divendres, 20 de març de 2015

RELIGIÓ I EVOLUCIÓ

Encapçalem aquesta entrada amb dos conceptes que a l'Estat Espanyol són antagònics: Religió i Evolució. Ja se sap, ho digué Rodolf Llorens, solen fer la Contrareforma abans que la Reforma! Aquesta és la única explicació vàlida (amb honradesa, ho diem) que podem donar a les noves imposicions que el Govern Espanyol, per obra i miracles de la mà impoluta del ministre Wert, ha fet al curriculum acadèmic dels estudiants que (amb pas valent  i la mirada encesa) van cada a dia als instituts. Cal reimposar la pregària, el dogma, la fe, l'adoctrinament i la Santa Inquisició. Viure ha de ser un dolor i una angoixa (esperant el plaer eternal). 
La creació divina és la única explicació possible per a entendre la realitat i la vida. Les teories de l'evolució són com les Falles de València. Ninots grotescos i efímers. Una disbauxa controlada pel poder. Una rialla que es desfà en focs d'encenalls i que en acabar la festa ha d'emmudir, acotar el cap i dir amén Nostru Senyor.
A la dècada del 1870 les teories de Darwin van ser majoritàriament acceptades per la comunitat científica; i fins als nostres dies. Excepte pels creacionistes de les amèriques i per la pàtria incorrupte (en segons quins assumptes, és clar) de les españas valientes i ardientes (ni que sigui a regañadientes de flechas y pelayos). De les espanyes que actuen com a  reducte espiritual de l'Occident més carcamal. 
Els del tercer terç del segle XIX eren els anys en què els catalans feien l'Anís del Mono (a Badalona), amb una clara i festiva referència a les teories de Darwin. Els de les baralles i les escissions a l'Ateneu Barcelonès (entre els creients conservadors i els positivistes progressistes). Els de les discussions que pensàvem superades. Els dels debats que fins avui semblaven foragitats del sistema educatiu espanyol (que ara retrocedeix dues centúries, com qui ni vol ni dol). Sort que de la crisi se n'havia de sortir amb més educació!
Ja ho saben prou bé vostès, fa uns quants segles, mentre a Europa creixien les ciutats, avançaven les tècnqiues i bulllien les idees (amb Montaigne, Bacon...) a les Castillas triomfava el misticisme eròticofestiu de monges i capellans; que era el millor recurs que hi tenien a mà per fugir d'una Monarquia Hispànica més pelada que una rata, corrupte i envilidora. La història no es repeteix; però a vegades és molt cruel.