dimecres, 16 de febrer de 2011

ÉSSER I NOÉSSER...

Els humans tendim al sedentarisme i a la llei del mínim esforç. Som poca cosa i vivim precàriament. Aquesta és la nostra força i la nostra debilitat, tot a l'hora. Tendim al reforç grupal i a deixar-nos portar. Un extrem ens porta a la massificació, la corrupció i el sectarisme. L’altre, a l’individualisme, l’aïllament l’egoisme. En ambdós extrems menyspreen "ésser humans". Ens deseixim de la vida per viure la d’altri, la que ens imposen subtilment. La tensió entre ambdós és el marc de la creativitat: el caos que genera ordre i que permet l’afirmació de la vida. La societat, sobretot la d’avui, tendeix a crear massificació i imbecilitat compartida.
Entre aquests dos pols hi ha tota un gamma de matisos. No vivim en un sistema binari sinó en el marc de la lògica borrosa. I això és el que ens mena a l’acció i a fer-nos responsables de la vida. I és en aquesta gamma que s’estableix entre el 0 i l’1 (entre un extrem i l’altre) el que permet la complexitat,  la diversitat i la riquesa. El diàleg i les complicitats. Allò que ens mena fer visible que no hi ha drets individuals sense drets col•lectius ni llibertat individuals sense llibertat col•lectiva.
La societat d’avui no li agraden aquests matisos, en cap terreny. Ni en l’ideològic, ni en el sexual n ien l’econòmic ni en el professional. Vol adhesions i murs. Potser el que passa aquets dies al món musulmà sigui expressió de les escletxes virulentes que provoca aquesta societat repressiva i encotillada. Aquesta societat que té por de la vida perquè viu abocada a la mort. Ja saben vostès que als hospitals, sobretot als seus espais més immunitzats, cada vegada apareixen noves fonts d’infecció (bacteris i més bacteris que es nodreixen de l’extrema neteja). No es debades, tampoc, que aquesta societat tant neta, posada i tocada, de tot cada dia es vegi més abocada a més al•lèrgies.
A mi, que visc més abocat a l’extrem de l’individualisme, m’atrauen els matisos i la diversitat. Per això llegeixo autors que crec equivocats en la base del seu pensament (per exemple Valentí Puig o Eric Emmanuel Schmitt), però que l’encerten en moltes de les seves aportacions i que m’obliguen a pensar i, sobretot a pensar i a viure millor. Dos homenots de la cultura contemporània amb qui, des de la distància (ja que jo soc insignificant) discuteixo amb vehemència. Val la pena no defugir el diàleg amb aquells qui realment han de tenir un lloc en la palestra pública. Cadascú, en el seu terreny, que aprengui tot el que pugui dels adversaris i que els miri amb interès. Tots hi sortirem guanyant. Fugiu dels messies i dels mestres que només volen aduladors. Sereu més lliures. Més humans. Viure la pròpia feblesa amb maduresa és el primer pas que hem de fer per a ésser més plenament humans (per a comprendre i per a comprendre als altres, per a generar empatia i solidaritat). Més independència (encara que aquesta fa por a un mateix i als altres, Indnvidualment i col·lectivament). La resta són collonades.

dimarts, 15 de febrer de 2011

CINEMA I CULTURA …


Els darrers triomfs del cinema català (fet, pensat i parlat en català) és una bona mostra de tres coses que obliden tots els polítics. Una cultura i un país forts, que volen dir una mirada forta i una consciència del món (local i universal), només són possibles si hom hi creu. Si hi ha una escola on formar-se amb bons professionals i mitjans, si hi ha una aposta del govern i un suport valent i si hi ha un acadèmia que el recolzi i el fomenti.
Tota la creació cultural es recolza en una cultura forta i en una política amb mires altes (i fornida de paciència).
Sense bona literatura no hi ha bones històries ni mirades interessants. Sense formació no hi ha creació de volada i sense recursos no hi ha productes ben fets.
Aquests són els reptes de tota la cultura catalana. Una acadèmia, unes escoles i una possibilitat de produir adequadament. Que ha de generar, d’entrada, una crítica forta i una ambició compartida
Ho deia fa unes setmanes Valentí Puig en una entrevista en què constatava que el gran problema de la literatura catalana ha estat la discontinuïtat (en tots els àmbits abans esmentats). I això val tant per la literatura com per la filosofia o les ciències.
La creació artística, encerta a dir Puig (com a bon membre de la cultura catalana), ens ajuda a conèixer la realitat. I això requereix d’un esforç continuat que a casa nostra no ha estat possible. En l’àmbit de la cultura es viu massa de la indigència i del voluntarisme, els quals permeten fer coses però no permet estar a l’alçada de les circumstàncies.
Cal desacomplexar-se i crear institucions culturals que siguin espais de treball i de creació, eixos transversals de cultura. I cal creure en la cultura que és a la base de la bona convivència i d’una millor qualitat de vida.