dilluns, 20 de desembre del 2010

LLIBERTAT NEGRE


Als expedients de les persones assassinades pel franquisme hi constaven dues lletres: la “l” i la “n”. Dues lletres plenes d’eufemisme. Les sigles de: “llibertat negre”. La llibertat negre és la mort. I ja ho veuen, amb aquesta gran aportació completem la triologia clàssica formada pel sexe negre, el diner negre i l’humor negre. Conceptes que permeten mantenir l’ordre establert, la normalitat, perquè hi obren vies de fuga. 

Sense voler-ho, els franquistes van crear una metàfora potent de la societat occidental moderna. Van mostrar, uns vegada més, com la modernitat occidental s’ha construït sobre la capacitat d’ocultació del dolor i sobre la violència. El sexe negre ha salvat infinitat de matrimonis (i és el negoci més potent d’internet), el diner negre és la única explicació que permet entendre perquè en el context de l’actual crisi, i els milions d’aturats que hi ha, a l’Estat Espanyol no hi ha una revolta. La llibertat negre explica el  dolor i la violència sobre els que s’han edificat els estats-nació d’avui (del capitalisme  i del comunisme) i les democràcies actuals. No se si, per tot plegat, algun dia haurem de passar comptes. És molt possible.

La llibertat negre és la contracara de la llibertat dels ideals de l’humanisme i del progrés, els quals van quedar definitivament tocats amb els dues guerres mundials, la guerra civil espanyola i tot el que ha vingut al darrere.
Encara es diu que la cultura  i l’educació ens faran més lliures. Encara ens diu que la política és lluita per la llibertat. Encara vivim del passat. D’un passat en blanc i negre, com la llibertat. La política d’avui també s’encara, com la d’ahir, cap a la utopia, però la utopia és ella mateixa.

L’escissió entre les ciències i les arts i la societat quotidiana cada dia és més abismal. La persona cada dia resta més sola i més abandonada. És més lliure en negatiu. Ha triomfat la llibertat negre, la blanca ens ha portat de revolució en revolució i de dictadura en dictadura (del proletariat o del capitalisme financer). El respecte a la persona, individual i col·lectiva, cada dia recula més. I, aleshores, redescobrim coses ben simples: per exemple que saber llegir és bàsic per a desplegar al resta de capacitats cognoscitives (i ara hi ha algunes escoles que ho practiquen i els hi va bé; poquetes). Quan hem destruït qualsevol rastre de la costa descobrim que ens agrada el mar. La metàfora del segle XX és la del Titànic. El vaixell més luxós, més ràpid i més gran va sucumbir per un cúmul d’atzars i de capricis de la natura. La cobdícia i l’autocomplaença va enfonsar-se en dues hores. Quan aguantarem nosaltres, si encara hi ha un “nosaltres” ( i algun “algu”)?