dimarts, 27 de gener del 2009

DE QUÈ PARLEN ELS POETES?


En una entrevista recent al catedràtic de dret constitucional José Antonio González Casanova, el periodista s’estranyà de què González, a banda d’un bon especialista del seu àmbit, pogués parlar amb coneixement de causa de Mahler o d’astrologia.
Davant l’astorament imbècil del periodista, González li respon, amb naturalitat, que: “si sorprèn és per la incultura de la gent. Si ets mínimament científic i humà, et planteges coses molt més profundes que la immediatesa”.
Diem això perquè la conversa ens recordà l’obra del científic i poeta Josep Baltà, qui pertany a una de les nissagues de científics del nostre país. A una nissaga d’arrels penedesenques amb projecció arreu del món, a la qual hi trobem, entre altres, Josep Baltà Elies i Francisco José Baltà-Calleja. I escriu poesia. Clar!
La mirada de l’artista i la científic, com la del filòsof, són mirades que interroguen i que s’emmirallen davant la immensitat de l’univers (de la realitat tota i de l’ésser humà): la ciència constreny amb rigor la imaginació i la poesia fa volar la imaginació i per avançar i aconseguir un bon coneixement de la realitat i de nosaltres mateixos.
Per comprendre i per comprendre’ns cal aprendre a mirar. Com diu Josep Baltà: “Mirada en l’aire, / Amb calor d’una il•lusió / Que es va enderrocant / Amb la distància”.
Aprendre a mirar per aprendre a viure. La mirada necessita de la síntesi i de l’expansió, com la vida mateixa, perquè el pensament és un procés de vida. Ha d’apressar i ha de volar.
La de l’ésser humà, com van descobrir els grecs, ha de ser una mirada d’amor envers la realitat i els altres. D’amor perquè és una mirada que s’obre i que es dóna per a rebre (per a compartir secrets). Quan s’estima una dona, com diu Baltà: “Estimar fugaçment / El secret d’una dona, / Sentir l’eco / D’un trencar de cristalls. / - aquells que van entelar / el nostre primer un- / La por i els anys / Recolzen en els ulls / Donant al petó de la pregunta / El color de tintada d’aire. / N’he aimat tantes! / Són imatges / Tenen els somnis / Com si fossin hores / I no n’he conegut cap. / Estimo, és l’únic / Per a cada dia cremar una mica més / Fidel a una realitat / He de seguir caminant / Sempre enamorat de l’horitzó / Fins que la mort em digui prou / Fins que l’escuma del mar / Se m’assequi a la boca / Fins que no hi hagi més jovenesa”.
Els grecs ja parlaren de l’amor a la saviesa (de la filo-sofia) com a capacitat de ser prou humil com per reconèixer els propis i límits i per ser prou apassionat per voler abraçar allò que se sap important per a la vida: “L’horitzó em fa perdre / La seguretat / Mentre, en els camins / El fullam fa reialme”.
De la mirada atenta en brolla el pensament (les paraules i els números): la humanitat i l’humanisme. La sensibilitat i el plaer de la bellesa. La comprensió i l’ordre que permet caminar amb més fermesa i fer-se noves preguntes. Els cicles del pensar necessiten vocació i repòs, diàleg i reflexió. Diàleg cap a l’exterior i cap a l’interior.

dimarts, 20 de gener del 2009

INDEPENDÈNCIA!


De què parlen els músics? Els músics parlen de la vida amb un llenguatge que per expressar la realitata la “dramatitza”. Ahir, vaig assistir al Liceu a la representació de “Simón Bocanegra”, òpera escrita per Verdi a partir d’un llibret de l’espanyol Antonio García. És una obra de finals del segle XIX que recull les inquietuds d’aquests personatges i de la seva època. Les inquietuds envers la construcció dels Estats-nació a Itàlia i a Espanya. No oblidem que Verdi va ser un gurú de la unitat d’Itàlia!
L’obra no és cap meravella, però hi ha bons moments orquestrals als actes segon i tercer. Narra una enrevessada i trista història romàntica d’amors i desamors, però darrera la narració vanal apareix la intenció dels autors: mostrar que l’Estat-nació és la fita de la política.
Vista uns cents d’anys després, l’obra ha quedat defassada. L’Estat-nació ja no és un model (com ha demostrat el fracàs de la unió política d’Europa), i com sabem els catalans perquè, com va escriure Giustino Fortunato en relació a l’Estat Italià l’any 1899: “La unitat d’Itàlia ha suposat, malauradament, la nostra ruïna econòmica. El 1860 érem en condicions excel•elnts per a un despertar econòmic [...] La unitat ens ha perdut. I, per si això fos poc, s’ha demostrat, contràriament a l’opinió de tothom, que l’Estat Italià prodiga els seus beneficis econòmics a les províncies del nord molt més que a les del sud”. I què en direm de la Monarquia parlamentària instaurada per la Constitució del 1978? I de la implantació radial del TGV? I del centralisme dels aeroports? I del finançament de Catalunya? I de l’Estatut de pa sucat amb oli? I de les seleccions esportives?...
Enfront la relaitat autonòmicista de l’Estat cal guanyar la independència cada dia i en tots els terrenys. Només treballant per marxar podrem aconseguir veritable autonomia dins l’Estat Espanyol. I per això cal partir de la independència cultural (basada en la unitat dels Països Catalans) per parlar al món amb veu pròpia i independència econòmica (basada en el comerç i l’exportació arreu).
Treballar per marxar no vol dir negociar amb Madrid sinó enfrontar-se a Madrid per parlar-hi de tu a tu. Cal una política de fets consumats. Cal internacionalitzar els mercats de la indústria catalana. Cal construir la independència en totes les escletxes que l’Estat deixa obertes. Mai no la tindrem negociant!. La tindrem pactant, i per al pacte cal força i claredat i fermesa d’idees. I cal unitat dels Països Catalans que són qui produeix el 26% del PIB “espanyol” (i molts milions de consumidors).
La independència es construeix des de baix alliberant-se amb entusiasme (com quan vam fer TV3 o els Mossos d’Esquadra).
La vida biològica, com la de les nacions i la de les persones, no depèn de la capacitat d’adaptar-se a l’entron (aìxo és la seva mort) si no de la seva capacitat d’independitzar-se de l’entorn per a interactuar-hi. L’Estat de les Autonomies ens mata com a nació i per això hem de lluitar contra els seus límits construint a contracorrent.

dijous, 15 de gener del 2009

FRANCESC PUJOLS I LA CIÈNCIA


És sabut que el pensador Francesc Pujols (1882-1962) defensava que la humanitat s’havia de bastir a partir d’un coneixement científic de la realitat. D’un coneixement que reconeix els seus límits, que s’emmiralla davant la immensitat de l’univers i la complexitat de la realitat i que fuig de les supersticions i els dogmes. Això havia de permetre un nou humanisme i allunyar-nos dels dogmes religiosos.
Per a portar a terme el seu projecte va cercar quins eren els principis que permetien conèixer la realitat i la vida i crear un mapa des d’on interpretar el món per a donar més valor i plenitud a la vida humana. No en va, era un bon nietzscheà i seguidor de Wagner.
El mapa de Pujols es construeix a partir d’un conjunt d’escales que li permeten copsar la complexitat de la realitat i de la consciència. A través d’una xarxa d’escales amb diferents graus de complexitat a cada graó. La idea és bona perquè és simple i perquè dóna una visisó de conjunt sense donar-nos una mirada excessiavment fragmentada o esviaixada de la realitat i de la vida.
Era una visió que encaixava molt bé amb les teories i els treballs de biòlegs europeus i sudamericans (tot i que no sé si Pujols els coneixia) com: Jacques Loeb Edward A. Schäfer, Alfonso Luís Herrera o Stephane Leduc. D’uns autors que cercaven la continuïtat entre la “matèria inhert” i la “matèria viva”, a les quals, amb bona visió de futur, Pujols hi afegeix la “matèria cultural”. I és que, com bé diu Herrera, i com rubricaria Pujols: “no hi ha un abisme entre els cossos vivents i els cossos cristal•litzats”. No obstant això, a Catalunya aquesta visió era totalment novedosa, si exceptuem la figura interessant i internacionalment reconeguda de Ramon Turró. I és que la biologia i la visió de l’evolucionisme del país passava per les mans de capellans que avantposaven les creences i la fe al coneixement rigorós. Només cal pensar en l’alcoià Eduard Vitòria (1864-1985) i en Jaume Pujiula (1869-1958); i que els catedràtics (pel seu catolicisme) van mirar amb poca seriositat aquestes qüestions (per exmeple: Antonio de Gregotrio Rocasolano (1873-1941) i José Rodriguez Carracido (1856-1928)) tots ells molt actius i divulgats als Països Catalans.
Sort en va tenir, Pujols, de Dalí; qui també basava la seva pintura en els avenços de les ciències (i nomenà Pujols “Emperador Trajà de la filosofia”). I qui va estar en contacte amb Watson, Prigogine...
Certament, des d’aleshores ha plogut molt. Però els autors que cercaven la complexitat i la continuïtat de i en la realitat, com Pujols, ens situen en un bon camí. Comprendre’ls i estudiar-los és una bona manera de comprendre millor les ciències d’avui i el món en què vivim, o volem viure (tot i que l’estem destruïnt al mateix temps que ens destruim a nosaltres).

dimecres, 7 de gener del 2009

ELS SECRETS DE LES PARAULES


Els secrets de les paraules són els nostres secrets. Són els secrets en què redescobrim el món i en què ens redescobrim a nosaltres mateixos. Els secrets que només coneixem quan agafen existència (independència); i obtenen existència quan som capaços de donar-los cossitat i/o expressió: estructura i so. Els secrets de les paraules són els secrets que floreixen del diàleg que establim amb les paraules (i a través d’elles amb el món, amb nosaltres mateixos i amb els altres) i de l’esforç per fer-nos responsables de les paraules, i de la vida. Els secrets de les paraules són secrets que es formen i transformen, que ens formen i transformen, i que es formen i transformen. Són secrets que compartim i que naixen de la possibilitat de crear una sobreconsciència en la paraula, la música l’art.
L’educació, doncs, en concordança amb algunes de les investigacions actuals que es basen en la pluralitat i diversitat de què parteixen els cervells i les ments humanes, no consisteix en transmetre sabers i informacions. L’educació consisteix en ensenyar a descobrir i redescobrir, a descobrir-se i a redescobrir-se. A comprendre i a fer-se responsable, de la viada i de la paraula.
L’educació no consisteix, com bé comencen a veure alguns autors de la França, en un bé objectiu. L’educació naix quan hom ha après a aprendre. A comprendre i a comprendre’s per actuar i per a viure. L’educació és un fenomen vital i no pas una eina per aconseguir una bona feina, l’ascens social i un bon ordre econòmic. Ara bé, com la podem fer viable? Quin cost econòmic té? Quin interès té per a unes “democràcies” occidentals interessades en el control i el poder?
L’educació consisteix en ensenyar a mirar i en promoure la mirada. En posar-nos en camí de la llibertat i de l’alliberar-nos per a tenir veu pròpia. I és que com bé digué Pessoa: “El poeta superior diu el que efectivament sent. El poeta mitjà diu el que decideix sentir. El poeta inferior diu el que considera que ha de sentir”.
Quan l’educació és un bé funcional ha perdut el nord (de tant com s’adapta a les nostres necessitats no deixa espai per al lliure albir). De la mateixa manera, quan una cadira és del tot funcional no hi podem seure (de tant bé com s’adapta al nostre cos no permet ni un bri de moviment), i quan l’art és funcional (de tant bé com s’adapta a la ideologia del poder no permet ni una unça de pensament).

dilluns, 5 de gener del 2009

LA CIUTAT DE LA POLS


En aquesta ciutat tot s’acaba, fins i tot l’aigua. Vivim amb la boca resseca. La llengua sembla un vell esperdenyot i l’estómac és ple de grumolls que, amb una parsimònia minuciosa i impecable, aniran entorpint la circulació sanguínia. Ofegant la vida xuclant-ne el moviment fins a paralitzar-ne el flux.

Els cossos s’afebleixen i les mirades estan cansades. Els ulls plorosos pel fum i el cabell greixós per la brutícia que ens envolta, i que perfora la consciencia dels infants, només són símptomes d’una societat deseducada i maliciosa. D’una societat que ja s’ha convertit en un corpus desatomitzat d’individus sense cor i sense seny.

En aquesta ciutat la vida és morta, perquè la ciutat és morta. Només hi ha espai per a l’especulació i només hi ha temps per acumular desmesuradament la buidor existencial que caracteritza l’espècie avergonyida que som. I quan l’especulació provoqui la recessió la vida esdevé un bé sense memòria i sense valor. La vida és una mercaderia en mans de l’amoralitat del capitalisme financer.

En aquesta ciutat els desigs són fanàtics i els sentiments estan podrits.

En aquesta ciutat les cases són rampoines filles del mal gust i les persones dormiten en les anades i vingudes de la feina. I la feina no és sinó un trànsit cap a la mort ociosa de la vida.

En aquesta ciutat la pols és una boira espessa que ens invisibilitza i que adorm els nostres sentits.

De mica en mica, els humans devenim caminants incerts i isolats. Esdevenim homs sense paraules perquè les paraules ja no tenen sentit. Perquè els paraules ja no són símbols ni emocions. Perquè els paraules només són signes i funcions.

La ciutat s’engreixa fins a convertir-se en una mona de Pasqua indigesta i greixosa.