dimecres, 27 de juny del 2012

RECORDAT JOAN FUSTER


Després de la Segona Guerra Mundial hem creat un model de civilització de cartró-pedra. Basada en l'engany, l'opulència desaforada i el pensament desmenjat. L'ONU i la Unió Europea en són dos exemples ben clars (només cal mirar la situació econòmica i política en què ens trobem, en la qual mana la socialització del deute).

Un cas proper va ser el de la denominada “Transició espanyola”. I no cal entrar molt a fons en el tema. Només que es rellegeixin documents de l'època veiem el poc que s'ha fet i com els ideals es van arraconar de seguida. Un cas el trobem al document “Cultura i socialisme a Catalunya” (elaborat a les Jornades Socialistes de Catalunya celebrades a Saifores el desembre de l'any 1978 pel PSC-PSOE), en relació a la música: “la música ha d'entrar a totes les escoles i ha de ser considerada no com una assignatura especial, sinó com una matèria bàsica” [...] “Considerem als professionals de la música com a autèntics treballadors de la cultura i, per tant, ens fem ressò i donem suport a les reivindicacions laborals assumides pel Sindicat Musical de Catalunya”. (I això em recorda la defensa de Fuster la cultura com alguna cosa preceptiva).

Se'n recorden d'alguns dels eslògans del període esmentat? Hi havia aquell del PSC-PSOE que deia: “Per una Catalunya lliure, pròspera i sense classes”! I aquella propaganda pro constitució del 1978, del mateix partit, en què es remarcava: “Aquesta cosntitució del 1978 per primera vegada en la història, reconeix la personalitat nacional de Catalunya”! I aquells altres que inculcaven que havíem de lluitar per tenir una vellesa digna o que advocaven per la transformació del sistema educatiu com a eina per a transformar el país... Ho diu ben clar Rodolf Llorens, els catalans en sabem poc d'història. Tenim memòria de peix.

Val la pena pensar els problemes actuals i les renúncies (que venem com a pactes) que ens hi han abocat. Fer-ho, recordant l'aportació de Joan Fuster, autor imprescindible que trobem ben present en publicacions efímeres catalanes com la revista “El Llamp”. Què en queda d'aquell “Avantprojecte d'Estatut del País Valencià” (1975-1976), que proclama la unitat nacional dels Països Catalans, defensa que el poder emana del poble i que el País Valencià “assumirà l'autogovern el dia mateix del trencament democràtic”? Idees que eren el crit de guerra que trobem en la revista “Lluita” del PSAN l'any 1975 (rematat l'any 1992 per Garzón...), en la qual ja hi apareix l'eternitzat problema del poble saharaui! Què en va sortir de bo d'aquella Federació de Partits Socialistes que a Catalunya capitanejava Convergència Socialista de Catalunya (1976)? ...

Penso que seria bo saber quins han estat els plats trencats els darrers quaranta anys de vida d'aquest país per a refer-nos. Com s'ha pogut arribar a un punt en què el Govern d'Aragó s'atreveixi a crear un fals dialecte de l'aragonès a partir d'un territori? Fins on arriba la ignorància, la intolerància i la imbecilitat? Com és que desprès de tants anys el nacionalsime català encara té seriosos problemes per entendre al País Valencià?

Fuster posà la bomba de rellotgeria per evitar aquesta desfeta, com és que no l'hem escoltat? On ha quedat la sobirania popular?

dimecres, 13 de juny del 2012

BEGUINS I HERETGIES

Bones una altra volta!
Posats a fer propaganda, també us recomane un enllaç sobre els heretges medievals. Un treball fet als USA en què citen el meu llibret sobre els beguins dels Països Catalans.
Aupa, a practicar l'anglès que a tots mos fa bona falta.
 Les beguines heretges

EUGENI D'ORS I LA FILOSOFIA

En aquest país cadascú tira pel dret. I el que fan a Ses Illes no arriba al Principat i els del Principat no llegeixen el que fan al País Valencià...
És per això que us poso l'enllaç de l'article que em publicaren a València sobre filosofia i música.
Esper que sigui del vostre grat.Eugeni d'Ors Filosofia i música

divendres, 1 de juny del 2012

JOAN FUSTER

En llegir Joan Fuster de seguida ens adonem que en la seva manera d’escriure hi ha una peculiar forma d’adjectivació que reflecteix una ironia i un sarcasme molt personals. Però si només tenim en compte aquest fet ens quedem a mig camí. L’estil no és una impostura. És expressió d’un pensament viu. Fuster té coses a dir, és llegit i sap com dir-les. És fill d’una ment àgil i capaç de síntesis brillants que ens commouen perquè la transmissió que en fa és incisiva. Sap de què parla i de qui parla. I aquesta és la base del valor d’allò que diu.
No podem quedar-nos en el “com ho diu” i no cercar les arrels de la seva forma d’escriure. En ell, el fons  i la forma, el text i el context, són indestriables i s’enriqueixen mútuament.
En un article anterior vam veure la bona coneixença que Fuster tenia de Rodolf Llorens, però aquest no és l’únic penedesenc a qui llegir i interpretà. Coneix bé a Josep Torras i Bages, Francesc Pujols i Eugeni d’Ors. (Plasma bé allò de “l’hegemonia vilafranquina en l’hegemonia catalana” de Rodolf Llorens).
Fuster ens incita a pensar i ens ensenya a pensar. Aquest és el seu valor i la seva màxima aportació. I això és així perquè sabia llegir i perquè sabia escriure: perquè en ell la vida i la paraula eren indestriables. (I perquè sabia a qui llegir).
La seva visió de Xènius és brillant: “don Eugenio, va ser un escriptor brillant, un pensador enginyós, un amè gourmet de la cultura, virtuts que, per ací, no solen donar-se juntes amb gaire freqüència. [...] El seu Glosari es convertí en les farinetes del desdejuni per als xicots lletraferits que al senyor Prat de la Riba somiava criar. [...] A Barcelona ja no hi ha orsians; a Madrid no n’hi hagué mai.” (Mes discordances. Bromera, 2011). Un paràgraf com aquest ens faria escriure més d’una pàgina de reflexions interessants. I en aquest fet brosta la necessitat de llegir Fuster avui.
És interessant veure com Fuster ha assumit les teories de Pujols (sobretot les tesis de “El Concepte General de la Ciència”) i com parla de Torras i Bages en relació amb l’obra de Valentí Almirall i en la influència que tots dos exerciren en la base teòrica de l’obra de Prat de la Riba i de la Mancomunitat de Catalunya.
Joan Fuster, avui, demostra que l’estil punyent, combatiu i incisiu no és una impostura, com no ho és el virtuosisme en la música de Chopin. Té sentit i valor. No és foc d’encenalls, com la majoria de cultura que es produeix avui (i, amb ella, de la gestió cultural que l’acompanya, que és mera bombolla especulativa plena de paraules buides i retòriques: “sinergies”, “públic de futur”...).
Fuster dóna dues lliçons: 1/ que cal aprendre activament (relligar el coneixement i la vida) i 2/ que no podem menystenir els clàssics (entre els quals ja hi és ell). I això implica una revolució profunda en el sistema educatiu i en les polítiques culturals d’aquest país que, entre crisi i crisi, es dedica a fer la viu viu. Sense aquestes dues premisses no podem optar a la llibertat. Elles són la solidaritat amb el passat i amb el futur a través del compromís amb el present.