dilluns, 25 de novembre del 2013

EUGENI D'ORS RELLEGIT

Aquí teniu l'enllaç al meu darrer estudi/article sobre l'obra filosòfica d'Eugeni d'Ors publicada al Journal of Catalan Intellectual History (IEC, 2013): Eugeni d'Ors


dilluns, 18 de novembre del 2013

SOCIALISME CATALÀ...



La pregunta que qualsevol ciutadà amb dos dits de front s’ha de fer és: què li passa al PSC? Per què en un moment cabdal i irrepetible de la política catalana s’autoexclou de la centralitat política? Quin projecte vol? Per què vagareja entre núvols de fals i absurd federalisme?
Per entendre el que li passa al  que podríem anomenar “socialisme català” cal remuntar-nos a diferents fets importants del segle XX. Vegem-los.
En primer lloc, cal anar a l’any 1925. L’any en què Gaziel es va fer aquestes mateixes preguntes recordant la mort de Pablo Iglesias (el fundador i mite fundacional del PSOE). El periodista català es preguntava com era que aquest personatge tan popular i influent a Madrid no tenia cap tipus de presència i de predicament a Barcelona i a Catalunya. Aquella Barcelona cosmopolita capaç de rebre i d’adoptar qualsevol cosa nova era impermeable al socialisme espanyol. Per què? La reposta fou: “El proletariado de Cataluña es profundamente catalán, pero no puede decirse que sea catalanista. Y el catalanismo es profundamente social, pero no socialista”.  Magnífica la dissecció social que fa de Madrid, de Barcelona i de Catalunya. No val per entendre la constant i imparable pèrdua de vots i de suports de l’actual PSC (sobretot ara que el PSC ha avantposat al PSOE per sobre del país)?
Dos altres fets són del moment de la malanomenada Transició del feixisme a la Monarquia Parlamentària (construïda, aleshores si, saltant-se totes els legalitats vigents i el mateix jurament del rei Juan Carlos com a successor de Franco).  El primer, és la mort prematura de Josep Pallach, el veritable pal de paller i ideòleg del socialisme català i màxim defensor de l’autodeterminació de Catalunya i de la independència del socialisme català enfront de l’espanyol. El segon, com bé ha estudiat Josep Fontana, l’incansable feina de Felipe González i d’Alfonso Guerra (dos grans nacionalistes espanyols que no se’n diuen perquè tenen un Estat propi que els representa) per aconseguir que als Països Catalans no hi hagués un socialisme autòcton i autònom. Tot i que formalment el PSC-PSOE i el PSPV-PSOE no són el mateix (en relació al PSOE), a la pràctica tots dos han acabant essent una sucursal provinciana del PSOE (i cada dia més minoritaris al seu país).
El tercer, és el problema de la llibertat a l’Estat Espanyol. La Transició no va ser un camí cap a la llibertat. La Monarquia Parlamentària es va construir des de la por a la llibertat. Per això els alts funcionaris de Madrid van seguir manant en l’estructura de l’estat i actuant amb el mateix amiguisme i amb les corrupteles del franquisme (amb la complicitat de la nova classe política i fins avui).
M’ho deia un bon amic (avui treballant a Alemanya, com la majoria de gent vàlida del país que n’ha de fugir per a viure amb dignitat i de la seva vocació) a qui van proposar ser l’alcaldable pel PSC a Castelldefels. Ho va rebutjar després de llegir els Estatuts del partit que aquest cap de setmana ha brandat amb ímpetu Navarro. Uns estatuts que, segon va constatar, són la cosa menys democràtica que hom pugui escriure i defensar. I és que els partits de la Transició són màquines de poder i no pas eines per a la llibertat. Els PSC no viu amarant del poble sinó del poder i de l’amiguisme. Avantposa al PSOE per sobre del socialisme i el poder per sobre de la llibertat.
Penso que tot plegat ho va reflexionar bé Michel Foucoult, però també valen les paraules de Michel Onfray: “El libre uso de nuestro tiempo, de nuestro cuerpo, de nuestra vida, engendra una angustia mayor que si nos limitamos a obedecer a las instancias generadoras de docilidad, esto es, la família, el colegio, el trabajo y otras excusas para acabar con la libertad en provecho de la seguridad que la sociedad ofrece: una profesión, un estatus, una visibilidad social, un reconocimiento en función del dinero, etc. De ahí que los hombres, con el fin de evitar la angustia de una libertad sin objeto, prefieren tan a menudo arrojarse en los brazos de máquinas sociales que terminan por engullirlos, triturarlos y, después, digerirlos.” Esperem que els catalanistes que quedin al PSC s’atreveixin a cridar en pro de la llibertat.
El socialisme català té, doncs, un problema de no haver entès que estem en un procés constituent i que aquest requereix saltar-se certes normes per a canviar-les i no ha entès que el federalisme també seria un procés constituent. A més, té un problema de llibertat interna i un problema de relació amb la ciutadania. I cal afegir-hi un problema d’ocultació de la pròpia història del socialisme català al llarg del segle XX (del qual n’és hereu), potser perquè a alguns els fa por veure el servilisme en el que han quedat atrapats (i als altres els va bé amagar les vergonyes sobre les quals han gestionat el poder). Són provincians i miren a la menuda (típics menestralets o patufets).