divendres, 27 de maig de 2011

Sense filosofia! Sense persones!... (2)

La gran aportació de Nietzsche al pensament occidental és fer-nos adonar de la seriositat de la lluita de l’ésser humà per fer-se nàixer a si mateix. Convertir la vida en una lluita a vida o mort. Això vol dir que posa sobre la taula la incapacitat de la societat moderna per educar als seus individus, per a fer-los més lliures i per alliberar-los de les bajanades i de la imbecilitat. (Això ho haurien d’explicar bé als batxillerats!).
Nietzsche proclama la necessitat d’instaurar un programa d’autoconeixement i d’autorealització dels ciutadans, la qual cosa la societat no l’acomplia ni aleshores ni avui (només cal veure la viles en què cau el nostre sistema educatiu). I aquesta és al tasca més difícil i més perillosa de la filosofia (per al poder establert i per als privilegis d’uns pocs ineptes corruptes que ens manen coma  titelles): la lluita per la llibertat  a través de la paraula i del pensament-com-a-creació. (Ja ho digueren Hegel i Hölderling).
És curiós que d’ençà d’aleshores (de la proclamació de la mort de Déu per posar de manifest que hem d’aprendre a viure sense crosses i sense tuteles), la societat democràtica ha propugnat una vegada i una altra la mort d ela filosofia. La filosofia es vol servil i erudita. El pensament somort i arqueològic. Aquesta ha estat la història del segle XX, com bé ha dit  i estudiat Eduard Nicol. I per això vivim en una democràcia virtual i no pas en una democràcia real (perquè Nietzsche només feia que aprofundir en el model de civilització ciutadà i democràtic nascut a la Grècia Clàssica, que és –en teoria i sobre el paper– el nostre).
Avui vivim en una burda paròdia de tot plegat! Hem transformat aquest ideal filosòfic, humà i de solidaritat en l’anomenada “formació continuada” al llarg de tota la vida (de tota una vida dedicada a pagar una casa), el qual no ha de servir –ni serveix– per alliberar-nos sinó per a seguir sotmesos (lligats de peus, de mans i de consciència) a un sistema econòmic que ens vol pluriformats per canviar-nos de lloc quan li convingui (pagant el mínim i tenint-nos prou ocupats com per evitar que pensem gaire en revoltes o en ideals utòpics).
Quan, avui, Hawking, torna  dir que la filosofia és mort en mans de la ciència  i de la tecnologia, torna a lluitar contra aquest ideal perillós: contra la possibilitat de la llibertat. Hawking s’equivoca (com s’equivoca quan parla de la noció de temps i com se li qüestiona, des de molts àmbits científics, que el Big Bang hagi deixat de ser un enigma científic). Hawking vol un pensament servil. No vol el pensament creatiu. Oblida que en les lleis fonamentals de la física hi redescobrim la incertesa i que de la Segona Llei da la Termodinàmica en amunt l’important és la no-linealitat. Obvia que el científic, com l’artista i el filòsof sempre ha de plantejar-se i replantejar-se les coses. Que no hi ha un saber absolut i unívoc. Que no podem deixar de costat la reflexió sobre el sentit i el valor de la vida, que és la única cosa que realment tenim i podem tenir com a pròpia els humans.
Volen la filosofia morta perquè no volen la llibertat. Perquè no els fa por el diàleg i la discussió. Perquè volen manipular oi corrompre. Nietzsche va aixecar la llibertat i en van prendre bona nota. No és debades que: eduquem sotmesos al que diu el mercat laboral, pensant en el consum, en l’apatia i en l’enveja.
Això és el que realment volem?

diumenge, 15 de maig de 2011

Sense filosofia! Sense persones!...


Hawking acaba de posar el punt i final a la filosofia. No és la primera vegada que això passa. Ni serà la darrera.
Cal tornar a mirar aquest gest com un error em majúscules (o com una submissió a l’analfabetisme generalitzat i preestablert pel sistema capitalista, i abans pel comunista ja mort). Un error greu i estúpid que, malgrat tot, no invalida la important aportació de Hawking a la ciència humana (tot i el seus errors en parlar del temps...).
Aquesta actitud mostra i demostra el gran prejudici de Hawking: pensar que la ciència arriba al fonament de la realitat. És a  dir, que creu que la ciència ens ofereix la imatge de la realitat quan, de fet, el que fa la ciència és mostrar que rere la realitat aparent reapareix la incertesa! Només cal pensar en la física quàntica, la qual, al seu torn, era noacceptada en totes les seves conseqüències (per culpa d’uns prejudicis similars als de Hawking) per Einstein. Ningú no és perfecte. Ni tan sols, o menys que ningú, els filòsofs. Però s’ha de dir ben alt que la ciència arriba al mateix lloc on arriba la filosofia: a la incertesa. Ara bé, la ciència no aporta cap valor ni cap raó ni cap eina per  a viure millor (almenys sense l’acompanyament de la filosofia, i molt menys avui per l’alta especialització científica i tecnològica). L’objectiu últim de la ciència no és la vida, tot i que l’avenç del coneixement ha de servir per a viure amb mes plenitud.
Em sembla que no cal dedicar-li més temps. El temps ho posa tot al seu lloc (ni que hagin de passar cent anys). Als qui han matat, dia rere dia, la filosofia (o almenys ho han intentat i ho intenten amb planificacions i sistemes educatius menyspreables) volen una societat d’eunucs. La filosofia és una eina revolucionària. La paraula és revolucionària (una paraula por fer més mal que mil sagetes). La filosofia és “polis”, però la política, avui, fuig de la paraula (perquè ja no és política sinó gestió d’interessos creats i recreats). Només vol fets i no paraules. Imposicions sense justificacions (en diuen “objectives”). Fets consumats i sacralitzats. Santes i intocables paraules que viuen i es reprodueixen en eslògans insípids i repetitius. Velocitat i fugida. Engany i guany. Guany i engany. Prostitució i putrefacció. Aleshores, la filosofia ha mort.

dissabte, 14 de maig de 2011

SAPIENS, SAPIENS...


Ostres! Tot d’una descobrim una meravella! Som els primers! Ningú no ho havia vist! Som magnífics! Som intel·ligents! Únics! Irrepetibles! Collonuts!
Bé, no s’ho creguin pas! Som cagamandúrries, somiatruites i envejosos. I vivim acollonits, camuflats i amarrats.
Descobrim allò que tothom sap (però ni ho volem dir ni ho volem acceptar). Ara, ahir, el psicòleg Gardner (com el filòsof Marina, que n’és la fotocòpia espanyola) han descobert que la intel·ligència naix de l’acte de pensar i d’us actiu i flexible del coneixement i de la raó! Qui ho havia de dir! Ningú ho havia vist! I per això els donem premis fabulosos i la premsa els fa bombo i autobombo.
Allò que tothom amb un mínim de sentit vital sabia és una novetat (o això diuen). I ens expliquen que és una novetat revolucionària que girarà de dalt a baix el sistema educatiu. Jo, malpensat com soc, diria que tothom ho sabia però que hom es feia l’orni, precisament, per no fer cap revolució. El sistema és el sistema i la resta són carronyeries.
I el que més sobta és que els tres conceptes que es posen sobre la taula per argumentar aquest guany de la psicologia són, ai las!, la bellesa, la bondat i la virtut! Pobre Plató!
Potser soc un il·lús, però em penso que el que cal, dir, i que no és cap novetat, és que volen ases carregats de llibres (i d’hipoteques)! Cecs i muts! L’exaltació de l’estupidesa per crear cada dia més abstencionisme i escepticisme. Ja saben vostès que en aquesta vida es tracta de guanyar diners o, almenys,d e fer-ho veure als altres (encara que la nevera estigui ben buida i congelada).  L’engany i l’autoengany.
Contra tot això, i encara que sigui per renegar-ne, llegeixin el darrer assaig d’Onfray sobre la psicoanàlisi i Freud.
Bon cop de falç!
Ben arrant!!!

dimecres, 11 de maig de 2011

ESCRIURE PER VIURE

La memòria dels humans (avui ja ho corrobora la ciència) és fràgil. L’oblit, la memòria i l’autoengany formen el nus temporal de la subjectivitat individual i col·lectiva. De la seva banda, el present fuig a gran velocitat. És i no és. La poesia i la música conformen una xarxa temporal que és una tradició o continuïtat a la corda fluixa de l’existència, la qual topa amb el present per a fer-lo fructífer i per a donar vida.

                El caos, l’inconscient i el sobreconscient (la natura, la biologia i la cultura), entesos des d’una mirada clàssica (com un abisme, una ferida i un niu immens de vida i de possibilitats), voltegen la nostra minúscula vida conscient: la memòria. Són una obertura o gola i els humans la travessem establint la corda fluixa de la tradició, la qual naix de la creativitat que surt del xoc entre el passat i el present albirant el futur.

                La realitat sobreix (per dalt i per baix i cap a l’interior i cap a l’exterior) el nostre mode d’ésser. L’humà és al bellmig de la immensitat. Sol. Per això treballa en xarxa i és social: es veu abocat a l’expressió que és, al mateix temps, comunicació i construcció. A la Paraula que li permet transitar per l’abisme de la realitat. I, en el millor dels casos, traçar adequadament la seva “voluntat d’ésser”.

                La poesia, diu Adam Zagajewski, ordena el caos, però mai per sempre. La poesia penetra la realitat i a nosaltres mateixos: ens fa més forts individualment i col·lectivament. Forma, informa i transforma. Ens travessa com una sageta feridora per moure’ns cap a la vida. Per afirmar-nos sense devenir dogmàtics. Per assentar el temps.