divendres, 27 d’agost del 2010

RAIMON PANIKKAR, FILÒSOF


Acaba de morir el filòsof i teòleg Raimon Panikkar. Bona part de la seva obra (llegida i rellegida) ha estat una guia imprescindible per a comprendre molt del substrat religiós de la nostra societat, de la  realitat, del nostre caràcter o de les nostres festes.
Certament, la seva és una obra monumental (hi ha qui el compara amb Llull). No obstant això, i relligant amb algunes de els coses que hem escrit en els darrers dies aquí mateix. Hi ha dues frases de maduresa que són prou aclaridores i profundes. Dues aportacions sobre el sentit i el valor de la filosofia, encara que això avui no estigui de moda (tot i que és molt probable que als instituts Als estudiants se’ls haguessin de plantejar aquest tipus de frases per a fer-los reflexionar i no pas transmetre’ls la història de la filosofia com una rècula majestuosa de fets, d’idees petrificades i d’autors morts). Cal incitar  a la saviesa i cal incitar a l’educació. Malauradament, però, els dissenys curriculars i els expedients acadèmics (el funcionalisme bord i absurd) sempre s’anteposen a allò mateix que, almenys en teoria, han de servir.
La primera frase l’ha inclòs  ala darrera pàgina del llibre The Rythm of being fa ben poc quan, després d’unes quantes dècades al calaix, es va decidir a publicar les lliçons que havia donat a Edimburg en dir que l’arbre del coneixement mai no podrà arribar més amunt que l’arbre de la vida. És a dir, que cal primar la vida en ella mateixa per participar-hi i perquè és l’únic que realment tenim, i que desaprofitem amb una supèrbia humanament putrefacte. La segona és aquella segons la qual: “la filosofia no és amor a la saviesa, sinó també saviesa de l’amor”. En certa manera el mateix que acabem de dir. La filosofia és cerca constant i no funcional però té una repercussió decisiva en la vida pública, individual i col·lectiva, en la llibertat, en la solidaritat, en.... tot el que ens afecta més directament i en el que, com l’altre dia ens deia Moisès Broggi, al final obtenim d’una vida cada dia més llarga (ell ha nascut l’any 1908): en les satisfaccions que vénen de les relacions humanes.
A les meves prestratgeries, costat per costat, hi trobareu el llibre Benaurada senzillesa (Panikkar), Blanquerna (Llull), Diàleg contra els lul·listes (Eimeric), El seny (Ferrater Mora), Sobre la felicitat (Epicur) i De la corrupció (Montesquieu). L’ordre de les coses mai no és casual i ,com diu Panikkar, el silenci mai no és l’acte de reprimir la paraula sinó expressió del pluralisme, de la tolerància i de la felicitat (i avui vivim enfangats en una massa de massa soroll barroer). Sense silenci no podem ni escoltar a l’altre ni escoltar-nos a nosaltres mateixos.

diumenge, 22 d’agost del 2010

Avui més que ahir la nostra societat necessita posar sobre la taula una filosofia de la vida. La crisi econòmica ha posat sobre la taula la crisi d’un model de civilització. La crisi d’allò que considerem important. La crisis econòmica és la punta l’iceberg d’un problema de cansament de la societat occidental. De cansament, d’abús, d’egoisme i de prepotència.

Ens passem la vida parlant de la “nostra vida”, convivint amb la “nostra identitat”... Vivim al “nostre poble”, tenim “casa nostra”... En realitat ens passem la “nostra vida” perseguint la “nostra vida”, cercant la “nostra identitat”. La vida ens sobrepassa i ens travessa i, com a molt, podem intentar participar de la vida. La vida, la terra, l’univers, els ciutats, les cases, la identitat..., res no ens pertany.

Viure és perseguir i perseguir-nos. Cercar la manera de participar de la vida, de la col•lectivitat, de prendre la paraula, de fer-nos responsables..., la vida és un procés cap a al vida i cap a la saviesa. Un camí per a ésser algú, però aquest procés mai no s’acaba. La vida mai no ens pot pertànyer. La identitat sempre serà fragmentària. La paraula sempre serà insuficient. Només queda la perseverança, l’entusiasme i la responsabilitat. La voluntat de viure i la voluntat de saber per a viure.

Viure és resoldre la contradicció de voler viure la “nostra vida” quan aquesta és impossible. El sentit de la vida és resoldre una contradicció vital per a participar de la vida, la qual sempre ens sobrepassa i ens sobreviu. Ni la terra,. Ni l’univers, ni la identitat ni la vida no ens pertanyen. Cal participar-hi per gaudir de la màxima plenitud vital possible (que ja és molt).

Nosaltres no som ni la mesura de la vida ni la mesura de la realitat. Nosaltres som la mesura d’una vida possible (si som capaços de desplegar-la). Som la possibilitat d’una consciència de la vida. Tampoc no som la mesura de la nostra identitat ni de la nostra consciència. L’actuar i el crear permeten treure fora i fer explícita part de tot plegat per a dialogar-hi i per a compartir-ho, per a formar-nos i transformar-nos. Per a ser copartíceps del viure.

Viure és posar ordre i cercar l’ordre de la realitat. Viure és construir i compartir. Inseguretat i passió. Humilitat i lluita. És aprendre a viure sobre l’abisme. I aquest abisme és un abisme cognitiu (cap a l’interior i cap a l’exterior). Una ferida o singularitat que l’ésser humà obre sobre la realitat i sobre la vida.

Això implica un canvi d’actitud. Viure no és adaptar-se sinó revoltar-se per a fer-nos copartíceps de tots els processos de vida amb qui convivim. Viure no és posseir ni dominar res (ni el coneixement, ni nosaltres mateixos, ni la casa, ni la feina, ni els diners ni la nostra família, ni...). Viure és obrir-se.

Quan considerem que la vida ens pertany, que la identitat és “nostra” que el coneixement el posseïm, que la feina som nosaltres.... hem petrificat la vida. Hem eliminat qualsevol possibilitat de viure amb intensitat i d’evolucionar. Quan som “nosaltres” hem perdut la possibilitat d’ésser “nosaltres”. Som morts en vida.

Quan no és el coneixement qui ens posseeix a nosaltres perdem la capacitat d’emmirallar-nos, de preguntar i d’observar. Quan no és la vida la qui ens sustenta perdem les ganes de viure. Quan no és la identitat la qui ens obre el món perdem la possibilitat de viure noves vides.

Quan petrifiquem la vida i la consciència pensem a la menuda. Reduïm la vida a un tràmit. Som sotmesos a necessitats banals i pervertim les idees i els valors. Som part de la massa imbècil que camina sense rumb amb una voracitat immensa. Tot és sotmès al mercadeig inútil que ens fa sentir que som algú quan, en realitat, no som res.

Un valor, una idea, un càrrec, una casa, una parella, un compte corrent..., no serveixen de res. No són res. Els valors, els idees, els diners, les cases, les ciutats..., són “eines” i són “crosses” per a la vida. Però són instruments orgànics, com els òrgans biològics i culturals en què es constitueix la nostra forma d’ésser. Només “serveixen” si formen part d’una xarxa que permet el rebrostar de la vida i del nostre mode d’ésser. Són les portes i les finestres que ens permeten viure amb més plenitud i donar vitalitat a la vida i fer-la, d’aquesta manera, més singular i intensa.

Ens sentim –i ens volem– amos de la vida. En realitat, podem fer-nos responsables de la vida i de la paraula, i prou. No posseïm res! Quan ens sentim propietaris – del que sigui– esdevenim serfs. Perdem l’esperança de ser alguna cosa més, d’anar més enllà, de viure més, de ser nosaltres mateixos... Perdem l’ideal i la utopia que ens mou a mirar més enllà i a ésser més responsables i més solidaris. I és que, com qualsevol sistema viu, tendim a la llei del mínim esforç, tot i que, a diferència d’altres modes d’ésser nosaltres podem escapar-nos d’aquesta fatalitat.