dimecres, 27 d’octubre del 2010

POESIA, POLÍTICA I FOLLIA DELS CATALANS

Acaba de sortir un petit llibre amb textos breus del poeta Joan Maragall, de qui enguany s’escau el centenari de la mort. El llibre ens acosta a al realitat del país en un moment cabdal de la seva història contemporània i porta per títol: La independència de Catalunya, contra el qual els crítics literaris més conspicus ja han alçat totes les veus.
Certament, el títol que han posat a aquest recull de textos de Joan Maragall és un ham comercial (i fins i tot oportunista). No obstant això, tampoc no traeix l’autor ni el contingut que hom hi trobarà. El llibre, ràpid de llegir i d’un interès més que notable, ens permet llegir seguit un seguit de textos en què Maragall reflexiona sobre la seva societat, sobre el catalanisme i sobre Catalunya i sobre l’acte poètic. És la mirada atenta d’un poeta sobre la seva realitat més propera. Una mirada crítica i lúcida. Una mirada interessant, aleshores i avui.
El llibre traça un recorregut cronològic que va des de l’any 1895 i fins a l’any 1909. Des dels seus inicis com a poeta i coma intel•lectual fins als seus darrers passos. I això és molt interessant per al lector d’avui i per a qui després vulgui endinsar-se en la poesia de Maragall.
En aquest llibre hom hi trobarà les arrels ideològiques de Francesc Pujols i d’Eugeni d’Ors, una visió crítica del catalanisme dels primers anys del segle XX i idees del tot vigents sobre aquets tema. Primer, sobre les bases ideològiques de Xènius i de Pujols, podem dir que les resumeix bé la següent frase (a partir de la qual, evidentment, cadascú d’ells traçà un horitzó vital ben particular): “el dia que la nostra independència intel•lectual siga complerta [...] Catalunya formarà part d’Europa”. Segon, sobre les idees que ens poden aportar llum a l’actual crisi de creixement del catalanisme i de l’independentisme (amb lluites fratricides i absurdes a Solidaritat, Reagrupament, el Cercle Català de Negocis, ERC,...) podem citar la següent reflexió: “Jo crec que això és degut a la nostra poca educació política, i fins potser, i ademés a una mala intel•ligència respecte els sentiments polítics generals del catalanisme”.
Maragall aporta, a més, idees sobre què vol dir fer poesia i té ben clar que una nació és possible si hi ha “voluntat d’ésser”. És a dir, si aconseguim unitat de projecte i entusiasme compartit (com passà l’any 1907 amb Solidaritat) perquè els espanyols saben molt bé quines són les seves cartes i quins els nostres punts febles (només cal veure com s’aprofiten ara de la sentència de l’Estatut fent veure que no passa res i quedant coma demòcrates de primera). Així mateix, Maragall té molt clar que en política, com digué Rodolf Llorens molt després, no ens empeny el seny sinó la follia i que la follia (penseu en Llull, Gaudí, Dalí, Pujols....) ens ha fet caminar endavant com a país.
Llegiu i mireu si en trobareu de coincidències amb la nostra època: “ara no pot ésser: els partits catalans dividits en la lluita d’idees polítiques serien vençuts fàcilment per la corrupció forastera compacta en mans dels caciques”. Pensem-hi.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

FILOSOFIA AVUI?


Sembla ser que ja existeix el dia internacional de la filosofia. I això vol dir que les coses van maldades, que ja som una relíquia (o alguna cosa a protegir perquè ja és en perill d’extinció). Que la filosofia és arqueologia, i , de fet,  ho és dins el nostre sistema educatiu (i “nostre” és un eufemisme).
De tota manera, hi ha quelcom que encara que li escau, i que encara la fa necessària, almenys per aquells qui sentim que hi ha un impuls que ens porta de l’obligació de viure  a la llibertat del viure.        
La filosofia, a més, és ciència que requereix paciència, esforç o observació. Tres qualitats que la societat d’avui relega a un segon terme. Un bon científic i un bon artista també han de ser bons filòsofs (i també n’hi ha ben pocs, i se’ls estima ben poc). 
Paciència i tenacitat per generar el mapa on despleguem la nostra vida. On cerquem la qualitat de la vida i on trobem l’espai de la vida. Un mapa que aplega el passat, el present i el futur. Que és un nus d’alta complexitat. No tenim solucions ni donem dreceres o receptes màgiques. Ans el contrari, la filosofia obliga a la disciplina i a la responsabilitat. Acompanya, però no dirigeix. És decisiva però no pas determinista. Si tenim un mapa adequat tenim llibertat de moviment, podem viure amb més plenitud. És per aquest motiu que en els darrers Col·loquis de Vic es plantejà el tema d’Europa. Què és Europa? Una utopia? Una falòrnia? Una entelèquia? Un model? Una federació?...
La filosofia és veu obligada a pensar quin mapa cal usar. Quina és la millor topologia per a ser més plenament humans. I això ens obliga a pensar  i repensar el passat. A conèixer el substrat del nostre mode de civilització, dels nostres valors, dels nostres sentiments, de la nostra arquitectura, de les nostres maneres de mirar, dels nostres prejudicis, dels conflictes actuals,...
En el context d’aquesta trobada de filòsofs es va dir que la nostra herència és triple: de Grècia en prové la moral, del món judaico-cristià l’esperança i de la civilització romana la tècnica. No és pas erroni, però si un xic incert. Cal ser més conscients de la lluita vital de i en la realitat i, per tant, dir que: de la Grècia Clàssica (hereva d’Egipte, de Mesopotàmia...) en tenim el fons estètico-ètic de la nostra civilització, que de l’època romana n’hem heretat la tècnica i el dret  i, en tercer lloc, que del substrat judaico-cristià n’hem rebut l’esperança i, també, el dolor. Aquesta axiologia  és més complexa però també més adequada, almenys per a nosaltres. Pensem-hi. Molts problemes actuals en depenen i molts dels nostres dubtes hi poden trobar un fons comú.