FESTA MAJOR DE TORREDEMBARRA

Anem tancant l'estiu i comencen les darreres grans festes majors de la Catalunya Nova. Amb la de Vilafranca tanquem l'agost i amb la de Torredembarara comencen les del mes de setembre (que arriben al moment àlgid amb Misericòrdia, de Reus, i Santa Tecla, de Tarragona i de Sitges). 

Aquells qui hem viscut moltes d'aquestes festes al llarg dels darreres trenta anys hem estat uns privilegiats perquè hem viscut una època intens ai plena de canvis. Només cal fer una ullada al quer ha passat a Vilanova i la Geltrú, Reus, Tarragona i Torredembarra. I exemple d'aquest procés ple de voluntats i de complicitats és el darrer quadern presentat a Torredembarra en motiu de la Festa Major de Santa Rosalia. El de les músiques de la festa. El seu contingut plasma bé aquests canvis. Recordem quan hi anàvem amb el Ball de Bastons de Llorenç del Penedès i els carrers estaven pràcticament buit de gent, mentre avui els trobem ben atapeïts, l'estrena de l'àliga i de la seva música davant l'Ajuntament Vell... I veiem la cocció lenta que requereixen la festa i la tradició per a ser fructíferes i per a tenir sabor propi, com és el cas. 

Recordo, també, que entre els primers llibres sobre folklore que vaig tenir i llegir hi ha el de Josep Bargalló i Rosalia Gras sobre la festa major de Torredembarra del segle XIX (de l'any 1988) i el del ball de Santa Rosalia de l'any 1983. I que a La Torre no han parat d'escriure i d'investigar. Tenien molta feina a fer, i l'han feta.

Era una festa que l'any 1900 ja durava tres dies, que és el cicle habitual de els festes de la zona. Vigília i dos dies. El nucli fort de les actuals festes (malgrat que han crescut, pel davant i per darrere). El dia 3 es feien repics de campanes, el quatre matinades amb la banda i cercavila d'anada ofici amb gegants, ball de Bastons, Nans i Castellers. La música a l'església havia de ser bona i es feia actuar a la Capella de Música de Tarragona que dirigia el compositor Josep Gols Veciana. Balls de festa a les dues Societats (Els Tranquils i la Juventud Torredembarrense, els dos dies) i coets, música, focs japonesos i concurs d'aviació completaven el programa.

En un lapse de trenta anys, que és el que ara també recordem (perquè fa trenta anys que toquem a les festes), les coses havien canviat. El dia 3 de l'any 1933, conjuntament amb el repic de campanes i els coets ja sortien els Nans, i a la tarda es feien les Completes amb música del compositor Carles Ferrari (que és l'autor dels goigs que encara es canten). Després, els imprescindibles “Xiquets de Valls” (del Vendrell) i també dos balls. Un, amb una orquestra del país (Els Nois d'Olesa). L'altre, com no podia ser d'altra manera, amb una orquestra de negres americans. És a dir, de jazz. I revistes i “Cock-tail”. Modernitat i tradició juntes en la festa. L'endemà matinades amb els grallers i cercavila amb dues colles castelleres (la de l'Escolà, de Valls; i els Mirons, del Vendrell), Ofici... El mateix esquema que se seguí l'any 1935; tot i que el dia 5 es va organitzar una cursa ciclista.

Heus ací l'esquema d'una festa viva i popular. Que canvia per seguir viva. En cicles vitals de generacions senceres, que són els cicles de trenta anys (i que són, també, els cicles de l'economia europea des del segle XVII). 

Cicles i cercles que no són lineals; però que generen el moviment que cal per a la vida de la festa (que sempre és complexe). L'any 1933, per exemple, encara hi actuava la Capella de Música de la Catedral de Tarragona (com l'any 1900), però les societats culturals de La Torre havien canviat profundament, com havia canviat la manera de divertir-se i de viure la festa. El protagonisme el trobem, per exemple, en entitats com La Veu del Poble (ben documentada en el darrere llibre de David Morlà i Jordi Sunyé).

FESTA I TRADICIÓ (sisena i útlima glosa d'estiu)

A Les formes de la vida catalana. (1944), Josep Ferrater Mora diu: “El català se sent segur de si mateix quan té consciència del que està fent [...]. Catalunya és substancialment tradicionalista, si per tradicionalista entenem, no una doctrina, sinó una forma de vida, això és, una manera de respectar el passat [...]. Aspirar a la continuïtat de la vida significa primordialment voler que la vida tingui sentit [...] Continuïtat dins la vida individual i continuïtat dins la vida col·lectiva s'impliquen.”[1] Per a ell, la vida és moviment i complexitat. I la continuïtat de què ens parla no és una evolució lineal sinó, moltes vegades, desconcertant; molt propera al que avui coneixem dels sistemes vius d'alta complexitat. És una construcció sense treva en què el passat i el futur es coimpliquen i es transformen. “Passa amb els actes que tenen tradició, que prolonguen i alhora absorbeixen el passat, el mateix que amb una frase truncada a la qual s'incorporen successivament nous elements. Aquests elements no poden juxtapsoar-se a l'atzar; es troben, en certa manera, condicionats pels anteriors. [...] En lloc de limitar-se a ampliar la frase l'omple de noves significacions abans totalment insospitades. [...] Una vida humana així edificada canvia sense treva. [...] La vida no serà ja aleshores una sèrie de fugisseres i ràpides espurnes, sinó un foc molt semblant al foc de què ens parlava Heràclit: un foc eternament vivent, que s'encén amb mesura i s'apaga amb mesura.”[2] Una mesura que oscil·la entre el romanticisme i l'utilitarisme, que és una manera de gestionar l'herència transformant-la (mantenint-la viva) i que justifica el que és justificable.

De seguida veiem que aquestes quatre ratlles de Ferrater servirien per fer una tesi doctoral sencera, ben gruixuda i ben sucosa (pantagruèlica que en dirien els antics). No ho farem. Tranquils. Acotarem les paraules per tractar de la importància de la tradició-com-a-continuïtat-de-la-creativitat (que és la definició que manta vegades hem repetit) i de la importància de la sociabilitat lligada a la festa. Abans de començar, però, deixem ben clares les imatges plàstiques que ens acompanyen. Si Ferrater i Mora posà com a símbol de la cultura i de la tradició la sardana (pel mestratge rebut de d'Ors però amb calçador), per a nosaltres cal canviar-la. Si del que es tracta és del “foc d'Heràclit” hem de posar com a imatge als Castellers (com ben encertadament van veure Pujols, Ynglada, Dalí...). Per això i perquè són la màxima expressió del model festiu del Penedès i Camp de Tarragona, que és el que s'ha implantat amb èxit  arreu de la cultura catalana (amb la singularitat de les muixerangues al País Valencià).

En el transcurs de les darreres dècades hem dedicat molt de temps i d'esforç a buscar dates i més dates sobre tot el que envolta la festa. Cada poble volia ser el primer i el més antic en tot i cada investigador donar la notícia més sonada. Certament, cal saber-ne el màxim perquè per cada mínima intervenció cal tenir tot el que puguem a l'abast, i més. Però ho hem fet amb afany erudit i garrepa, egoista i amb poca traça.

Això ens ha portat a una de les frases de Ferrater que pot semblar més incomprensible, aquella segons la qual el futur i el passat es transformen. I és ben bé així. Hem reinventat un munt de coses fent veure que eren “autèntiques” i hem “tergiversat” i canviat el passat a gust i a cor què vols a partir de falses veritats, de paraules infames i de veritats a mitges (a vegades amb bona fe i altres amb molta mala llet). El Ball de Cercolets de Vilafranca, per exemple, avui, és un “ball de parelles” i l'entenem com un “ball vuitcentista” quan mai no havia estat ni una cosa ni l'altra. Les paraules del present han canviat el seu passat i, també, el seu futur.

Una altra frase interessant és la de la “continuïtat dins la vida individual i col·lectiva”. La festa és un trencament de la vida quotidiana (dels seus horaris, de les formes de relació, dels carrers....) i és aquest trencament el que permet la continuïtat de la comunitat, el rebrostar de la consciència individual i col·lectiva. És a dir, la possibilitat de donar sentit a la nostra forma de viure i d'ésser. Un exemple nítid el trobem en la comunitat catalana del Quebec. Al Casal Català s'hi va crear una colla castellera després que un quebequès fes una estada a Barcelona i participés de la colla dels Castellers de Gràcia. En crear una colla allà, a l'altre costat de l'Atlàntic, va fer, potser sense voler-ho, que es produís una reactivació de la comunitat catalana i catalanòfila del Quebec”, com conta Èric Viladrich, responsable del programa d'estudis catalans de la Universitat de Mont-real (ARA, 19/08/2013).

Viure la tradició i actuar-hi  i estudiar-la ha de ser per comprendre millor la nostra manera de viure. Per fer que el passat no sigui alguna cosa llunyana i morta sinó una possibilitat real. El folklore és un nus on s'hi relliguen molts passats. El folklore són aquelles expressions que permeten obrir-nos a la festa i a la comunitat, sortir de la individualitat per ser-membres. Si el treball diari separa i disgrega la festa fa tot el contrari. Ho deien els bons amics de la recent creada Muixeranga de Vinaròs en una entrevista: “formar part d'una muixeranga dóna la sensació que formes part d'un ens on tots i totes tenim una funció important, des de la persona més xicoteta fins a la més gran. Tots units amb l'objectiu comú d'alçar una estructura humana [...]. Les muixerangues [...] tenen una funcionalitat festiva [...] i aquesta visió festiva és per  a nosaltres un tant revolucionària en el sentit que no discrimina per raons de sexe, d'edat, de cultura, religió ni fins i tot polítiques.” (Lacalamanda.com; 16/07/2013).

Saber fer festa és un art, els antics ho sabien bé. I la solemnitat de la festa és, d'una banda, el silenci i, de l'altra l'espetec potent del tro, de les campanes i de les gralles. Vegeu als castells a plaça. La solemnitat és el silenci quan la construcció puja, inseparable de l'espinguet de la gralla que l'acompassa.

La festa és, també, una activitat i un retorn. La intensitat i la continuïtat d'allò que fuig. Per això ens uneix i per això, en paraules de Gadamer (que bé subscriu Ferrater): “tradició no vol dir mera conservació, sinó transmissió. I la transmissió no implica deixar intacte el vell, limitar-se a conservar l'antic, sinó aprendre a cencebre-ho i a dir-ho en cada present.”[3] És una doble activitat. Molt difícil. Transmetre també és traduir d'una generació a una altra.

La transmissió és la clau de volta i aquesta ha de ser molt exigent, sigui oral o escrita, com la trobem en els cants polifònics renaixentistes ben vius en terres d'Itàlia. Però no només hi ha transmissió en el retorn. El retorn també és sociabilitat (de la família, dels amics...). Retorn a la vila, a la infància, als vells amics... Un retorn que es produeix en nivells fins i tot insospitats: sopars d'exballadors de les comparses, de les parelles dels organitzadors, tertúlies i debats, assaigs als carrers, “concerts” i rutes pels bars... L'expressió ho diu ben clar i català: tota cuca viu! Hi ha una sociabilitat multitransversal i hom fa mocadors, samarretes i tot tipus d'elements identificatius. Esmorzars, dinars, sopars i moltes hores a peu dret (abans i durant la festa).

La festa és una manera de viure i mostra formes de viure (no se celebra de la mateixa manera a Sitges que a Vilafranca o a Vilanova i la Geltrú). Hi ha coses que, tot i la proximitat i la pertinença  a un mateix model, no es poden trasplantar d'una poble a un altre. Són la idiosincràsia de cada festa. Cal viure-les des de dins.

A més, en els mesos de juliol, agost i setembre a Catalunya es produeix una fenomen curiós. És l'esclat de les festes majors, que podríem dir que comencen amb la Patum per Corpus i acaben per la Mercè a Barcelona, o per Sant Jordi i fins a Santa Tecla, com ho prefereixi el lector, que pel cas és el mateix. Aquest és un fet que no passa en altres països. Ho copsà bé l'Eugeni Xammar en anar a l'exili l'any 1939. És allò d'anar de vacances després de la festa major del poble o d'anar de festa en festa intentat ser-ne molt més que un simple espectador-turista. I que així sigui.

---

[1]     Josep FERRATER (2012); Les formes de la vida catalana. Barcelona: Edicions 62, pp. 48-49.

[2]     Ibídem, pp.43-44.

[3]     Hans-Georg GADAMER (2010); La actualidad de lo bello. Barcelona, Paidós / ICE / UAB, p. 116

DELS PROGRAMES DE FESTA MAJOR

Des de l’any 1900 hi ha un gir copernicà en la imatge i la promoció de la Festa Major. Els cartells-programa vuitcentistes són substituïts pels programes de mà i pels cartells modernistes. La publicitat, lligada a la creació artística de qualitat (com també va passar en el món del cava) és protagonista d’un canvi de mentalitat i d’orientació que arriba fins als nostres dies.

Des de l’any 1880 la Festa Major vivia un període de crisi aguda per diversos factors econòmics i ideològics. No es trobaven administradors i la manca de recursos repercutia directament en el progressiu empobriment del folklore. Aquesta situació és comença a remuntar amb l’arribada del segle XX però d’una manera molt lenta. No és fins a l’any 1926 que la Festa Major recupera, amb pas ferm, la seva vitalitat (tot i que posteriorment patirà problemes importants en el traspàs de les dècades de 1950 a 1960 i de 1970 a 1980). 

Amb l’arribada de l’any 1900 i amb el pòsit generat per iniciatives i idees nascudes al darrer terç del segle XIX (com la de crear una associació que aportés diners privats a la festa), brosten un seguit d’orientacions en què es revaloritza el patrimoni de la festa. Es comencen a fer cartells impactants, s’editen les col·leccions de postals amb els balls de la Festa Major i els carrers de la vila (comercialitzades en 1909 per A.B. i Josep Esteva), al programa de mà s’hi incorpora la propaganda a partir de l’any 1908.

Això implicà una campanya de màrqueting de la festa per assegurar-ne la continuïtat i nous ingressos. L’any 1906 ja se la qualificà com “la més típica de Catalunya” i entre els anunciants que aporten diners des del primer moment hi destaquen les empreses del vi (“Champanys Codorniu”, Llautoneria Jaume Guitart”, “fàbrica d’aiguardents y licors de Anton Vinyals” i “Anís Vinyals”) i les principals botigues de la vila (la farinera “La esperansa”, les botigues de música de Francesc de P. Bové i de Joan Badia,  la confiteria de Joan Frexas, els mobles Mercader la botiga de roba de Joan Llopart...).

Són uns anys, també, en què els programes de la festa expliquen els canvis en el lleure (amb la incorporació dels esdeveniments esportius i de les projeccions cinematogràfiques) i com la festa va ocupant els nous espais de la vila (com la Rambla de Sant Francesc).

Al programa cada vegada hi ha més anuncis i reflecteix l’entramat comercial de la vila fil per randa. Un cas ben clar el trobem en el de l’any 1912. No hi manca cap botiga ni botigueta i, a banda del sector vitivinícola, hi trobem ben representat el sector terciari i molts establiments que han arribat fins avui (la tocineria Vives, la ferreteria Casas, l’armeria Monsarro, la Casa Vicentó, la fusteria Feliu, la farmàcia Mitjans, la drogueria Hill, els vins Jaume Serra, la botiga de Els Quatre Cantons, la sastreria Terrades, Cal Coral, la confiteria Trens... Una radiografia de la Vilafranca del segle XX acompanya les poques pàgines que ocupa el programa estricte dels actes de la Festa Major.

Aquest 1912 és un any excepcional per la inauguració del monument a Manuel Milà (que és la imatge de la portada del programa) i hi consta un “match de foot-ball” pel dia 31 a la tarda entre un “fort team del Universitari S.C. de Barcelona y el primer team de la Secció Sportiva de l’Associació Mutual de D. de E. d’aquesta vila”.

Al costat d’aquests canvis, en els programes de la festa, també hi comença a palpitar el nacionalisme que ens portà a la Mancomunitat de Catalunya. No és debades, que en el polit programa de l’any 1914 s’especifiqui que després de l’Ofici del dia 30 la “comissió de vehins” farà solemne entrega a l’Ajuntament de la “Bandera catalana”.

La reivindicació romàntica del folklore que culmina l’any 1906 amb la qualificació de “la més típica de Catalunya”, adquireix un caràcter marcadament polític en el moment més important de la vida social de Vilafranca. L’any 1915, al programa ja s’hi inclouen notes d’història de Vilafranca (sobre la carta de població, l’Ajuntament i altres edificis  i monuments). La festa ja és vista com una peça clau de la consciència col·lectiva.

DINERS I FESTA MAJOR

El finançament de la Festa Major era i és una qüestió cabdal. Va patir un daltabaix amb el canvi de l'agricultura penedesenca (es finanaçava amb les collites de cereals) però va poder recuperar-se gràcies a l'empenta econòmica del món del vi i del comerç de la vila (en el tombant del sesgles XIX a XX). Ttot seguit, tractarem alguns d'aquests aspectes per anar fent boca.

Les finances de la Festa Major, per la seva envergadura  i repercussió, han estat un tema recurrent al llarg de la història. Només cal veure la recent creació de la Fundació de la Festa Major, les propostes de la dècada del 1970 encaminades a aturar el que aleshores es va anomenar “inflació pressupostària” i per promoure que: “cada vegada més la participació  a la  festa fos espontània, despresa  i no lucrativa”.  Per tant, a la segona meitat de la dècada del 1970, avui i a finals del segle XIX les despeses que ocasiona l’estructura ritual i folklòrica de la festa (que és la que li dóna sentit i valor) és un tema que preocupa. Un tema, també, que pateixen les grans festes del país (i que en el cas de la Patum s’ha resolt a través de la seva proclamació com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat i la corresponent aportació de diners per la Generalitat de Catalunya). I cada època ha optat per solucions diverses.

El que avui els presentem són dues mostres de formes de solucionar aquest problemes econòmics. Documents de la microhistòria de la festa que ens expliquen els seus moviments de fons. El cas concret del 1895 és un tiquet que servia per a participar en el sorteig d’una imatge de Sant Fèlix. El pamflet de l’any 1888 és una crida feta pel bo i millor de la intel·lectualitat burgesa del moment per a crear una Associació capaç de sufragar les despeses de la Festa Major. Era un moment de canvi. L’antiga estructura gremial i de confraries estava en plena crisi, de canvi de mentalitat en relació a la religió i les ideologies polítiques i l’economia de la festa passava per un dels seus pitjors moments (amb al fil·loxera que assecava les vinyes i la profitosa indústria del vi).

El pamflet que reproduïm, defensa la creació d’una associació capaç de sufragar, sobretot, les despeses que ocasionen les processons i els actes al carrer (el folklore). De fet, des de feia uns anys, l’Església havia promogut de celebrar només els oficis religiosos. En l’informe dels Administradors de l’any 1880 se’ns diu: “La Ilustre Obra de esta Parroquia tomó la iniciativa de celebrar la Fiesta religiosa, prescindiendo de la cívica por ser esta de otro carácter, y en cierta manera por ser algo contraria al espíritu del todo católico”. Per als intel·lectuals del moment, però (amarats pel romanticisme i per la força del folklore de la vila), la festa era un tot. No podien prescindir del que els capellans denominen “festa cívica”. És en aquest sentit que cal entendre el pamflet del 1880. Per a ells la devoció al sant i l’estima del patrimoni de la vila eren inseparables.

El document és ben clar. Cal crear una associació per evitar que, com havia passat aquell any de 1888, algun dia els actes “cívics” es deixessin de fer i quedessin oblidats per sempre. A més, era una època en què no es trobava ningú disposat a fer d’Administrador i aquesta tasca acabava recaient (com havia passat aquell any) en mans de l’Obra de la Parròquia, la qual es despreocupava absolutament d’allò que passava fora del temple. Era el mateix any en què a les pàgines de El Labriego hi llegim: “Sea que las actuales costumbres tiendan á una manera de ser muy distinta de las antíguas, sea por la causa que fuere, la verdad es que de algunos años á esta parte, la antes renombrada fiesta mayor de Vilafranca ha venido paulatinamente perdiendo su caràcter [...]”. Pèrdua de força i de vigor que s’atribueix a la pèrdua del sentiment religiós i, diu, des de la lògica de màxima confrontació ideològica del moment. Que si les coses segueixen així i un dia el Municipi és governat per les esquerres la festa pot desaparèixer del tot. I aquesta idea encaixa amb al voluntat de crear una associació privada capaç de mantenir la fermesa de la festa cívica, ja que de la religiosa, en el pitjor dels casos, sempre se n’ocupa la mateixa Església. Una associació que havia d’aglutinar entre 300 i 400 vilafranquins que paguessin una quota mensual. I és en aquets mateix sentit que Gaietà Vidal i Valenciano, recolzant la idea, escriu un dels seus millors (i més desconeguts ) textos: “¿S’es mort la festa major?”. En ell hi ha una defensa aferrissada del valor del sentiment de pertinença a una comunitat a través de la vivència intensa de la festa. 

Per saber-ne alguna cosa més...