dimarts, 20 de novembre de 2012

MÉS NOTES PER LA INDEPENDÈNCIA


Per a sentir-nos membres d’una comunitat cal conèixer a aquells que hi han participat abans. Per a treballar bé en el present cal conèixer bé el passat. Per sentir-nos satisfets del lloc on hem nascut cal conèixer-lo bé. Cal saber d’on venim i quins són els valors positius dels que som hereus.
La societat corre molt, tot passa ràpid i tot semblen focs d’encenalls, però, sobretot en una situació com l’actual (per la crisi, d’una banda, i pel projecte d’independència, de l’altra) no podem fer el badoc. Cal situar-nos bé per agafar empenta. Cal tenir raons i arguments per a l’acció. I cal una acció ferma i decidida.
L’altre dia en vam parlar citant alguns bons arguments de Ferrater Mora (com abans ho hem fet a partir de Fuster i de Rodolf Llorens). Avui, penso que és bo donar un espai a les paraules del filòsof Joan Crexells, sobretot per destacar el que diu de la democràcia (de la qual l'Estat Espanyol en fuig com gat de l'aigua). 
En llegir allò que Crexells va escriure al primer terç del segle XX sembla mentida que estiguem a l’any 2012! Segur que tenen raó alguns pensadors actuals com  Alain Bidou (molt de moda a l’Amèrica del sud i sobretot a Mèxic) quan diu que la filosofia equival a  despertar-se a la vida. A obrir els ulls. No és simple reflexió sobre algun tipus d’assumpte més o menys important. Llança propostes que han de tenir una validesa universal perquè tots som humans. Llàstima que els arraconem o els petrifiquem amb lletres d'or.
Pensem que les propostes de Crexells sobre la democràcia són vàlides. I esperem que el seu entusiasme (ell era molt jove quan les va escriure) corri per les nostres venes i fins al cervell. Per a ell, la democràcia és un bé que cal defensar i els seus principis: “mai estan definitivament establerts” (com tampoc no ho està la vida humana, sempre en moviment). Això vol dir, que no hem de voler salvar el món ni ser portadors de cap “missió històrica”. Simplement, hem de tenir una actitud democràtica: “els estats no sols han de tenir una constitució democràtica, sinó observar una renovada disposició democràtica vers llurs afers.” La democràtica, que és la llibertat, es construeix cada dia (per exmeple que els polìtics han d'oblidar-se del pragmatisme embrutidor i que les relacions econòmiques han de canviar).
Això es fa sense oblidar que la nació és un subjecte polític que ha de voler i ha d’aconseguir “la màxima universalitat de ço que és ideològicament substantiu amb la màxima individualitat de ço que és adjectiu.” Un subjecte polític col·lectiu que vol la màxima plenitud individual i col·lectiva i la màxima pluralitat en la vida humana, perquè no hi ha drets individuals sense drets col·lectius i viceversa, sense soldiaritat i sense fraternitat que és tracte entre iguals. La màxima democràcia. No pas formal. Real i en actitud. Dia a dia. Per a la màxima llibertat.
Per això constata que l’ideari espanyolista i l’ésser català són profundament incompatibles. Critica als regionalistes catalans que no van saber aconseguir la independència en el moment de la Primera Guerra Mundial. Demostra que Catalunya pot ser independent i més pròspera si ho aconsegueix. Per això: “cal que sorgeixi una altra generació de polítics que perdi aquesta por.” I d’economia, en Crexells, en sabia un niu. 
També és un dels primers autors que utilitza el concepte: “Països Catalans”.
Esperem que açò escrit a la dècada del 1920 avui pugui tenir camins de sortida. És a dir, fer-se pràctic. La nostra història no naix del no-res ni és fruit de l’atzar, de la improvisació o del pur tactisme com es pensen les elits de Madrid.
No cal trencar-se les banyes en impossibles. Espanya és morta. Cal mirar avant i portar el sarró ben ple d’entusiasme, de raons i de projectes.

dilluns, 19 de novembre de 2012

PARLANT AMB FUSTER...

Joan Fuster rebutjà aquella filosofia que cerca l'essència. I, amb ella, aquell model cultural essencialista que tant de mal ha fet a Europa. Ho deia amb paraules vives: “no hi ha ontologia que no siga feixista. L'Ésser i la Porra -o la foguera– són inseparables”. Hi estem d'acord, i aquest encara és ben viu a Europa. Amb tot, pensem que hi ha altres maneres de fer ontologia, i que cal fer-les. Hi ha d'haver una ontologia (un saber sobre l'ésser humà) que no ens porti a l'enfrontament i al feixisme. Que cerqui la plenitud del nostre mode d'ésser. En tot cas, per arribar-hi, cal no obviar les paraules de Fuster. El problema no és l'ontologia en ella mateixa ni com a ciència.

Aquesta és una lliçó individual i col·lectiva. I l'hem de tenir ben present ara que l'autodeterminació i la independència de Catalunya són damunt la taula i en un primer pla del debat polític. Els espanyols no ho han entès, per això ens diuen de tot sense solta ni volta, però amb mala bava. Nosaltres cerquem un projecte de futur i d'afirmació, social i nacional, polític i cultural. Ells viuen en el passat, en una sensibilitat decadent.

Una lliçó que hem de relligar amb una altra de les seves bones peticions (que comparteix amb Rodolf Llorens): tenir ben clar que sense llibertat no hi ha responsabilitat. És a dir, que no podem parlar ni de les persones ni de les nacions en abstracte. Que cal un esforç de realitat i de realisme. No hem d'anar a la recerca de l'essència sinó de la realitat. Ho va dir Pujols.

Cal rellegir “Nosaltres els valencians” i “Les originalitats”. Dos textos de Fuster ben interessants. I cal rellegir Rodofl Llorens i cal qaue hi hagi un diàleg obert entre tots els qui vivim en aquest país i que coparticipem d'aquesta cultura. Cal que la premsa sigui seriosa, que ensenyi, que posi sobre la taula, que fomenti el debat. Cal que els partits reformulin els seus projectes i les seves propostes i que s'allunyin, ja, i de totes totes, dels falsos partidismes que només els serveixen per justificar els càrrecs i els sous. 

Cal encaminar aquest entusiasme col·lectiu i aquest crit de llibertat. És fonamental fer aquest exercici de realitat, sobretot veient que des d'Espanya només vénen el rebuig, la ignorància, la tergiversació, l'insult, l'ocultació i la manipulació.

Nosaltres hem de lluitar per la fermesa i per la comprensió. Per abocar-nos a una construcció nacional compartida. També Fuster llegí Rodolf Llorens i rellegí Eugeni d'Ors, Torras i Bages i Valentí Almirall. No hi ha tradició sense memòria viva. Sense l'esforç constant per rellgiar, en el present, el passat i el futur, l'avanç i la continuïtat. El vell i el nou, que diria Foix. Sense llibertat per a construir i sense la solidaritat envers els qui comparteixen, els qui han compartit i els qui compartiran aquest espai del món en què ens ha tocat viure.

divendres, 9 de novembre de 2012

SOBRE ELS CATALANS I CATALUNYA



Enguany s’acompleixen els cent anys del naixement d’un dels filòsofs més importants i universals: Josep Ferrater Mora. Per aquest motiu s’ha reeditat un dels seus llibres més interessants: Les formes de la Vida catalana (que en la seva primera edició es publicà, des de l’exili, a Xile l’any 1944). Era el moment en què Xavier Benguerel, Pere Quart i altres el van empènyer a publicar en català.
És un llibre que, com La ben Plantada. de l’Ors, cau en una anàlisi massa pura del nostre mode d’ésser, fet que li va criticar amb un llibre rotund i magnífic Rodolf Llorens i Jordana (l’any 1968 des de l’exili a Caracas amb: Com som i com hem estat els catalans.). El mateix Rodolf Llorens que, l’any 1936, havia capgirat de dalt a baix l’obra escrita per Eugeni d’Ors l’any 1911 amb el llibre: La Ben nascuda (el qual fou meditat a la presó Model de Barcelona després dels Fets del 4 d’octubre del 1934 i en adonar-se que la filosofia de l’Ors no servia per a comprendre la realitat política  i social de la Catalunya del moment).
En ser preguntat sobre les objeccions que li havia fet Rodolf Llorens, Ferrater diu que és cert, de la mateixa manera que és cert que el seu llibre, gràcies a aquesta "mancança", ha obert un diàleg fructífer i, com bé saben vostès, el diàleg és el pensament en moviment i això sempre és bo. Del diàleg en surt el "seny". Aquella justa mesura que brolla del xoc de contraris (com bé li agradava de defensar a Ferrater Mora): “Si un justo medio consiste en quedarse a mitad de camino entre extremos, que, además se combinan más o menos mecánicamente, merece el poco credito que tiene. Pero si un justo medio es el resulatdo de atenerse lo más fielmente posible a una realidad, o a una situación, tras haberse explorado a fondo extremos que las han falseado, entonces cambian las perspectivas”, diu Ferrater. Ho explica ben clar, oi? És allò de no assimilar el “sentit comú” al “seny” (com bé sabia el mestre de Ferrater: Eugeni d‘Ors).
Però, tornant al llibre que ens ocupa i al diàleg entre Ferrater i Llornes, cal reproduir les paraules de Ferrater: “Los colegas que me hayan reprochado una excessiva idealización tienen razón sobrada. [...] ¿ Quiere esto decir que el método “idealtípico” usado en aquellas calendas fuera absolutamente infecundo? No lo creo así: ha tenido su función como punto de partida de un debate”. A més, el pensament de Ferrater va evolucionar al llarg dels anys, a mesura que anava depurant, també, el seu estil (essent aquesta, la del fort lligam entre al forma  i el contingut, una preocupació de primer ordre en Ferrater). I és en laguns dels textos posteriors al de l’any 1944, els quals els inclou aquesta nova edició, quan diu coses ben interessants per al moment actual sobre la diferència de ritmes entre Catalunya i Espanya. Vegem-ne tres idees: “la història no és simplement la realització d’una possibilitat, sinó que és la realitat mateixa” i “un poble no pot passar la seva vida renaixent sense treva. Si aquest interminable renéixer revela la seva vitalitat, revela també alguna cosa d’essencialment incomplet i mancat”. I rebla clau amb la següent conclusió: “que el català sigui aquell per a qui Catalunya és com un ferro roent, però com un ferro del qual haurà de forjar una bella arquimesa, en lloc de deixar que miserablement es refredi o en lloc d’extreure’n follament, frenèticament, algunes fugisseres espurnes”. Una volta més: el seny català! És ben clar!