Després de 300 anys de pèrdua de la sobirania, els catalans
mantenim ben viva la voluntat d’ésser. I això és impagable. Mantenim la
il·lusió, aspirem a un futur millor, ens emocionem junts i pensem en la llibertat. Només
per això (que no és poca cosa!) la
celebració d’avui, en el deprimit context socioeconòmic i polític que tenim, és motiu
de celebració.
Saber mirar endavant és vital. I lluitar per allò que és
just i pel bé comú ens honora.
Els reptes que tenim són molts i n’hem de ser conscients.
No podem fer el ridícul. Com als setges de Cardona i de Barcelona (1711 i 1714),
una volta més, ens veiem abocats a una lluita per la justícia i per la
llibertat (individuals i col·lectives), la qual ha de venir acompanyada pels
valors de la veracitat i de l’honestedat. Hem de refer-nos. I, una vegada més,
la força que ve des de baix (com en la Guerra de Successió, en la Renaixença
del vuitcents i en la
Solidaritat Catalana del segle XX) és fonamental. I és bo que
així sigui, malgrat les dificultats que comporta.
Després de molt de temps, tornem a
tenir la possibilitat de guanyar la dignitat. És un moment en què l’Estat
Espanyol ha fracassat rotundament i els vells discursos han perdut el seu
valor. Estem obligats, a repensar-nos trencant tòpics i visions anacròniques.
Cercant el consens i acotant bé allò que és a llarg plaç i el que tenim a
tocar.
Després de la pèrdua de la nostra sobirania ara fa tres
cents anys, Catalunya es va aixecar econòmicament i va arribar a l'any 1800 amb una
llengua i una cultura ben vives, malgrat les prohibicions. Al segle XIX, quan
l’Estat Espanyol perdé el poc que li quedava de dignitat (1898), Catalunya
tornà a aixecar el cap econòmicament, culturalment i políticament (i, l'any
1913, sobreposant-nos a la divisió provincial que ens imposaren, i perdura,
férem la Mancomunitat de Catalunya). Avui, tenim un nou context. Després d’un
segle XIX que va tenir més anys de guerra que de pau i d’un segle XX en què hi
va haver més anys de dictadura que de llibertat l’Estat Espanyol, desemmascarat
l’“Estat autonòmic” i havent arribat a la seva data de caducitat l’anomenada
“Transició” (ben plena de covardia política, d'interessos intocables i de vilesa política),
Catalunya torna aixecar la veu. Una veu que es va
manipular en la transició de la Dictadura a la Monarquia parlamentària creant
una falsa autonomia (ara retallada) que durant anys va semblar un oasi (fruit
dels bons sous i de les quotes de poder que es repartiren).
Ho va dir Josep Batista i Roca l’any 1968: “Catalunya s’ha
de desempellegar dels morts per poder viure”. I cal recordar bé aquest any
perquè va ser un moment d’inflexió del pensament polític català. A banda del
llibre La desintegració d’Espanya de Batista i Roca, a les llibreries
hom hi trobà: Com han estat i com som els catalans (de Rodolf Llorens i
Jordana), Dues Catalunyes (d’Àngel Carmona) i Nosaltres els valencians
de Joan Fuster. Poques cultures poden presumir d’un pòquer de llibres com
aquest. Els recomano.
Penso que estem molt a prop de la
sisena república la
catalana. La primera fou la de Pau Claris
(1641), la segona la de
Napoleó (1810), la tercera la de Baldomer Lostau
(1873), la quarta la
de Francesc Macià (1931) i la cinquena la de Lluís Companys
(1934). Ho farem en pau i amb tenacitat, sense perdre més enllaços i sense fer
la puta i la ramoneta.
Els catalans, per la pròpia història, som molt individualistes
i àcrates. A més, tenim poc sentit del poder, perquè aquest, des de ja fa massa
temps, sempre l’ha exercit Madrid. Cal superar-ho.
Ara, doncs, cal cercar la unitat
d'acció i eixamplar bé els horitzons. Tots hem de ser més generosos i menys
egoistes i gasius, que els catalans ho som molt. Cal fer números i cercar
complicitats internacionals (polítiques i econòmiques). Els nostres polítics
han de viatjar i han de treballar bé. L'economia catalana ja és ben viva i molt
exportadora (poc depenent de l'Estat Espanyol) però cal teixir un lligam
ferm amb la resta de territoris dels Països Catalans, amb els quals també hem
de fer més forts els vincles culturals i les relacions socials. Necessitem més
coherència nacional i més projecció internacional. Que les institucions
europees, com ha fet Durao Barroso, diguin que faran de mitjancers donen, a la
independència, un caràcter nítidament polític i democràtic. I que els països
que tenen les seves multinacionals a Catalunya obrin embaixades a Barcelona,
començant pels alemanys i japonesos, seria un pas de gegant.
Cal tenir clars els tres àmbits fonamentals: economia,
cultura i política. Són els àmbits de
treball en comú i d’encontre de complicitats. Els polítics s'han de mullar, els
economistes han de fer números i els ciutadans els hem d'empènyer. Com diuen:
vèncer i convèncer. Catalunya és una
nació fonamental per a una Unió Europea forta (i no pot prescindir del pes que
li donen el gruix dels Països Catalans). No obstamnt això, Europa, com a tal (i pel poc que és com a federació) és conservadora. Ho haurem de treballar molt.
Arrel d'això voldria apuntar,
breument, algunes coses.
1/
- Hora de recordar. Joan Fuster i la valuosa formulació dels Països Catalans. [El pes social, econòmic i cultural
dels Països Catalans és d'una força i d'una vigència
aclaparadora. Però ho hem de saber manejar amb el màxim respecte per a tothom i des d'una visió
confederal i de treball en xarxa. D'entrada cal afirmar la unitat lingüística i la unitat de mercat i
reforçar els llaços culturals i científics i el terreny de la
comunicació].
2/
- Hora de repensar-nos i de trencar tòpics. [Cal refer tots els discursos (de la
dreta i de l'esquerra en tota la seva amplitud), cercar la transversalitat, fer un mapa a llarg plaç i deixar els protagonismes i els partidismes a casa. Penso que la tempesta ha començat
dins els partits polítics i que els
treballs per a la hisenda pròpia, des de la col·laboració de les Diputacions i la Generalitat, i la xarxa d'Ajuntaments per la independència
permeten albirar el nou marc institucional
del país].
3/
- Hora de crear lligams internacionals i
locals. [Cal estrènyer els llaços socials,
econòmics i culturals a l'interior i internacionalitzar
les complicitats polítiques i
econòmiques. El sentit de país ha de
ser transversal, m'alegro d'escoltar als bars gent que no parla català però que està per la feina].
4/
- Hora de sentir-nos ferms i de ser l’avantguarda de l’Europa xerruca que
tenim. [Hem de tenir una voluntat de ferro.
El que volem no és fàcil, però ho tenim més
a prop que mai].
Finalment, espero que ens acompanyin, entre altres, les
paraules de Pau Casals. La independència de Catalunya necessita seny i rauxa,
ha de ser encomanadissa i ha d’estar ben preparada i, ja aconseguida, no podem
perdre ni l’entusiasme ni la responsabilitat. No és un afer dels polítics. És
de tots.
Enric Prat de la Riba va aplaudir la
independència del poble grec, Rodolf Llorens s'emmirallava amb els suïssos (ens
ho acaba de dir el seu fill Juan per mail: “recuerdo que papá admiraba a los
suizos, por su capacidad de convivencia de diversas lenguas y religiones. En España, decía, “si no parles
espanyol i ets catòlic, ets un fill de puta”) i avui hem de veure el tarannà
democràtic del Regne Unit, d'aprendre dels errors del Quebec i de la UE i
d'aprofitar tot el nostre potencial per ser nosaltres mateixos el model a tenir
en compte (i sembla que els darrers estudis fets als EUA així ens comencen a
valorar). La convivència, la llibertat, el rigor i la fermesa i l'honestedat
les hem de fer prevaldre. Ens han de donar forces per tirar endavant i per
refermar la voluntat d'ésser.
L’any 1973 Pau Casals escrigué:
“Cada dia, cada minut, cada nova albada, cada flor, cada gota de mar –d'aquest
mar que s'enllaça amb el meu, lluny però present–, em fan sentir més
identificat amb la idea de que viure és un miracle, i que tots i cadascú de
nosaltres som una meravella que mai acabarem de pagar amb el nostre esforç, amb
la nostre fe, amb el nostre amor”. No ho perdem de vista.