dimecres, 29 d’octubre de 2014

FRANCESC PUJOLS I EL PENEDÈS

El proper dijous dia 6 de novembre a les set de la tarda, a la Torre de les Hores de Martorell, es farà la presentació del llibre “Francesc Pujols i la filosofia” amb una conferència sobre l’autor a càrrec de Joan Cuscó i Clarasó. I un dels temes de la xerrada serà la vinculació de Pujols amb Vilafranca i amb les cultures del vi.
El lligam de Pujols amb Vilafranca va ser estret i fructífer. Primer, per ser descendent de la família del bisbe Morgades (d’infant el veieren córrer pels corralons de la vila). Segon, per assumir l’herència de Llorens i Barba i dels germans Milà i Fontanals (i per la seva relació amb Eugeni d’Ors, l'altre nét de Vilafranca). Tercer, per la seva vinculació amb el moviment cultural de la Vilafranca del segle XX.
Pujols va estar relacionat amb l’activitat del Museu de Vilafranca i amb la Iª Exposició d’Art del Penedès (1926). Per al Museu va escriure el llibre sobre Xavier Nogués pintor del vi (1954) i col·laborà a la revista Dionysos. En motiu de l’Exposició va escriure la conferència: “Influència de Vilafranca del Penedès en la Catalunya moderna”, la qual no es va celebrar per  problemes d’organització i administratius, entre els quals, i com contà a Ricard Fortuny, perquè: “les conferències interurbanes estaven prohibides per ordre governativa”. Aquest text el va acabar de redactar al setembre de 1926 i fou tramès a Vilafranca per correu perquè Pujols tampoc no va poder assistir a la clausura: “una immensa recansa de no haver pogut ser amb vostès el dia de la Clausura de la Exposició, que ha sigut una glòria més per a Catalunya, perquè tothom ho reconeix, li envio la Conferència amb la qual jo volia contribuir a la gloria de la nostra Vilafranca.”
Aquesta conferència mai no es va pronunciar, però es va publicar l’any 1927 i tots l’hem pogut llegir, i hi ha una altra conferència que Pujols pronuncià a Vilafranca i que mai no hem llegit. Per un manuscrit de Francesc de Paula Bové, sabem que la comissió de cultura de la Societat La Principal “El Casal” va organitzar un conferència “del ilustre filósofo y eminente escritor mi gran amigo Don Francsico Pujols [...]. De sobras conocido entre nosotros por la serie de conferencias que ha dado en nuestra villa”, la qual portava per títol: “Vilafranca del Panadés y la Ciencia Universal”. Tractava de la influència de Vilafranca en la Hiparxiologia o “Ciència del Tot” i, segons conta la nota apareguda l’any 1962 a Panadés en motiu de la mort de l’intel·lectual de Martorell, es va fer l’any 1942 al vestíbul de El Casal (quan el seu autor estava tot just retornat del breu exili i de passar uns mesos a la presó Model i en un moment en què, a Montpeller l’any 1941, havia trobat la clau de volta de la seva obra).
És una llàstima no disposar d’aquest text ja que, aquests dos que hem esmentat, conjuntament amb l’article “El Penedès” (publicat a “Catalans” l’any 1938), formen part d’una triologia de textos que serien, amb els que dedicà a Manuel Milà, Francesc Xavier Llorens  i Barba i Josep Torras i Bages, la millor carta de presentació de la nostra comarca: del seu caràcter i influència en la Catalunya contemporània. I és que: “nosaltres enamorats del Penedès no sols de la terra, sinó de l’ànima que l’aguanta, alçant els ulls enlaire hem estudiat alguna vegada la contribució que ha portat a l’espiritualitat catalana moderna” (escriu l’any 1938).
El manuscrit de Bové dóna pistes sobre altres vincles de Pujols amb Vilafranca. Primer, diu que hi va venir a fer més conferències. I avui sabem que l’any 1935 va mantenir contactes amb la secció Cultura de la Dona de la Societat la Principal i amb l’Ajuntament de Vilafranca (quan el músic vilafranquí era Conseller de cultura). Bové també parla de l’amistat que l’uneix a Pujols. I aquesta es confirma quan hom veu com entre els manuscrits musicals que guardava Pujols hi ha dues obres de Bové: els Goigs a Sant Jordi i l’obra coral L’Enxaneta (sobre un text d’Àngel Guimerà).
Les relacions amb Vilafranca i les seves gents van ser fermes en vida de Pujols. I han continuat després. L'any 2004, VINSEUM, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya dedicà un acte del cicle “9+1 muses” al pensament d'Eugeni d'Ors i de Francesc Pujols i organitzà un “Pleniluni” que portava per títol “Món poètic pujolsià”, en el qual es van presentar les musicacions de poemes de Pujols fetes per Paton Soler. I cal recordar els vincles de Pujols amb altres artistes vilatans, entre els quals els pintors Pere Ynglada (que és un dels qui va promoure i costejar l'edició de la conferència “La religió i la moral” que Pujols llegí el dia 21 d'abril a l'Ateneu Barcelonès i amb qui compartí pàgines al Papitu) i Lluís Mª Güell (a qui dedicà una conferència), amb l'historiador  Pere Mas i Parera i amb el filòsof Rodolf Llorens  i Jordana (que llegí bé). I que Pujols va ser l’únic conferenciant que va parlar a les tres exposicions d’Art del Penedès: Vilafranca del Penedès, 1926; Vendrell, 1927 i Vilanova i la Geltrú 1929.

diumenge, 26 d’octubre de 2014

FILOSOFIA CATALANA PINTORESCA

Dèiem l'altre dia que potser no podem ésser reconeguts per tenir grans filòsofs  o sistemes filosòfics (com els alemanys), però si per filòsofs que han creat gran empreses. Com en Daurella perquè el que no són peles són punyetes. I també per filòsofs pintorescos. A vegades han estat protagonistes dels moments més èpics de la història del país (ja saben vostès que Barcelona va caure en mans de Felip V el dia 11 de setembre de 1714, i si no ho va fer abans, el dia 15 d'agost, és  per l'actuació dels estudiants de filosofia  i de lleis que hi havia a la ciutat; com Albert Sánchez Piñol conta a Victus). I a voltes han estat pintorescos, com en Font i Puig, que per fer les classes sovint havia de posar-se estirat damunt la taula de l'aula  i que explicava unes teories tant curioses com insospitades (potser per estar en estat de repòs ben d'acord amb les seves teories místiques i mistèriques, que no venen gens al cas).
Parlant de filosofia pintoresca, evidentment, no podem deixar d'esmentar Francesc Pujols i, sobretot, el llibre que va fer conjuntament amb  el dibuixant Xavier Nogués: La Catalunya pintoresca.(1919). Un llibre editat pel poeta Joan Salvat-Papasseit (ja saben vostès que als intel·lectuals i artistes catalans els toca fer tots els paper de l'auca),que va nàixer a redós de la Revista Nova i que va crear un cànon cultural i filosòfic paral·lel al Noucentisme orsià. I que ha estat en més d'una ocasió reeditat (cosa ben poc habitual en els llibres de filosofia. Sobretot si són de filosofia catalana)
D'aquesta Catalunya pintoresca, sàviament escrita per Pujols i ben dibuixada per Nogués, se n'ha dit que: "Davant els dibuixos de Nogués el nostre poble té una esgarrifança de felicitat, perquè s'hi veu com is es mirés en un mirall, clar com el cel clar, tal com é si despullat de tota vestidura d'artifici. / Bona part del nostre poble troba la seva vida natural en la gresca continua [...] La Catalunya pintoresca és un breviari jocós dels barrilaires catalans, perquè en ella hi ha l'ànima del català, íntegra, sense faltar-hi ni un tròs dels més petits." La Catalunya que, en diríem, de la filosofia del vi (que és una altra de les indústries potents del país; com la de la Coca-cola i la del cafè Nespresso d'en Daurella). I per això, anys a venir, Pujols i altres autors van fer el: Xavier Nogués Pintor del Vino (en castellà per imperatius militars). Un opuscle que ben aviat es tornarà a poder comprar.
I és la Catalunya pintoresca del vi de Pujols i de Nogués la que crea complicitats amb altres autors europeus com Béla Hamvas (que foren expulsats de la cultura del seu país per la intransigència i el dogmatisme doctrinari de l'absolutisme comunista), de qui se n'acaba de publicar a Barcelona el seu llibret sobre la metafísica del vi. I ens inscriu en aquella tradició filosòfica de l'humorisme que naix en la Bíblia, rebrosta en Aristòtil, passa pels diàlegs de Bruno i arriba fins al segle XX amb Gómez de la Serna... Tradició (viva i moguda) que serveix per reivindicar la vida en i per ella mateixa. I és aleshores quan: allò que semblava pintoresc (i que mai no va entrar a les aules de filosofia) era i és més seriós del que es deia i del que es diu i allò que es feia com a ben seriós i docte a les aules no era el que se'ns ha dit. Com deia Pujols l'any 1919 en un breu article titulat: "Els ideals catalans" i escrit en un moment políticament àlgid (om l'actual): "Si sense moure els ulls i la mirada del present de Catalunya, reblert de virior nacionalista i xarbotant de modernitat, examinem els ideals catalans, els trobarem mancats d'aquella volada que té d'acompanyar sempre als ideals pròpiament dits." (No els recorda el que vam viure la setmana passada en les baralles d'alcova dels polítics del país?) Moltes vegades, a la filosofia catalana, massa dirigida al comerç a la menuda, li ha mancat aquesta visió alçada i d'alçada; que, dit sigui de passada, mai no ha faltat al món del vi, del cava i de l'aiguardent. 

dimecres, 22 d’octubre de 2014

FILOSOFIA CATALANA, COCA-COLA I CAFÈ

Durant anys i panys la historiografia catalana s’ha dolgut de la mort prematura del catedràtic Francesc Xavier Llorens i Barba (Vilafranca del Penedès, 1820 – Barcelona 1872). Certament, toca molt la moral (per no dir una altra cosa) que algú que val, sobretot quan estem en un país on tot s’aguanta pels fils, mori aviat. De fet, aquest va ser el destí pervers dels homes de la Renaixença catalana del Vuit-cents.
Amb tot, la filosofia catalana pot vantar-se de tenir entre les seves files grans empresaris : Francesc Mirabent i Josep Daurella. I Daurella va ser qui l’any 1894 va substituir a Llorens i Barba com a catedràtic de metafísica de la Universitat de Barcelona.
D’entrada, que siguin grans empresaris no hauria de sobtar (tot i la imatge que avui se sol tenir dels filòsofs). Tales de Milet (pare fundador de la filosofia occidental) era un gran terratinent.
El cas és, però, que cal recordar la figura del nefast Josep Daurella Rull (1864-1927). Nefast com a  catedràtic de metafísica (clar) i no pas com a empresari (que en això ningú no li fa la competència). I s'entén que les seves classes (com conta Gaziel) fossin anodines, absurdes i aburrides perquè a ell li interessava més la part crematística i material de la vida. Ho deia Rodolf Llorens: els catalans som poc avesats a la metafísica (i quan en fem no ens en sortim gaire bé perquè va contra el nostre caràcter fenici). 
Daurella es va fer ric venent bacallà (i per això donava una filosofia seca i aspre que empobria tots els cervells que anaven a les seves classes). Molt ric es va fer, si. Tant ric com ruc en metafísica. Però, diran vostès: i la Coca-Cola? El cas és que acaba de morir José Daurella Franco, conseller fundador de Coca-cola Iberian Partners i copresident del grup Cobega, i descendent del Daurella comerciant de bacallà i filòsof de rebotiga. I és que l’any 1943 l’empresa especialitzada en importació de bacallà d’Islàndia va crear una fàbrica de gasoses (Bebidas Carbónicas D, amb seu a Barcelona), per diversificar, i és amb aquesta branca industrial amb la que l’any 1951 va obtenir els drets per envasar i distribuir la Coca-cola. I avui, Cobega és una empresa internacional i de les més importants a l’Estat Espanyol.
I si amb tot això no troben ben interessant la història de la filosofia catalana podem continuar.
Com que Daurella sabia molt bé què era una empresa, que treballar cansa i que aguantar alumnes descreguts és fastigós, va veure que calia estiuejar (el plaer  i el goig de viure tranquil amb les butxaques plenes). Ja saben que la filosofia, com a mínim, també ensenya a valorar la bona vida. (Ho poden preguntar a Pujols.) I va ser dels primers homes que va promoure el turisme fugint de la ciutat i, per tant, a qui podríem veure com un precursor del turisme. L’any 1907 va adquirir la Casa Arenas Riera de Cardedeu per convertir-la en la residència d’estiu de la família. I va entrar a formar part d’un grup de primers estiuejants que van impulsar, amb les seves promocions i donacions monetàries i de terrenys, els canvis urbanístics de Cardedeu durant les primeres dècades del segle XX. Per això, l’any 1927 (poc abans de la seva mort) l’Ajuntament acordà posar el nom Doctor Daurella al carrer on s’ubica la casa i, avui, aquesta (ja coneguda com a Casal Daurella), és la seu del museu de la ciutat.
Esperem que l’actual consellera de l’empresa (amb representació al Teatre Nacional de Catalunya, al Banc Sabadell, a Ebro Foods, a Acciona i al Cercle d’Economia) tingui certa sensibilitat cap a la filosofia (que és en l’origen de la seva fortuna). A veure si un dia al títol de cònsol honorària d’Islàndia (a Barcelona 92) hi pot afegir el d’ambaixadora de la filosofia catalana. I esperem que tots els pares catalans obliguin a estudiar filosofia al seus fills i lluitin perquè aquesta sigui obligatòria des de l’ESO (o el jardí d’infància) i arreu. Només així tindrem bons emprenedors i comerciants. Filòsofs? Ja ho veurem... Volen millor motiu per anar contra Wert?
Ah! I per acabar, sàpiguen que avui, els Daurella també són els distribuïdor de Nespresso! A partir d’avui cada cop que em faci un cafè hi pensaré en aquest fet. Serà la dura penitència per haver-me dedicat a la filosofia catalana. (Seria pitjor llegir els seus llibres cada dia.)