diumenge, 15 de setembre de 2013

VI I CULTURA



A diferència de la majoria de begudes que consumim, el vi ve acompanyat d’un context i d’una cultura que el fan singular. Tanmateix, no hem après la lliçó. A la majoria de menús que se serveixen a casa nostra el vi és infame (o forani i de poca qualitat). No hi ha dret! I és que és un dels elements fonamentals de la nostra cultura i de la nostra manera de seduir al visitant. Ho deia Giacomo Casanova en visitar els Països Catalans fa dos cents anys i continua essent veritat avui per a qui visiti la capital de la Catalunya preindependent (o  la Capital del vi on nasquérem).
En l’època de Casanova els francesos ja ho tenien ben clar i per això mentre en visitar la capital del País Valencià l’any 1768 escriu: “L’única cosa que s’hi podia fer era entrar en una taverna i demanar vi, però és repugnant. El lloc és indecent, la companyia dolenta i insociable, i el vi fastigós, un veritable verí no solament per als forasters sinó també per als espanyols, que a casa seua poden tenir-ne d’excel·lent, però als hostals tenen motius per beure només aigua. Tot això semblava inconcebible. A Espanya, on els vins són excel·lents, principalment a la costa on em trobava propera a Màlaga i a Alacant, un foraster no pot procurar-se un got de vi passable sinó amb grans dificultats. I per què? Per la ignorància dels comerciants de vi, que són bergants a tot arreu, però assassins sense pietat a Espanya, i al mateix temps estúpids, perquè les seves maniobres fan el vi imbevible.” Quan arriba als entorns de Montpeller pot escriure que: “Els vins són exquisits i els maleïts comerciants no els han adulterat.” Hi ha coses que costen molt de canviar, oi? 

Ara bé, avui sabem moltes més coses sobre el consum del vi. Les neurociències ens han dotat de tot un cúmul de dades molt interessant. 
En un supermercat anglès hi havia vins francesos i alemanys (en una mateixa prestatgeria i de qualitat i preus molt similars). En dies alternats, allà on eren, hi sonava o bé música francesa o bé música alemanya i el que es va trobar és que els dies que sonava música francesa el 77% del vi que es va vendre era francès i que el dia que sonava música alemanya es va vendre un 73% de vi alemany. Curiós, oi? És molt fascinant com funciona l’inconscient humà. La música va ser un factor clau per a la venda de vi.
No obstant això, les coses no canvien malgrat els avenços científics. També s’han fet estudis sobre el preu i el consum del vi. 
Rangel ha fet estudis en què es copsa que quan hom sap el preu d’un vi fan que el valori molt més que quan en fa un tast a cegues. En beure un vi estem consumint el vi i el seu preu al mateix temps! Quan en sabem el preu la zona del cervell que excita el nostre plaer (l’escorça orbitofrontal) és molt més intensa que quan no el sabem!
Val la pena tenir-ho ben en compte! 
El nostre cervell no només capta sinó que crea la nostra percepció del món! No es limita a fer de registrador. Relliga els aspectes directes i els indirectes, els conscients i els inconscients. Val la pena saber-ho, i actuar en conseqüència.

divendres, 6 de setembre de 2013

PER LA INDEPENDÈNCIA!



Acabo de llegir un dels breviaris editats per la Universitat de València en què s’hi recullen els viatges de Giacomo Casanova (1725 – 1798) pels Països Catalans l’any 1768. El llibret, editat l’any 2005, és un magnífic retrat de l’època i atrau per la ironia, el sarcasme i la inspiració de l’autor. Tots els historiadors, sobretot els de l’època moderna, l’haurien de llegir per l’estil i pel contingut. A mi me n’han interessat diversos aspectes, d’entre els quals en destacaré dos (per les dates en què ens trobem).
En primer lloc, una breu nota sobre la consciència nacional dels catalans que ell no acaba d’entendre. Casanova considera que es troba de viatge per Espanya, però s’adona que quan els catalans parlen del Capità General del Principat de Catalunya (nomenat pel rei) l’anomenen “virrei”: “la gent l’anomenava així, ja que deien que Catalunya era un regne i no un Principat.” Aquesta anotació, conjuntament amb les que fa sobre les diferències entre les lleis catalanes i les castellanes, i les anotacions que trobem en els dietaris d’altres viatgers estrangers per terres de parla catalana en aquella època (sobre la llengua i les gents del país), no són anecdòtiques. Mostren la pervivença del sentiment nacional (de regne diferenciat), malgrat la derrota del 1714.

En el cas que ara ens ocupa, i en relació al dret a decidir i a la necessitat de fugir d’Espanya, però, hi ha dues reflexions que són més interessants. I fan referència al tarannà dels espanyols. La primera diu: “Pobres espanyols. La bellesa del seu país, la fertilitat i la riquesa són la causa de la seua mandra, com les mines de Perú i Potosí són les de la seua pobresa, del seu orgull i de tots els seus prejudicis.” I en la segona rebla el clau sobre l’orgull i les ànsies d’ostentació (que avui, per exemple, ens han portat a fer aeroports, autopistes, ciutats de les arts i tota mena d’infraestructures sense cap tipus de sentit ni de planificació): “L’espanyol és ambiciós per caràcter, i no fa res si no és amb la finalitat de ser admirat i jutjat superior als seus semblants.”
Contra la primera i contra la segona hem de construir l’Estat català. Prou orgull espanyol! Ja ens ha contaminat en excés a través de la corrupció que ha convertit en una putrefacte pantomima la democràcia espanyola i en inoperant la indústria catalana. I, sobretot, prou ambició desmesurada. Avui tenim un Estat arruïnat que no sap mantenir-se si no és escanyant i deprimint als Països Catalans. Un Estat sobredimensionat, sobresubvencionat i egocèntric. Una ampul·lositat nefasta plena de trens d’alta velocitat que no es poden pagar i de bancs que han quedat arruïnats. Un Estat que, com els vells reis espanyols, fa pagar els seus deutes i les seves ambicions desproporcionades als ciutadans del carrer. Un Estat retrògrad i pervers que té el seu màxim exponent al capdamunt de les seves santes i sagrades institucions, com ja sabem ben bé (i per no perdre els vells costums majestàtics).
Avui, com  al segle XIX, i com ja ha fet evident el BCE, l’Estat Espanyol s’ha tornat a arruïnar per la seva ambició que l’ha portar a fer més Alta Velocitat que ningú (i més insostenible que enlloc ja que un de cada quatre trajectes només té un passatger al dia) i a fer caure tot els seu sistema financer. Va passar el 1864! I va passar el 2008!
Al segle XIX, mentre la reina es dedicava a copular sense aturador, el 40% de les entitats financers de l’Estat van haver de ser liquidades. Anem de boom en boom (el turístic, el de la construcció, el dels trens....) i quan esclaten sempre paguem els plats trencats els mateixos. Avantposen la seva idea de nació a la llibertat i al progrés. I ja en tenim prou d’aquest color! L’Estat Espanyol és autodestructiu i cal sortir-ne ràpidament.
Ho va dir ben clar Mircea Eliade: l'Espanya eterna mai no podrà fugir de la seva follia.