dilluns, 31 d’octubre del 2011

ATUR I DECADÈNCIA


Qui atura la crisi?
Deien que el pitjor any de la crisi seria l'any 2011. Passat l’any 2010 em pensava que els economistes s’havien equivocat, però veig que no. Acabem d’arribar a la taxa d’atur més alta de les darreres dècades, i el més és calent és a l’aigüera. Hi ha sectors, els més qualificats, que generen un poc d’ocupació. Hi ha sectors que estan funcionant bé, com el turisme, i només generen ocupació temporal.
Tot i que no hi entenc hi ha coses que no encaixen i que caldria debatre amb profunditat. Com és que es va deixar avançar la bombolla especulativa sense posar-hi cap mena de fre? Com és que els Ajuntaments van gastar i endeutar-se sense cap mena de consideració ni de previsió dels costos futurs del que feien? Com és que ningú no demana responsabilitats per res (ni als polítics ineptes que han gastat allò que no tenien i que han afegit un problema molt gros de liquiditat al propi de la crisi)? Com és que els directius de les caixes han omplert indecentment les butxaques mentre tots estàvem en crisi i ningú no ha fet ni dit res? Com és que el moviment dels indignats ha estar incapaç de generar ni una proposta de llarg recorregut i amb calatge? Com és que la política econòmica europea segueix tenint com a màxima dificultat els interessos de cada estat i ningú no hi fa res? Com és que els polítics s’agenollen davant els especuladors i ningú demana responsabilitats per res?...
Diumenge, un diari d’aquest país entrevistava als Consellers de Treball que han exercit em els darrers anys. Què van dir? El que fa anys que sentim però que ningú no porta  a la pràctica! Cal més formació i polítiques actives, apostar per la qualitat i per diversificació del mercat laboral, ajudar als emprenedors... Paraules buides. El que s’ha fet des del Govern de Madrid ha estat econòmicament i socialment nefast, i el Govern de Catalunya no té capacitat de maniobra (ni competències ni recursos). Catalunya no te sobrinaia, és expoliada i mensypreada en les inversions que afavoririen el teixit industrial i productiu. Fa trenta anys que l’Estat Espanyol parla de solidaritat per crear una societat que viu de subsidis  i de “pelotazos”. És llastimós, però el Goevrn de Catalunya només pot retallar (per la baixada dels ingressos i pel malbaratament dels anys anteriors) en educació, sanitat i cultura perquè els diners que rep són finalistes. I això és perjudicial per demà. Hi ha una indignació generalitzada que no és vehicula cap enlloc i que és incapaç de generar cap tipus d’expectativa real (als ciutadans ens tenen captius en la precarietat i derrotats en les idess). A Madrid ningú retalla les partides que donarien suc, per exemple les despeses militars, etc. A Catalunya els polítics fan atzegueiades diverses: el Consell Comarcal de l’Alt Penedè no disposa de liquiditat però els tres partits principals pacten sous i càrrecs de confiança (i per pagar-los han de demanar um crèdit)! Es funciona com si la crisi no existís, i després no saben perquè la gent no vota. Em sembla que tenim el món al revés però que tant se’ns en fot. Hi ha molts indignats però guanyarà el PP per golejada! Ja ho diu la darrera enquesta publicada: la immensa majoria dels joves espanyols aspiren a ser futbolistes: a treballar poc i a viure bé.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

PAU MILÀ I FONTANALS: REIVINDICACIÓ DE L'ART

Unes cartes, uns apunts d’idees per a fer classe, uns llibres, uns dibuixos, un quadre…, tots aquests materials s’acumulen en un museu al llarg dels anys. Materials que, des del silenci, ens obren les portes a una vida passada que ens acompanya, que ens parla quan ens hi acostem per a fer-nos més hàbils i lúcids. A una persoantge i a una personalitat. En el cas que ens ocupa: a Pau Milà i Fontanals. Aquests fons documentals i materials ens fan conèixer l’esforç d’aquells que han viscut abans de nosaltres, les seves inquietuds, els seus projectes, els seus problemes… Com digué John  Dewey, ens redescobreixem l’espai on hem nascut i on vivim. Ens fan conscients de la responsabilitat que adquirirm com a ciutadans i ens permeten tenir uma personalitat més incisiva. I és així com el Museu esdevé lloc d’encontre i de diàleg, de treball en comú i d’aprenentatge. Espai per a la memòria i per a la formació i transformació de la ciutat. No hi ha present sense memòria ni sense la possibilitat d’aprendre activament a partir d’ella.

Pau Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1810 – Barcelona, 1883) és el pare de la pintura catalana romàntica i un dels pensadors destacats de l’estètica al nostre país, matèria de la qual en va ser catedràtic per uns pocs anys. Amb el seu germà Manuel i el filòsof Francesc Xavier Llorens i Barba van posar sobre la taula el nucli conceptual que a partir de la Renaixença es va desplegar en l’art, la literatura, la filosofia, el dret, l’antropologia, la política i l’arquitectura a Catalunya. El seu mestratge va ser socràtic (a través de classes particulars, de conferències i del suport econòmic a diferents artistes) i la seva vida va estar presidida per l’activisme cultural, el sosteniment de la finca familiar (al bell mig del Penedès) i la política. Inicià el treballs de millorament de la vinya i de les idees pictòriques i arquitectònqiues. En l’àmbit local fundà el Centre Agrícola del Penedès i el Museu de Vilafranca, va salvar la Capella de Sant Joan i va difondre el Patrimoni de la Festa Major (sobretot el Drac). En el terreny nacional, l’obra d’Antoni Gaudí, Marià Fortuny, Josep Mirabent..., no s’entnén sense la seva aportació. 

La seva actitud davant la vida va ser la d’una persona reflexiva però romàntica (independent i poc pràctica). Va renunciar a la seguretat de l’Acadèmia i de la Càtedra per defensar els seus ideals i mai no va perseguir –ni tenir del tot afermada– una estabilitat professional. Tot i que de jove conreà la pintura, en tornar de l’estada a Roma l’abandonà de sobte i es dedicà a temes de psicologia experimental sobre la conducta humana (terreny en què en els darrers anys de la seva vida fou atret per l’associacionisme psicològic de Herbert Spencer).. Va lluitar per la difusió de noves tecnologies vitivinícoles (no es debades que fou l’hereu de la finca familiar), va rebre la influència de Herder, va tenir un caràcter força impressionable i era més arrauxat que el seu germà Manuel.

Pau Milà, destaca: (1) pel que va fer i per la seva petjada en grans creadors del país; (2) per haver importat el romanticisme a l’Estat Espanyol i (3) perquè la seva reivindicació de la bellesa, de l’art com a consolació i de l’emoció com quelcom estretament vinculat  a la consciència i al cos avui han agafat noves possibilitats gràcies als avenços tecnològics que han permès la consolidació, per exemple, de la neuroestètica.

Cal aprendre’n la força ètica que expressen els rodolins de la seva Estètica Infantil, per exmeple aquell que diu: «Mai ningú s’ha penedit / d’haver fet vida d’esperit». Quan  diu que l’important és l’esperit i la llibertat d’acció: no estar constrenyit a l’efímer ni a les servituds de la quotidianitat. Tenir amplitud de mires. (Sobretot en temps de crisi).