dijous, 5 de gener del 2012

SACRIFICIS I CRISI

Estem d’acord en reduir els dèficits que arrosseguen les Administracions. Fins i tot acceptem redimensionar l’Estat del Benestar. Això si, els polítics hi haurien d’aportar alguna cosa. Els sindicalistes i els polítics, de dretes i d’esquerres (que avui per avui tos actuen amb al mateixa ineficàcia), resten astorats i somorts i no aporten res de positiu. Tot són excuses, retallades i demagògies. I ja ni ha prou!
Sempre s’ha dit que qualsevol crisi és una oportunitat per reflexionar sobre allò que s’ha fet a la babalà i corregir-ho. Per aprendre dels errors. Això, però, no ho veiem enlloc, ni tan sols entre els indignats que ara ja són uns desertats.
Penso que no cal ser gaire intel·ligent per saber agafar el toro per les banyes. Jo ho veig força clar. Certament, a mig termini cal fer un pacte fiscal que ens doni veritable sobirania. Abans, però, cal fer moltes altres coses a curt termini.
El primer que han de fer els polítics és agafar autoritat i lideratge i si no ho fan sols els hi hem d’obligar a través de la pressió popular.
Com? Primer, que demanin disculpes per tot el que han fet. Segon, tots aquells Ajuntaments arruïnats pel malbaratament de diners han de denunciar als qui els han portat a aquesta situació (siguin del color que siguin), els quals també han de ser inhabilitats per  a la política. Els capitostos de les Caixes d’Estalvi espoliades i mal gestionades han de ser portats als tribunals.
Més coses. Primer, cal redimensionar (retallar amb progressivitat) tots els sous dels polítics i càrrecs de confiança. Com pot ser que un polític o càrrec de confiança d’un Consell  Comarcal o un Alcalde o un Regidor municipals arribin a cobrar més (o similar) que un ministre? S’han de fer uns sous progressius. Estalviaríem molts diners. Segon, cal limitar els número de càrrecs de confiança. Tercer, s’han de fusionar Diputacions  i Consells Comarcals en vistes, a llarg termini, a la seva nova redimensió em Vegueries (que ha de ser una nova reestructuració deflacionista i sobiranista). Per tant, en l’àmbit d’aprimar sous de polítics i acòlits i costos d’administracions hi ha passos que es poden fer ràpid (però els polítics i els seus cortesans no volen perdre privilegis ni prevendes i no faran mai aquests canvis). Només en sous i despeses corrents estalviaríem una barbaritat.
Un altre pas és redimensionar, també a la baixa, els diners als Sindicats. Les aportacions públiques a uns sindicats que han estat callats i inoperants tots aquests anys de crisi. El seu finançament ha de venir dels seus afiliats, i a ells han de retre comptes i de representar millor si volen que tothom en sigui soci (l’Administració hauria de fer una aportació mínima).
També hem de reajustar els sistema de prestacions socials per atur. No pot ser que hi hagi aturats que cobrin més de mil euros i que no aportin res (molts es dediquen a viure i a jeure els anys de paga que els pertoquen en lloc de buscar feina). Qui cobri atur ha de fer serveis per unes hores (segons el que cobri) a la Comunitat, la resta ja les dedicarà a buscar feina. Així també farem més difícil l’economia en negre/submergida.
Sembla que si tots hi penséssim una mica, i sobretot si fóssim capaços d’obligar als polítics a fer coses a través de la pressió popular, ens en sortirem. Si no, només ens apujaran els impostos, abaixaran el sou i limitaran les prestacions.
A més, conjuntament amb la reestructuració de l’Administració ja dita, acompanyada per l’eliminació del Senat (tots ens hauríem d’haver negat a votar-hi en les darreres eleccions, però els indignats es dediquen a fer assemblees i més assemblees), cal incentivar l’educació i la producció, retallar la despesa militar (intocable pel senyor Rajoy)... En fi, treballar-hi de valent (o ho patirem encara més). Més deflació arreu i més rejoveniment dels polítics. Més idees i més projectes de futur. Més valentia per part de tothom.