diumenge, 26 de juliol del 2009

FINANÇAMENT?


Cada dia és més clar que a l’Estat Espanyol els catalans no som ciutadans sinó súbdits. D’ençà de la “modèlica” Constitució del 1978 (feta i ordida des d’un règim dictatorial per a una societat mancada de cultura democràtica), passant pels governs del PP d’Aznar (que van suposar l’afiançament definitiu de Madrid com a capital econòmica de l’Estat) i arribant als darrers governs socialistes (que cada dia s’esmercen més en convertir les lleis i les competències autonòmiques en paper mullat), els catalans hem fet la de riure.
Els catalans som ciutadans de segona, la nostra nació és sotmesa i espoliada i les lleis que més l’afecten (com l’Estatut) s´incompleixen i es buiden de contingut des del govern espanyol; i patim un dèficit que cap país ni economia podria aguantar. I, per si no fos poc, hem d’aguantar la catalanofòbia que els polítics espanyols atien, tot i que saben que ho tenen tot ben lligat i al sac.
Amb la instauració de la monarquia parlamentària els espanyols han a aconseguit allò que ni tan sols la dictadura de Franco va aconseguir: l’Estat-nació (sobretot ara que al País Basc hi governa el bipartit); i, a sobre, som els dolents de la pel•lícula.
Després de tot el que hem vist, sobretot d’ençà de la redacció i “aprovació” del nou Estatut de Catalunya i amb el viàtic reconsagrat del finançament (i dels suposats traspasos de rodalies, dels aeroports, de les beques universitàries, de l’Agència tributària...), queda clar que qui té la caixa del diners és Madrid: l’Estat. Els catalans paguem però només tenim dret a pidolar perquè som una “autonomia” més. Una simple comunitat que només els interessa per guanyar eleccions i moure les aritmètiques parlamentàries a Madrid. Els diners i el poder són a Madrid (no hi ha ni federalisme, ni autonomisme ni bilateralitat que hi valguin).
Ja em perdonaran que no els parli de números, eh! Fa un any que sento arguments, contraarguments, opinions, bestieses, xifres i més xifres. I n’estic ben fart! Però ningú no em garanteix que les previsions que ara es venen amb bombo i platerets (ni tan sols les més esquifides) s’acomplexin, el finançament del país segueix depenent de la “bona voluntat” del Govern Central/ista (i dels seus interessos polítics i econòmics i de les estratègies més o menys cafres dels dos partits “nacionals”), i del dèficit fiscal ningú no m’ha aclarit en quin percentatge s’ha reduït amb el darrer i fantàstic “acord” de finançament. I aquestes són les qüestions importants!
Penso que per anar tirant i aplicant l’estratègia del “peix al cove” (aquella tàctica que els empresaris catalans ara defensen per “pragmatisme intel•ligent”) ja teníem el pujolisme. El paper de Montilla i de Carod és trist (i el del Saura tristíssim). Maragall, almenys, segur de les seves idees federalistes i amb el seu quixotisme arrauxat (i ho dic amb to positiu perquè el projecte del nou Estatut i de reforma de l’Estat era un ideal desacomplexat, tot i que altament inviable en un Estat que ni és federalista, ni plurinacional, ni res que suposi aplicar la democràcia a fons) tenia “ganxo”. Mentre que ara, el govern tripartit (bé, d’entesa) és d’un seny acomplexat i d’una estretor de mires que... D’un seny banyat amb idees socialdemòcrates anodines, com si no sabessin que en els nostres dies la socialdemocràcia és una visió com la de la dreta però amb una mica de mala consciència perquè recorda als avis republicans i als avis que van creure en l’Estat del Benestar (i aquest és el drama de les esquerres avui, encara que ens vulguin vendre gat per llebre).
I per acabar-ho d’arrodonir en Montilla ens diu que estem un construint un estat federal “imperfecte” o que negar els bondats del “nou model” de finançament és caure en el pessimisme endèmic del catalans! Per llogar-hi cadires!

dimecres, 8 de juliol del 2009

DE FELICITAT


En els dos darrers textos d’aquest bloc hem posat al bell mig de la nostra reflexió uns versos d’Espriu, segons els quals: “en la sequedat arrela el verb”. I és que el verb, com bé ha fet notar el cristianisme, és l’origen de la vida humana, de l’establiment d’un ordre i d’una visió de la realitat per a desplegar la nostra existència. Una manera d’acotar la immensitat de l’espai i del temps per a fer possible el rebrostar del nostre mode d’ésser, que és l’humà (o almenys se suposa que ho és).

El verb és so organitzat i paraula que naix de la imitació dels sons de la natura per a controlar-los a través de l’experimentació i la vivència per crear ordre i bellesa, comunicació i expressió. Per a construir l’espai que volem habitar. De crear ordre i moviment organitzat (lingüístic, social, cultural....) i processos de vida que ens permeten adquirir independència individual i col·lectiva en relació a l’entorn i, al mateix temps, mirar-lo (i mirar-nos) amb altres ulls.

I ara, quan ja pensàvem que ho sabíem gairebé tot, que redescobrim que Vinyoli, un altre gran poeta català, aporta el complement indispensable a la visió d’Espriu. Vinyoli diu: “sóc l’arbre eixorc d’una tardor que vetlla”. Quina genialitat!

Això ve a tomb perquè, una vegada més dins la repetitiva història de la “civilització” humana, la psiquiatria ens diu que un dels grans problemes de la societat en què vivim són els que va assenyalar Montesquieu: la manca de perspectiva i l’egoisme (voler ser allò que ni som ni podrem ésser). I això només té com a cura assumir el vers de Vinyoli.

Montesquieu digué, amb molt d’encert (i no caldria afegir-hi res més) que: “Volem ser més feliços que els altres, i això és dificilíssim perquè sempre els imaginem molt més feliços del que són en realitat”; i avui els psiquiatres diuen que la felicitat consisteix en tenir salut i mala memòria.

Assumir la sequedat de l’espai i del temps, individual i col·lectiva i de la natura i de la cultura, és indispensable per a mirar el present amb força. Per a ésser més plenament humans. Per a desplegar la paraula que guareix i que fereix, tot al mateix temps, per a fer possible la vitalitat de la vida.

Montesquieu, Espriu, Vinyoli..., tots ells són bones lectures, si som capaços de llegir-los amb atenció. Tots ells coincideixen amb els psiquiatres actuals, per a qui (amb massa pragmatisme) diuen que la felicitat consisteix en tenir bona salut i mala memòria. És a dir, en la sequedat! En la sequedat que, com digué Sèneca, ens obliga a aprendre a viure constantment i, al mateix, temps aprendre a morir. I és que la vida mai no es deixa atrapar. Per això per a d’Ors sempre cal sentir l’entusiasme de l’enamorat i de l’aprenent.

dilluns, 6 de juliol del 2009

VIURE, MORIR... (2)


L’altre dia recordàvem els mots d’Espriu, segons els quals: “i en la sequedat arrela el mot”. Uns mots que venien a memòria immersos en el paisatge de les Terres de l’Ebre, de camí a Vinaròs. Uns mots que ens feien reflexionar sobre la importància d’aturar-se a pensar les coses importants, ni que sigui breument. I les coses importants són les decisions a favor o en contra de la vida i de la mort (sempre difícils i sovint errònies,;què hi anem a fer!).
L’ésser humà és l’acròbata que sota la carpa del circ de la humanitat travessa d’un costat a l’altre de la pista el cable que tens (però no massa) i flexible (però tampoc en excés) li permet anar d’un costat a l’altre sense caure. I aquest és l’equilibri de l’existència. Senzill però fonamental. Aquesta és la poètica de la simplicitat bella i artesana del nostre mode d’ésser. I aquest és el repte: fer-ho amb senzillesa però sabent-ne totes les dificultats (sempre estem a punt de caure al buit); fer-ho amb calma i honestedat (sense perdre el punt de tensió); fer-ho bonic i plaent (gaudint i comunicant).
De l’equilibri entre la vida i la mort en podríem dir moltes coses, però ens limitem a recomanar-vos dues obres ben diferents: en primer lloc un cant a la vida escrit per Berlioz (l’obertura del “Benvenutto Celllini”) i, de l’altra, una reflexió sobre la mort que ve de la mà d’Straus: “Mort i transfiguració”.
Val a dir, però que la idea de les paraules d’Espriu ha tornat al meu cap en reobrir la biografia de Francesc Xavier per uns treballs que estic preparant. No coneixia la figura d’aquest sant però m’ha interessat molt, per ell mateix i per la seva època. Una època que s’obre, meravellosament, ara fa 500 anys, amb l’“Elogi de la follia” d’Erasme. Aquesta és l’època de More, de Maquiavel... i de Francesc Xavier, aquell jesuïta que travessà el món mostrant la força del seu exemple. De la reforma (que al final culmina amb la crema de llibres) i la Contrareforma (que aniquilà cultures senceres).
Francesc Xavier, Francesc d’Assís... són aquells qui toquen de peus a terra. Els qui suen la cansalada! Els qui construeixen des de la humilitat, la paciència i la tenacitat. Aquells en qui la sequedat del terrer esdevé creació i força. Aquells qui afirmen la vida perquè no temen a la mort.
Després vindran els Papes, les jerarquies i les corrupteles. Els golafres i els viciosos. Aquells qui odien la vida perquè temen a la mort. Aquells qui dominen el món mentre el destrueixen amb la seva cobdícia infinita.
Erasme, Maquiavel, Francesc Xavier, More, Luter.... són l’oxigen que transforma, la lucidesa per caminar amb pas ferm. La follia dels qui s’estimen la vida. L’empenta i l’entusiasme de la utopia dels qui creuen en l’espècie perquè, com escriu More: “A Utopia no hi ha mai permís per estar ociós”. I és que, com rebla Ficcino: “Tot és possible. Res no pot ser deixat de banda. Res no és increïble. Res no és impossible. Les possibilitats que neguem només són les possibilitats que ignorem”.