Enguany celebrem festes en honor de Joan Fuster, i se les mereix. Hem
llegit Fuster però no en som pas especialistes. Hem estat a la seva
casa i hem parlat amb gent que el conegué, el tractà i en va rebre
el mestratge, però el més important, és que “Nosaltres els
valencians” va ser un dels millors llibres que vam llegir durant
l'adolescència (biològica i intel·lectual) i que amb els anys ens
hem adonat que algunes de les coses que llegirem als seus llibres han
passat a formar part de la nostra consciència i de la nostra
sensibilitat. (Per exemple la constatació que els escèptics són
persones raonables). Algunes de les seves idees han quedat dissoltes
en mi: la necessitat de deixar enrere el model cultural amb museus
plens “d’art mort” i la idea que cada època té una “voluntat
d’art”. És a dir, una “voluntat de forma” i de “resistència
ètica”. Una “voluntat d’art” parella de la “voluntat
d’ésser” de Rodolf Llorens.
Avui, però, hi ha un fet que no voldríem deixar de banda: la visió
que Fuster tenia de Rodolf Llorens, un altre dels homenots de la
cultura catalana que, tot i que amb comptagotes, segueix apareixent i
tenint influència en el dia a dia cultural català.
Fuster havia llegit “La ben nascuda” (en la seva versió del
1937) i “Com hem estat i com som els catalans” (1968). D'aquest
darrer llibre (reeditat l'any 2009 per Pòrtic) en va fer la
corresponent ressenya a “Destino”, la qual, malauradament, no se
sol citar enlloc. És un article molt bo que Fuster acaba amb la
següent valoració de l’obra de Llorens: “A nadie se les
ocurrirá pedir a un libro como el de Llorens i Jordana unas
fórmulas taxativas y formales. Lo que importa es la energía de su
horizonte de sugerencias, el vigor de la problemática que airea.
“Com han estat i com som els catalans” es un papel vibrante,
turbador, cargado de alicientes para la meditación. Al terminar su
lectura, ya no sabemos si estamos de acuerdo o no con el autor. Pero
Llorens i Jordana nos ha obligado a replantearnos nuestra condición
de “catalanes”, y esto es lo bueno. Nos obliga a ello con su
pirotecnia de fechas, de nombres, de acontecimientos, siempre
sorprendente; y con su brillante tejemaneje retórico. Llorens
escribe con un deliberado gusto por el juego verbal de los refranes,
de las frases hechas, del idiotismo gramatical. Su catalán
–alquitarado por tantos años de destierro– es a la vez
pintoresco y conceptuoso.”
Fuster ho tenia molt clar. Nosaltres, refermem la seva opinió
(sobretot en el context actual de recentralització política i de
deriva autoritària de la democràcia parlamentària). També la
reblem una volta més perquè volem que la cultura catalana sigui una
cultura que estigui a l’alçada que li cal per tenir veu i vot al
món, com ho acaba de fer explícit Arnau Pons al magnífic llibre
col·lectiu que ha coordinat, i que porta per títol “Escriure
després. Formes de racisme refinat, banalització erudita
d’Auschwitz.” (Lleonard Muntaner, 2012). Un volum col·lectiu en
què se cita en més d'una ocasió a Llorens com a personatge que ens
empeny a la màxima llibertat amb el màxim rigor. A la màxima
plenitud amb la màxima responsabilitat. A la paraula més poètica,
més punyent i més ètica. Coses poc valorades en la cultureta que
ens envolta (i a voltes ens ofega).
Finalment, Llorens i Fuster mostren amb contundència i mestratge la
importància de l’estil, el qual no és una impostura sinó reflex
d’un pensament viu que cerca la vida. Els recursos del sarcasme, de
l’adjectivació i de la ironia. No ho podem perdre de vista.