dijous, 28 de febrer de 2013

FRANCESC PUJOLS I L'ESCALA DE LA VIDA



Durant molts anys els catalans hem mirat Francesc Pujols de reüll, sobretot des del món acadèmic. No obstant això, a mesura que l’hem conegut millor les coses han canviat. Hom s’adona que el pensament de Pujols és capaç de donar-nos una bona comprensió de la realitat  i que allò que ell defensa és ben vigent quan afirma que: per a pensar rigorosament cal tenir present el coneixement científic, que els humans hem de fugir dels dogmes i dels discursos de la por, que hem d’aprendre a pensar per nosaltres mateixos, que cal una comprensió global de la vida humana, que hem d’abandonar les supersticions i les pors... És a dir, també, perquè ens incita a repensar les coses i a formar-nos una opinió pròpia  a través del diàleg per la seva lucidesa.
L’eix central del pensament de Pujols és la coneguda Escala de la vida que té cinc graons: (1) el vegetal, (2) el protozoic, (3) l’animal, (4) l’humà i (5) l’angèlic. Essent el número cinc, en la nostra tradició cultural, un nombre ple de simbologia (com també ho és la seva representació geomètrica: el pentàgon). Simbolisme que trobem en la visió de l’ordre còsmic de Pitàgores (dels cinc planetes coneguts, dels cinc estats sòlids coneguts, del pentagrama místic...), a la càbala (per a qui el número cinc representava la quintaessència de la vida intel·lectual i de les coses) i a la bíblia (en què expressa la gràcia de Déu), per posar alguns exemples ben diversos.
El número cinc és a la base de l’obra de Pujols. En el “sistema” de Pujols hi ha un total de cinc escales de cinc graons cadascuna, les quals li permeten explicar tots els àmbits de la realitat.
Certament, l’Escala de la vida es pot reinterpretar de moltes maneres i, com va fer ell en relació a les escales de Ramon Llull i de Ramon Sibiuda, reestructurar-la. A més, com a símbol de la nostra comprensió racional de la realitat, té un alt valor pedagògic.
El primer valor pedagògic el trobem en la idea de la vida humana com una escala que ens permet anar del concret al general, per tornar després al concret i reiniciar el procés cíclic de tota educació. És a dir, d’ascens i de descens de l’enteniment, que diria Llull. Com a símbol de la necessitat del coneixement i de la cultura humana per anar del concret al general i per desenganxar-se del més concret i limitat per a tenir una visió global d’allò que és objecte d’estudi, i de la vida mateixa. I aquest és el paper de la reflexió filosòfica. El segon, és el del símbol del coneixement i de la vida ètica com un esforç en què podem tirar amunt i retrocedir, i això vol dir que en cap moment es pot baixar la guàrdia, que el coneixement i la ètica són dos processos vitals constantment oberts.
Finalment, podem ben dir que l’Escala de la vida és una primera manera per a explicar què és la vida. No hi res de més difícil que donar una definició tancada de la vida. De tota manera, sí que podem dir que a la vida s’hi vinculen tres processos claus que Pujols entén bé: la reproducció, la variació i la selecció natural (i cultural). Per això l’escala mostra un altre fet determinant de la vida: el sorgiment de propietats emergents (cada graó en seria una) a partir de nivells d’organització cada vegada més complexos que ens porten des de la matèria inert fins a la matèria viva i, finalment, la matèria cultural.
Així, seguint el que avui sabem a través de les ciències biològiques, direm que a l’inici de l’escala hi podem posar: (1) els àtoms (ja que tota la matèria de l’univers és formada per uns noranta àtoms, entre els quals destaquen els de carboni i els de l’aigua), (2) els protozous (que, com bé sabia Pujols, és un organisme unicel·lular i les cèl·lules són els primers éssers vius que coneixem), (3) els vegetals i (4) les plantes són els dos següents (com bé va dir Pujols, que són éssers vius formats per una munió de cèl·lules cohesionades, organitzades i  coordinades) i, al darrer graó hi posem (5) als humans (que estem formats per 100 bilions de cèl·lules, els qual tenen com a propietat emergent la consciència i, amb ella la cultura, és a dir allò que Pujols anomenà “àngel” ja que són propietats que van més enllà de l’estrictament material i inclou l’espiritualitat).
Pensem-hi. La tradició és aquesta possibilitat de diàleg i de construcció en comú, de debat i de comprensió en comú d’acord amb els avenços del coneixement humà de la realitat sencera.

dimecres, 27 de febrer de 2013

AIGUA, MÚSICA I FILOSOFIA

El pensador Francesc Pujols va començar la seva col·laboració a L’Esquella amb un article que portava per títol: “L’aigua”. Ho feia amb la seva tenaç ironia dient que l’aigua és un element sobre el qual en parlava ell, que és un altre element (jugant amb el doble sentit de l’expressió catalana: “ser un bon element” o ser “una bona peça”).
Jocs de paraules  a banda, ja saben que des de Tales de Milet (als inicis del pensament filosòfic occidental) fins a Debussy (el músic que més seriosament podem lligar a la mar) l’aigua ha estat present en les elucubracions humanes. No és estrany. L’aigua, en els seus tres estats (líquid, sòlid i gasós) embolcalla la vida. És imprescindible per a la vida i per això la busquem a Mart amb les tecnologies més avançades. Però: no només embolcalla la vida. No és un simple medi. Certament, si un llac es congela a sota hi queda aigua líquida on es pot mantenir la vida (i el gel actua com a aïllant tèrmic o crosta protectora d’ella), però cal tenir ben clar que l’aigua és: primer, el component químic més abundant a la interfase entre la terra sòlida i l’atmosfera. Segon, el principal component de la matèria viva (el 60% del pes corporal dels humans és aigua i en altres animals, com les meduses, aquest percentatge arriba al 99%). L’aigua té, entre les seves particularitats, que per passar d’un estat físic a un altre requereix de molta energia i això fa que contribueixi a assegurar la continuïtat de la vida.
Pujols ho explica amb la seva particular desimboltura: “De totes les armes que ha trobat la higiene en la naturalesa no n’hi ha cap de més poderosa que l’aigua. Aquest element, que puja al cel, per tornar més pur a la terra,  i que com el foc pot ésser més manso que un anyell, deixant-se fer tot el que se’n vol a la llar, com l’aigua al raig de la font, i pot ésser ferotge com un lleó.” L’aigua, doncs, s’erigeix en el símbol de la vida i, també, de l’Escala de la Vida sobre la que se sustenta la filosofia pujolsiana, la qual concep la vida humana com un procés de separació de l’energia de la matèria per aconseguir el màxim grau de llibertat de la matèria viva en “l’àngel” que, com l’aigua, puja al cel per netejar-se i tornar a la terra per a revifar la vida (en el mateix sentit que el Mite de la caverna de Plató). I és que Pujols passa pel sedàs científic del mite platònic per dir-nos que la vida és una mar de molècules en acció i que, com dirà en els nostres dies Jean-Marie Lehn, no hi ha una clara frontera entre la matèria inert i la matèria viva. Els territoris de la realitat s’encavalquen. Els virus són inerts i estan sempre entre la vida i la no vida, per exemple. És allò mateix que diu Ervin László en estudiar el procés de l’evolució i constatar que del món físic en va sortir el biològic i més tard el social, psicològic, polític... I, per tant, que la realitat sencera és un continu. I el mateix que porta a argumentar les seves hipòtesis sobre la llibertat humana al biòleg David Bueno en el recent treball: “L’enigma de la llibertat.” (València, 2011).
Per tant, sense les molècules de l’aigua els humans no hi seríem. La matèria viva seria impensable. Tampoc no hi seríem sense alguns elements químics imprescindibles per a les biomolècules, com el carboni, el qual és bàsic en l’estructura de: (1) els sucres (dits glúcids o hidrats de carboni que amb les seves funcions energètiques donen forma als cossos); (2) els greixos (dits lípids i que fan possible la reserva d’energia); (3) les proteïnes (que afavoreixen les reaccions químiques i fomenten la creació d’estructures); (4) els àcids nucleics que com el DNA són els magatzems de la informació genètica (del material hereditari).
La vida és allò que naix de la pols de les estrelles. És formada per noranta tipus d’àtoms (que quan xoquen i interaccionen entre ells generen un núvol ple d’energia que els modifiquen i naixen els àtoms complexes). I quan es combinen poden formar les molècules, sense els quals, com ja hem dit, la vida seria impossible. Diríem que la vida naix d’un Brain storming, com l’art i l’autoconsciència. Per això és tant ric el concepte grec de “psikhé”. Perquè és una referència a la consciència activa i a la vida i, sobretot, a allò que és la font del moviment on la vida i la consciència es generen. Heus ací una molt bona intuïció dels anomenats presocràtics, com la de Tales (que ell va agafar en préstec dels egipcis), segons la qual és al fons del mar on cal cercar el principi de la vida. La massa líquida primordial on s’agiten i xoquen els gèrmens de la vida. Per això, després de fer la seva indagació racional de la realitat, digué que l’aigua és l’origen de la vida.
Moviment i xoc dins un medi altament estable com el de l’aigua. Fa 4000 milions d’anys l’ambient dantesc de la terra va fer possible el naixement de les biomolècules que de seguida van poder interactuar entre elles. Així naixia la vida. En el caos, les turbulències i la mescla.
Qui millor ha donat expressió a aquest fet és: Debussy. Qui es va fer lligar al pal d’un vaixell perquè volia viure una tempesta a alta mar des de dins d’ella. No defugia el xoc sinó que s’hi va submergir. A “Le mer” (1905) Debussy ens conta aquesta història. Al primer moviment (de l’alba al migdia), a partir de petits moviments mostra un canvi de la llum i també de les idees a partir d’un motiu cíclic que ho uneix tot. Al segon moviment, tot en un, llança la mirada cap a al tempesta. I al tercer moviment hi ha un diàleg entre el vent i el mar. I tota aquesta música que sembla caòtica o improvisada naix d’un estricte ordre matemàtic que delimita la textura musical de la peça. La tercera part, per exemple, és, tota ella, estructurada a partir de l’aplicació de la proporció àurea. No hi ha atzar sinó estricte ordre matemàtic que, malgrat tot, mostra una plena llibertat de la música. La música (i la llibertat que transmet) és una propietat emergent de l’aplicació d’una matemàtica estricte en la construcció musical. De la combinació d’uns pocs elements en sorgeix la creació magnífica. Debussy aplica rigorosament els números però no podem reduir la seva música a aquests números, tot i que sense ells ni existiria ni seria plenament comprensible. La música, però, en ella mateix, viu emancipada dels números i tothom hi pot reconèixer la tempesta i la força de l’aigua. A través de l’aplicació de la proporció àurea o de les sèries de Fibonacci, Debussy destrueix les clàssiques frases de quatre compassos, desconcerta l’oient i genera unes textures que semblen nascudes de l’espontaneïtat i de la confusió.
No és el mateix que passa en al vida humana, nascuda d’uns pocs elements que a base d’evolució que camina plena de punts d’inflexió arriba a l’autoconsciència i a l’art?
També Fauré i Ravel van utilitzar aquestes fórmules matemàtiques i, després, les van abandonar per seguir avançant en el procés creatiu, el qual mostra la insignificança i la grandesa humana en el cosmos al mateix temps. Com diria Rodolf Llorens, la seva servitud i la seva grandesa.
“Le mer” és, com l’Escala d ela vida de Pujols, una estructura orgànica i, com diria, Rodolf Llorens, la música planta imatges i formes en la nostra consciència, ni que sigui inconscientment, i això permet il·luminar la vida. Desperta i fa quallar sentiments i emocions, canvia la nostra manera de mirar i de comprendre. Per això Debussy digué que la música és l’aritmètica dels sons.
Aquest és l’enigma de la llibertat. I un bon símbol el trobem en el vell gravat sobre la música que acompanya el text, el qual simbolitza com a partir del limitat (d’unes poques escales de poques notes) podem generar un ordre il·limitat i complexe. Ja diuen que el cervell humà és com una orquestra simfònica, però sense director.

diumenge, 24 de febrer de 2013

CRISI I CULTURA...



El gran problema que tenim no és la crisi. Són “retallades” o “polítiques d’austeritat”. La nostra actitud davant la crisi (des que la vèiem venir fins avui). No hem estat a l’alçada, i ho paguem car. Els uns a l’hora de renovar persones i maneres de fer i els altres (els qui més la patim) a l’hora d’exigir i de pressionar. S’ha fet una santa tisorada, sense solta ni volta. A l’engròs, com qui compta a pams. Tot s’hi val, com a l’època de les bombolles: de la immobiliària, la financera i la cultural.
En el cas de la cultura, de la sanitat i de l’educació les coses s’haurien d’haver fet diferent. Hem anat massa ràpid i no s’ha escoltat a qui vivia el dia a dia d’aquests àmbits. Si ho haguéssim fet, les retallades haurien estat veritables polítiques d’eficència i de reorganització. Per contra, en la persecució del frau, de la mala gestió, de les corrupteles de tota mena i de la reducció de la “despesa política” (alts càrrecs, càrrecs de confiança, partits, patronal, sindicats, duplicitats en l’administració....) tot va molt, molt i molt lent.
Si anem a l’àmbit de la cultura, que no és un florero sinó la base de la tolerància, la sociabilitat, el coneixement i la innovació, fins avui, s’han llençat molts calers a la brossa i hem perdut molts doblers amb “grans” professionals de la gestió i de la programació. Hem instaurat una “casta” de tècnics uniformats i corporatius però poc formats. (Herències de la Transició que també ha imposat una casta postfranquista a les elits econòmiques i de l’Administració).
El que s’hauria d’haver fet, era saber quins són els valors pels que ens volem regir i, després, aplicar-los a una reestructuració del que es faci. Saber que cada actuació local és una actuació global i un exemple. Que no es tracta de dilapidar, any rere any, pressupostos minsos sinó de “programar” (com a “preveure” i com a “construir”) a llarg termini per generar un teixit cultural, una indústria i uns espais de vida, de relació i de creació. (Preguntes: quina sortida té estudiar dansa?  I fer música? I el disseny?... que són àrees en què hi gastem uns quants diners públics...)
Hem obviat la política real, emprenedora, engrescadora i de cooperació (entre institucions i entre el públic i el privat) en pro de la construcció d’equipaments inútils, fantasmagòrics i sense contingut i per la repetició de programacions arreu del país. I això es paga car. I no fem marxa enrere. Seguim amagant el cap sota l’ala. Al meu poble, per exemple, com que no hi ha diners per a fer res, malgastarem uns anys fent un nou Pla d’Acció Cultural (en tenim un que ni s’ha estrenat i que va costar tota una legislatura, però això no compta. No compta que la majoria de gent que hi va participar s’ha allunyat per sempre de la cultura local...). Es tracta de seguir amb idees mortes per mantenir la consciència submisa i sotmesa. No hi ha risc. No hi ha moviment real. Es vol una cultura de subvenció retallada. No hi ha prioritats. Els tècnics volen que els diguem que pensem perquè no saben què fer... On han estudiat?
El món local hauria de donar exemple. És la política de proximitat, la del dia a dia. La que té mes responsabilitat. Per contra, segueix el model obsolet de les subvencions  i de les programacions a l’engròs, de la cultura com a lleure, oci i negociat polític. A Vilafranca també.
La cultura és una inversió en qualitat de vida i en benestar. En allò més important per  a la societat: el capital humà. La inversió en cultura retorna amb valor afegit i amb la possibilitat d’obrir noves portes a les gents: laborals, d’integració...., de tota mena. Cal girar full a les subvencions políticament correctes (per favors electorals) i a les ràtzies de programacions que, al final, només queden en fum de vanitats (de la vanitat dels tècnics que es resignen a ser mers gestors d’engrunes).
Cal fomentar les activitats arrelades, amb un projecte a l’horitzó, singulars i que funcionin. Cal treballar a partir d’un model de sociabilitat i de qualitat. Ja estic cansat de tanta barroeria, d’haver d’explicar el que no caldria, de perdre el temps. De què l’Administració no sàpiga veure quins projectes són integradors, singulars, amb valor afegit, amb projecció, amb foment del patrimoni... Quins aporten riquesa (no només material) i quins són mer localisme i consum. Prou de vendre fum.
Cal rigor en la gestió dels equipaments (que tampoc no s’ha fet) i, per sobre de tot, cal un model basat en l’excel·lència, la qualitat, el pensament crític, el llarg termini, la inversió en valors educatius... I això tampoc no es fa. Malgastem els pocs doblers que tenim en qualsevol iniciativa. I Hauríem de dir prou!  I hauríem de canviar les maneres de fer, les estructures, les persones a les Administracions i l’estratègia. El que calgui! 
Com que no es fa, als qui estem fora, ens resta seguir treballant des de la “societat civil”. I deixar de callar i de fer l’onso.