Si féssim una enquesta
sobre què vol dir “pren-t'ho amb filosofia” segur que se'ns
diria: “ves amb compte”, “no et preocupis”, “no et posis
pedres al fetge”, “agafa't-ho amb calma”, “ull”, “no t'hi
capfiquis”, “no busquis tres peus al gat”,... I entre la franja
més jove de la població dels Països Catalans (i ja d'algun lloc de
l'estranger) ens podrien dir: “fer merlinades” (que equivaldria
a: “juga”, “sigues irònic”, “fes sarcasme”, “tingues
un punt irreverent”, “no perdis certa ingenuïtat”,...).
Cap de les dues
perspectives no és ni bona ni dolenta o, dit en altres paraules, és
en part bona i en part dolenta. Dolentes ho són perquè per als
catalans (que ens agrada poc pensar, anem sempre al gra, a tocar de peus a
terra i a posar el llit a la llaga), i que no es agrada que “ens
vinguin amb filosofies” (perquè al “pa, pa; i al vi, vi”),
solem usar ambdues expressions com a fruit d'un: “deixa-ho córrer”
(o d'un “gest juganer intranscendent”. És a dir, d'un, "deixa'l estar".
Certament, la filosofia
és una actitud. Una actitud, com diuen les dues expressions. Una
actitud basada en deixar certa distància i en mirar les coses d'una
altra manera. En perdre un cert temps. El temps que calgui (que mai
no es perd). Una actitud per a posar un espai de reflexió i de
perspectiva. Per a no anar a cop calent i amb els pixats al ventre i,
al mateix temps, per a cercar un nou desllorigador als problemes i
conflictes. Un temps per a jugar i per a imaginar. Per a remirar. Per
a rellegir. Per a copsar i trobar un “sentit propi” de les coses
i de la vida. Per a dilaogar. I per a construir.
Sòcrates i Pitàgores
són, tot i que ningú pot assegurar al 100% que van existir, dos
grans pares de la filosofia occidental. Els pares de Plató. Els qui
ensenyen (perquè ho mostraren i perquè s'hi juguen tot el que són,
perquè no són baules d'engranatges immutables). Dos grans mites
fundacionals que, finalment, foren perseguits i aniquilats pel poder.
Anatemitzats per una persecució que continua avui quan en el
llenguatge quotidià “fer filosofia” és “fer filosofies” i
ser un bufanúvols.
Pitàgores, sembla ser
l'inventor de dues grans paraules: “filosofia” i “matemàtiques”.
De les arrels de les dues grans branques d'un mateix arbre de la
vida.
Si el final d'un gest que
implica dignitat i que és fill d'una actitud de llevadora que ajuda
a nàixer i a créixer a les persones, com ho és la filosofia en
Sòcrates; i d'una formació ampla i variada que implica un model
d'organització social i un ritual de transmissió basats en la vida
en comú (lligat a una cosmovisió i a un model de vida que vascula
en l'equilibri entre la salut física i la psiquíca), com ho fou en
els pitagìorics; foren tan perillosos, vol dir que aquests mites
tenen algun tipus de força. Que l'actitud filosòfica no és en va
ni un gest anacrònic. Que la filosofia té un sentit i un paper. Que
és una actitud que implica pensar i viure amb “sentit propi”, i
això és un perill per aquells qui ens volen esclaus de les
hipoteques, de les lleis dels mercats o de la natura i de les
ideologies més mesquines i ensopides (de dretes, d'esquerres i de centre).
Sòcratres és un gran
gest de dignitat davant de la vida (perquè mor amb dignitat).
Pitàgores és el gran mite de tot allò que cal abarcar des de la
filosofia i de la seva finalitat pràctica en l'acció política.
(Molt més que un teorema que va ajudar a expandir.)
La filosofia és una
manera de mirar i de comprendre per a una manera d'actuar i de
compartir. Una actitud que mostra (i una cadena de gestos
significatius). Una cosmovisió que no fragmenta sinó que intenta
sintetitzar i globaliztar. Una mirada i una lectura de la realitat i
de la vida que s'implica en la vida de cada dia. Que assumeix els
reptes i que no s'imposa per la força. Que sap que ve d'algun lloc i
que va a algun lloc; encara que "origen" i "final" siguin incerts o
ignots. Que sap que cadascú sol no és res. Que hi ha d'haver una
cadena de solidaritat i d'esforços. Que no és més papista que el
Papa. Que pot semblar desmenjada per no voler-se hieràtica i
jeràrquica. Per cercar l'empatia.