dijous, 29 de desembre de 2011

PUJOLS I RABELAIS (i viceversa)

Si els francesos poden presumir de Rabelais, els catalans podem jugar la carta Pujols. Ambdós pensadors són dos humanistes humoristes; els agraden els àpats pantagruèlics i són intel·lectualment polièdrics. Són bromistes, però cal llegir-los amb serietat (sense convertir-los en tòtems transcendents però fugint de l’anècdota carrinclona). No són ídols però si icones de la cultura.
Tots dos ens avisen ben clarament de la millor manera de llegir-los. Pujols ho fa en el sonet que avantposa al pròleg que Joan Maragall va escriure per al seu primer i únic llibre de poesies. Rabelais ho fa amb el poema que encapçalà la seva obra magna: Gargantua i Pantagruel. Aquests, són dos poemes que diuen que per a ésser màximament humans, primer, hem d’aprendre a despullar-nos: desprendre’ns d’allò que és fútil. Aprendre a mirar allò que se suggereix i el que no es diu: que cal educar la mirada. Cal no quedar-se en la superfície de les coses i extreure suc d’allò que sembla que ja no en té. Per a entendre el que diuen, doncs, cal estar disposats a mirar més enllà del que trobem a primer cop d'ull (de l'anècdota i del sarcasme).
Per això refermen la tradició filosòfica que representa Sòcrates amb els seus: “conèix-te a tu mateix” i “només se que no se res”. I ho fan amb una rialla a la boca perquè davant la gravetat del que trobem en la realitat no podem ni morir de fàstic ni deprimir-nos. Amb ironia per no acabar com Sòcrates i com Ferrer i Guàrdia (afusellats per la ciutat).
Tots dos són humanistes i diuen amb gràcia allò que ens porta la desgràcia. La seva lluita és l’alliberament de l’ésser humà a través del coneixement. I saben que topen amb el poder establert i amb les oligarquies, els monopolis i els buròcrates. Per això dissimulen.
Pujols i Rabelais lluiten contra la superstició en la distancia. Francesc Pujols i Gregorio Marañón lluiten contra ella en la mateixa època (en paral·lel). Per a Marañón tota la història del progrés humà es pot reduir a la lluita de la ciència contra la superstició i per a Pujols la religió ve darrera la ciència (no constreny la moral sinó que dóna ales a la imaginació).
Una altra coincidència: Rabelais i Pujols posseeixen vinyes i viuen d’elles i envoltats d'elles. La cultura del vi els amara de cap a peus. I el vi és la beguda que embriaga i que fa possible noves maneres de mirar la realitat i de comprendre-la. La beguda que ens obliga al diàleg i que es vincula, primer, amb una necessitat ferma de conèixer la natura i els seus cicles per, després, produir un bon vi i gaudir i compartir els plaers del viure. Primer, saber rigorós i, després, plaer màxim, imaginació i alegria.
La societat necessita més humanisme. És a dir, més sociabilitat i més solidaritat. Més intensitat de coneixement i més tolerància. Aquesta és la crida que comparteixen Pujols i Rebelais. Més art i menys comerç. Més diàleg i menys creences...
El ja imminent 2012, se celebraran els 50 anys de la mort de Francesc Pujols, desitjaríem que algú fes honor a aquests principis que acabem d’esmentar. Penso que fa falta.

dimarts, 20 de desembre de 2011

LLETRES I VINS


La subjectivitat humana consta de cervell, de ment i de consciència. Som éssers bioculturals. És a  dir, que ens despleguem des del material fins a l’ideal. Abracem un mode de vida en què hi coparticipen la física i la cultura. Aquesta manera específica d’ésser i la nostra constitució ens fa mirar i comprendre la realitat d’una manera determinada i també que ens aporta una visió de qui som i de com som. Aquests dos fets són ben clars quan l’analitzem des de la seva relació amb el món del vi. Tenim unes característiques que «delimiten» la nostra manera d’ésser i de conèixer.

D’aquest mode d’ésser en surt un horitzó de sentit que es plasma en les paraules i els conceptes que ens envolten, ens travessen i ens permeten l’afirmació i la creació de la nostra vida. Les paraules, les idees, les experiències i els humans coevolucionen.

És per aquest motiu que la noció d’ebrietat és cabdal  i central en la civilització humana. Essent, aquest, un concepte ben relacionat amb el vi. I el vi mateix, en la seva arrel etimològica, també el trobem estretament vinculat amb el nostre mode d’ésser. Com? Vegem-ho.

L’origen llatí del mot «vi» és «vis», el qual vol dir «força vital» i per aconseguir aquesta força cal obrir-se a l’ebrietat. L’ebri és el mediador. L’ebrietat obre l’individu a nous estats de consciència i fa flexibles els seus pensaments i les seves paraules per tal que aquestes siguin creadores. Aquesta és la idea clàssica. Per tant, la força vital del vi té una doble via: (1) l’alteració de la pròpia consciència (obrint-nos cap a nosaltres mateixos i cap a la sociabilitat) i  (2) a través de la seva mediació en la nostra relació amb la vinya (amb el consegüent coneixement dels cicles de la natura, de la planta, del seu aprofitament...). I ambdues vies es vinculen amb l’ebrietat.

L’ebrietat és, per tant, una via d’experimentació i de coneixement. No és pas casual que els termes «sabor» i «saber» tinguin la mateixa arrel etimològica: «sapere». És a dir, de recerca i d’implantació de la sapiència des de l’experimentació i des de la possibilitat de crear mediacions entre la realitat (la natura) i nosaltres (els humans).

També en el món àrab hi havia aquesta visió que hem heretat. La paraula «alcohol» ho resumeix ben clarament. «Al-kohol» és un terme compost que vol dir: «allò-subtil». Un concepte que es feia servir, ja a l’antic Egipte, per a definir qualsevol «element refinat fins a la seva essència». És a dir, destil·lat per extreure’n totes les seves qualitats: per parlar de productes que han nascut d’un exhaustiu procés de destil·lació: l’alcohol de vi i els perfums. Pensem, també, en la destil·lació del raïm i d’altres fruites amb finalitats medicinals i dels minerals i les terres per a obtenir pols per al maquillatge.

Per tant tenim: que tant el concepte d’ebrietat com el de sabor apareixen estretament vinculats a la intel·ligència humana: al desplegament de les nostres capacitats cognitives. A un desplegament que comença en els sentits i culmina en la consciència (individual i col·lectiva) passant per cervell i per la ment.

             El que fa la subjectivitat humana és destil·lar. Des dels sentits fins a la consciència passant pel cervell i per la ment. Destil·lar, també, l’experiència i l’experimentació a través de la paraula i, sobretot en el cas del vi, de la paraula compartida. Destil·lar, per aconseguir major saviesa i desplegar la intel·ligència. Per afirmar la vida.

            El món del vi és, tant en el treball a la terra com en la producció de vins, paradigmàtic en tot el que acabem de dir. Ho és perquè parteix del més concret al més general, perquè relliga la natura i la cultura, perquè aporta tota una visió del món en què vivim. També, perquè travessa de dalt a baix tota la subjectivitat, des del més biològic fins al més cultural i de l’individual al social.

El vi comença amb una observació atenta de la vinya i amb una agricultura ben desenvolupada. Després, arriba el vi i, amb ell, arriba el tast. Un tast que permet acotar el fruit del treball al camp i aconseguir, sempre, uns estàndards de qualitat i uns productes similars (amb identitat) tot i que el clima cada any canvia i que cada collita és única i irrepetible.

Allò que comença en la vinya rebrosta en el vi. Per això, fem diversos tipus de tast: un tast horitzontal (en què hom compara vins d’una mateixa anyada), un tast vertical (que és el que fem per comparar diferents anyades d’un mateix vi), un tast químic (que és el dels enòlegs i els professionals del sector cercant els elements minerals i químics d’un vi) i un tast hedonista, el qual se centra el l’experiència dels plaers del vi (en les sensacions que aporta el vi).

Aquests tastos pateixen dels sentits: de la descoberta dels vins a partir del aromes bàsics (dolç, salat, àcid i amarg), de la seva temperatura, de la seva estringència i sumptuositat... Això és el primer que aporta el tast en boca i el contacte del vi amb les mucoses. Allò que prové de l’experiència del gust, del tacte i de les olors del vi, la qual ve acompanyada del que ens aporta la vista: de l’anàlisi dels colors del vi, el qual ens dóna pistes sobre la seva evolució (de la seva bellesa i de la seva vellesa). Un exemple: un vi negre jove tindrà uns colors morats (i una barreja de taronges i blaus), si ha passat per la bóta tindrà uns tons de cirera (pel seu envelliment) i si és un vi més vell (amb més evolució) el seu roig serà un roig-teula.

A partir de les diferents modalitats de tast fem una anàlisi de les qualitats organolèptiques del vi a través dels sentits, però amb això no n’hi ha prou. Cal fer-ne una anàlisi que estigui acotat i projectat per les paraules, les quals també permeten el diàleg entre els diferents tastadors (el diàleg per aprendre més i la socialització del que hem après.). la paraula acota i dóna ales a l’experiència del tast.

La paraula és mediadora i és anàlisi: aporta al món del vi una nova destil·lació que ja és cultural i que treballa  a través de la ment i de la consciència. Una destil·lació individual i col·lectiva. És coneixement i és creació. Una tercera destil·lació que s’afegeix a les que prèviament han fet els treballs tècnics (a la vinya i al celler) i l’experiència a través dels sentits. I quan tenim clar això retornem al lligam que abans hem presentat només des de la perspectiva de l’etimologia entre els conceptes de «sabor» i de «saber» perquè redescobrim que «tenir intel·ligència» es correspon amb «tenir bon gust». I també és quan comprenem aquesta triple destil·lació humana del vi quan agafa nova volada el concepte àrab d’«alcohol» com a «descoberta de la subtilitat» de la realitat i de les experiències humanes.

Cada llengua aporta una nova visió del vi, i aquesta és una mirada que s’interioritza i que es comparteix al mateix temps. Una perspectiva que li dóna força, vigència i pluralitat. Una conceptuació que és històrica i cultural.

Cada llengua, per exemple, parla dels vins posant l’accent en aspectes ben diferents: els americans destaquen els relacions entre la qualitat del producte i el seu prou, els anglesos se centren en l’anàlisi dels aromes, els francesos usen molt de vocabulari per a parlar de les sensacions...

Cada llengua és una mirada i cada metàfora tot un món. Un valor que s’afegeix al vi perquè cap llengua fa mera descripció del vi: hi aporta un nou plus de subtilitat. La paraula troba i retroba un vi. És poesia, és seducció i suggerència: nodreix la memòria i li dóna nous índexs. Afegeix un grau al plaer i al saber. Fa patent la sapiència que acompanya al món del vi o, en termes més actuals, l’enosofia.

dimecres, 14 de desembre de 2011

DUBTES


En menys d’una setmana és la segona vegada que veig la pel·lícula La vida secreta de les paraules d’Isabel Coixet. Ha estat, amb la sèrie Skins, un bon descobriment. Són expressió dramatitzada de la vida humana. Dic dramatitzada en el sentit estricte del terme: posta en escena dels problemes per mostrar les tensions de la vida. La música d’Anthony hi encaixa perfectament: és melangia lírica. Hi encaixa perquè és expressió del silenci (pel seu to encaixa amb Coixet i per la seva estètica amb Skins). És a dir, perquè totes tres formes de parlar de la vida mostren que rere el que es diu hi batega alguna cosa més. No són autoreferents. El que expliquen no s’acaba amb el que diuen. Tot el contrari. Diuen poc i obliguen a  mirar enllà. Un enllà que és endins. És a dir, un conèixer que és reconèixer i conèixer-se i reconèixer-se. No soc un simple joc de paraules per distreure’s una estona. 

Sobta trobar aquestes tres obres d’art en un present com el nostre. Ancorat a la paraula morta, al so excessiu, al silenci buit. En la idolatria de la mort. (No és estrany que el 70% de els malalties laborals sigui o bé depressions o bé angoixes).

Ho va dir Plató en enfrontar-se als sofistes. No volem ídols ni idolatries i doctrines dogmàtiques. Volem icones: icones de la realitat que poblin la nostra memòria. Icones que ens facin ensumar que allò que mostren és una part petita de tot el que ens volen ensenyar i que ens envolta (si les contemplem amb atenció i si en gaudim). Si hi dediquem un temps en silenci. És a dir, que moguin el pensament i li donin flexibilitat.

Les paraules i l’art han de ser un pont cap a la realitat i cap a nosaltres. No són un mur, tot i que avui les usem així per lluitar i no dialogar, per protegir-nos del que no volem pensar, per fer veure que sabem moltes coses... Les paraules i l’art han de ser icones i no pas ídols perquè no cerquen la saviesa sinó el dubte. El dubte que ens humanitza perquè dóna un sentit i una dimensió humanes a la realitat sencera.

diumenge, 11 de desembre de 2011

OLOR DE VI


Els humans som mamífers. L’olfacte és el nostre gran sentit, tot  i que pel fet d’ésser bípedes i bioculturals la vista és considerada el nostre sentit més important. Les olors i els colors són importantíssims en el tast del vi. Inciten a beure i donen informació de primera mà. Olors i colors que a través del vi ens porten a la ment un territori: En paraules de Mauricio Wiesenthal:

«Els vins s’assemblen sempre a les terres on es conreen. El Chabilis és esquerp i tancat com la vila on naix. El Xerès és sec, fi i aristocràtic com un andalús educat a Harrow. I el Penedès és un vi obert i comunicatiu, harmoniós i viu, ben estructurat i clàssic.»

Per gaudir bé d’aquests colors i d’aquestes olors cal fer-ho en les copes adequades. Cada vi té la seva copa i cada copa fa la seva funció a l’hora d’explotar les característiques de cada vi. Gaudir dels seus colors o flairar les olors és un exercici de silenciosa calma. Un exercici d’aprenentatge i de memòria. Gràcies als tastos de vins jo he après a recordar les antigues olors que de petit havia assumit inconscientment: la de la humitat d’un celler de pagès, la de l’estable del matxo i les olors humides del sotabosc. Totes elles les redescobreixo en alguns vins. I en conec de noves. I tot plegat em plau i m’obliga a esforçar-me en el record i en el coneixement.
De la meva infantesa recordo dues grans olors. La primera és la de xocolata de la fàbrica de bombons que hi havia a mig minut de casa. La segona és la de la verema i de la brisa que omplia els carrers de Vilafranca (i també la dels pobles dels meus avis) al setembre. Avui, ambdues han desaparegut de la nostra cuitat. En elles, però, hi ressonen les paraules que Pere Garses va escriure des del seu exili l’any 1987:

«la vida sedimenta i enriqueix els records de la infantesa i de l’adolescència, i els atorga un significat, potser inadvertit en els primeres edats, però que pren força i consciència quan ens fem grans. És magnífica i pren volada, la visió del paisatge, dels colors del camp, dels poblats i de les masies, de les pedres, de l’herba, dels conreus, dels arbres, i s’enyora la gent i els costums que han format el pòsit dels sentiments i les idees.»

            Els sentits són a la base del nostre viure i del nostre coneixement. I a través de la memòria recorren en diagonal tota l’amplitud vital que va des del cos fins a la consciència i la sobreconsciència.

En la nostra memòria hi ha unes olors (olorem les 24 hores del dia). Són aquelles que conformen el nostre entorn i allò que hi passa. Al seu torn, el 75% de les emocions estan influenciades per  determinades olors i, si ja els posem en relació al vi i al brandi, veurem que hi ha olors que estimulen i altres que relaxen. Pensin, també, que hi ha olors que inviten a beure.

Mirin si són importants, les olors, que en algunes empreses aromatitzen els oficines per fer augmentar la productivitat i que l’Ajuntament de Sant Cugat Sesgarrigues (Alt Penedès) va encarregar una olor corporativa per fer-la arribar als veïns (i l’equip de Sandra Iruela va apostar per l’olor de la fusta, el cep i les xemeneies enceses. Per un perfum amb caliu que recorda l’hivern).

A través del tast del vi, enfortim el lligam entre les olors i les imatges. Aprenem de la importància de la memòria i del record. Gaudim dels sentits. Restaurem la importància del sentit de l’olfacte, que és el sentit més potent que tenim els humans. El plaer dels sentits bressola el plaer del beure i, aquest, el de la sociabilitat. Ho diu ben clar Jesús Tusón:

«Ens permetem parlar de els qualitats humanes com si fossin sensacions de l’olfacte, de la vista, de l’oïda, de la pell i del gust. I és d’aquesta manera que els humans ens entenem pels sentits.»

            D’una persona en podem dir que és dolça o brillant (com un bon vi), el seu caràcter el podem caracteritzar com a suau, aspre o insípid... En parlem fent referència a colors  i a olors que no són simples constatacions objectives. Que són experiències amb càrrega emotiva i de valor.

            Com diu Rodolf Llornes, els catalans pensem amb els sentits. L’amor no mor de gana sinó d’empatx i hi ha abraçades ofeguen. «Als catalans, aferrats als cinc sentits i arrapats a les coses corporals, ens ve costa amunt pensar l’esperit sense cos, el perfil sense figura, i les formes sense matèria», escriu l’any 1968 a Com han estat i com som els catalans. Pensem amb els sentits i els nostres estats d’ànim els compartim en relació a sensacions. Per a nosaltres, «meditar» és «barrinar», «escollir» és «garbellar», de la decisió de fer alguna cosa en diem «fer un cop de cap» i convèncer a algú d’alguna cosa és «ficar-se’l a la butxaca». Som tastaolletes i l’agricultura és ben present en la forma de parlar: de fer bondat en diem «llaurar dret» i preparar-se el «lligar-se els espardenyes».  Com ens recorda Llorens: «Amb els sentits ben oberts mirem enfora i fugim d ela intimitat confusa. Les coses han de ser concretes i tenir substància  i colorit.»

El plaer és la clau de volta que incita als sentits a obrir-se al món. Després ve  la tasca de codificació. El món n’és ple de codis: un codi de barres, una partitura, una fórmula química o una fórmula matemàtica en són clars exemples. I la tasca de codificació implica l’atenció i l’aprenentatge. Copsar què ens diu un vi i com ens ho diu.

El vi parla a través dels sentits i ens parla amb un llenguatge particular. Un llenguatge que, certament, codifiquem amb metàfores i que compartim però, també, un llenguatge que és percepció: percepció de textures, de sabors... Passa el mateix quan estem amb una persona. Aquesta ens parla amb paraules però també amb el gest, amb la mirada, amb la tensió –o no – que hi ha a l’atmosfera... Des del primer so que produeix el tap quan obrim una ampolla de vi o de cava fins a les olors que ens transmet, el seu color, el seu pas per la boca, el reregust que ens deixa... Tot és un llenguatge que ens parla d’unes maneres de fer, d’un paisatge... Així mateix, si el maridem amb el menjar el vi descobreix nous gustos, nous contrastos i nous palers. En sobre al món i desperta la nostra voluntat de joc.

diumenge, 27 de novembre de 2011

TEMPS DE CRISI / CRISI DE TEMPS


Per als clàssics, el Déu Cronos era la divinitat que es menjava les seves criatures. Es a dir, el temps acaba per destruir allò que ha creat. En  Shakespeare hi trobem la mateixa idea i les ciències actuals diuen (i ho venen com una gran novetat) que el coneixement ens ensenya que els humans no som res.

Tots sabem, encara que no ho vulguem reconèixer, que la veritable finalitat de la vida és la mort. La mort és la darrera i veritable conseqüència de la vida. La seva única conseqüència real i innegable. També la fi del nostre univers  i el de la vida mateixa. Fins  i tot sabent que l’univers s’expandeix, aquesta, és una conclusió que no ens amaga la realitat. La finalitat de la vida és la mort. No cal ser pessimistes, però tampoc no podem viure d’especulacions que inflen fins a rebentar tot el que toquen. Cal tocar de peus a terra per viure amb la màxima plenitud cada dia (i per deixar un món millor).

Quan no assumim aquesta realitat som vanitosos i som especuladors. Vivim angoixats i estressats perquè vivim abocats al demà (al nostre presumible i meravellós futur): a un demà que ni hem vist ni coneixem ni podem preveure (qui ens diu que no morirem en uns pocs segons?).

L’especulació porta a la crisi i la crisi porta a la pobresa i a la mort. I no només a la mort econòmica sinó, també, a la mort de les idees i del pensament, d’allò que ens fa humans (a  la convivència, a la sociabilitat i al benestar). Per tant, l’especulació és la vanitat que mata tot el que toca. Aquesta és la nostra crisi. I ningú no assumeix, ni l’obliguem a fer-ho,  responsabilitats. I aquesta seria la lluita dels autodenominats indignats (exigir responsabilitats i canvis de fons) si no volen acabar morint per inanició i per pura especulació sobre el seu valor i la seva importància.

Cal posar en valor la deflació, en el pensament, en l’acció i en l’economia. Deflació no vol dir feblesa. Ans el contrari, vol dir fermesa i concreció. Vol dir: no centrar-nos en el més gran i inabastable per influir, revolucionàriament, en el concret. Aquest és el repte. La resta són fogueres de pura vanitat (perdre el temps  i matar el temps).

divendres, 18 de novembre de 2011

ENOTURISME?


S’acaba de fer una jornada sobre l’enoturisme. Una altra! Amb aquest tema passa com amb la crisi: en parlem i en parlem però no fem el que diem que cal fer. No anem al fons de la qüestió. Fa anys que diem que per aturar la crisi cal formació, innovació i emprenoderia però no hi hem invertit. Fa anys que parlem d’enoturisme i diem que cal desenvolupar-lo generant destinacions turístiques però ens quedem en ben poca cosa. Ho hem tornat a dir. Tornem a posar el repte sobre la taula. N’hi ha prou? Com gastem els diners? Diem que ho podem aconseguir..., pe`ro no posem fil a l’agulla.
Avui, el món del vi és inseparable del concepte d’enoturisme, del paisatge vitivinícola i de la qualitat dels vins convertint-se aquests dos fets en ambaixadors del país i de les seves zones vitícoles (conjugant els plaers del vi i de la gastronomia amb les nocions de salut i de qualitat turística). Però estem cometent errors. No és bo que cada zona productora digui que ella és la «Toscana Catalana». La Toscana és la Toscana. Ras i curt! El Priorat és el Priorat, el Penedès és el Penedès i l’Empordà és l’Empordà. Ja n’hi ha prou de provincianisme de tercera regional i d’individualisme de rebotiga. Algú aniria a vendre un vi dient que és com el que fa el seu veí? Si a mi m’ho fan compraria l’original i no pas la còpia!
L’enoturisme avança, és cert, i ho ha de fer d’acord amb els productes, el paisatge, el patrimoni industrial i arquitectònic vinculat al món vitícola, el desplegament de serveis... I això passa en una societat en què l’enoturisme ja és una activitat destinada a vendre experiències. Ho deia ben clarament la propietària de l’antic Hostal Sport de la capital del Priorat en dir que si fa noranta anys l’establiment havia nascut per donar llit als traginers i als viatjants ara es dedicava a fer d’operador turístic i a vendre experiències. El canvi el tenim més o menys clar tots. Ara bé, em sembla que no acabem d’assumir el repte que tenim entre mans.
L’enoturisme apareix vinculat a la dualitat que sempre acompanya al vi: d’una banda hi ha l’aspecte biològic i de l’altre el cultural. Beure vi no és un mer acte nutricional. Comporta aspectes socials, rituals, criteris culturals...  I avui el vi, i sobretot el bon vi, es relaciona amb gent culte, amb la dieta mediterrània, amb l’enoturisme... Amb un cert prestigi social i cultural. Ho tenen ben clar els qui organitzen el Vijazz a Vilafranca del Penedès o las impulsors de la Festa del Vi i del Vi Novell a Mollerussa. El vi és símbol d’uns territoris. Adquireix centralitat en aspectes patrimonials (turisme, paisatges, alimentació...), educatius, culturals  i econòmics. I això no ve de fa poc temps. Ja era així  a Egipte, en la cultura greco-romana i en la cultura jueva. El vi gaudeix d’una aura de romanticisme, els famosos munten cellers, apareix un fort intel·lectualisme lligat al consum del vi (i ja hi ha qui ha dit que tanta poesia ha allunya al consumidor mitjà del món del vi). Als USA el vi només el consumeixen les elits, a Catalunya hem passat del consum diari de vi a granel al consum en moments molt concrets de vins de qualitat. De la taverna i del rebost de casa a l’experiència gairebé artística (bevem enmig de vinyes, escoltant música...).
L’enoturisme  es desplega en un context en què la dimensió social del vi mostra bé com el seu ús és un elements d’estratificació social (no tothom pot beure els àpats vins que costin 80 euros l’ampolla). Avui, ja no hi ha només estratificació en la producció sinó també en el consum. A més, en aquest nou aparador de sensacions, experiències i emocions que és l’enoturisme, el vi esdevé un reclam patrimonial: una eina per a dinamitzar territoris. L’enoturisme busca un plus al turisme de sol i platja, el qual es concreta en poder adquisitiu, nivell cultural, cerca de plaer i de tranquil·litat, relació amb el patrimoni. Trenca els estereotips habituals del turisme i cerca nous valors. (Pensin que no és fins a l’any 1992 que la UNESCO començà a parlar de «paisatges culturals»). Això implica, també, que el turista deixi de ser un mer espectador i passi a ser participatiu.
L’enoturisme no consisteix en visitar una bodega. No es redueix a què ens expliquin com es fan el vi o el cava. Ha d’aportar quelcom de singular i de qualitat. A més, s’ha de tenir en compte que també fa turisme del vi gent a qui no li agrada el vi però si el seu entorn. És a dir, que cerca allò que no és habitual. I aquests fenòmens són una transformació radical del turisme que es va imposar a les dècades del 1950 i del 1960 i avança des de la dècada del 1990. I també és ben diferent de les formes de viatjar tradicionals: dels grans viatges dels segles XVII i XVIII i del viatger romàntic del segle XIX. És una segona fornada del turisme que naix al segle XX amb l’aparició del temps de lleure que va nàixer a la Gran Bretanya amb la Revolució Industrial.
Era l’any 1997 quan el Penedès es va convertir en la primera zona vitícola de l’Estat Espanyol que va cera unes rutes del vi. Amb tot encara hi ha poques dades fiables del seu funcionament i aquesta és una mancança que s’hauria de resoldre amb rapidesa (sobretot si hom vol que una zona vitícola esdevingui una «destinació turística»). De la seva banda, el priorat, la Terra Alta i la Conca de Barberà han creat la marca «Paisatges del vi» per promoure l’enoturisme i com a compromís amb la conservació del medi ambient. Per a Oriol Mirabell (professor de turisme de la UOC) el turisme del vi s’ha d’entendre com un turisme de sensacions i de sentiments en un territori perquè és una forma de turisme que inclou la natura i la cultural.

diumenge, 13 de novembre de 2011

Filosofia i filosofies

Tornant del II Congrés Català de Filosofia, celebrat a Sueca i organitzat per les societats de filosofia del País Valencià, de Catalunya i de les Illes Balears, llegeixo un article José Antonio Marina. No se per què, però sempre que torno d’algun viatge me’l trobo als diaris. I sempre em decep profundament i em mostra allò que no hem de fer.
El segon congrés ha estat un èxit de la cultura i de la filosofia que és fa a casa nostra. Un èxit de col·laboració dins els Països Catalans. Ho demostren les complicitats entre les tres associacions de filosofia que l’organitzaren i la presència dels rectors de quatre universitats diferents. També la bona organització, dirigida per Xavier Serra, la presència de 90 congressistes i la seriositat del que s'hi va fer.
S’han posat les cartes sobre la taula. I això és bo. En La filosofia catalana hi ha bones perspectives (la traducció al català dels filòsofs presocràtics o el Journal of Catalan Intellectual history en són dos bons exemples). També conserva, però, alguns tics  a corregir. Cal, per exemple, que els joves coneguin millor i amb rigor als filòsofs de catalans i cal adquirir major consciència del que vol dir fer filosofia.
En l’article de Marina hi emergeixen coses que també hem vist al congrés i que cal corregir. Primer, dedicar-se  a autoglorificar-se. Segon, fer veure que la seva filosofia és científica perquè rebateja conceptes filosòfics com a conceptes científics: tradueix el concepte de “voluntat” com a “sistemas ejecutivos del cerebro”. Certament, la filosofia i les ciències han de caminar plegades, però... No podem usar nous llenguatges científics com a simple maquillatge innocu (que molt perjudiquen a la filosofia). Marina fa aquest exercici de retòrica per dir que cal educar als joves perquè siguin capaços de superar la tirania de l’impuls mitjançant el control de la voluntat, el qual implica prendre decisions i deliberar sobre les accions. No en faré més comentaris. Cal dir que educar la voluntat és el gran objectiu del sistema educatiu? Si Marina vol parlar del “misterio de la voluntad perdida” (que és el gloriós títol del llibre que dedica al tema) em sembla que ha de ser més seriós. Que ja n’hi ha prou d’escampar idees psicoanalítiques que defensen la imposició de cotilles.
En fi, felicitem-nos per la filosofia que vol tenir un espai propi en aquesta cultura i que vol tenir una clara voluntat d’ésser.

diumenge, 6 de novembre de 2011

Pensar

Tot el que podem fer els humans en aquesta vida és insignificant, però ho hem de fer. Només cal aixecar el ulls cap al cel a la nit o veure com ens tracta el capitalisme financer per veure que som ben poca cosa. El que fem, però, és el que perviu de  nosaltres, i el que som. La nostra petjada, encara que sigui petita i efímera. La nostra possibilitat de donar sentit a la vida i de compartir-la. Hem d'evitar el pessimisme i la megalomania. L'un i l'altre ens porten a l'autodestrucció. (Bons exemples d'aquesta afirmació els trobem en el comunisme i en el capitalisme financer). No podem obviar ni la nostra responsabilitat ni la nostra dignitat, individual i col·lectiva. La nostra vida ressona i es desplega en la paraula que ens fa més forts i que ens ha convertit en animals polítics. No ho podem oblidar.

dijous, 3 de novembre de 2011

Del vi i les arts

La multitud d'aspectes socials, econòmics, culturals, rituals... que es relacionen amb el món del vi tenen el seu reflex en el món de la creació artística. Si ens centrem en l’època de la Mancomunitat de Catalunya hem de parlar, en primer lloc, de dos artistes ben diferents. El pintor Antoni Nogués i el gravador Enric Cristòfor Ricart. L’un és l’artista de la taverna i de l’embriaguesa popular. L’altre és l’esteta noucentista i simbolista. Si l’un reflexa la dansa i el joc l’altre el conreu i els treballs al camp. L’un és el caos i l’altre l’ordre. L’un és el color i l’altre la mesura. I si això ho traslladem al terreny de la filosofa ens apareixen les figures de Francesc Pujols i Eugeni d’Ors, que són els representants de la rauxa i del seny, respectivament.
Sobre en Nogués són de destacar les paraules de Francesc Pujols, qui també va escriure el text que acompanya els dibuixos dels llibres La Catalunya pintoresca i Xavier Nogués pintor del vino:
«Fa servir les caricatures com un ganivet per obrir la carn de la concepció i fer-ne sortir l’ànima com una font que raja i en les pintures del celler de les Galeries Laietanes, fetes a tall de dibuix sobre la paret com si fos un paper, i fent córrer el pinzell com un llapis [...]. Hi ha tota la borratxera de la inspiració com si cada dibuix i cada figura fos una bóta plena del vi de l’emoció vital que tot ho anima.»
També en el terreny de la música tenim les obres d’Enric Morera i d’Apel·les Mestres. El primer parla de la vinya i del pagès i el segon de la taverna. Una altra vegada, les dues cares del món del vi. El primer va composar el Cant a la vinya amb lletra d’Àngel Guimerà i el segon la Cançó de taverna que avui és un de les peces imprescindibles de la cultura popular de Catalunya.
Una altra mostra de la importància del vi a Catalunya és la seva important i constant presència constant en la sàtira i en l’acudit. El trobem a les pàgines de publicacions com El Papitu, l’Esquetlla de la Torratxa i La Campana de Gràcia de la mà d’Opisso, Castanys, Juneda i Apa. I ja en els nostres dies també és protagonista en sèries televisives, per exemple Nissaga de Poder, i en best-sellers com El Celler (2007) de Noah Gordon.
Tampoc no podem oblidar-nos del món de la pintura: dels magnífics quadres de Joaquim Mir que van impressionar Josep Pla, de les obres de Martí i Alsina, els paisatges empordanesos de Lluís Roure i en les obres que Picasso pintà quan va estar a Gòsol. No podem deixar de pensar en l’obra de Joan Miró quan aquest va estar-se a Montroig ni en els quadres Natura Morta viva El carro de Bacus de Salvador Dalí. Joan Miró ho tenia molt clar: deia que treballava com un bon pagès i com un vinyater. Considerà que el seu taller era com un hort i que s’han de saber podar bé els plantes perquè aquestes siguin vigoroses. L’art, com les plantes, creix i madura en ell i per això treballava moltes obres al mateix temps. Els estius que va passar a Montroig van ser de vital importància per  ala seva pintura: per la seu desenvolupament com artista i, curiosament, Joan Miró arribà en aquest poble del Camp de Tarragona l’any 1911 (l’any que, com hem vist, morí Joan Maragall i Eugeni d’Ors va escriure La ben plantada i, també, del Primer Congrés d’Ateneus de Catalunya). Allà va començar a pintar La masia (1911-12) i Vinyes o oliveres de Montroig (1919). El setembre de l’any 1917 li escrivia a Josep Francesc Ràfols Casamada: «aquest paisatge que veig davant meu, on escric, olivers, garrofers i ceps, i molta llum, desperta una emoció totalment diferent d’un carrer de nova York.» A Montroig Miró sent l’emoció que posa en guàrdia a l’artista, mou la seva vocació i obre nous reptes a la seva tècnica.
Finalment, hi ha la literatura. Tampoc en aquest àmbit ens hem quedat curts els catalans. Al costat de Josep Pla, que converteix en art el tractadet La psicologia dels nostres pagesos de Josep Mª Rendé a El pagès i el seu món, i les Vinyes verdes vora el mar de Josep Mª de Sagarra, hi ha tota una munió d’obres i un eixam d’autors. Destaca per sobre d’altres àmbits literaris el de la poesia. Joan Maragall, Joan Margarit, Vicent Andrés-Estellés, Marià Manent, Gerard Horta i Joan Salvat-Papasseit són autors del segle XX que podríem esmentar. Mirin que escriu Salvat- Papasseit:
             «Plovia a la vinya
                                   I el raïm madur
            De l’aigua es polia i era negre i dur:
            Quan el sol sortia
            Dos gotims diria que eren els teus ulls.»
Entre els qui han poetitzar la vinya i el vi a la cultura catalana hi ha Ramon Llull,  Ibn Khafaja d’Alzira i Ibn Al-Yamani d’Eivissa, i entre els contemporanis també hi trobem Maria Mercè Marçal, Joan Vinyoli, Teresa Costra-Gramunt i Sebastià Alzamora.

dilluns, 31 d’octubre de 2011

ATUR I DECADÈNCIA


Qui atura la crisi?
Deien que el pitjor any de la crisi seria l'any 2011. Passat l’any 2010 em pensava que els economistes s’havien equivocat, però veig que no. Acabem d’arribar a la taxa d’atur més alta de les darreres dècades, i el més és calent és a l’aigüera. Hi ha sectors, els més qualificats, que generen un poc d’ocupació. Hi ha sectors que estan funcionant bé, com el turisme, i només generen ocupació temporal.
Tot i que no hi entenc hi ha coses que no encaixen i que caldria debatre amb profunditat. Com és que es va deixar avançar la bombolla especulativa sense posar-hi cap mena de fre? Com és que els Ajuntaments van gastar i endeutar-se sense cap mena de consideració ni de previsió dels costos futurs del que feien? Com és que ningú no demana responsabilitats per res (ni als polítics ineptes que han gastat allò que no tenien i que han afegit un problema molt gros de liquiditat al propi de la crisi)? Com és que els directius de les caixes han omplert indecentment les butxaques mentre tots estàvem en crisi i ningú no ha fet ni dit res? Com és que el moviment dels indignats ha estar incapaç de generar ni una proposta de llarg recorregut i amb calatge? Com és que la política econòmica europea segueix tenint com a màxima dificultat els interessos de cada estat i ningú no hi fa res? Com és que els polítics s’agenollen davant els especuladors i ningú demana responsabilitats per res?...
Diumenge, un diari d’aquest país entrevistava als Consellers de Treball que han exercit em els darrers anys. Què van dir? El que fa anys que sentim però que ningú no porta  a la pràctica! Cal més formació i polítiques actives, apostar per la qualitat i per diversificació del mercat laboral, ajudar als emprenedors... Paraules buides. El que s’ha fet des del Govern de Madrid ha estat econòmicament i socialment nefast, i el Govern de Catalunya no té capacitat de maniobra (ni competències ni recursos). Catalunya no te sobrinaia, és expoliada i mensypreada en les inversions que afavoririen el teixit industrial i productiu. Fa trenta anys que l’Estat Espanyol parla de solidaritat per crear una societat que viu de subsidis  i de “pelotazos”. És llastimós, però el Goevrn de Catalunya només pot retallar (per la baixada dels ingressos i pel malbaratament dels anys anteriors) en educació, sanitat i cultura perquè els diners que rep són finalistes. I això és perjudicial per demà. Hi ha una indignació generalitzada que no és vehicula cap enlloc i que és incapaç de generar cap tipus d’expectativa real (als ciutadans ens tenen captius en la precarietat i derrotats en les idess). A Madrid ningú retalla les partides que donarien suc, per exemple les despeses militars, etc. A Catalunya els polítics fan atzegueiades diverses: el Consell Comarcal de l’Alt Penedè no disposa de liquiditat però els tres partits principals pacten sous i càrrecs de confiança (i per pagar-los han de demanar um crèdit)! Es funciona com si la crisi no existís, i després no saben perquè la gent no vota. Em sembla que tenim el món al revés però que tant se’ns en fot. Hi ha molts indignats però guanyarà el PP per golejada! Ja ho diu la darrera enquesta publicada: la immensa majoria dels joves espanyols aspiren a ser futbolistes: a treballar poc i a viure bé.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

PAU MILÀ I FONTANALS: REIVINDICACIÓ DE L'ART

Unes cartes, uns apunts d’idees per a fer classe, uns llibres, uns dibuixos, un quadre…, tots aquests materials s’acumulen en un museu al llarg dels anys. Materials que, des del silenci, ens obren les portes a una vida passada que ens acompanya, que ens parla quan ens hi acostem per a fer-nos més hàbils i lúcids. A una persoantge i a una personalitat. En el cas que ens ocupa: a Pau Milà i Fontanals. Aquests fons documentals i materials ens fan conèixer l’esforç d’aquells que han viscut abans de nosaltres, les seves inquietuds, els seus projectes, els seus problemes… Com digué John  Dewey, ens redescobreixem l’espai on hem nascut i on vivim. Ens fan conscients de la responsabilitat que adquirirm com a ciutadans i ens permeten tenir uma personalitat més incisiva. I és així com el Museu esdevé lloc d’encontre i de diàleg, de treball en comú i d’aprenentatge. Espai per a la memòria i per a la formació i transformació de la ciutat. No hi ha present sense memòria ni sense la possibilitat d’aprendre activament a partir d’ella.

Pau Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1810 – Barcelona, 1883) és el pare de la pintura catalana romàntica i un dels pensadors destacats de l’estètica al nostre país, matèria de la qual en va ser catedràtic per uns pocs anys. Amb el seu germà Manuel i el filòsof Francesc Xavier Llorens i Barba van posar sobre la taula el nucli conceptual que a partir de la Renaixença es va desplegar en l’art, la literatura, la filosofia, el dret, l’antropologia, la política i l’arquitectura a Catalunya. El seu mestratge va ser socràtic (a través de classes particulars, de conferències i del suport econòmic a diferents artistes) i la seva vida va estar presidida per l’activisme cultural, el sosteniment de la finca familiar (al bell mig del Penedès) i la política. Inicià el treballs de millorament de la vinya i de les idees pictòriques i arquitectònqiues. En l’àmbit local fundà el Centre Agrícola del Penedès i el Museu de Vilafranca, va salvar la Capella de Sant Joan i va difondre el Patrimoni de la Festa Major (sobretot el Drac). En el terreny nacional, l’obra d’Antoni Gaudí, Marià Fortuny, Josep Mirabent..., no s’entnén sense la seva aportació. 

La seva actitud davant la vida va ser la d’una persona reflexiva però romàntica (independent i poc pràctica). Va renunciar a la seguretat de l’Acadèmia i de la Càtedra per defensar els seus ideals i mai no va perseguir –ni tenir del tot afermada– una estabilitat professional. Tot i que de jove conreà la pintura, en tornar de l’estada a Roma l’abandonà de sobte i es dedicà a temes de psicologia experimental sobre la conducta humana (terreny en què en els darrers anys de la seva vida fou atret per l’associacionisme psicològic de Herbert Spencer).. Va lluitar per la difusió de noves tecnologies vitivinícoles (no es debades que fou l’hereu de la finca familiar), va rebre la influència de Herder, va tenir un caràcter força impressionable i era més arrauxat que el seu germà Manuel.

Pau Milà, destaca: (1) pel que va fer i per la seva petjada en grans creadors del país; (2) per haver importat el romanticisme a l’Estat Espanyol i (3) perquè la seva reivindicació de la bellesa, de l’art com a consolació i de l’emoció com quelcom estretament vinculat  a la consciència i al cos avui han agafat noves possibilitats gràcies als avenços tecnològics que han permès la consolidació, per exemple, de la neuroestètica.

Cal aprendre’n la força ètica que expressen els rodolins de la seva Estètica Infantil, per exmeple aquell que diu: «Mai ningú s’ha penedit / d’haver fet vida d’esperit». Quan  diu que l’important és l’esperit i la llibertat d’acció: no estar constrenyit a l’efímer ni a les servituds de la quotidianitat. Tenir amplitud de mires. (Sobretot en temps de crisi).

divendres, 9 de setembre de 2011

EL CATALÀ LLENGUA PRÒPIA

Com que del bilingüisme, malauradament, ja n’hem parlat manta vegades, només voldríem aprofitar per donar dades a aquells que diuen que el castellà és, com el català, una llengua pròpia de Catalunya. A Catalunya, avui, s’hi parlen centenars de llengües, i totes tenen la mateixa importància. I és molt bo i imprescindible que els catalans siguin plurilingües. No obstant això, hi ha una llengua que és la del país. La llengua pròpia que ha de ser de major ús social i que ha de ser la vehicular al sistema educatiu. Una llengua com les altres i amb una tradició i una mirada sobre la realitat que no es pot menystenir
L’any 1846 l’escriptor francès Pòsper Mérimée, l’autor del llibret de l’òpera Carmen de Bizet, va viatjar per tota la Península Ibèrica. Odià Barcelona i s’ho va passar d’allò més bé a València, a Madrid i a Cadis. Va ser un enamorat dels gitanos i del flamenc i mensypreà als catalans: “trobo els catalans com una mena de francesos roïns, una mica toscos i amb grans desitjos de guanyar diners.” Per tant, no tindria cap intenció de reivindicar res de català. No obstant això, sobre les qüestions lingüístiques fa descripcions prou clares. Sobre els gitanos catalans que trobà a Barcelona (i com passa avui amb els gitanos de Perpinyà) diu: “La reunió la composaven cinc gitanes, una d’elles bastant bonica, i el mateix nombre d’homes de la mateixa raça; la resta eren catalans, lladres (suposo) o firaires, que ve a ser el mateix. Ningú no parlava espanyol i quasi ni entenien el que parlava jo”. I quan arriba a València conta: “A València gairebé no s’hi parla espanyol, però tothom l’entén, mentre que a Barcelona quasi tothom parla català i pocs entenen l’espanyol”.
També són interessants les aportacions que l’any 1800 havia fet el lingüista alemany  Wilhelm Von Humboldt: “El català es parla com a llengua oficial del país i sense comparació més que el valencià a València. [...] A Catalunya es predica en català”. I això ho va escriure qui considerà que calia imposar el castellà (que ja era la usada a l’0alta cultura i per els classes altes en els actes oficials) i que el català havia de quedar “reduïda a un patoïs pròpiament dit”. Un Humboldt que ja constatà els problemes que genera la imposició del castellà com a llengua de cultura després de la derrota catalana del 1714.

dissabte, 27 d’agost de 2011

VIURE I SOBREVIURE'S


Aquest estiu algú intel·ligent va dir que el problema d’avui no és el de la llibertat d’expressió sinó el de la llibertat de pensament. Avui tothom pot dir el que vulgui i es publica qualsevol cosa perquè hom sap que allò que falla és la base de la paraula: el pensament. Hi ha màxima permissivitat per dir qualsevol bajanada, estupidesa i opinió (més o menys afortunada) perquè se sap que no hi ha veritable llibertat de pensament. Pensar cansa. Pensar és ferragós. Hem aconseguit eliminar aquest desig de responsabilitat de les consciències de les gents. L’autocrítica fa mal i la crítica només és vista com un atacat furibund (perquè hom sap, ni que sigui inconscientment, de les pròpies febleses conceptuals).
Pensar requereix esforç, matisos i diàleg. I requereix que la gent sàpiga llegir (no pas com un acte mecànic sinó com un acte d’interpretació). I requereix que la gent sàpiga escriure. I ja sabem que aquestes són dues de les mancances més fefaents del sistema educatiu d’avui. I aquest és un problema també reeixit per les impostures intel·lectuals del postmodernisme (ben denunciades per Sokal ja fa un parell de dècades), el qual ha perdut de vista un fet importantíssim (com bé ens diu el físic Russell Stannard): que el coneixement té coma  finalitat la vida. Tenim erudició de rebotiga i una opinió pública feble i cada dia més fanàtica. Aquets és el resultat del que li passa a Occident: que se sobreviu a si mateix, la qual cosa, com bé conta el poeta Juan Luis Panero, vol dir que en ella tot són records. És a dir, que no hi ha res viu. I això és molt pitjor que envellir. És terrible individual i col·lectivament. La folklorització (ja que acabem de passar l’època de les festes) és una bona expressió d’aquesta sobrevivència. I per això aquells qui han anat a la Índia amb els Castellers de Vilafranca en retornar coincideixen (sense excepció) en destacar que, malgrat llur pobresa extrema, la seva mirada de els gents d’allà transmet una dignitat de la vida. Una dignitat que no li correspon a la sobrevivència a què estem ja acostumats nosaltres (els rics...).
Som nosaltres els qui hem oblidat el que bé diu Paul Valéry en el pròleg a Les temptacions de Sant Antoni de Flaubert: “viure consisteix en tot moment a trobar a faltar alguna cosa –modificar-se per aconseguir-la – i, per això mateix, tendir a posar-se altra vegada en l’estat de mançança”. Això ho hem oblidat. Per això ens revestim de memòries històriques, d’opinions, de títols i de càrrecs.

dilluns, 11 de juliol de 2011

EL PLAER DE VIURE

Els humans d’avui vivim gairebé ofegats enmig de parcs temàtics, xarxes  de ciberamics, tecnologies de tot tipus, títols professionals, especialització productiva... Ja no és només el temps de treball el qui ens divideix i isola. El temps d’oci també ho fa. Sort en tenim de la vitalitat de la festa als Països Catalans, la qual és un antídot que ens obliga a sentir-nos membres d’una comunitat. Tot plegat fa que, entre una capa i una altra de vestimenta supèrflua i luxosa (i entre una màscara, una altra i una altra) oblidem qui som i el per què de la vida mateixa. I, aleshores, per si la vida no és prou complicada encara la fem més recargola i plena d’egoismes, ínfules, erudicions i enveges. Entre les enagües emmidonades la pell queda amagada del, no transpira i cada dia és més esblanqueïda sol (o bé l’exposem pornogràficament al sol fins que esdevé cancerígena, que pel cas és el mateix); i el cos i el cervell cada dia més xarons i sedentaris davant la pantalla i l’era digital (o més bulímics i autodestructius, que és ben bé el mateix perquè els extrems es toquen).
És en aquest moment, que anomenem de màxima civilització (o de “societat del coneixement”) quan diem que els arbres són monuments intocables la bellmig d’una ciutat que els mata poc a poc, quan defensem el mar mentre l’omplim de residus, quan reivindiquem el paler del vi mentre ofeguem l’avorriment quotidià amb copes d’alcohol de garrafa i pastilles, ratlles i herbes de tota mena....
Estudiar i aprendre són activitats funcionalitzades i de segregació social, com el treball,  l‘oci, la cultura..., només compten el mercadeig i l’especulació (en tot els àmbits: les emocions, els diners, els valors...),...
Hem oblidat que en el fons constitutiu del cervell i de al consciència hi ha la cerca del plaer i de la bellesa (cosa que avui corroboren les neurociències, però ningú vol saber). Hem oblidat que la curiositat naix del plaer i que el coneixement naix del plaer i de la bellesa (i cap al plaer i la bellesa s’encamina. Cap a la màxima plenitud de vida, o així hauria de ser).  Ja els primitius seleccionaven bé els llocs on anaven a viure no només en funció  dels recursos que hi havia (que també) sinó també de la bellesa del lloc ( i així mateix construïen les seves eines de pedra amb aquestes dues directrius. Ètica i estètica inseparables (i no pas perquè ho digui la filosofia), sobreviure i benestar sempre junts. Això és del que es tracta en la vida. Gràcies a això va nàixer i desplegar-se la vida. I a causa d’oblidar-ho avui matem la vida: hi ha cap altre animal (per animal que sigui) que sigui capaç de destruir el seu entorn i de destruir-se a si mateix com ho fem els humans (els racionals i emocionals...)?  Hem oblidat perquè volem conèixer i quin és l’impuls que ens mena a la ciència i a la tecnologia. Hem oblidat el plaer de viure perquè fugim de la bellesa i del benestar.
Hem oblidat el més bàsic i simple perquè ens hem oblidat de nosaltres. Ens destruïm i destruïm el món perquè, de fet, ens odiem profundament a nosaltres mateixos (i al veí encara més). Hem oblidat que vivim per aprendre a viure millor, per a viure bé i per a viure millor, a això caldria supeditar l’esforç de saviesa i de treball.

dissabte, 18 de juny de 2011

Sense filosofia! Sense persones!... (4)


L’any 1978, el filòsof Eduard Nicol escrivia que la crisis de la filosofia és una crisis de l’humanisme (del nostre mode d’ésser). I l’encertava de ple. Eren anys de clara reivindicació de les idees marxistes passades pel sedàs del intèrpret que sempre en dóna al visió adequada  ien transmet com cal entendre el que ha escrit l’autor. Del intèrpret que es dedica a petrificar idees i a crear ideologies que són efímeres però que dóna pe eternes i immutables. La partitocràcia venia a substituir la teocràcia de l’Església catòlica, qui sempre ha deixat ben clar que; “Autoritas, non veritas fecit legem” (que el intèrpret i no pas el text és la mare de la llei). D’aquesta manera, doncs, es laïcitzava   Marx i Freud substituïen a Crist i l’Estat a l’Església, però tot continuava igual. Calia fomentar l’estupidesa i calia esmorteir el poder de la paraula i la força del pensament com a capacitat humana d’adquirir llibertat (individual i col·lectiva). Hi havia un menyspreu, que avui dia exerceix la democràcia formal en què vivim, cap a l’ésser humà. Una voluntat de control a través de la jerarquia i de la burocràcia. Metrestant, com bé assenyalava un altre Filòsof català exiliat (Rodolf Llorens), la societat contemporània ja denotava els clars símptomes de la seva putrefacció. “L’encobriment i la hipocresia s’han anat apoderant de la base del nostre tracte social. La mentida ja no és un pecat nefast i odiós, sinó que ha passat a formar part de la bona educació i de la propaganda política. Veritas manet, deien els clàssics: mantén-te dins al veritat. Avui s’aconsella: repeteix sempre la mentida i la faràs veritat. Els poderosos mitjans de comunicació faran aquesta metamorfosi. La mentida és com una bola de neu, que com més roda més s’engrandeix. Fins hem sabut inventar la mentida matemàtica, l’estadística. Els veritables valors de la veritat i de la sinceritat no compten, només importa de quin color polític pertany. Tot el que prové de la mateixa tenda política està bé i és verídic; tot el que surt de la tenda contrària és condemnable i falsia”, escrivia l’any 1975.
Vivim en un món virtual de formes autoritàries i de paraules buides, només compta la transmissió de suposades veritats. Fa anys que ens estem autoenganyant, o que ens volen enganyats. L’any 1997 a l’Estat Espanyol, per posar un exemple, ja se sabia que la tipologia de la pobres havia canviat radicalment: un tercera part dels pobres eren joves menors de 35 anys (i ja hi havia un augment d’aturats que només trobaven feines precàries). Què es va fer? Res! Viure de la l’especulació més ferotge de les darreres dècades. Amagar el cap sota l’ala i enriquir-se mitjançant la corrupció. I ara, any 2011, en paguem les conseqüències. Qui ha fet política? Qui ha redistribuït benestar al llarg d’aquestes dècades? Qui ha dit al veritat? Ni les esquerres ni les dretes!  Qui es pot dedicar sense abaixar la vista a la política de partit?
Un darrer exemple, aquell mateix 1997, de Càritas se’ns diu una veritat com un temple (mai més ben dit): “deien que Càritas pertanyia al passat quan va arribar la democràcia. La realitat ha demostrat que pertany al present, i sembla que també al futur”. Aquesta és al radiografia de la democràcia formal d’avui.
La mort de la filosofia, deia Nicol, és la desaparició de la praxis humana, no pas entesa a la manera dels comunistes i dels esquerranosos estúpids, sinó en el sentit més radical del concepte grec: de la praxis com a activitat pròpiament humana que engloba teoria i pràctica, formació i transformació del nostre mode d’ésser. De la praxis que dóna valor a la vida perquè és font de vida i de sentit crític. “Esta se deshumaniza cada vez más, con entera independencia respecto de los cambios políticos y los sistemas económicos [...]. El decaimiento de la capacidad libre que ha ejercido el hombre de transformar el mundo con actos de pensar y con actos prácticos. [...] El dominio de una necesidad que no sería bio-lógica, sino meramente zoo-lógica; la reducción de la humanidad a una especie, cuyo único quehacer sería la lucha por la sobrevivencia. [...] Esto significaría el fin de la praxis, no sólo el fin de la filosofía”, va escriure amb encert a La primera teoría de la praxis.

divendres, 17 de juny de 2011

Sense filosofia! Sense persones!... (3)

De Plató, la gent en sol conèixer el Mite de la Caverna, el qual és l’explicació de la seva Teoria del Coneixement. Menys conegut, per la públic no especialitzat, és el Mite de Theuth i Thamis, el mite de la paraula. I és el segon el que més interès té avui: el mite sobre el valor de la paraula, que és allò al que estem renunciant en els nostres dies (per obligació, per desídia...). Aquest és el mite que el nostre Sistema Educatiu, que ha banalitzat el primer fins a convertir-lo en alguna cosa insulsa per als batxillers, no ha entès ni posat a la pràctica. Ha obviat que les idees i les paraules no són coses. Que no són mercaderies. Ha oblidat que cal aprendre que l’escriptura només és un instrument per a la transmissió de les paraules però que aquestes són mortes si hom és incapaç d’interpretar-les i d’assumir-les: de donar-los vida i de fer que siguin possibilitat de vida per a qui les assumeix. Han oblidat que la filosofia no és transmissió erudita. Matèria d’examen. Han decidit que la filosofia és una història inert que no aboca l’alumne al pensament crític (només cal veure quins textos es donen per als comentaris de text als exàmens, quins autors s’ensenyen i quines preguntes es plantegen als IES, per no parlar del sistema universitari que ja són figues d’un altre paner). Han decidit que el pensament no té valor perquè han transformat la filosofia, com tota l’educació, en un simple saber pragmàtic (de selecció social i de submissió als interessos del poder). Han oblidat el valor i la força de la paraula perquè l’han convertit en arqueologia.
Han de tenir clar, però, que, aleshores, no és només la filosofia la qui mor. És tot un model de civilització. El “nostre” model de civilització. Per tant, si com diuen alguna des de la gairebé cent anys, la filosofia mor o viu en crisi, és perquè la “nostra” societat mor i viu en crisi (avui ben aguditzada, ben patent i ben patètica).
Han oblidat que educar és formar i transformar. Donar vida a les paraules. Han caigut en la trampa que Plató copsa i explica al segon mite esmentat: la de pensar que la paraula escrita és fixa i dogmàtica. Han dividit el coneixement en sabers especialitzats. Cadascú té la seva parcel·la de saber dogmàtic, incomprensible per als demés. Una especialització que fa que abandonem (perquè som incapaços de comprendre-la) aquella visió dels antics de la filosofia com a saber inútil o contemplatiu. És a dir, de la filosofia com a possibilitat de valor afegit (que diríem avui). De fet, el pensament reflexiu pertany al terreny de les I+D. La filosofia és inútil en el concret perquè aporta valor afegit (a la política, a l’empresa, a l’educació, al benestar...).
Com diu la saviesa popular, l’escriure ens ha fet perdre el llegir. Hem pensat que les paraules escrites són els coneixements (la filosofia) a transmetre!  Ho hem capgirat tot. Ens hem convertit en allò que volia evitar Plató: en presoners de les estructures i dels sistemes. De les imatges, dels missatges, del soroll!
Llegeixin els clàssics per a interpretar-los. Per aprendre activament. Per lluitar per la llibertat (si és que encara hi som a temps). Com Sòcrates i Plató, vulguin ser “filòsofs”: amants de la saviesa. Reconeguin que no posseïm al saviesa, que cada dia hi ha una cosa per aprendre i un problema per resoldre (i que aquesta tasca és individual i col·lectiva al mateix temps).
La filosofia no és un saber pràctic però no és un saber allunyat de la realitat. És intrínsec a la vida i a la cerca de la màxima plenitud de vida.