dissabte, 27 d’agost de 2011

VIURE I SOBREVIURE'S


Aquest estiu algú intel·ligent va dir que el problema d’avui no és el de la llibertat d’expressió sinó el de la llibertat de pensament. Avui tothom pot dir el que vulgui i es publica qualsevol cosa perquè hom sap que allò que falla és la base de la paraula: el pensament. Hi ha màxima permissivitat per dir qualsevol bajanada, estupidesa i opinió (més o menys afortunada) perquè se sap que no hi ha veritable llibertat de pensament. Pensar cansa. Pensar és ferragós. Hem aconseguit eliminar aquest desig de responsabilitat de les consciències de les gents. L’autocrítica fa mal i la crítica només és vista com un atacat furibund (perquè hom sap, ni que sigui inconscientment, de les pròpies febleses conceptuals).
Pensar requereix esforç, matisos i diàleg. I requereix que la gent sàpiga llegir (no pas com un acte mecànic sinó com un acte d’interpretació). I requereix que la gent sàpiga escriure. I ja sabem que aquestes són dues de les mancances més fefaents del sistema educatiu d’avui. I aquest és un problema també reeixit per les impostures intel·lectuals del postmodernisme (ben denunciades per Sokal ja fa un parell de dècades), el qual ha perdut de vista un fet importantíssim (com bé ens diu el físic Russell Stannard): que el coneixement té coma  finalitat la vida. Tenim erudició de rebotiga i una opinió pública feble i cada dia més fanàtica. Aquets és el resultat del que li passa a Occident: que se sobreviu a si mateix, la qual cosa, com bé conta el poeta Juan Luis Panero, vol dir que en ella tot són records. És a dir, que no hi ha res viu. I això és molt pitjor que envellir. És terrible individual i col·lectivament. La folklorització (ja que acabem de passar l’època de les festes) és una bona expressió d’aquesta sobrevivència. I per això aquells qui han anat a la Índia amb els Castellers de Vilafranca en retornar coincideixen (sense excepció) en destacar que, malgrat llur pobresa extrema, la seva mirada de els gents d’allà transmet una dignitat de la vida. Una dignitat que no li correspon a la sobrevivència a què estem ja acostumats nosaltres (els rics...).
Som nosaltres els qui hem oblidat el que bé diu Paul Valéry en el pròleg a Les temptacions de Sant Antoni de Flaubert: “viure consisteix en tot moment a trobar a faltar alguna cosa –modificar-se per aconseguir-la – i, per això mateix, tendir a posar-se altra vegada en l’estat de mançança”. Això ho hem oblidat. Per això ens revestim de memòries històriques, d’opinions, de títols i de càrrecs.