dijous, 27 de setembre de 2012

NOTES PER LA INDEPENDÈNCIA (II)

Hi ha qui no entén perquè l’independentisme ha guanyat tant de terreny. Evidentment, l’independentisme no surt del no-res. Surt d’una voluntat d’ésser que mai no ha mort,  i que ara agafa el vol. Per què? Fàcil. L’Estat Espanyol maltracta Catalunya i, amb ella, als catalans. Exemples? Molts. La recent llei de [re]educació que acaba d’envair les competències de la Generalitat (per no xerrar dels constants atacs a la normalització lingüística). Que el Museo del Prado rebi molts més milions de diners de l’Estat que tots els museus de Barcelona junts (però els catalans paguem com els demés). Que avui (27 de setembre de 2012) al port de Barcelona s’inauguri la que ha de ser la terminal més gran de mercaderies de l’Europa mediterrània i, després de 20 anys de promeses, l’Estat encara no hagi fet les inversions en infraestructures que han de permetre que aquesta terminal sigui viable (i doni més feina i moviment econòmic). Que l’Estat incompleixi el que estableix l’Estatut (retallat) del 2006 sobre el finançament de la Generalitat de Catalunya (l’Estat té impagaments pendents amb Catalunya des del 2008 per milions de milions i nosaltres no podem tenir una bona societat del benestar. I a sobre els hem de demanar diners a crèdit!). Que les inversions en infraestructures que s’aproven als pressupostos de l’Estat només s’executin, a la pràctica, en un tant per cent molt minso (Rodalies….). Que l’Estat no executi el corredor mediterrani i es [mal]gasti 5000 milions (ara que ja estem en crisi) en l’AVE a Galícia, només per aplicar el seu pla ideològic d’infraestructures (que és el que tenia Felip V al cap i que va reimpulsar Franco).... Penso que no cal seguir. Pertànyer a Espanya ens ofega com a  país i com a ciutadans. No ens permet treballar pel bé de la nostra economia ni pel bé de la nostra cultura. I ja n’estem farts i refarts.
Per tant, hi ha algú que encara es pugui dir federalista? Això és un quimera. Per què? Perquè en ella no tots els ciutadans som tractats de la mateixa forma. Ans el contrari, n’hi ha que, com diuen ara, som súbdits i de segona categoria. I volem la llibertat!
No podrem construir una societat més justa si no sortim d’Espanya. Per això som independentistes. I que consti que aquesta voluntat de relligar els drets individuals i col·lectius (perquè els uns són impossibles sense els altres) és una constant del nacionalisme català (Companys....), i no pas del nacionalisme espanyol. I en aquí hi ha un altre punt d’incomprensió amb els governants espanyols. Ho tenia ben clar Pujols al primer terç del segle XX. “El nacionalisme català és diferent dels nacionalismes que són purament separatistes. El nacionalisme català és separatista i hegemònic alhora.” Per això, com els portuguesos, va ser iberista i regenaracionista. Per això d’Ors va dir que el nacionalisme és solidaritat entre els pobles i afirmació individual al mateix temps.
Recordin, com també deia Pujols, només hi ha una possibilitat de construir un Estat Federal: La independència. D’ella en pot sortir el pacte lliure: “Fer com ell vol fer amb Catalunya i Espanya, primer separar-les i després unir-les.” Però, com bé saben, Macià no se’n va sortir. 
Certament, els catalans, des del segle XIX, hem cregut en el federalisme, però la història no enganya.
Cal, doncs, treballar en positiu, sense estridències i argumentant i estudiant bé les coses. Cal mirar el demà per a guanyar-lo. Cas omís a les amenaces i les baixeses de Madrid. De moment hem internacionalitzat el problema català al món, i això és cabdal perquè ja no som invisibles i aquest era el primer pas per aconseguir la plena sobirania. I, com diuen els analistes internacionals (els bons que han estat a Irlanda, Québec, Estònia....) ara Europa ja no podrà fer l’orni (i Espanya tampoc). Visca la democràcia i la voluntat d’ésser. Tenim deu anys (segons diuen els experts). Pas a pas. I el referèndum dins els propers quatre anys. Aquest és el camí.

dimarts, 18 de setembre de 2012

ADÉU ESPANYA!


A principis del segle XX, quan a Catalunya bullia el moviment catalanista amb la il·lusió de la Solidaritat Catalana que culminà l’any 1913 amb la creació de la Mancomunitat per Prat de la Riba, Francesc Pujols va fer una estada a Madrid. Aquest, podria ser un fet anecdòtic, però no ho és gens.
D’aquesta estada en conservem una part de la correspondència que va mantenir amb Joan Maragall i allò que ara interessa, i molt, és el que escriu sobre les relacions entre Espanya i Catalunya. Talment sembla que ho hagi escrit fa uns pocs dies.
Després de més de cent anys, la situació no s’ha mogut pas gaire, i aquest és el problema que ni el PSOE (PSC i PSPV) ni el PP (per no parlar dels partits més populistes i extrems) no volen veure. I aquí rau la força de l’independentisme avui. La renovada crida de la nostra voluntat d’ésser (que estava adormida però no pas morta).
L'any 1906, Pujols diu que a Madrid es coneix molt poc la literatura catalana, que en tot moment s’entossudeixen a parlar de “nuestras guerras y nuestros grandes capitanes” i que els intel·lectuals en lloc de dialogar discuteixen i s’insulten perquè tenen “la sabiduria com un pugilato”. En conseqüència, considera que a Madrid els hi falta “maragellajarse” i que “viatjar no serveix pera cambiarnos ni pera trovar arguments ab que defensar la nostra manera de ser”.
En una carta posterior (del juny de 1907) tracta amb més deteniment aquesta qüestió política. Diu que allà es molt difícil que es pugui arribar a generar un estat d’opinió favorable a Catalunya i que la “cuestión catalana” sol ser ignorada perquè defugen els mals de cap i són molt patriòtics i defensors de  la unió d’Espanya. Que són molt unitaris i que parlen de la Castilla “Grande y fuerte”. Que si no tenim autors castellans que escriguin a  favor dels catalans no ens escoltaran.
Rebla el clau dient que als estrangers també els agrada aquest exotisme espanyol i castís que agafa com a referents de la jota i el torero i escriu: “A Catalunya, entre nosaltres, hi ha moltíssims cervells a la castellana, però a Castilla no hi ha cap cervell a la catalana”.
Penso que els textos parlen per si sols. Són d’una nitidesa absoluta. Per acabar, doncs, només cal recordar que aquell Joan Maragall que primer digué (com molt després ha fet el seu descendent Pasqual Maragall amb l’Estatut del 2006), “escolta Espanya”, va acabar, ben cansat de perdre el temps, dient: “adéu Espanya”. De la voluntat d’entesa va passar a la voluntat de llibertat. Avui, Rajoy calla, altres insulten i altres avantposen la unitat indiscutible a la possibilitat de l’exercici democràtic de l’autodeterminació. I fins  i tot hi ha catedràtics d’economia que inventen dades per fer por als catalans! I mentre això passa, aquest Estat arruïnat que és Espanya, es malgasta els diners en línies de l’AVE que no serveixen per a res!

dilluns, 17 de setembre de 2012

NOTES PER LA INDEPENDÈNCIA (I)

1/ - Situació històrica. Els grans problemes de Felip II amb les seves possessions europees comença quan és elegit rei (successor de Carles V) i no parla cap de les llengües europees dels països que pertanyen a la Corona (ni Alemany, ni francès, ni flamenc). Només parlava castellà i, aquest fet, conjuntament amb la batalla contra el protestantisme, inicien una període de desafecció envers el rei que comença quan els europeus diuen que vol imposar al Regne de Castella per sobre dels altres. (En dues paraules: castellanitzar Europa). Hi ha un desencontre constant fins a Felip V (i tots sabem com va acabar).
A partir del seu desencontre europeu, Felip II retorna a Castella i mai més no en tornarà a sortir. Aquest és el tarannà dels espanyols, fins avui. El que aleshores passà amb Europa avui passa amb Catalunya. Aquell, va ser un període que culminà amb la batalla d’Almansa que va significar l’ocupació paulatina dels Països Catalans.
L’Estat de les Autonomies ha sigut un eufemisme i una mentida que, finalment, s’ha esparracat per la intolerància i les ànsies de castellanitzar-ho tot dels espanyols, que, com Felip II, tampoc no parlen cap de les llengües de l’Estat Espanyol que no sigui la seva.
2/ - Des de les espanyes es branda la Constitució del 1978 com la gran base de la democràcia. Aquest és l'error. La Constitució naix de l'exercici de la democràcia (en aquell moment precària i tutelada pels franquistes) però no el pot coaccionar i, com qualsevol llei, ha de tenir vida. No pot ser eterna. No és infalible i no tot el que es va fer aleshores són encerts. Ara, però, es diu que la Constitució prohibeix la secessió i qualsevol referèndum. De fet, no ho prohibeix, en tot cas, no ho estableix o ho posa sota control de Madrid. Tampoc no ho estableix la del Canadà, però el Tribunal Constitucional d'allà (que no és de fireta) va dir que, malgrat això, el Quebec podia fer un referèndum de secessió (i n'han fet dos). Tampoc ho preveu la del Regne Unit i Escòcia farà referèndum per l'autodetermianció el proper 2014. Com és que a l'Estat Espanyol encara no hi ha una democràcia de primera? Aquesta és la pregunta. I aquest és el problema.
3/ - Federalisme. Els socialistes del País Valencià i de Catalunya, ara, diuen que o bé cal retornar a l'Estatut del 2006 de Maragall (que era d'un bon federalisme asimètric) o bé que cal advocar per un Estat Federal. Posem que hi estem d'acord. Què hi diu el PSOE de Madrid, que és el qui mana? Rubalcaba surt amb subterfugis i Zapatero va fracassar. De fet, ni Felipe ni Guerra mai no van ser federalistes, com gairebé ningú no ho va ser a l'Espanya del segle XIX, excepte els catalans. Val la pena sirgar en aquest camí? Convenceran, el PSC i el PSPV (avui dues simples filials del socialisme espanyol), al PSOE pel federalisme? Si ho aconsegueixen, que ja és molt dir, què vol dir federalisme? Vull que expliquin quins poders tindrem i com i quan. Ja n'hi ha prou de jugar a l'ou com balla. Necessitem apostes i propostes, si no, el debat és estèril. Prou de criticar al sobirnaisme (de politiqueig electoralista). Arguments i fets.
4/ - Populisme. Fa por que no siguem capaços d'arraconar el populisme que genera la crisi i les posicoions extremistes. Ara, tenim Mario Conde començant a fer "política", una premsa espanyola que es dedica a posar llenya al foc, un govern que no escolta i que només llança consignes, una SI que juga a cuca i amagar... Cal foragitar-los de l'escena política, espavilar-los o ajudar-los a veure-hi més enllà. Per això reclamen intel·ligència i paciència.
Fa por tenir un Estat poc democràtic i plurinacional. Un Estat a qui li fan por els referèndums i fins i tot reconèixer els nous estats (com Kosovo) perquè saben de les pròpies penúries. Uns polítics espanyols a qui els fa por la llibertat perquè hi tenen molt a perdre. Prefereixen autoenganyar-se i deixar podrir les situacions. També el nacionalisme basc més moderat, ara, té por del que fem nosaltres (vegin les recents declaracions del PNB). Sempre ens havia mirat per sobre de l'espatlla i ara li fa por quedar-se a Espanya. Tenim un Estat lluny de la bona democràcia i d'Europa.

divendres, 14 de setembre de 2012

PARLANT AMB FUSTER... (15 de setembre de 2012)


Joan Fuster rebutjà aquella filosofia que cerca l'essència. I, amb ella, aquell model cultural essencialista que tant de mal ha fet a Europa. Ho deia amb paraules vives: "no hi ha ontologia que no siga feixista. L'Ésser i la Porra -o la foguera– són inseparables". Calia dir-ho aleshores, i avui (aquest és un debat ben viu a Europa). Amb tot, pensem que hi ha altres maneres de fer ontologia, i que cal fer-les. Hi ha d'haver una ontologia que no ens porti a l'enfrontament i al feixisme. Que cerqui la plenitud del nostre mode d'ésser. En tot cas, per arribar-hi, cal no obviar les paraules de Fuster. El problema no és l'ontologia en ella mateixa o com a ciència.
Aquesta és una lliçó individual i col·lectiva. I l'hem de tenir ben present ara que l'autodeterminació i la independència de Catalunya són damunt la taula i en un primer pla del debat polític.

Una lliçó que hem de relligar amb una altra de les seves bones peticions (que comparteix amb Rodolf Llorens): tenir ben clar que sense llibertat no hi ha responsabilitat. És a dir, que no podem parlar ni de les persones ni de les nacions en abstracte. Que cal un esforç de realitat i de realisme. No hem d'anar a la recerca de l'essència sinó de la realitat. Ho va dir Pujols.

Cal rellegir "Nosaltres els valencians" i "Les originalitats". Dos textos de Fuster ben interessants. I cal rellegir Rodolf Llorens i cal que hi hagi un diàleg obert entre tots els qui vivim en aquest país i que coparticipem d'aquesta cultura. Cal que la premsa sigui seriosa, que ensenyi, que posi sobre la taula, que fomenti el debat. Cal que els partits reformulin els seus projectes i les seves propostes i que s'allunyin ja, i de totes totes, les falsos partidismes que només els serveixen per justificar els càrrecs i els sous. (Hi ha una afirmació que fa feredat. La fan els del PP i els del PSOE. Diuen que la majoria no es va manifestar i que cal escoltar-los. Aleshores, proposo: que escoltin a tots aquells que no voten en les eleccions, que són la meitat de la població, i que deixin les cadires buides als parlaments, ajuntaments, diputacions i consells comarcals!).

Cal encaminar aquest entusiasme col·lectiu i aquest crit de llibertat. És fonamental fer aquest exercici de realitat, sobretot veient que des d'Espanya només vénen el rebuig, la ignorància, la tergiversació, l'insult i l'ocultació. Volem plena sobirania i més democràcia.

Nosaltres hem de lluitar per la fermesa i per la comprensió. Per abocar-nos a una construcció nacional compartida. També Fuster llegí Rodolf Llorens i rellegí Eugeni d'Ors, Torras i Bages i Valentí Almirall. No hi ha tradició sense memòria viva. Sense l'esforç constant per rellgiar, en el present, el passat i pensar en el futur. L'avanç i la continuïtat. El vell i el nou, que diria Foix. Sense llibertat per a construir i sense la solidaritat envers els qui comparteixen, els qui han compartit i els qui compartiran aquest espai del món en què ens ha tocat viure. No hi ha dignitat sense llibertat.

dimecres, 12 de setembre de 2012

12 de SETEMBRE DE 2012


Després de l’èxit dels actes de l’11 de setembre cal mirar endavant. Ara, l’Estat Espanyol i Europa comencen a sentir-se atrapats i això és dolent. Ens comencen a tenir en consideració però, d’entrada, el primer que provoquem és por. Una contrareacció. Per això hem de ser positius i tolerants, i comptar sempre fins a deu. I és que tant l’Estat Espanyol com la Unió Europea s’han edificat sobre vells conceptes.

Què diuen els francesos? Que no entenen la plurinacionalitat perquè el seu Estat es va construir sobre l’esquema de l’Estat-nació (i per a ells l’Estat i la Nació són el mateix). Què li passa a Europa? Que l’ha fet els Estats-nació sense ganes de perdre sobirania, i així estem (Alemanya tira l’aigua cap al seu molí, la Gran Bretanya no vol més Europa...). No hi ha una Europa federal ni una unió fiscal o bancària.

El nostre clam és un crit d’atenció sobre Catalunya i, al mateix temps, un clam pel futur d’Europa. Cal reedificar Europa per donar cabuda a tothom i per tenir una veritable unitat fiscal i econòmica i política, que ara no té i l’afebleix i l’omple de prejudicis i de discursos xenòfobs (com és que enguany els alemanys no han volgut anar a Grècia de vacances¿ com és que les retallades només impulsen els discursos populistes i feixistes, com passa a Grècia?...) On són les alternatives? Qui aporta saba nova? Penso que a Catalunya estem en disposició de fer-ho. Però la feina no és fàcil.

El problema és que ni l’Estat Espanyol ni Europa (ni cap dels seus Estats membres) no s’han construït sobre el diàleg i el pacte sinó a partir de la imposició i, en el millor dels casos, de la prepotència. Són, com els mercats financers i els especuladors, molt conservadors  i egoistes, més que els catalans (que ja és dir). Catalunya pot fer una aportació importantíssima en la possibilitat de ruptura entre l’Europa calvinista i l’Europa catòlica, és a dir, entre el nord i el sud.

  Necessitem, molt bons polítics (encara que siguin pocs) i necessitem figures  que, com Pau Casals, siguin internacionalment reconeguts i expliquin qui som i la nostra història. Espanya no ens vols però durant anys, per interès, i com digué Ortega i Gasset, ha aplicat (però amb molt poc tacte i amb incredulitat) el principi de la “conllevancia”, ara, però aquest joc no val.

La crisi econòmica ha estat la gota que ho ha desequilibrat (i accelerat) tot. Els anys de monarquia parlamentària han fet més forta l’escissió entre Catalunya i Espanya. No hi ha hagut cap voluntat de reconeixement ni de treball en comú. No hem anorreat el franquisme sinó que l’hem maquillat i desplegat subtilment.

Entre la tradició nacional catalana i l’espanyola hi ha una arrel ben diferent, la qual ens ha de permetre adquirir veu pròpia a Europa. Fernando Pessoa ho tenia ben clar: “el conflicte entre Catalunya i Espanya és el conflicte entre el concepte nacional de país i el concepte civilitzacional de país. [...] Des del punt de vista nacional, i exclusivament nacional, Catalunya és una nació, un país, amb una manera de ser, amb tendències especials, amb un idioma a part que les defineix i amb una aspiració que els desitja”.

Barcelona col·lapsada! Aquesta és la imatge de l’11 de setembre del 2012. S’ha acabat el bròquil. Tots els polítics a classe, i ràpid. I els empresaris que facin números. I als espanyols no els dic res perquè  és sord qui no vol escoltar. Perquè no hi ha diàleg amb qui no vol comprendre.

Aquesta emoció i voluntat de sortida col·lectiva de la crisi i cap a la dignitat. És un honor! És bo que entenguem que hem d’anar tots junts, que sense solidaritat no hi ha dignitat. Si algú, fa ben poc, encara es preguntava “què és” i “on és” la societat civil catalana, ara l’ha retrobat. Que els europeus siguin més receptius i intel·ligents que els espanyols. Hem donat una lliçó de democràcia! A treballar!

dilluns, 10 de setembre de 2012

CRIDA A LA INDEPENDÈNCIA


Després de 300 anys de pèrdua de la sobirania, els catalans mantenim ben viva la voluntat d’ésser. I això és impagable. Mantenim la il·lusió, aspirem a un futur millor, ens emocionem junts i pensem en la llibertat. Només per això (que no és poca cosa!)  la celebració d’avui, en el deprimit context socioeconòmic i polític que tenim, és motiu de celebració.

 Saber mirar endavant és vital. I lluitar per allò que és just i pel bé comú ens honora.


Els reptes que tenim són molts i n’hem de ser conscients. No podem fer el ridícul. Com als setges de Cardona i de Barcelona (1711 i 1714), una volta més, ens veiem abocats a una lluita per la justícia i per la llibertat (individuals i col·lectives), la qual ha de venir acompanyada pels valors de la veracitat i de l’honestedat. Hem de refer-nos. I, una vegada més, la força que ve des de baix (com en la Guerra de Successió, en la Renaixença del vuitcents i en la Solidaritat Catalana del segle XX) és fonamental. I és bo que així sigui, malgrat les dificultats que comporta.

            Després de molt de temps, tornem a tenir la possibilitat de guanyar la dignitat. És un moment en què l’Estat Espanyol ha fracassat rotundament i els vells discursos han perdut el seu valor. Estem obligats, a repensar-nos trencant tòpics i visions anacròniques. Cercant el consens i acotant bé allò que és a llarg plaç i el que tenim a tocar.

Després de la pèrdua de la nostra sobirania ara fa tres cents anys, Catalunya es va aixecar econòmicament i va arribar a l'any 1800 amb una llengua i una cultura ben vives, malgrat les prohibicions. Al segle XIX, quan l’Estat Espanyol perdé el poc que li quedava de dignitat (1898), Catalunya tornà a aixecar el cap econòmicament, culturalment i políticament (i, l'any 1913, sobreposant-nos a la divisió provincial que ens imposaren, i perdura, férem la Mancomunitat de Catalunya). Avui, tenim un nou context. Després d’un segle XIX que va tenir més anys de guerra que de pau i d’un segle XX en què hi va haver més anys de dictadura que de llibertat l’Estat Espanyol, desemmascarat l’“Estat autonòmic” i havent arribat a la seva data de caducitat l’anomenada “Transició” (ben plena de covardia política, d'interessos intocables i de vilesa política), Catalunya torna  aixecar la veu. Una veu que es va manipular en la transició de la Dictadura a la Monarquia parlamentària creant una falsa autonomia (ara retallada) que durant anys va semblar un oasi (fruit dels bons sous i de les quotes de poder que es repartiren).

Ho va dir Josep Batista i Roca l’any 1968: “Catalunya s’ha de desempellegar dels morts per poder viure”. I cal recordar bé aquest any perquè va ser un moment d’inflexió del pensament polític català. A banda del llibre La desintegració d’Espanya de Batista i Roca, a les llibreries hom hi trobà: Com han estat i com som els catalans (de Rodolf Llorens i Jordana), Dues Catalunyes (d’Àngel Carmona) i Nosaltres els valencians de Joan Fuster. Poques cultures poden presumir d’un pòquer de llibres com aquest. Els recomano.

            Penso que estem molt a prop de la sisena república la catalana. La primera fou la de Pau Claris (1641), la segona la de Napoleó (1810), la tercera la de Baldomer Lostau (1873), la quarta la de Francesc Macià (1931) i la cinquena la de Lluís Companys (1934). Ho farem en pau i amb tenacitat, sense perdre més enllaços i sense fer la puta i la ramoneta. Els catalans, per la pròpia història, som molt individualistes i àcrates. A més, tenim poc sentit del poder, perquè aquest, des de ja fa massa temps, sempre l’ha exercit Madrid. Cal superar-ho.

            Ara, doncs, cal cercar la unitat d'acció i eixamplar bé els horitzons. Tots hem de ser més generosos i menys egoistes i gasius, que els catalans ho som molt. Cal fer números i cercar complicitats internacionals (polítiques i econòmiques). Els nostres polítics han de viatjar i han de treballar bé. L'economia catalana ja és ben viva i molt exportadora (poc depenent de l'Estat Espanyol) però cal teixir un lligam ferm amb la resta de territoris dels Països Catalans, amb els quals també hem de fer més forts els vincles culturals i les relacions socials. Necessitem més coherència nacional i més projecció internacional. Que les institucions europees, com ha fet Durao Barroso, diguin que faran de mitjancers donen, a la independència, un caràcter nítidament polític i democràtic. I que els països que tenen les seves multinacionals a Catalunya obrin embaixades a Barcelona, començant pels alemanys i japonesos, seria un pas de gegant.

Cal tenir clars els tres àmbits fonamentals: economia, cultura i política. Són els  àmbits de treball en comú i d’encontre de complicitats. Els polítics s'han de mullar, els economistes han de fer números i els ciutadans els hem d'empènyer. Com diuen: vèncer  i convèncer. Catalunya és una nació fonamental per a una Unió Europea forta (i no pot prescindir del pes que li donen el gruix dels Països Catalans). No obstamnt això, Europa, com  a tal (i pel poc que és com a federació) és conservadora. Ho haurem de treballar molt.

            Arrel d'això voldria apuntar, breument, algunes coses.

1/ - Hora de recordar. Joan Fuster i la valuosa formulació dels Països Catalans. [El pes social, econòmic i cultural dels Països Catalans és d'una força i d'una    vigència aclaparadora. Però ho hem de saber manejar amb el màxim respecte per a tothom i des d'una visió confederal i de treball en xarxa. D'entrada cal afirmar la unitat lingüística i la unitat de mercat i reforçar els llaços culturals       i científics i el terreny de la comunicació].

2/ - Hora de repensar-nos i de trencar tòpics. [Cal refer tots els discursos (de la dreta i de l'esquerra en tota la seva amplitud), cercar la transversalitat, fer un mapa  a llarg plaç i deixar els protagonismes i els  partidismes a casa. Penso que la tempesta ha començat dins els partits polítics i que els treballs per a la hisenda pròpia, des de la col·laboració de les Diputacions i la Generalitat, i la xarxa d'Ajuntaments per la independència permeten albirar el nou marc institucional del país].

3/ - Hora de crear lligams internacionals i locals. [Cal estrènyer els llaços socials, econòmics i culturals a l'interior i internacionalitzar les complicitats polítiques  i econòmiques. El sentit de país ha de ser transversal, m'alegro d'escoltar als bars gent que no parla català però que està per la feina].

4/ - Hora de sentir-nos ferms i de ser l’avantguarda de l’Europa xerruca que tenim. [Hem de tenir una voluntat de ferro. El que volem no és fàcil, però ho tenim més a prop que mai].

 Finalment, espero que ens acompanyin, entre altres, les paraules de Pau Casals. La independència de Catalunya necessita seny i rauxa, ha de ser encomanadissa i ha d’estar ben preparada i, ja aconseguida, no podem perdre ni l’entusiasme ni la responsabilitat. No és un afer dels polítics. És de tots.

        Enric Prat de la Riba va aplaudir la independència del poble grec, Rodolf Llorens s'emmirallava amb els suïssos (ens ho acaba de dir el seu fill Juan per mail: “recuerdo que papá admiraba a los suizos, por su capacidad de convivencia de diversas lenguas  y religiones. En España, decía, “si no parles espanyol i ets catòlic, ets un fill de puta”) i avui hem de veure el tarannà democràtic del Regne Unit, d'aprendre dels errors del Quebec i de la UE i d'aprofitar tot el nostre potencial per ser nosaltres mateixos el model a tenir en compte (i sembla que els darrers estudis fets als EUA així ens comencen a valorar). La convivència, la llibertat, el rigor i la fermesa i l'honestedat les hem de fer prevaldre. Ens han de donar forces per tirar endavant i per refermar la voluntat d'ésser.

            L’any 1973 Pau Casals escrigué: “Cada dia, cada minut, cada nova albada, cada flor, cada gota de mar –d'aquest mar que s'enllaça amb el meu, lluny però present–, em fan sentir més identificat amb la idea de que viure és un miracle, i que tots i cadascú de nosaltres som una meravella que mai acabarem de pagar amb el nostre esforç, amb la nostre fe, amb el nostre amor”. No ho perdem de vista.

divendres, 7 de setembre de 2012

CONSTITUCIONALISMES...


A l’Estat Espanyol, el segle XIX va ser un període convuls. Hi va haver més anys de guerra que de Pau. Tot anava a cop de fusell, de sectarismes i de discursos autoritaris i dogmàtics.

Seguim força igual: en un Estat sense cultura política i sense interès per la cultura, l’educació i la història. Per què? entre altres motius perquè al segle XX les coses no han anat pas millor. 40 anys de dictadura franquista, la dicatura de Primo de Rivera abans d'ella...

Com bé ha dit l’intel·lectual valencià Josep Antoni Comas: “aquest país ha tendit a deformar la història fins extrems ominosos [...]. La desgraciada història d’aquest país, en què una etapa desastrosa ha estat succeïda, sovint, per una altra de terrible.”     L’exemple el tenim proper: a Zapatero l’ha substituït Rajoy i la confusió, la malversació i la imbecilitat segueixen essent la regla de govern.

En el terreny de la consciència històrica també és ben clara l’empremta franquista que mostren les celebracions que els governs de Madrid (autonòmic i estatal) i la Monarquia constitucional han fet de la Constitució de Cadis del 1812. 

En la Constitució del 1812 (dita “la Pepa” perquè es promulgà per Sant Josep) hi participà un vilafranquí: el jurista Josep Anton Almirall. I de com se celebrà la seva instauració a la capital penedesenca en tenim la interessant descripció de Josep Bonet: “Dia 8 d’agost de 1812, â dos quarts de las nou horas del dematí, se ha fet la publicació de las nobas costitucions de España, és dir, la publicació de las nobas lleys, en esta present Vila de Vilafranca, habent assistit lo Mgnífich Aguntament, y abans de anar â la Plasa haont se feu la pupblicació, boltaren tots los carrers de haont pasan las professons, de esta Vila o Parroquia. Anaren al deban dos coraceros, després los músichs de la Capella de esta Vila, després dos quen diuenlos huirs, després los macers y lo Ajuntament, com se acostuma, detras lo Ajuntament una compañia de granaders de la guardia del general, y detras, uns 25 o 30 coraceros, y totas las tropas anaban â punt de Guerra, la Ynfanteria, ab la bioneta calada, la Caballeria, ab als espasas nuas.”

La descripció fa una bona radiografia de l’època i ressalta el to de les celebracions en un any que a Vilafranca fou conegut, pels estralls de la guerra, com: “l’any de la fam”.

Aquesta constitució fou abolida per l’absolutisme fins que Riego (el de l’himne) va imposar el Trienni Liberal, el qual fou abatut per la dècada ominosa implantada per la santa Aliança i els Cent mil fills de sant Lluís.

La descripció de la celebració de la Constitució de l’any 1820 que dóna Bonet és més desmenjada: “Dia 11 de Mars de 1820, sea tornat a fer altra noba pupbliata de noba llei”, la qual implicà, també un canvi en l’Ajuntament: “Dia 19 de Mars de 1820 Sean allagit  lo nou Ajuntament”. Amb la constitució del 1820 s’inicià el Trienni Liberal (al segle XIX, en política, res no durava més de tres anys), l’adveniment del qual se celebrà amb tota solemnitat per sant Jordi, els dies 22 i 23 d’abril, moment en què la Plaça Major va adquirir l’actual nom de Plaça de la Constitució. D’aquesta segona constitució liberal també en tenim un protagonista: el metge-filòsof Fèlix Janer. El catedràtic de la Universitat d’Alcalà de Henares que va ser el primer diputat constitucional vilafranquí a les corts espanyoles.

Constitucions i llibertats precàries però pomposament vestides i reivindicades. Política fraticida, lluites caïnites i corrupció i malversació generalitzades. L’Estat Espanyol és un nyap. Ha fracassat. Ha perdut el tren de la modernitat i el futur. I per això els catalans hem de seguir lluitant per la llibertat i la dignitat. Tenim bon camí per endavant. Ho hem de fer, primer, perquè, com mostren les descripcions reproduïdes, les il·lusions dels ciutadans sempre han acabat frustrades, i ells menystinguts. Perquè ja n’hi ha prou de voler-los solucionar la vida als altres. De ser cornuts i pagar el beure!