dimarts, 16 de setembre de 2014

GAZIEL: EL PERIODISTA FILÒSOF (1914-2014)

Agustí Calvet, conegut com a «Gaziel», és una de les personalitats intel·lectuals més interessants del segle XX a l'Estat Espanyol i una de les ments preclares de la cultura a catalana contemporània. Liberal convençut, va viure en una època d'extrems i d'extremismes i patí les intoleràncies dels uns i dels altres.
Mort fa cinquanta anys, va viure una època cabdal de la nostra història i fou un analista agut de la realitat i un coneixedor lúcid de la vida humana (individual i col·lectiva). Ha deixat una petjada intensa com a periodista i com a escriptor; però també cal tenir-lo ben en compte com a pensador reflexiu, rigorós i incisiu. Per això és un autor vigent i de lectura imprescindible (si fóssim un país mínimament respectuós amb els nostres autors).
Com dirien William James i Eugeni d'Ors, Gaziel és un bon company de viatge. Malgrat que això sobti en un país que viu abocat al futur i que li costa de trobar el punt dolç entre el passat, el present i el futur (sens el qual és gairebé impossible caminar amb vigor). Un país que, en el cas de Gaziel, encara és molt incapaç de copsar el dolor i la importància d'aquells que no van exiliar-se a l'exterior però que van patir un exili interior ben cruent.
Agafant la fórmula d'Einstein, per a Gaziel la correspondència entre l'energia i la matèria ens porta a partir del fet que el cosmos és una unitat i que l'ésser humà tampoc no és un ésser compost de cos i ment (visió dualista i racionalista) sinó una unitat: «La matèria és energia; i l'energia, matèria. El cosmos constitueix una unitat immensa, no un dualisme en lluita [...]. L'home també és una unitat perfecta. No hi ha cos, no hi ha esperit.» I per això la irracionalitat i la racionalitat també s'enllacen i els somnis d'immortalitat surten de la vida mortal.
En segon lloc, el segon aspecte constitutiu del mode d'ésser humà que cal tenir en compte és que naixem dèbils i contingents. «L'home és tèrbol de naixença, perquè és summament feble.» Naixem plens de fantasmes interiors i partim d'un caos que ens fa caminar cap a la claredat. I aquesta és la importància de la filosofia. L'impuls que va moure als autors coneguts com a «presocràtics», que van desvetllar en l'ésser humà una concepció natural i física del nostre mode d'ésser i de la realitat. Després, però la petjada de Sòcrates i del poble jueu van portar-nos a embolicar la troca i a enterbolir l'experiència directa de la vida i de la realitat. La claredat que s'havia albirat amb els presocràtics, els quals, com diu Ramon Xirau, són importants per la manera de preguntar i per la manera de resoldre les preguntes. Aspiraven a la claredat que hom atribuïa (com veiem a l'Odissea) al món olímpic, la qual s'havia de fer present en l'ordre polític i social. És per això que, per a Gaziel, els humans, sobretot a Occident, som experts en fer complicades les coses més senzilles i, sobretot, aquelles que ens fan més humans: per exemple la sexualitat. I és que: «l'home no serà mai feliç [...], perquè sempre persegueix aquests dos impossibles / Que les coses siguin diferents de com són. / que durin més del que poden.» I aquest fet parteix de l'errònia visió de l'ésser humà com un ésser dual, compost de cos i de ment. «Es tracta de la torçada tràgica que donà a la Humanitat, des dels seus mateixos inicis, la propensió nadiua de l'home a sentir-se dual [...]. L'antiquíssima convicció que l'home no és una unitat, sinó una dualitat, un compost de cos i ànima, donà naixement a totes les fantasmagories que han aclaparat i aclaparen els humans. L'animisme, l'espiritisme, l'espiritualisme, el misticisme, el teosofisme i totes les religions i sectes religioses brollaren d'aquesta font màgica.»
És en aquest sentit, per exemple, que Gaziel s'allunya dels postulats filosòfics que pocs anys abans havia escrit els eu coetani Jaume Serra Hunter des de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. D'altra banda, Gaziel, s'encamina cap a posicions pluralistes com les que posteriorment han teoritzat i defensat Roger Penrose i Karl Popper en dir que la literatura (i la creació artística en general) també forma part d'aquesta unitat de matèria i d'energia que és l'ésser humà. «Mai no he sabut considerar la literatura com un fi absolut. [...] Sempre he cregut que el veritable heroisme de l'escriptor està en la seva lluita aferrissada, dolorosa, inacabable, amb el propi esperit, fins a donar-li expressió màxima; [...] El veritable geni produeix la seva obra gairebé per força, sigui com sigui, ni que hagi de ser enmig de la més espantosa dissort i la misèria més negra; [...] L'obra literària gran ha de ser [...] la conseqüència i el complement d'una vida plena», escriu l'any 1949. I és aquesta visió antropològica de l'ésser humà, la que encaixa amb el que a Catalunya van treballar autors com Joan Roura-Parella i Rodolf Llorens (agafant com a punt d'inici l'obra de Ramon Turró), en els quals: allò biològic i allò espiritual és donen en una globalitat que sempre és una perquè, com diu Conrad Vilanou: «aquells intel·lectuals -liderats pel doctor August Pi-Sunyer, catedràtic de Fisiologia- tenien el convenciment que l'arbre de la ciència i l'arbre de la vida no es donen separadament, en constituir una unitat funcional.» I dins l'àmbit de la història de la filosofia el situa en la branca de les aportacions de Bruno, a qui trobem emparentat, per sota, amb Llull i, per sobre, amb Leibniz i fins a Popper i Penrose. I si tenim en compte tots aquests aspectes que defineixen la manera de pensar de Gaziel (i la seva tasca intel·lectual), entendrem bé que qui des dels principis de la seva vida va viure els desastres de la Guerra (començant per la del 1898 i acabant en al Segona Guerra Mundial després d'haver viscut amb intensitat la Guerra del 1914) digui (en un article publicat en la proximitat dels fets del 6 d'octubre de l'any 1934): «la violencia [...] me ha repugnado siempre. Soy de los convencidos inexpugnables de que la guerra no ha resuelto ni mejorado nunca nada. [...] La inteligencia, el tacto, la constancia gobiernan el mundo.»
L'experiència de la Primera Guerra Mundial fou cruent i sagnant en i per a la consciència de Gaziel. Ara bé, aquesta fou la que li va permetre treballar un periodisme valent i reflexiu. El filòsof i l'erudit que portava dins es van depurara amb i a través de l'ofici de periodista i de la paraula ben pensada i ben escrita. És provable que Gaziel recordés, en aquest exercici i en aquesta vivència, les paraules que Eugeni d'Ors havia escrit l'any 1906 al Glosari, segons les quals el filòsof aferma la seva tasca en el periodisme ien al guerra. I ho feia recordant la figura i l'obra de Descartes. I ho deia perquè el periodisme i la guerra obren les portes de la realitat al filòsof i a l'erudit. Durant anys Descartes va viatjar molt i va fer la guerra. Volia veure en primera persona els drames de la vida, segons conta ell mateix. I va ser mentre estava destinat a Alemanya dins una «estufa» (que era una petita cambra escalfada per un forn de ceràmica), i amb el cap a rebentar de coses per aprendre i per aprehendre, que va tenir una nit de somnis al·lucinògens i en despertar-se al matí s'adonà que en els somnis hi havia les respostes que cercava. D'aquelles visions en sortí una nova manera d'entendre l'univers i l'ésser humà i la relació entre ambdós. El camí de Gaziel (malauradament per a la filosofia catalana) no va ser aquest. Però la seva obra no és menor i cal llegir-la i rellegir-la 100 anys després (sobretot en el moment històric que vivim els catalans). El pessimisme sobre l'ésser humà, que com li diu en una carta a Manuel Raventós, li quedà ben fermat i refermat a partir del que va viure en la guerra del 1914 al 1918, es dóna a nosaltres en una paraula clara i precisa. En una visió del que som i del com som. Si el llegim és possible que realment cerquem aquesta vida no basada en al violència (encara avui corsecadora de la vida humana) sinó en la saviesa, la tolerància i el ben fer.

dimarts, 2 de setembre de 2014

FESTA MAJOR DE TORREDEMBARRA

Anem tancant l'estiu i comencen les darreres grans festes majors de la Catalunya Nova. Amb la de Vilafranca tanquem l'agost i amb la de Torredembarara comencen les del mes de setembre (que arriben al moment àlgid amb Misericòrdia, de Reus, i Santa Tecla, de Tarragona i de Sitges). 
Aquells qui hem viscut moltes d'aquestes festes al llarg dels darreres trenta anys hem estat uns privilegiats perquè hem viscut una època intens ai plena de canvis. Només cal fer una ullada al quer ha passat a Vilanova i la Geltrú, Reus, Tarragona i Torredembarra. I exemple d'aquest procés ple de voluntats i de complicitats és el darrer quadern presentat a Torredembarra en motiu de la Festa Major de Santa Rosalia. El de les músiques de la festa. El seu contingut plasma bé aquests canvis. Recordem quan hi anàvem amb el Ball de Bastons de Llorenç del Penedès i els carrers estaven pràcticament buit de gent, mentre avui els trobem ben atapeïts, l'estrena de l'àliga i de la seva música davant l'Ajuntament Vell... I veiem la cocció lenta que requereixen la festa i la tradició per a ser fructíferes i per a tenir sabor propi, com és el cas. 
Recordo, també, que entre els primers llibres sobre folklore que vaig tenir i llegir hi ha el de Josep Bargalló i Rosalia Gras sobre la festa major de Torredembarra del segle XIX (de l'any 1988) i el del ball de Santa Rosalia de l'any 1983. I que a La Torre no han parat d'escriure i d'investigar. Tenien molta feina a fer, i l'han feta.
Era una festa que l'any 1900 ja durava tres dies, que és el cicle habitual de els festes de la zona. Vigília i dos dies. El nucli fort de les actuals festes (malgrat que han crescut, pel davant i per darrere). El dia 3 es feien repics de campanes, el quatre matinades amb la banda i cercavila d'anada ofici amb gegants, ball de Bastons, Nans i Castellers. La música a l'església havia de ser bona i es feia actuar a la Capella de Música de Tarragona que dirigia el compositor Josep Gols Veciana. Balls de festa a les dues Societats (Els Tranquils i la Juventud Torredembarrense, els dos dies) i coets, música, focs japonesos i concurs d'aviació completaven el programa.
En un lapse de trenta anys, que és el que ara també recordem (perquè fa trenta anys que toquem a les festes), les coses havien canviat. El dia 3 de l'any 1933, conjuntament amb el repic de campanes i els coets ja sortien els Nans, i a la tarda es feien les Completes amb música del compositor Carles Ferrari (que és l'autor dels goigs que encara es canten). Després, els imprescindibles “Xiquets de Valls” (del Vendrell) i també dos balls. Un, amb una orquestra del país (Els Nois d'Olesa). L'altre, com no podia ser d'altra manera, amb una orquestra de negres americans. És a dir, de jazz. I revistes i “Cock-tail”. Modernitat i tradició juntes en la festa. L'endemà matinades amb els grallers i cercavila amb dues colles castelleres (la de l'Escolà, de Valls; i els Mirons, del Vendrell), Ofici... El mateix esquema que se seguí l'any 1935; tot i que el dia 5 es va organitzar una cursa ciclista.
Heus ací l'esquema d'una festa viva i popular. Que canvia per seguir viva. En cicles vitals de generacions senceres, que són els cicles de trenta anys (i que són, també, els cicles de l'economia europea des del segle XVII). 
Cicles i cercles que no són lineals; però que generen el moviment que cal per a la vida de la festa (que sempre és complexe). L'any 1933, per exemple, encara hi actuava la Capella de Música de la Catedral de Tarragona (com l'any 1900), però les societats culturals de La Torre havien canviat profundament, com havia canviat la manera de divertir-se i de viure la festa. El protagonisme el trobem, per exemple, en entitats com La Veu del Poble (ben documentada en el darrere llibre de David Morlà i Jordi Sunyé).