diumenge, 29 de març del 2009

PLA BOLONYA?


Parlem del “Pla Bolonya” i això ja és un error. No hi ha un “Pla Bolonya”. Per tant, no podem anar contra “l’aplicació” de cap “pla”: primer, perquè no hi ha un pla preestablert; segon, perquè Europa no té competències en educació (aquestes són dels governs espanyol i català).
Fa deu anys es va redactar un breu manifest amb sis punts que demanava: (1) un espai d’ensenyaments superiors homologable (amb tres cicles: grau, postgrau i doctorat) que afavorís la mobilitat i el reconeixements dels títols; (2) garanties de qualitat en tots els ensenyaments universitaris d’Europa i (3) que s’ensenyés la dimensió europea.
Això ens obligava a fer els deures. Cada país havia d’implementar aquests objectius generals i genèrics. I es podia fer amb models propis que acomplissin aquests objectius generals. Vam acceptar la responsabilitat d’implementar aquesta declaració de Bolonya i no ho hem fet! I això era compatible amb convergir amb Europa amb un model basat en al nostra mediterraneïtat (com ara reclamen els estudiants). I no hem fet els deures fins que no hem vist que s’esgoten els plaços establerts i, ara, Bolonya ens cau al damunt, i ho fa quan des d’Europa ja es planifica “postbolonya” (l’espai europeu d’investigació)! I a sobre els polítics diuen que no cal dialogar i que no cal parlar de res! I reprimeixen amb violència!
Ningú pot estar contra els sis punts que es van redactar a Bolonya. La declaració plantejava sis bons reptes. Però: què s’ha fet? Com s’ha fet? A casa nostra es va començar a treballar en aquests punts tot just l’any 2007! Primer error. I ja en un dels punts més senzills (en aquell que es diu que els ensenyaments superiors es segmentaran en tres nivells, un de tres anys que és el grau, un de dos anys que és el postgrau o màster i un d’un any que és el doctorat) no s’ha fet bé. Hem creat una divisió en un grau de quatre anys i un postgrau d’un any! A més, en un altre punt bàsic i senzill també s’ha improvisat: hem començat a la transformació del model pels postgraus i màsters i no pas pels graus! Hem començat al casa per la teulada! I es vol que hi estiguem d’acord? Realment els interessa l’educació? Fallem en el més bàsic i serem capaços d’aconseguir l’homologació en la qualitat?
Per què, si hem trigat tants anys a moure un dit no aprenem dels errors d’aquells països que ja han començat a avaluar els efectes nocius dels canvis que han fet (com el cas d’Alemanya on s’ha detectat que un 20% menys de la població té accés als estudis superiors i que el nivell qualitatiu ha baixat)?
Després de tot el que s’ha fet amb els lleis educatives d’aquest país, i d’aquests precedents, podem confiar en els polítics? No els hem d’exigir que expliquin com es finançarà la transformació del sistema? No cal que ens expliquin com s’assegura que els postgrau es facin sense haver de caure el la privatització per raons d’eficiència neoliberal?... No tenim dret a defensar l’Educació (en majúscules i com a base de democràcia i de cultura) enfront el menyspreu constant que li mostra l’Administració?
Amb quins diners es finançarà aquesta transformació (augment professorat, més beques estudiants, finançament postgraus amb pocs alumnes....)? Em sembla que encara hi ha massa preguntes i que, una vegada més, fem tard i fem les coses malament. Com és que després de 20 anys de què es parli d’aquesta transformació i de 10 anys de la declaració de Bolonya la informació que se’n té encara es esviaixada i parcial? Com es que encara estem amb el pixats al ventre?

dimarts, 24 de març del 2009

EDUCACIÓ VS. EDUCAR


Ja em perdonarà, qui em llegeixi, per tornar a parlar sobre aquesta qüestió, però les recents vagues i la LEC fan que en tingui ganes (i també hi ha influït la relectura que estic fent dels filòsofs presocràtics. Tota una lliçó d’humanitat!).
La primera constatació, per a mi molt important, és que en 30 anys de “democràcia” mai no s’ha fet cap reforma educativa de debò (a fons, estructural i amb recursos). S’ha refet la Seguretat Social, s’han anat refent l’exèrcit (prejubilant l’elevat nombre de comandaments i professionalitzant-lo amb grans inversions) i el Funcionariat de els Administracions... però, ai las!, mai no s’ha considerat seriosament l’Educació. Ans el contrari, ens hem embrancat en reformes, contrareformes, batalles i batalletes. Molt de fum per a no res!
Segona constatació: no existeix el que a les dècades dels any 70 i 80 del segle XX s’anomenà “comunitat educativa” (aquesta ha estat un fracàs, tot i honroses excepcions). Per què la majoria de pares han dimitit de la seva tasca educadora?
Tercera constatació: ni hem transformat el model educatiu ni hem estat capaços de copsar els canvis profunds en les dinàmiques socials (per exemple la incorporació de la dona al mercat laboral).
Quarta constatació: Catalunya no ha fet una aposta per un model educatiu català, tot i tenir-ne els competències (cosa que crea una certa nostàlgia de les gents de la II República i de l ‘empenta de gent com Josep Estalella, avui han quedat oblidats).
En resum, el franquisme va emmudir el sistema educatiu i la “democràcia” ha estat incapaç de donar-li les ales que necessitava (com és que encara hi hagi massificació a les aules?). El franquisme tenia clar que un Estat dictatorial es basa en la deseducació i la “democràcia” amaga el cap sota l’ala (tot i que sense un bon sistema educatiu naix putrefacte de la base). Com és que al nostre país no hi ha excel•lència i si un fracàs escolar cada vegada més espectacular (tot i que cada dia invertim més diners)? Com és que s’ha perdut l’autoritat? N’hi ha prou amb comprar ordinadors? La tecnologia genera més interès per aprendre o adorm els sentits i ens fa funcionals?
Ens podríem allargar molt, oi? No pateixin. No ho faré! Però vull posar sobre la taula dues reflexions de Demòcrit per la seva actualitat i lucidesa (perquè ens fan enrogir de vergonya). Han passat més dos mil anys i encara no les hem entès i paït!
1/ - “La condescendència és el pitjor dels mals per a educar a la joventut”.
2/ - “Als infants als qui es tolera que no s'esforcin no aprendran de lletres, de música, d’exercici corporal, ni d’allò que trobem més relacionat amb la virtut: el respecte”.
Sense aquestes premisses ens aboquem a una societat basada en la obligació i la llei (en l’autoritat i cap a l’autoritarisme i l’automatisme): al menyspreu a l’esforç per dotar de valor allò que s’aconsegueix amb facilitat i rapidesa, i al preu que sigui.
Si no hem aprofitat les ensenyances del avantpassats, i hem seguit omplint pàgines i pagines de paraules i paraules (de tècniques i de tecnologies, de ciències i de ruqueries...), és perquè, com diu el mateix autor: “Per als afortunats [digueu-ne “burgesia”, en termes marxistes, “primer món” o “classe dirigent”] la cultura és una decoració; per als desafortunats [digueu-ne “poble”, “tercer món”, “humanistes”... “desheretats”... i tots els eufemismes que us vinguin al cap] un petit refugi”. I encara ens queden el “quart món”, els desheretats...
En fi: de feina tanta com es vulgui (i de revoltes pendents... ni en parlem!).

diumenge, 15 de març del 2009

CRISI...


No puc, ni vull, analitzar els motius i els efectes de l’actual crisi econòmica. Ni en sé prou ni és el lloc. No obstant això, i com qualsevol ciutadà, em penso que he de reflexionar-hi, pel que m’afecta i per a veure-hi més clar. Per poder exercir amb la màxima responsabilitat la meva condició de “ciutadà” (de la qual en volen, a qualsevol preu, que ens n’oblidem!). La meva “condició política”, diguin el que diguin, és un dret a reclamar, sobretot davant la prepotència i insolvència de la major part d’una classe política pervertida pels aparells de partit.
Certament, és llastimós el que diuen i el que fan els polítics, també els d’esquerra. Els uns diuen que ens hem de sacrificar tots (abaratint els sous,...), els altres diuen que tota la culpa és dels banquers i dels empresaris...
Una i altra cosa són certes en part; però no s’hi val a badar. No poden amagar la complicitat entre el poder polític i l’econòmic a redòs de discursos simplistes. Què fan els sindicats? Què fan els polítics? Que han fet els banquers i els polítics fins ara? Aquestes són qüestions que hom no pot obviar.
De fet, si una cosa ha quedat clara per la crisi és la incompetència dels sindicats. Son uns panxacontents que viuen dels sindicats i autojustifiquen el seu sou generant falsos problemes o fent-se els importants assumint una representativitat social que no tenen.
Els darrers anys els ajuntaments, de tots els colors, han funcionat amb les plusvàlues de la construcció. Tots sabíem que l’especulació de la construcció era una cosa que s’acabaria i que era perjudicial per al bon funcionament de l’economia. Els polítics, però, han jugat a aquest joc i, a més, i això és més greu, han estat incapaços de generar les mesures per quan arribés el moment actual. Han malgastat els recursos i s’han aprofitat de l’especulació sense cap mena de previsió.
Una altra qüestió a destacar. Com és que ningú diu res davant la immoralitat dels banquers que es reparteixen quantitats milionàries dels beneficis de les seves entitats (ara sanejades amb diner públic) i, sobretot, quan els directius de les caixes d’estalvis també es reparteixen sumes milionàries en plans de pensions i altres fórmules indirectes de repartir-se els beneficis de les “seves” entitats (per exemple les dietes). Davant aquest fet tothom callà. Els polítics els primers.
D’altra banda, qui vigila als empresaris. Hem repartit diners i més diners als bancs, a les caixes d’estalvi i a les grans multinacionals, però, qui controla què en fan i què passa al món empresarial? Qui vigila els acomiadaments improcedents? Qui vigila que empreses que ara tenen més feina que abans acomiadin treballadors i a més abarateixin els cost de les hores extres (o deixin de pagar-les!) amb l’excusa de la crisi? On són els sindicats i els governs?
Amb quina decència se’ns demana que ens estrenyem el cinturó? Com és que els governs segueixen devent tants diners i paguen amb tant de retard i es queden tant amples?

dimarts, 10 de març del 2009

UNA COPA DE VI...



Una copa buida

de paraules vanes

i de complicitats.

De paraules toves

i de paraules que pesen.



Una copa

damunt pila de llibres,

assedegada de mots

i de vida,

de tertúlies i rituals.



Una copa per compartir,

de cristall fi treballat,

de nostàlgies i alegries.

Espera en silenci

pacientment a l’aguait.[1]


[1] Escrit per a la fotografia de John Dugdale que em va enviar el Sebastià Perelló des de Mallorca.

dilluns, 2 de març del 2009

EUSKADI + CATALUNYA = ESPANYA


Certament, les eleccions basques han estat un símptoma clar de cap on va l’Estat Espanyol (amb pas valent i impassible). I també ho és el devastat panorama polític català. No obstant això, també és cert que no podem fer paral·lelismes fàcils entre les situacions i les característiques socials i econòmiques de les dues nacions (o entre la seva “consciència nacional”).

El cert és, però, que d’ençà del règim Constitucionalista i Monàrquic instaurat a partir del 1978 , l 'Estat Espanyol ha engegat la màquina uniformitzadora amb dos grans reptes: el bipartidisme i la imposició d’un sistema de descentralització administrativo-regional. És a dir, a eliminar la dissidència política i, sobretot, la veu política plurinacional.

El símptoma que ara mostra el País Basc, i el que ja ha mostrat Catalunya, és el de la seva sucursalització patètica. Ja no a l’Estat Espanyol sinó al bipartidisme espanyol. Els governs català i basc ja ni tan sols no són governs autonòmics. Són governs de segona categoria, i llur funció és manifestar i refermar l’hegemonia socialista o l’hegemonia popular. Els seus presidents i les seves lleis depenen dels interessos dels dos partits hegmònics a l’Espanya “plural” i “diversa” i els polítics “autonòmics” (jo en diria “autòmates”, del poder i de la pela!) només han de dir si volen jugar a aquest joc (com s’expliquen, si no, tots els incompliments en finançament, infraestructures.....).

Les regles del joc les marca, limita i delimita: Espanya! Per això hi ha una llei de partits que defineix que només hi ha unes regles i que aquestes no permeten estripar la baralla per mirar nous horitzons.

Les regles del joc democràtiques són les regles per a la constitució, modernització i finançament de l’Estat Espanyol. La resta són engrunes que es donen a uns “nacionalistes” o a uns altres “nacionalistes” per guanyar votacions a Madrid; que són les que realment importen.

Hi ha una llei de partits perquè s’ha de partir d’una base constitucional forta i sense veus crítiques que la puguin dinamitar des de dins. La llibertat és encotillada. Ho és la llibertat i ho és la democràcia, perquè aquesta ja no serveix per dramatitzar i posar en joc la pluralitat i el pacte sinó la submissió i l’autoritarisme.

Aquest és el símptoma de les darreres eleccions basques i del paisatge polític dels Països Catalans.

Ara, només queda el darrer pas: modificar les corresponents lleis electorals per: primer, fer que el vot nacionalista (com ja passa al País Basc i a Navarra) sigui inviable a Catalunya (afavorint l’àrea metropolitana); i, segon (i com ja han dit per activa i per passiva polítics espanyols de dretes, d’esquerres i de centre), afeblir la presència dels “nacionalismes perifèrics” al Parlament Espanyol (perquè el Senat ja sabem que només serveix, com el Parlament Europeu, per engruixir les butxaques de polítics panxacontents i ineptes o dels qui destorben les jerarquies i els discursos oficials i oficialistes dels aparells de partit).