dimecres, 13 d’abril del 2011

ELECCIONS...

Francament, penso que en els nostres dies parlar de “política” és fer l’onso. Si aquesta crisi (que cada dia apreta més) ens ha ensenyat alguna cosa, aquesta és la definitiva submissió de la política al capitalisme financer (a un seguit d’interessos particulars i molt minoritaris).
Els polítics, que no volen perdre les seves prevendes, parlen de la mort de la mort de la política amb eufemisme. Pervertint el llenguatge, com ja anunciaren Nietzsche o Krauss, fins a límits extrems, diuen que vivim em un moment de “fets i no paraules”. La política només són fets i gestió i, la gestió, és aplicar el que diuen els financers. Els fets no necessiten paraules (és a dir, explicacions o justificacions). La gestió és aplicació absoluta del que ells volen (o diuen que volen). Ja no hi ha paraules. Només hi fets. Dictadura dels fets, excuses sense paraules i misericòrdia: sense equitat (justícia). I això, que des de l’esquerra s’accepta amb tant d’entusiasme, vol dir que ja no hi ha ni diàleg ni discussió. Que ja no hi ha comunicació ni comprensió. Només hi ha gestió. Gestió i gestió. Objectiva i neutre, en diuen. Gestió de misèries i colla bé a les persones que ningú els escolta i que no parlen entre elles.
I La cosa no s’acaba aquí! També parlen de les eleccions com a  “festa de la democràcia”. (Parlar és de franc!).
Aquest suposat pragmatisme polític (correcte i eficaç) no és res més que la dissimulació de la seva desaparició, ja definitiva, de la política. De la vida en comú. De la dramatització dels problemes. Ni les eleccions ni la política ja no tenen valor. Els polítics ni escolten ni parlen (molts ni saben parlar!) i les eleccions no serveixen per posar sobre la taula projectes i propostes. Anirem a votar?