dissabte, 25 de febrer de 2012

FRANCESC PUJOLS, LA MÚSICA I ELS MÚSICS

Francesc Pujols va ser un home que, de dia, el trobaríeu al Liceu i, de nit, al Paral·lel. Era wagnerià de cap a peus. Sabia de música i va escriure sobre música (sense dia bestieses ni sortir amb ciris trencats), que és molt més del que solem trobar en llibres i articles actuals.
Les seves poesies van ser musicades per Amadeu Vives i ho han estat, més recentment, per Paton Soler.
Tot això és cert.
No ho és menys que en els darrers temps la seva visió del món rebrosta, com un cap de brot polièdric i multiforme, en la música popular i d'autor de Catalunya. Pensem, i molt, en el treball interessantíssim de "Lo Pardal" (si el pogués escoltar, Pujols ja no diria que la Cobla és una formació pensada per a fer soroll).
Val la pena tenir-ho en comtpe, tot plegat (que no és tot pagat).Hiparxiologi musical
Per la part que em toca, i en vistes a una bona comprensió de la cultura popular del país i de la influència de Pujols en ella, ho recomanem a tothom.
Un tast: http://www.donatputx.com/2012/01/01/la-canco-filosofica-catalana/

dilluns, 20 de febrer de 2012

VILAFRANCA DEL PENEDÈS / FRANCESC PUJOLS

Sense Vilafranca, l’obra de Pujols és incomprensible.
Enguany fa cinquanta anys de la mort del pensador Francesc Pujols i Morgades (Barcelona, 1882- Martorell, 1962). Del filòsof de La Torre de les Hores de Martorell empeltat de la tradició de Vilafranca. El seu lligam amb Vilafranca va ser estret i fructífer. Primer, per ser descendent de la família del bisbe Morgades (d’infant el veieren córrer pels corralons del centre de la vila). Segon, per sentir-se, i assumir, l’herència de Llorens i Barba i dels germans Milà i Fontanals (i per la seva relació amb Eugeni d’Ors). Tercer, per la seva vinculació amb els moviments culturals de la Vilafranca del segle XX.
A Pujols el trobem relacionat amb l’activitat del Museu de Vilafranca i amb els homes de la I Exposició d’Art del Penedès (1926). Per al Museu va escriure el llibre sobre Xavier Nogués i el vi i en motiu de l’Exposició va escriure “Influència de Vilafranca del Penedès en la Catalunya moderna”. Una conferència que no va poder pronunciar per  problemes d’organització i administratius, entre els quals, i com conta ell mateix a Ricard Fortuny, perquè “les conferències interurbanes estaven prohibides per ordre governativa”. El seu text, però, es va publicar al catàleg de l’exposició (1927). El va acabar de redactar al setembre de 1926 i fou tramès a Vilafranca per correu perquè Pujols tampoc no va poder assistir a la clausura de l’exposició: “Una immensa recansa de no haver pogut ser amb vostès el dia de la Clausura de la Exposició, que ha sigut una glòria més per a Catalunya, perquè tothom ho reconeix, li envio la Conferència amb la qual jo volia contribuir a la gloria de la nostra Vilafranca”.
Aquesta és una conferència que Pujols mai no va pronunciar però que es va publicar i que tots hem pogut llegir. Al seu costat, però, hi ha una altra conferència que Pujols si que pronuncià i que mai no hem pogut localitzar. Per un manuscrit de Francesc de Paula Bové, sabem que la comissió de cultura de la Societat La Principal “El Casal” va organitzar un conferència “del ilustre filósofo y eminente escritor mi gran amigo Don Francsico Pujols [...]. De sobras conocido entre nosotros por la serie de conferencias que ha dado en nuestra villa”. La conferència portava per títol: “Vilafranca del Panadés y la Ciencia Universal”. Tractava de la influència de Vilafranca en la Hiparxiologia o “filosofia de Pujols”, la qual, segons conta la nota apareguda l’any 1962 a “Panadés” en motiu de la mort de l’intel•lectual de Martorell, es va fer l’any 1942 al vestíbul de El Casal. Quan el seu autor estava tot just retornat del breu exili i de passar uns mesos a la presó Model. I en un Moment en què, a Montpeller (1941), havia trobat la clau de volta de la seva obra.
És una llàstima no disposar d’aquest segon text ja que, aquests dos que hem esmentat, conjuntament amb l’article “El Penedès” (publicat a “Catalans” l’any 1938), formen part d’una triologia de textos que serien, paral•lelament als que dedicà a Manuel Milà, Francesc Xavier Llorens  i Barba i Josep Torras i Bages (a la dècada del 1930), la millor carta de presentació de la nostra comarca: del seu caràcter i influència en la Catalunya contemporània. I és que: “nosaltres enamorats del Penedès no sols de la terra, sinó de l’ànima que l’aguanta, alçant els ulls enlaire hem estudiat alguna vegada la contribució que ha portat a l’espiritualitat catalana moderna”, escriu Pujols (1938).

dilluns, 6 de febrer de 2012

FRAGA I FRANCO

Evidentment, Don Manuel Fraga, com qualsevol de nosaltres, no era d’una sola peça. La seva personalitat es va anar formant i transformant al llarg dels anys. No osbtant això, hi ha coses que no es poden obviar. En tot cas, és clar que no era un demòcrata. Va usar la Democràcia com a forma de perpetuar-se en el poder: els seus objectius polítics i la seva realització personal. Per a ell, l’Estat era, sempre, el garant de l’ordre perquè tenia l’hegemonia de la violència. Era etern i únic, com ell  mateix!
Mentre autors com Àngel Carmona i Rodolf Llorens, ja a les acaballes de la dècada del 1960, escrivien obres fonamentals per al catalanisme, i d’una clara vocació democràtica i de llibertat, Fraga es dedicava a treballar per una dictadura feixista i defensava i era còmplice de la pena de mort.
L’any 1968, al mateix temps que Carmona i Llorens posaven les bases d’un demà democràtic i lliure, Fraga defensava la imposició de la llei i de l’espanyolitat a través de les armes (Aznar i Rajoy no es cansen de parlar del “imperio de la Ley”. Hi ha tics i actituds que no canvien!). Aquell any, el de les revoltes de l’existencialisme efímer a França, les seves declaracions van ser molt clares: Catalunya era espanyola gràcies a les armes. Primer, ho havia aconseguit Felip V, després ho va reblar Espartero i, finalment, Franco (no els recorden declaracions recents?). Catalunya era part d’Espanya perquè, una vegada i una altra, havia estat militarment ocupada (per imposició i per collons!). Aquestes eren les seves paraules. Els catalans som espanyols perquè no ens deixen ser una altra cosa: perquè hem estat militarment ocupats. Per tant, l’Estat es basa en la violència i en la mort. En la manca de llibertat. No pas em el pacte!. I aquest ha estat el gran error dels catalans: no haver entès que Espanya naix i es manté a través de la força, de la violència  i de l’ocupació. Aquest és el seu llenguatge i no pas el del "pactisme", el de la "regenarció" o el de la "modernització" i l'"europeisme" que històricament ha usat el catalansime. Per això no hi ha federalistes a l’Estat Espanyol. Per això no ens entenem. No ens volen entendre i nosaltres dissimulem.
La Transició (diem-ne Transacció o Restauració ) no va ser cap pacte, com tampoc no ho va ser la Constitució del 1812 que ara volen vindicar, com digué Rajoy al seu discurs d’investidura, com a mostra de la unitat de la “Nació espanyola”. Per a ells: un país, una llengua, una cultura i una marca turística. Tot és u i etern. Com eternes són les armes.
Si algú es pensava que Fraga, amb la vinguda de la Monarquia parlamentària, va canviar la seva visió s’equivoca. Primer, va ser membre destacat d’un govern que aplicava la llei basada en l’ocupació militar, l’exili i el genoicidi cultural. Després, va usar la democràcia per seguir ocupant un lloc destactat en el poder de l’Estat. La seva visió no va canviar: quan estàvem en ple tràmit de l’Estatut de Catalunya impulsat per Margall ho va deixar ben clar: davant qualsevol dubte calia aplicar l’article VIIIè de la Constitució del 1978. És a dir, l’ocupació de Catalunya l’exècrcit per evitar que Catalunya decideixi lliurement el seu futur polític i, si vol, la seva independència. La seva visió de l’Estat i de la violència no va canviar gens ni mica. No era demòcrata. No s’equivoquin. Ho va dir ben alt: “la calle es mia” (amb l’exèrcit al costat).