divendres, 30 d’octubre del 2009

PARAULES I VIDA


L’editor Josep Mª Castellet, sempre lúcid, parla d’alguns dels creadors catalans amb qui ha mantingut una bona amistat. Del poeta Gabriel Ferrater en diu que: “la seva personalitat va destacar sempre enmig d’aquell gruix cosmopolita de lletraferits d’elit”, “però les seves pors agudes i l’alcohol mai el van deixar gaudir dels seus èxits”. Del també editor i poeta Carlos Barral en diu: “la seva imatge frívola i simpàtica era per superar les pròpies febleses, perquè ell era tot al contrari: tendre, poruc. Necessitava tenir una certa notorietat pública per compensar una personalitat intel·lectual ferma però emocionalment trencadissa”.

Aquestes afirmacions requereixen el nostre interès i una reflexió, la qual es fa més evident si, com és el cas, les llegim paral·lelament a les que va dir Heidegger en el seminari que l’any 1925 dedicà al concepte de temps (amb qui coincidim plenament; i a qui continuem, amb més o menys encert, en els nostres treballs). És a dir, si tenim presents unes tesis de Heidegger que foren magníficament assumides i desplegades per Eduard Nicol.

Segons les disquisicions de Heidegger en el desplegament de la consciència humana la intencionalitat i la capacitat d’aprehensió no són mers instruments afegits sinó processos intrínsecs per a la seva constitució i desplegament. No són meres eines per a entendre-la sinó processos constitutius de la subjectivitat humana. Per això mateix, avui, Roger Penrose (com John Searle i altres investigadors) situa aquests processos en el centre de llurs investigacions.

L’ésser humà no és un ésser dual sinó “integrat” (en un procés constant d’integració) i complex. La consciència i el cos resten íntimament units entre ells i amb l’entorn (la natura i la resta d’éssers humans) i és a través de la intencionalitat que hom adquireix la possibilitat d’adquirir independència, veu pròpia i personalitat “en” i “des de” la realitat. I a major grau d’independència major grau de relació amb l’entorn i d’integració: major plenitud de vida (perquè la vida és un procés)

És per això mateix que Joan Miró i Rodolf Llorens reneguen d’aquells autors en què l’art i la vida són processos escindits (de Goethe, d’Ortega y Gaset...). En què la personalitat de l’artista no es correspon amb el seu art. No debades, Martí i Pol dirà que “en la mort aprenem a viure” o Montaigne (refermant, com Mozart, que per a viure més plenament cal ser conscients de la nostra contingència), dirà que la “utilitat” de la vida no rau en la durada sinó en l’ús (hom pot durar molt i viure molt poc).

Aquesta interrelació entre la vida i l’art és el que remarca Castellet en les seves reflexions. Una relació dialèctica de construcció, formació i transformació que és temporal (històrica), de la qual també en parla Heidegger amb encert. Un procés de vida històric que no és ni lineal ni unívoc, com bé mostren els autors de qui parla Castellet. Un procés de vida, com dirà Nicol, efímer i fràgil abocat a l’expressió. Entre la vida i l’art hi ha, doncs, un lligam estret i vital. Només l’humà es veu abocat a la metàfora i a través d’ella es troba i retroba. Només l’humà necessita de les paraules i d ela música per la seva mateixa constitució biocultural.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

(sense títol)


Un piano tancat. Una música oblidada. Un so callat. Un silenci llarg.
Algun dia, algú va gosar trencar el silenci amb uns sons organitzats que mostraven la ferida d’una vida humana abocada a l’expressió en una realitat en silenci. L’abisme de l’ésser.
Algun dia algú va voler compartir la seva necessitat de dir coses i de construir-se. Aquest va ser el seu gest vital. Un gest i un esforç que naix del silenci per a retornar-hi.
Un gest que ens interroga. Que cerca la nostra complicitat.
La veritat és una invitació que cerca complicitats en la recerca de la vida que pas a pas anem perdent. La vida mateixa, i la seva veritat és un gest. Un gest efímer però contundent. Un traç que crida.
Un traç que commou i mena al moviment, però un gest i no pas altra cosa. Un gest que vol tenir veu pròpia per a ser una veu compartida. Que cerca la seva veritat per trobar-la i retrobar-la entre tots. Per trobar-se i retrobar-se en el món i en els altres.
Cada gest humanitza un xic el realitat, construeix un món en què la memòria, el record, l’oblit, la creació i la destrucció generen impulsos de vida: intensitat i intimitat. Individualitat i col•lectivitat.
Ho escrivia Josep Albertí en parlar de la poesia de Miquel Bauçà:
- “més enllà del real, una poesia tan fràgil com la cendra, i tan dura com la resistència”
- “Un destí marca el poeta: la reflexió sobre la cara oculta de la realitat”.

divendres, 9 d’octubre del 2009

D’AMORS I D’ENAMORATS


Dèiem que Miró cridà amb força que calia rebutjar l’“Amor” perquè és una noció abstracte i allunyada de la vida (del nostre mode d’ésser, amb totes les seves possibilitats i limitacions) i, com sostingué Wittgenstein, en relació al concepte abstracte d’“Amor” hem de tenir ben present, com a humans que al cap i a la fi som, que d’allò del que no se'n pot dir res amb propietat millor no dir-ne res.

Per aquest mateix motiu Miró diu que hem de parlar de “l’enamorat” i “d’enamorar-se”. I és que aquest no és un concepte abstracte sinó un estat que mena a l’acció, a la passió, a l’entusiasme i a la vida.

Recordem – i retornem a- aquestes coses perquè l’altre dia vam anar a veure l’òpera bufa “L’arbore di Diana” del compositor valencià Vicent Martin i Soler i el tema és el mateix.

Aquesta òpera té un llibret de Da Ponte, el qual mentre l’escrivia també estava treballant en l’òpera “Don Giovanni” de Mozart i “Axur, re d’Ormus” de Salieri. Era un any, aquell 1787, en què al matí Da Ponte escrivia per a Mozart pensant en l’infern de Dante i a la nit treballava en el llibret de Martin i Soler pensant en Petrarca i en el paradís terrenal. De fet, aquestes dues obres, temàticament, representen el final del classicisme.

“L’arbore di Diana” només la podia escriure la picardia d’un valencià. I és que en el seu rerefons hi ha una crítica, amb tota la delicadesa aristocràtica pròpia del classicisme vienès, a la castedat i, sobretot, a les monges de clausura.

L’obra de Vicent Martin i Soler (amb uns pocs moments brillants) és un crit a l’amor terrenal i a la passió. Al plaer perquè, segons el mateix Da Ponte, “aquest drama, segons la meva opinió, és el millor de tots els que he compost, tant per la invenció com per la poesia: és voluptuós sense ser lasciu”. Ara bé, certament, representar-lo avui en dia és un xic carrincló.

No obstant tot, val la pena destacar que recull la tradició del goig per la vida viscuda amb intensitat i amb passió, la qual adquireix un notable valor i vigor de crítica social i de crit a la llibertat en Sade.

A l’òpera la deessa Amor apareix capciosa i transvestida jugant a tothora amb els transvestisme i les fronteres entre els sexes. No és l’amor místic sinó l’amor concret i sensual. I és que com escriu Pietro Aretino l’any 1527 als “Sonets luxuriosos”: “Estimem-nos sense fre ni aturador, puix que per amar hem nascut; adora el meu pardal com jo el teu niu, perquè sense ells, valdria res la vida?”. I com escriu Jean-Baptiste de Boyer (Marquès d’Argens) a “Thérèse philosophie”: “Voluptuositat i filosofia fan feliç l’home seriós. Abraça la voluptuositat per gust ,estima la filosofia per raó”.

divendres, 2 d’octubre del 2009

DE L’AMOR I L’ENAMORAT


Ja em permetran que després de dies de treballar en investigacions més serioses em permeti aquesta digressió.
Deia Joan Miró: “els enamorats són formes que lluiten, que es devoren entre si”.
Amb aquesta afirmació dota de vida les paraules que anteriorment havia dit l’Ors: humanitza el formalisme del Noucentisme oficial i oficiós del sagrat seny català. I és que l’Ors ja va dir que s'havia de contraposar la figura de "l’home enamorat" a la de "l'home que fuma." Mentre l’un s’entusiasma i albira l’acció l’altre és passiu i espera la mort. Ara bé, contra el que passa en l’aportació de l’Ors, en els enamorats de Miró hi ha alegria i entusiasme: sang, desig i passió. Lluita i esforç.
En certa mesura, Miró s’aferra als teoremes físics de Konrad Lorenz, per a qui en els processos de vida “a major impuls intern hi ha menor estímul extern” i “a menor impuls intern hi ha més estímul extern”. I si el que predomina és l’estímul extern i no pas l’impuls intern els éssers vius tendim a la passivitat i a ésser un abocador d’imatges, de sentiments, de frases fetes, de tòpics i de refregits (que ens empassem pel broc gros de la televisió o d’internet) i que malmeten la nostra sensibilitat. La passivitat ens aboca a la mort en vida i la lluita ens mou a l’acció.
Miró, de fet, rehabilita al vell Plotí, per a qui l’amor és el desig de la bellesa que hom no té. I és a partir de Plotí (i per la tendència humana a la llei del mínim esforç) que hom ha dit que això vol dir que tots hem de cercar la nostra mitja taronja (la bellesa que ens manca). I això s’ha dit malgrat que ja en Plotí s’havia dit que en lloc de cercar la mitja taronja cal cercar la macedònia sencera perquè qualsevol bellesa que desitgem (qualsevol mitja taronja) participa d’una mateixa bellesa (perquè la bellesa és una i d’ella en participen totes les belleses particulars i parcials de què ens enamorem). I això cal tenir-ho en compte, a més, perquè l’amor humà és fràgil i provoca dolor.
Possiblement és això el mateix que trobem al “Banquet” de Plató quan se’n diu que una vida viscuda sense passió no val la pena d’ésser viscuda.
I és que la reflexió filosòfica ha de menar a la vida i ajudar-nos a viure millor i no pas a la inversa.