostra glòria e en la vostra noblea.» (Llibre de Contemplació)
Plató, Plutarc, Aristòtil, Albert el Gran... van cantar les virtuts del vi com a vehicle de civilització. També en el món àrab, a partir de les interpretacions que hom pot fer de les referències contradictòries sobre el vi que hi ha en l’Alcorà, es diu que el vi s’utilitza (i aquest fet recorda molt a Llull) com a metàfora de l’amor. De fet, en el paradís que s’hi descriu (a la sura 46 i en els versicles 16 i 17) hi ha rius d’aigua incorrupta, rius de llet de gust inalterable i rius de vi que seran la delícia dels bevedors.
Això si, la relació entre la filosofia i el vi no sempre és per simbolitzar l’ordre sinó també el trencament de l’ordre. Un cas el tenim en el filòsof Jean Dubuffet (1901-1985), qui a banda de ser un filòsof interessant, i un pintor suposadament naïf i innocent, es dedicà al comerç del vi. Cada època fa sa guerra. I també tenim el cas del filòsof que el comunisme va convertir en obrer: Béla Hamvas (1897 – 1968), autor del llibre Filosofia del vi i de la monumental novel·la Carnaval. I més recentment els treballs de Michel Onfray, qui destaca el paper del consum moderat de vi que recomanà Epicur.
També a Catalunya tenim aquest vessant arrauxat i xiroi de la filosofia o, com a mínim, del pensament filosòfic. Si en un costat de la balança hi ha el platonisme cristià de Llull (la tradició cristiana de la vinya com a planta de civilització) en l’altra hi ha els pensadors noacadèmics (com Francesc Pujols i Pompeu Gener). I aquest fet és molt important en un país en què, com bé escriu Xavier Serra: «fallant estrepitosament el mecanisme universitari, la filosofia només ha tingut en l’àrea cultural dels Països Catalans l’oportunitat de refugiar-se en la literatura. De Pujols a Pla i d’Ors a Fuster, tot és “literatura d’idees”.» Pensin vostès en la trajectòria de Gaziel o de Pompeu Gener, entre alguns altres. I és que, per exemple, aquest darrer és autor del breu monòleg: «Filosofies del xampany», publicat dins la col·lecció de «versos humorístics catalans» (l’any 1903 en el llibre que porta per títol: Monòlechs humoristichs. Esplicaderas d'un gall dindi. Filosofías del champagne. La pesadilla dels parents. Reflexions filòsoficas). Que és un monòleg breu i xaró a base de rodolins. I és que no podem perdre de vista, com diu Pujols l’any 1949, que l’humorisme ha estat la tònica dominant de la literatura catalana moderna (des del segle XVII fins al segle XX). D’un humorisme que gira les coses i mira la realitat amb ironia per fer córrer la imaginació (i que a l'època contemporània tingué el seu epicentre al Celler de les Galeries Laietanes).
Va ser Pompeu Gener qui va defensar que la veritable filosofia i cultura és una cultura alegre perquè gaudeix de la vida. I en posar exemples de la seva teoria posà sobre la taula les gran civilitzacions mediterrànies del vi: Pèrsia i la Grècia clàssica. En les quals: «La bellesa y l’alegria de la vida no estavan pas renyidas ab al Ciència, sinó al contrari, sempre anavan juntes.» Així doncs, ningú no pot negar que l’humor i l’alegria també formen part del plaer intel·lectual i de l’educació humana. Era l’any 1908 quan Pirandello presentà el seu treball sobre l’humorisme per a les oposicions de la càtedra d’estilística de l’Escola Superior de Magisteri Femení de Roma. I no fou l’únic a interessar-se pel tema. Bretón treballà sobre l’humor negre i Freud (que va escriure L’acudit i la seva relació amb l’inconscient) i Bergson (que l’any 1900 publicà: El riure).

Fou Francesc Pujols qui estudiant l’obra del pintor Marian Pidelaserra posà el vi com exemple de creativitat i de pensament viu. Era l’any 1935 quan en la monografia que li dedicà escriu:
«Els ulls del pintor, com dos punys que es claven a la realitat de les coses, deformen no tan sols figures i edificis [...], sinó que deformen els paisatges i les natures mortes com si fossin raïms i en volguessin esprémer el vi de la vida, que ens embriaga a tots bevent-lo amb els ulls o escoltant-lo rajar amb les orelles com la música [...]. És la deformació que [...] fa sofrir als que aquest vi no els agrada i quan els convidem a la nostra taula a beure’n en els nostres copes, fan ganyotes com si fos vinagre.»
Centrant-nos en els aspectes que afloren quan el vi es posa damunt la taula i és compartit hem d'anar amb cura a l'àmbit dels banquets i a les seves característiques més significatives al llarg de la història, i fins avui. Com dèim en començara quest treball el vi fa que les paraules flueixin i vagin redescobrint-nos qui som i amb qui compartim la taula. En versos d'Enric Cassasses: «La veritat és una taula / per posar-hi le pa i el vi.» I per això no són el mateix els banquets clàssics (els de Plató) que l'adaptació que d'aquests en van fer els pobles ibers de les terres que avui naomenen catalanes (com bé demostra l'arqueologia). Al voltant de la taula bevem, pensem i creem relacions. Gestem una mirada del que som i del que volem ser. Una mirada que brosta en paraules no-dogmàtiques perquè (com va dir Plató), el vi escalfa les paraules i les idees fins a fer-les dúctils, àgils i artístiques (de la mateixa manera que el ferrer ho fa en escalfar el ferro per a forjar-lo). Però no tothom ho fa de la mateixa manera, ni amb la mateixa intensitat. Les històries dels banquets també permeten llegir la història de la nostra cultura a partir d'ells. De fet, veiem que primer hi ha el banquet de Plató (el simpòsium) que és l'origen de la nostra cultura i que arriba a Ficcino, Erasme i Nietzsche; després ve el banquet polític de François Vatel (del joc dels interessos polítics i de les conxorxes d'estat) i; finalment, el banquet de Kierkegaard que és el que ens situa en la contemporaneïtat: en l'efímer, la cultura de l'«ara mateix» i de l'excés. I amb els banquets de Kierkegaard hi ha els banquets dels modernistes de la bohèmia. Les reunions de cul de Cafè o de Taller destarotat amb vi i absenta. Allò que descriu Pompeu Gener de la seva estada a París:
«Al núm 12 de la Place de la Madeleine (casa de primera) hi viviem: al segon pis, el pare de l’Utrillo, mab en Miquelet i l’altre germà; al primer pis hi vivia un senyor que havia sigut embaixador a Itàlia en temps de la Revolució de Setembre, el nom del qual no’m recorda; a dalt de tot, un coronel emigrant, parent d’en Zorrilla, que esperava que caigués la Monarquia; en els entressols viviem en Jacinto Octavio Picón i jo, amb un amic que estava malalt i un criat empordanès, que era un peix d’aquells que es porten l’oli. [...] Allí s’hi escrivia, s’hi dibuixava, s’hi feien plans d’una República ideal, s’hi menjaba bé i s’hi bevia millor. Allò era una Bohèmia, però una Bohèmia rica. Res de passar fam ni misèria. En l’escassetat no hi crèiem. “Bon ventrell fa bon cervell.” “Val més aquí que a cal apotecari.” “D’aquest món no se’n treu sinó lo que s’hi fica.” Aquestes eren les nostres màximes, confirmades per un aforisme d’en Rabelais, escrit a la paret amb lletres d’or, que deia: “Survieux est et de bon sens jouist / qui conque boit et ne s’en rejouist.”»
Fet i fet, en la història dels banquest hi copsem tres grans moments que són parel·lels als tres grans moments del vi en la Bíblia: el vi ritual (l'últim sopar), el vi de l'embriaguesa i la luxúria (les bodes de Canà) i el vi com alegria i entusiasme creador (al sopar d'Emmaús). Les tres cares del vi que ja tenim en Dionís: que era el Déu de la vida (i de la natura), el Déu de la mort (del ritual sagrat) i el Déu del somni perquè era la divinitat del vi. De la mateixa manera que tres ciències brollen del vi: l'agricultura, l'enologia i l'enosofia.

dijous, 12 de maig de 2016

DE LLULL A L'ESCEPTICISME GALLINACI

A Catalunya la filosofia no té bona premsa. Després de Llull, el foll de la imaginació desbocada, quan es tracta de discernir sobre la filosofia, l'esecepticisme ha xopat, fins a girebé podrir-la del tot, la intel·lectualitat catalana.
Davant les ínfules d'Eugeni d'Ors (que construí el Noucentisme de dalt a baix i del cap als peus) i dels resultats eixuts de Llorens i Barba, Rodolf Llorens digué; “És preferible fugir de tota moixiganga filosòfica. Un pensament sobri segurament és més confortable que un pensament pitof, encara que faci de mal recomanar.”
Els espanyols, partint d'aquella magnífica divisió que l'any 1921 Ortega i Gasset va fer entre: (1) la fortalesa del guerrer (de castellans i alemanys) i (2) la feblesa dels industrials (dels catalans), ens han fet beure a galet. Han sucat pa en aquest escepticisme deciomonònic i en aquesta voluntat de tocar de peus a terra i de pensar amb els sentits que tant ens agrada. Ho han fet subjugant el seny al sentit comú. I la perversió del seny va ser l'arma més potent que en els passos previs a la denominada "Transició" política, des de Madrid (i amparant-se en les obres imponents d'Ortega i Gasset i del sempre fidel Marías), van teixir per mantenir-nos a ratlla. Només cal llegir les disquisicions que contenen alguns llibres ben clars sobre la construcció d'aquest nou mite constitucional (a partir de l'any 1959 i fins als nostres dies). Un mite que hem begut pel broc gros i sense miraments. I uns llibres que li han donat olor de santedat. Els recomano (només) que rellegeixin Ortega i Gasset i Marías i, després, a alguns dels seus benemèrits deixebles: Gonzálo Fernández de la Mora, les entrevistes que Salvador Paniker va incloure al llibre: “Conversaciones en Madrid.” (l'any 1970) i el volum col·lectiu que capitanejà José María Gil Robles i que en català es va publicar com a: “Reflexions del nostre poble.” (1967). Aquí trobaran el brou que alimenta, entre altres, els discursos malgirbats de “Ciudadanos”.
És clar que els hi hem posat fàcil. Josep Pla va dir que cal fugir de l'especulació com un gat escaldat (perquè l'ésser humà no és racional sinó sensual); Josep Mª Espinàs afirmà que mai no ha perseguit idees generals; Josep Mª Gironella va dir que era un home encongit pels dubtes i, finalment, per a Noel Clarasó: “els humoristes i els filòsofs diuen moltes favades, però els filòsofs són més ingenus i les diuen sense voler.”
Pensem-hi i reflexionem-hi (però amb moderació). L'escepticisme ens fa liberals i bons assagistes. Però anem en compte amb el “sentit comú” convertit en “amagar el cap sota l'ala” (que és el que els agrada que fem als espanyols).

dimarts, 22 de març de 2016

RAMON LLULL I LA REVOLUCIÓ

Obro l'Enciclopèdia Catalana i veig que Rodolf Llorens i Jordana no va ser un filòsof sinó un escriptor. Del seu etern rival, Eugeni d'Ors, se'n diu el mateix. I si miro el que es diu de Josep Pijoan passa una cosa similar (tot i que difícilment trobaríem un historiador de l'art que li sigui comparable).
Ben bé sembla que a la cultura catalana li fan por els personatges que s'han dedicat al pensament. (Pujols és un mer humorista, Turró un veterinari...).
I Ramon Llull? Ramon Llull, llegim en una entrevista recent, a l'estranger el veuen com un potent pensador i nosaltres l'estudiem com a escriptor. I no es diu en un to pejoratiu sinó d'estranyesa davant el que es fa arreu del món. En la cultura catalana la filologia predomina; i la llengua pesa molt. (I no volem pas dir que no siguin importants)
Certament, a Catalunya o, més ben dit, en la cultura catalana els qui s'han dedicat a l'art de pensar han hagut de fer tots els papers de l'auca o han patit l'exili. Aquesta és la manera de sobreviure. El cas de Pijoan n'és un clar exemple. Com ho és el de Llull.
Per a la llengua catalana la importància de Llull és molta. Això és indiscutible. Però en la cultura catalana la seva petjada és molt més ampla i profunda. Com ho és en la cultura europea. És, per exemple, l'únic filòsof a qui cità Descartes (ni que sigui per discutir-lo). El va llegir i seguir Giordano Bruno, el trobem al costat de Leibniz...
Com és que ens acontentem amb el Llull literari? Com és que hi ha més centres d'estudis lul·lians i més bibliografia a l'estranger sobre Llull que a casa nostra?
Certament, ara ni podem ni volem entrar (ni és el lloc per a fer-ho) en aquestes qüestions que, d'altra banda, s'han de posar sobre la taula.
Si que volem reivindicar al Ramon Llull més revolucionari. Per què? Perquè ningú escriu per plaer i per pura erudició (ningú que faci una obra de vàlua). I perquè cal que es torni a llegir Llull. I és que, almenys en els temes que ara volem mostrar, és ben actual i punyent.
Al Llibre de Contemplació diu ben alt que el seu objectiu és aconseguir la pau en la terra i que per a tenir-la cal acabar, primer, amb la corrupció. És a dir, amb una estructura política en què els reis, els prínceps, els veguers, els batlles i els jutges són llops. “Car tot el dia veiem que aquells oficials que fan són majoritàriament homes denegables i injuriosos i lladres a llurs senyors i a llur poble, que els és comanat, i són així al poble com els llops a qui ovelles són comanades.”
I per a fer una societat nova cal fer individus nous. (I aquest és l'objectiu del seu pensament.) Perquè és de folls fer-se: “serfs de vils homes.”
Els falsos testimonis i la corrupció per diners són a l'ordre del dia, diu Llull al Llibre de Contemplació. Hi ha massa jutges “malvats” que generen massa injustícia: “car a aquells qui mereixen pena donen repòs, i a aquells a qui no mereixen pena donen pena.”
I dels advocats: què en diu? Que en lloc de voler mostrar al veritat al jutge es dediquen a fer tot el contrari: “mes nós veim que els demés advocats fan d'açò el contrari, car així com ells deurien dir veritat, ells s'esforcen a fer vera çò qui és fals i a destruir ço que és ver; i tot fan per tal que puguin haver honor i riqueses dels mesquins homes qui en ells comanen el seu dret i la seva raó.”
Com diuen els versos del Ball de Diables del meu poble amb una saviesa tan popular com atàvica: jutges, notaris i advocats a l'infern de dos en dos.