dijous, 20 de novembre de 2014

DIA INTERNACIONAL DE LA FILOSOFIA


Tinc ben present que quan es crea el Dia Internacional d'alguna cosa és perquè li estem cantant l'absolta en les exèquies (que poden ser més llargues o més curtes segons el gust i les ganes de l'oficiant). 
Com va dir Rubert de Ventós en una classe a la Facultat d'Arquitectura, fa un munt d'anys (la única a la que vaig assistir, tot i haver-me llegit la pràctica totalitat de la seva bibliografia), redescobrim la costa quan l'hem ofegat amb tones de ciment i, aleshores (i com Sant Pau) caiem del cavall i reivindiquem la mediterrània com una part integrant de la nostra personalitat. Per tant, d'entrada, que la UNESCO vagi crear l'any 2005 el Dia Internacional de la Filosofia (que s'ha de celebrar el tercer dijous del mes de novembre) és sospitós (sobretot ara que la filosofia ha quedat del tot fora dels sistema educatiu, cosa que, d'altra banda, potser no és tan dolenta com sembla). 
Enguany el dia que ens ha tocat és ben galdós. Tal dia com avui va morir el General Franco i va guanyar les darreres eleccions generals Mariano Rajoy. Ara bé, també és un dia interessant des de la perspectiva cultural: es van editar el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell (a València) i la segona part apòcrifa (d'Avellaneda) del Quixot (a Tarragona), qui sap si escrita pel Rector de Vallfogona. 
Penso que l'important enguany ha estat programara a Barcelona el festival “Barcelona Pensa”, el qual ha de donar joc a allò que Jordi Sales digué fa uns quants anys al Primer Congrés Català de filosofia: la posta en pràctcia de la tasca d'intervenció filosòfica, segons la qual: “són les relacions entre filosofia i ciutadania.” Perquè sense una filosofia ferma no hi ha una democràcia ferma. I és curiós, ara que ve a tomb, pensar que allò que no s'ha canviat des del Franquisme a l'Estat Espanyol han estat: la judicatura (sempre amb pocs recursos i amb un funcionament del segle XIX incapaç de fer front a la corrupció generalitzada i d'haver fet net de l'Antic Règim totalitari) i el sistema educatiu (pervertit, ofegat i ofuscat amb lleis, lleis i més lleis). De fet, podem ben dir que en el cas del “sistema” educatiu s'acompleix molt bé aquella norma, tan espanyola, de fer la Contrareforma abans que la Reforma. 
És per això les paraules de Sales segueixen ben vives: “Nosaltres ens omplim la boca dient que som una democràcia. Chesterton deia que la democràcia és el govern de l'home qualsevol. I això vol dir que les societats han d'educar tot home per a governar.” Per això il·lusiona el nou festival com il·lusiona el procés democràtic i de llibertat decisivament iniciat en aquest país (mentre com bé veuen a Madrid la “Metròpoli” castellana és mor escarrencida, plena de sutge i de togues negres), perquè, com digué Rafael Campalans (l'any 1931): “mai els homes amargats ni els homes tristos no han fet cap obra de durada.”

dimecres, 29 d’octubre de 2014

FRANCESC PUJOLS I EL PENEDÈS

El proper dijous dia 6 de novembre a les set de la tarda, a la Torre de les Hores de Martorell, es farà la presentació del llibre “Francesc Pujols i la filosofia” amb una conferència sobre l’autor a càrrec de Joan Cuscó i Clarasó. I un dels temes de la xerrada serà la vinculació de Pujols amb Vilafranca i amb les cultures del vi.
El lligam de Pujols amb Vilafranca va ser estret i fructífer. Primer, per ser descendent de la família del bisbe Morgades (d’infant el veieren córrer pels corralons de la vila). Segon, per assumir l’herència de Llorens i Barba i dels germans Milà i Fontanals (i per la seva relació amb Eugeni d’Ors, l'altre nét de Vilafranca). Tercer, per la seva vinculació amb el moviment cultural de la Vilafranca del segle XX.
Pujols va estar relacionat amb l’activitat del Museu de Vilafranca i amb la Iª Exposició d’Art del Penedès (1926). Per al Museu va escriure el llibre sobre Xavier Nogués pintor del vi (1954) i col·laborà a la revista Dionysos. En motiu de l’Exposició va escriure la conferència: “Influència de Vilafranca del Penedès en la Catalunya moderna”, la qual no es va celebrar per  problemes d’organització i administratius, entre els quals, i com contà a Ricard Fortuny, perquè: “les conferències interurbanes estaven prohibides per ordre governativa”. Aquest text el va acabar de redactar al setembre de 1926 i fou tramès a Vilafranca per correu perquè Pujols tampoc no va poder assistir a la clausura: “una immensa recansa de no haver pogut ser amb vostès el dia de la Clausura de la Exposició, que ha sigut una glòria més per a Catalunya, perquè tothom ho reconeix, li envio la Conferència amb la qual jo volia contribuir a la gloria de la nostra Vilafranca.”
Aquesta conferència mai no es va pronunciar, però es va publicar l’any 1927 i tots l’hem pogut llegir, i hi ha una altra conferència que Pujols pronuncià a Vilafranca i que mai no hem llegit. Per un manuscrit de Francesc de Paula Bové, sabem que la comissió de cultura de la Societat La Principal “El Casal” va organitzar un conferència “del ilustre filósofo y eminente escritor mi gran amigo Don Francsico Pujols [...]. De sobras conocido entre nosotros por la serie de conferencias que ha dado en nuestra villa”, la qual portava per títol: “Vilafranca del Panadés y la Ciencia Universal”. Tractava de la influència de Vilafranca en la Hiparxiologia o “Ciència del Tot” i, segons conta la nota apareguda l’any 1962 a Panadés en motiu de la mort de l’intel·lectual de Martorell, es va fer l’any 1942 al vestíbul de El Casal (quan el seu autor estava tot just retornat del breu exili i de passar uns mesos a la presó Model i en un moment en què, a Montpeller l’any 1941, havia trobat la clau de volta de la seva obra).
És una llàstima no disposar d’aquest text ja que, aquests dos que hem esmentat, conjuntament amb l’article “El Penedès” (publicat a “Catalans” l’any 1938), formen part d’una triologia de textos que serien, amb els que dedicà a Manuel Milà, Francesc Xavier Llorens  i Barba i Josep Torras i Bages, la millor carta de presentació de la nostra comarca: del seu caràcter i influència en la Catalunya contemporània. I és que: “nosaltres enamorats del Penedès no sols de la terra, sinó de l’ànima que l’aguanta, alçant els ulls enlaire hem estudiat alguna vegada la contribució que ha portat a l’espiritualitat catalana moderna” (escriu l’any 1938).
El manuscrit de Bové dóna pistes sobre altres vincles de Pujols amb Vilafranca. Primer, diu que hi va venir a fer més conferències. I avui sabem que l’any 1935 va mantenir contactes amb la secció Cultura de la Dona de la Societat la Principal i amb l’Ajuntament de Vilafranca (quan el músic vilafranquí era Conseller de cultura). Bové també parla de l’amistat que l’uneix a Pujols. I aquesta es confirma quan hom veu com entre els manuscrits musicals que guardava Pujols hi ha dues obres de Bové: els Goigs a Sant Jordi i l’obra coral L’Enxaneta (sobre un text d’Àngel Guimerà).
Les relacions amb Vilafranca i les seves gents van ser fermes en vida de Pujols. I han continuat després. L'any 2004, VINSEUM, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya dedicà un acte del cicle “9+1 muses” al pensament d'Eugeni d'Ors i de Francesc Pujols i organitzà un “Pleniluni” que portava per títol “Món poètic pujolsià”, en el qual es van presentar les musicacions de poemes de Pujols fetes per Paton Soler. I cal recordar els vincles de Pujols amb altres artistes vilatans, entre els quals els pintors Pere Ynglada (que és un dels qui va promoure i costejar l'edició de la conferència “La religió i la moral” que Pujols llegí el dia 21 d'abril a l'Ateneu Barcelonès i amb qui compartí pàgines al Papitu) i Lluís Mª Güell (a qui dedicà una conferència), amb l'historiador  Pere Mas i Parera i amb el filòsof Rodolf Llorens  i Jordana (que llegí bé). I que Pujols va ser l’únic conferenciant que va parlar a les tres exposicions d’Art del Penedès: Vilafranca del Penedès, 1926; Vendrell, 1927 i Vilanova i la Geltrú 1929.

diumenge, 26 d’octubre de 2014

FILOSOFIA CATALANA PINTORESCA

Dèiem l'altre dia que potser no podem ésser reconeguts per tenir grans filòsofs  o sistemes filosòfics (com els alemanys), però si per filòsofs que han creat gran empreses. Com en Daurella perquè el que no són peles són punyetes. I també per filòsofs pintorescos. A vegades han estat protagonistes dels moments més èpics de la història del país (ja saben vostès que Barcelona va caure en mans de Felip V el dia 11 de setembre de 1714, i si no ho va fer abans, el dia 15 d'agost, és  per l'actuació dels estudiants de filosofia  i de lleis que hi havia a la ciutat; com Albert Sánchez Piñol conta a Victus). I a voltes han estat pintorescos, com en Font i Puig, que per fer les classes sovint havia de posar-se estirat damunt la taula de l'aula  i que explicava unes teories tant curioses com insospitades (potser per estar en estat de repòs ben d'acord amb les seves teories místiques i mistèriques, que no venen gens al cas).
Parlant de filosofia pintoresca, evidentment, no podem deixar d'esmentar Francesc Pujols i, sobretot, el llibre que va fer conjuntament amb  el dibuixant Xavier Nogués: La Catalunya pintoresca.(1919). Un llibre editat pel poeta Joan Salvat-Papasseit (ja saben vostès que als intel·lectuals i artistes catalans els toca fer tots els paper de l'auca),que va nàixer a redós de la Revista Nova i que va crear un cànon cultural i filosòfic paral·lel al Noucentisme orsià. I que ha estat en més d'una ocasió reeditat (cosa ben poc habitual en els llibres de filosofia. Sobretot si són de filosofia catalana)
D'aquesta Catalunya pintoresca, sàviament escrita per Pujols i ben dibuixada per Nogués, se n'ha dit que: "Davant els dibuixos de Nogués el nostre poble té una esgarrifança de felicitat, perquè s'hi veu com is es mirés en un mirall, clar com el cel clar, tal com é si despullat de tota vestidura d'artifici. / Bona part del nostre poble troba la seva vida natural en la gresca continua [...] La Catalunya pintoresca és un breviari jocós dels barrilaires catalans, perquè en ella hi ha l'ànima del català, íntegra, sense faltar-hi ni un tròs dels més petits." La Catalunya que, en diríem, de la filosofia del vi (que és una altra de les indústries potents del país; com la de la Coca-cola i la del cafè Nespresso d'en Daurella). I per això, anys a venir, Pujols i altres autors van fer el: Xavier Nogués Pintor del Vino (en castellà per imperatius militars). Un opuscle que ben aviat es tornarà a poder comprar.
I és la Catalunya pintoresca del vi de Pujols i de Nogués la que crea complicitats amb altres autors europeus com Béla Hamvas (que foren expulsats de la cultura del seu país per la intransigència i el dogmatisme doctrinari de l'absolutisme comunista), de qui se n'acaba de publicar a Barcelona el seu llibret sobre la metafísica del vi. I ens inscriu en aquella tradició filosòfica de l'humorisme que naix en la Bíblia, rebrosta en Aristòtil, passa pels diàlegs de Bruno i arriba fins al segle XX amb Gómez de la Serna... Tradició (viva i moguda) que serveix per reivindicar la vida en i per ella mateixa. I és aleshores quan: allò que semblava pintoresc (i que mai no va entrar a les aules de filosofia) era i és més seriós del que es deia i del que es diu i allò que es feia com a ben seriós i docte a les aules no era el que se'ns ha dit. Com deia Pujols l'any 1919 en un breu article titulat: "Els ideals catalans" i escrit en un moment políticament àlgid (om l'actual): "Si sense moure els ulls i la mirada del present de Catalunya, reblert de virior nacionalista i xarbotant de modernitat, examinem els ideals catalans, els trobarem mancats d'aquella volada que té d'acompanyar sempre als ideals pròpiament dits." (No els recorda el que vam viure la setmana passada en les baralles d'alcova dels polítics del país?) Moltes vegades, a la filosofia catalana, massa dirigida al comerç a la menuda, li ha mancat aquesta visió alçada i d'alçada; que, dit sigui de passada, mai no ha faltat al món del vi, del cava i de l'aiguardent. 

dimecres, 22 d’octubre de 2014

FILOSOFIA CATALANA, COCA-COLA I CAFÈ

Durant anys i panys la historiografia catalana s’ha dolgut de la mort prematura del catedràtic Francesc Xavier Llorens i Barba (Vilafranca del Penedès, 1820 – Barcelona 1872). Certament, toca molt la moral (per no dir una altra cosa) que algú que val, sobretot quan estem en un país on tot s’aguanta pels fils, mori aviat. De fet, aquest va ser el destí pervers dels homes de la Renaixença catalana del Vuit-cents.
Amb tot, la filosofia catalana pot vantar-se de tenir entre les seves files grans empresaris : Francesc Mirabent i Josep Daurella. I Daurella va ser qui l’any 1894 va substituir a Llorens i Barba com a catedràtic de metafísica de la Universitat de Barcelona.
D’entrada, que siguin grans empresaris no hauria de sobtar (tot i la imatge que avui se sol tenir dels filòsofs). Tales de Milet (pare fundador de la filosofia occidental) era un gran terratinent.
El cas és, però, que cal recordar la figura del nefast Josep Daurella Rull (1864-1927). Nefast com a  catedràtic de metafísica (clar) i no pas com a empresari (que en això ningú no li fa la competència). I s'entén que les seves classes (com conta Gaziel) fossin anodines, absurdes i aburrides perquè a ell li interessava més la part crematística i material de la vida. Ho deia Rodolf Llorens: els catalans som poc avesats a la metafísica (i quan en fem no ens en sortim gaire bé perquè va contra el nostre caràcter fenici). 
Daurella es va fer ric venent bacallà (i per això donava una filosofia seca i aspre que empobria tots els cervells que anaven a les seves classes). Molt ric es va fer, si. Tant ric com ruc en metafísica. Però, diran vostès: i la Coca-Cola? El cas és que acaba de morir José Daurella Franco, conseller fundador de Coca-cola Iberian Partners i copresident del grup Cobega, i descendent del Daurella comerciant de bacallà i filòsof de rebotiga. I és que l’any 1943 l’empresa especialitzada en importació de bacallà d’Islàndia va crear una fàbrica de gasoses (Bebidas Carbónicas D, amb seu a Barcelona), per diversificar, i és amb aquesta branca industrial amb la que l’any 1951 va obtenir els drets per envasar i distribuir la Coca-cola. I avui, Cobega és una empresa internacional i de les més importants a l’Estat Espanyol.
I si amb tot això no troben ben interessant la història de la filosofia catalana podem continuar.
Com que Daurella sabia molt bé què era una empresa, que treballar cansa i que aguantar alumnes descreguts és fastigós, va veure que calia estiuejar (el plaer  i el goig de viure tranquil amb les butxaques plenes). Ja saben que la filosofia, com a mínim, també ensenya a valorar la bona vida. (Ho poden preguntar a Pujols.) I va ser dels primers homes que va promoure el turisme fugint de la ciutat i, per tant, a qui podríem veure com un precursor del turisme. L’any 1907 va adquirir la Casa Arenas Riera de Cardedeu per convertir-la en la residència d’estiu de la família. I va entrar a formar part d’un grup de primers estiuejants que van impulsar, amb les seves promocions i donacions monetàries i de terrenys, els canvis urbanístics de Cardedeu durant les primeres dècades del segle XX. Per això, l’any 1927 (poc abans de la seva mort) l’Ajuntament acordà posar el nom Doctor Daurella al carrer on s’ubica la casa i, avui, aquesta (ja coneguda com a Casal Daurella), és la seu del museu de la ciutat.
Esperem que l’actual consellera de l’empresa (amb representació al Teatre Nacional de Catalunya, al Banc Sabadell, a Ebro Foods, a Acciona i al Cercle d’Economia) tingui certa sensibilitat cap a la filosofia (que és en l’origen de la seva fortuna). A veure si un dia al títol de cònsol honorària d’Islàndia (a Barcelona 92) hi pot afegir el d’ambaixadora de la filosofia catalana. I esperem que tots els pares catalans obliguin a estudiar filosofia al seus fills i lluitin perquè aquesta sigui obligatòria des de l’ESO (o el jardí d’infància) i arreu. Només així tindrem bons emprenedors i comerciants. Filòsofs? Ja ho veurem... Volen millor motiu per anar contra Wert?
Ah! I per acabar, sàpiguen que avui, els Daurella també són els distribuïdor de Nespresso! A partir d’avui cada cop que em faci un cafè hi pensaré en aquest fet. Serà la dura penitència per haver-me dedicat a la filosofia catalana. (Seria pitjor llegir els seus llibres cada dia.)

dimarts, 16 de setembre de 2014

GAZIEL: EL PERIODISTA FILÒSOF (1914-2014)

Agustí Calvet, conegut com a «Gaziel», és una de les personalitats intel·lectuals més interessants del segle XX a l'Estat Espanyol i una de les ments preclares de la cultura a catalana contemporània. Liberal convençut, va viure en una època d'extrems i d'extremismes i patí les intoleràncies dels uns i dels altres.
Mort fa cinquanta anys, va viure una època cabdal de la nostra història i fou un analista agut de la realitat i un coneixedor lúcid de la vida humana (individual i col·lectiva). Ha deixat una petjada intensa com a periodista i com a escriptor; però també cal tenir-lo ben en compte com a pensador reflexiu, rigorós i incisiu. Per això és un autor vigent i de lectura imprescindible (si fóssim un país mínimament respectuós amb els nostres autors).
Com dirien William James i Eugeni d'Ors, Gaziel és un bon company de viatge. Malgrat que això sobti en un país que viu abocat al futur i que li costa de trobar el punt dolç entre el passat, el present i el futur (sens el qual és gairebé impossible caminar amb vigor). Un país que, en el cas de Gaziel, encara és molt incapaç de copsar el dolor i la importància d'aquells que no van exiliar-se a l'exterior però que van patir un exili interior ben cruent.
Agafant la fórmula d'Einstein, per a Gaziel la correspondència entre l'energia i la matèria ens porta a partir del fet que el cosmos és una unitat i que l'ésser humà tampoc no és un ésser compost de cos i ment (visió dualista i racionalista) sinó una unitat: «La matèria és energia; i l'energia, matèria. El cosmos constitueix una unitat immensa, no un dualisme en lluita [...]. L'home també és una unitat perfecta. No hi ha cos, no hi ha esperit.» I per això la irracionalitat i la racionalitat també s'enllacen i els somnis d'immortalitat surten de la vida mortal.
En segon lloc, el segon aspecte constitutiu del mode d'ésser humà que cal tenir en compte és que naixem dèbils i contingents. «L'home és tèrbol de naixença, perquè és summament feble.» Naixem plens de fantasmes interiors i partim d'un caos que ens fa caminar cap a la claredat. I aquesta és la importància de la filosofia. L'impuls que va moure als autors coneguts com a «presocràtics», que van desvetllar en l'ésser humà una concepció natural i física del nostre mode d'ésser i de la realitat. Després, però la petjada de Sòcrates i del poble jueu van portar-nos a embolicar la troca i a enterbolir l'experiència directa de la vida i de la realitat. La claredat que s'havia albirat amb els presocràtics, els quals, com diu Ramon Xirau, són importants per la manera de preguntar i per la manera de resoldre les preguntes. Aspiraven a la claredat que hom atribuïa (com veiem a l'Odissea) al món olímpic, la qual s'havia de fer present en l'ordre polític i social. És per això que, per a Gaziel, els humans, sobretot a Occident, som experts en fer complicades les coses més senzilles i, sobretot, aquelles que ens fan més humans: per exemple la sexualitat. I és que: «l'home no serà mai feliç [...], perquè sempre persegueix aquests dos impossibles / Que les coses siguin diferents de com són. / que durin més del que poden.» I aquest fet parteix de l'errònia visió de l'ésser humà com un ésser dual, compost de cos i de ment. «Es tracta de la torçada tràgica que donà a la Humanitat, des dels seus mateixos inicis, la propensió nadiua de l'home a sentir-se dual [...]. L'antiquíssima convicció que l'home no és una unitat, sinó una dualitat, un compost de cos i ànima, donà naixement a totes les fantasmagories que han aclaparat i aclaparen els humans. L'animisme, l'espiritisme, l'espiritualisme, el misticisme, el teosofisme i totes les religions i sectes religioses brollaren d'aquesta font màgica.»
És en aquest sentit, per exemple, que Gaziel s'allunya dels postulats filosòfics que pocs anys abans havia escrit els eu coetani Jaume Serra Hunter des de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. D'altra banda, Gaziel, s'encamina cap a posicions pluralistes com les que posteriorment han teoritzat i defensat Roger Penrose i Karl Popper en dir que la literatura (i la creació artística en general) també forma part d'aquesta unitat de matèria i d'energia que és l'ésser humà. «Mai no he sabut considerar la literatura com un fi absolut. [...] Sempre he cregut que el veritable heroisme de l'escriptor està en la seva lluita aferrissada, dolorosa, inacabable, amb el propi esperit, fins a donar-li expressió màxima; [...] El veritable geni produeix la seva obra gairebé per força, sigui com sigui, ni que hagi de ser enmig de la més espantosa dissort i la misèria més negra; [...] L'obra literària gran ha de ser [...] la conseqüència i el complement d'una vida plena», escriu l'any 1949. I és aquesta visió antropològica de l'ésser humà, la que encaixa amb el que a Catalunya van treballar autors com Joan Roura-Parella i Rodolf Llorens (agafant com a punt d'inici l'obra de Ramon Turró), en els quals: allò biològic i allò espiritual és donen en una globalitat que sempre és una perquè, com diu Conrad Vilanou: «aquells intel·lectuals -liderats pel doctor August Pi-Sunyer, catedràtic de Fisiologia- tenien el convenciment que l'arbre de la ciència i l'arbre de la vida no es donen separadament, en constituir una unitat funcional.» I dins l'àmbit de la història de la filosofia el situa en la branca de les aportacions de Bruno, a qui trobem emparentat, per sota, amb Llull i, per sobre, amb Leibniz i fins a Popper i Penrose. I si tenim en compte tots aquests aspectes que defineixen la manera de pensar de Gaziel (i la seva tasca intel·lectual), entendrem bé que qui des dels principis de la seva vida va viure els desastres de la Guerra (començant per la del 1898 i acabant en al Segona Guerra Mundial després d'haver viscut amb intensitat la Guerra del 1914) digui (en un article publicat en la proximitat dels fets del 6 d'octubre de l'any 1934): «la violencia [...] me ha repugnado siempre. Soy de los convencidos inexpugnables de que la guerra no ha resuelto ni mejorado nunca nada. [...] La inteligencia, el tacto, la constancia gobiernan el mundo.»
L'experiència de la Primera Guerra Mundial fou cruent i sagnant en i per a la consciència de Gaziel. Ara bé, aquesta fou la que li va permetre treballar un periodisme valent i reflexiu. El filòsof i l'erudit que portava dins es van depurara amb i a través de l'ofici de periodista i de la paraula ben pensada i ben escrita. És provable que Gaziel recordés, en aquest exercici i en aquesta vivència, les paraules que Eugeni d'Ors havia escrit l'any 1906 al Glosari, segons les quals el filòsof aferma la seva tasca en el periodisme ien al guerra. I ho feia recordant la figura i l'obra de Descartes. I ho deia perquè el periodisme i la guerra obren les portes de la realitat al filòsof i a l'erudit. Durant anys Descartes va viatjar molt i va fer la guerra. Volia veure en primera persona els drames de la vida, segons conta ell mateix. I va ser mentre estava destinat a Alemanya dins una «estufa» (que era una petita cambra escalfada per un forn de ceràmica), i amb el cap a rebentar de coses per aprendre i per aprehendre, que va tenir una nit de somnis al·lucinògens i en despertar-se al matí s'adonà que en els somnis hi havia les respostes que cercava. D'aquelles visions en sortí una nova manera d'entendre l'univers i l'ésser humà i la relació entre ambdós. El camí de Gaziel (malauradament per a la filosofia catalana) no va ser aquest. Però la seva obra no és menor i cal llegir-la i rellegir-la 100 anys després (sobretot en el moment històric que vivim els catalans). El pessimisme sobre l'ésser humà, que com li diu en una carta a Manuel Raventós, li quedà ben fermat i refermat a partir del que va viure en la guerra del 1914 al 1918, es dóna a nosaltres en una paraula clara i precisa. En una visió del que som i del com som. Si el llegim és possible que realment cerquem aquesta vida no basada en al violència (encara avui corsecadora de la vida humana) sinó en la saviesa, la tolerància i el ben fer.

dimarts, 2 de setembre de 2014

FESTA MAJOR DE TORREDEMBARRA

Anem tancant l'estiu i comencen les darreres grans festes majors de la Catalunya Nova. Amb la de Vilafranca tanquem l'agost i amb la de Torredembarara comencen les del mes de setembre (que arriben al moment àlgid amb Misericòrdia, de Reus, i Santa Tecla, de Tarragona i de Sitges). 
Aquells qui hem viscut moltes d'aquestes festes al llarg dels darreres trenta anys hem estat uns privilegiats perquè hem viscut una època intens ai plena de canvis. Només cal fer una ullada al quer ha passat a Vilanova i la Geltrú, Reus, Tarragona i Torredembarra. I exemple d'aquest procés ple de voluntats i de complicitats és el darrer quadern presentat a Torredembarra en motiu de la Festa Major de Santa Rosalia. El de les músiques de la festa. El seu contingut plasma bé aquests canvis. Recordem quan hi anàvem amb el Ball de Bastons de Llorenç del Penedès i els carrers estaven pràcticament buit de gent, mentre avui els trobem ben atapeïts, l'estrena de l'àliga i de la seva música davant l'Ajuntament Vell... I veiem la cocció lenta que requereixen la festa i la tradició per a ser fructíferes i per a tenir sabor propi, com és el cas. 
Recordo, també, que entre els primers llibres sobre folklore que vaig tenir i llegir hi ha el de Josep Bargalló i Rosalia Gras sobre la festa major de Torredembarra del segle XIX (de l'any 1988) i el del ball de Santa Rosalia de l'any 1983. I que a La Torre no han parat d'escriure i d'investigar. Tenien molta feina a fer, i l'han feta.
Era una festa que l'any 1900 ja durava tres dies, que és el cicle habitual de els festes de la zona. Vigília i dos dies. El nucli fort de les actuals festes (malgrat que han crescut, pel davant i per darrere). El dia 3 es feien repics de campanes, el quatre matinades amb la banda i cercavila d'anada ofici amb gegants, ball de Bastons, Nans i Castellers. La música a l'església havia de ser bona i es feia actuar a la Capella de Música de Tarragona que dirigia el compositor Josep Gols Veciana. Balls de festa a les dues Societats (Els Tranquils i la Juventud Torredembarrense, els dos dies) i coets, música, focs japonesos i concurs d'aviació completaven el programa.
En un lapse de trenta anys, que és el que ara també recordem (perquè fa trenta anys que toquem a les festes), les coses havien canviat. El dia 3 de l'any 1933, conjuntament amb el repic de campanes i els coets ja sortien els Nans, i a la tarda es feien les Completes amb música del compositor Carles Ferrari (que és l'autor dels goigs que encara es canten). Després, els imprescindibles “Xiquets de Valls” (del Vendrell) i també dos balls. Un, amb una orquestra del país (Els Nois d'Olesa). L'altre, com no podia ser d'altra manera, amb una orquestra de negres americans. És a dir, de jazz. I revistes i “Cock-tail”. Modernitat i tradició juntes en la festa. L'endemà matinades amb els grallers i cercavila amb dues colles castelleres (la de l'Escolà, de Valls; i els Mirons, del Vendrell), Ofici... El mateix esquema que se seguí l'any 1935; tot i que el dia 5 es va organitzar una cursa ciclista.
Heus ací l'esquema d'una festa viva i popular. Que canvia per seguir viva. En cicles vitals de generacions senceres, que són els cicles de trenta anys (i que són, també, els cicles de l'economia europea des del segle XVII). 
Cicles i cercles que no són lineals; però que generen el moviment que cal per a la vida de la festa (que sempre és complexe). L'any 1933, per exemple, encara hi actuava la Capella de Música de la Catedral de Tarragona (com l'any 1900), però les societats culturals de La Torre havien canviat profundament, com havia canviat la manera de divertir-se i de viure la festa. El protagonisme el trobem, per exemple, en entitats com La Veu del Poble (ben documentada en el darrere llibre de David Morlà i Jordi Sunyé).

dimarts, 20 de maig de 2014

100 ANYS DE MANCOMUNITAT

La Mancomunitat de Catalunya (1914 - 1925) va ser una fita de Catalunya en al demanda d'un país sobirà i modern. És tot un exemple del valor del catalanisme i de com davant la inoperància, la corrupció i la burocràcia de les Diputacions provincials de l'Estat Espanyol les quatre Diputacions catalanes van fer un pas endavant, amb pocs recursos però amb les idees ben clares.
Aquí teniu el programa en què en vam parlar amb el Manel Raventós (Codorniu), Raimon Solé (historiador) i jo mateix. Dins una sèrie de programes feta per les televisions locals.
 
 

dimarts, 11 de març de 2014

DE MÚSICA I EDUCACIÓ

A l'Estat Espanyol vivim en una situació en què hi reacció abans sense acció i contrareforma sense reforma. Hi ha una sacrosanta estupidesa que reprohibeix i redirigeix fins a l'extenuació. Les lleis contra la llibertat (política i de pensament) són una constant. I no cal anar fins a períodes gaire llunyans. Si estudiem l'època contemporània (des del segle XIX) veiem que just quan arreu floria el liberalisme o la democràcia a l'Estat Espanyol es mirava cap a un altre costat. Bon exemple d'això són les lleis que en l'àmbit de l'ensenyament s'han fet des de la malanomenada Transició política fins als nostres dies. En cada bugada s'hi ha perdut un llençol. El darrer disbarat la Llei Wert. Caminem de despropòsit en despropòsit i ara ja sabem que una de les peces que cau del teler és, definitivament, l'educació musical (i amb ella la filosofia). Cap de les dues mai no ha tingut gaire pes ni se les ha considerat, però ara queden decisivament anorreades. Just quan sabem de la importància de la música (i quan arreu rellegim aquells qui ens diuen que: “un país on no es comprèn l'art és un país d'esclaus i de robots”) encaminem la nostra societat cap a la misèria econòmica i intel·lectual (potser perquè algú confia, o ens vol fer confiar, en què hi ha una vida eterna meravellosa, que és la única que val la pena). Quan sabem de la importància de la música aquesta cau víctima de la deriva utilitarista que ha programat la dissolució de l'ensenyament, de la recerca científica, dels clàssics i dels béns culturals. Que imposa una societat abocada a generar milers d'imatges digitals (parcials i desmemoriades) que només permeten fer el turista per la vida. Que vol sabotejar la cultura i, amb ella, el futur de la humanitat.
Quan i com més coneixem la importància de la música més la mensypreem. Perquè mensypreem la saviesa i la llibertat. Perquè volem una societat plena de desconfiança, d'imbecilitat i de submissió.

Per a qui li interessi saber com argumentem aquestes coses li recomanem el nostre darrer article publicat a la revista Temps d'Educació de la Universitat de Barcelona: El valor educatiu de la música. Una reflexió antropològica. 

divendres, 28 de febrer de 2014

DE FILOSOFIA I EDUCACIÓ

Certament, la LOMCE és una nova llei amb un esperit ben revellit. Plasma de nou la moral d'un modernitat blasfema que converteix l'Estat en la màxima eina de control i de repressió de la llibertat. Mentrestant, la majoria dels filòsofs adopten actituds inversemblants. Primer hi ha aquells per a qui la filosofia és una mera eina metodològica i acadèmica i després n'hi ha d'altres que sobreviuen aferrats fins a la més alta absurditat al postmodernisme deconstructiu del Maig del 68. Simplifiquem, però ja ens entenem, oi?
A l'Estat Espanyol el control sobre el sistema educatiu ha estat brutal. La llibertat de pensament perseguida. Les prevendes en les càtedres, el centralisme, la imposició de la ideologia, el mercadeig amb l'educació, la prevalença de la creença i del dogma religiós per sobre del saber fonamentat... Fins avui.
La filosofia, encara que qualsevol que hagi passat pel sistema educatiu tingui aquesta percepció, no és ni un garbuix de discursos més o menys ben travats ni un comentari reflexiu sobre la realitat, ni una metodologia per a escriure i pensar correctament. És molt més i molt més revolucionari. La filosofia és un saber fonamentat i pràctic: la recerca constant de la millor manera de viure. Implica estimar la vida i el món per a transformar-los. Reconciliar la vida i la realitat pensant en el màxim grau de llibertat. No és un mer anàlisis discursiu dels grans temes (l'ésser, la veritat, la justícia, la bellesa...) com se'ns ha volgut fer creure en les darreres centúries per a tenir-la ben apamada i silenciada dins el Leviatan en què hem convertit el sistema educatiu europeu. El sistema educatiu mercadeja amb la història de la filosofia fent-ne trossets ben menudets i digeribles. La converteix en un saber ociós i en una assignatura prescindible. Ho tenien clar els francesos l'any 1809 quan en crear la «classe de filosofia», segons conta el corresponent decret, volien fer que els alumnes coneguessin les «principals opinions dels filòsofs».
A l'Estat Espanyol, les coses anaven pitjor. Vegin dos fragments del primer terç del segle XIX sobre la filosofia, el primer, i sobre la llibertat de pensament, el segon. El primer versa de la supeditació de la filosofia a la religió: «Varias han sido en todos tiempos las disputas entre los filosofos sobre el criterio de la verdad en las materias filosóficas. Mas como en materias de fe no se puede admitir duda alguna: ¿cual será el verdadero criterio? Tres son las reglas infalibres: la sagrada Escritura, las tradiciones de los Santos Padres y la Yglesia. / Debiendo pues dar principio á la predicción de la sagrada Escritura en la Yglesia Parroquial de la presente Villa el R. P. F. José Riera predicador conventual del convento de PP Franciscanos de esta Villa, manifiestará: que la sagrada Escritura es un verdadero criterio de verdad en materias de la Sta. fe. A cuyo fin el dia 23 del presente mes de octubre en dicha Parroquial pronunciará un breve discurso en idioma latino a las diez horas de la mañana del espresado día. / Para tan digno objeto espera de V. la asistencia.» I el segon és el decret per eliminar tot el que s'havia escrit i difós durant el Trienni liberal de 1820 a 1823: «Todos los libros que se hayan introducido de países estrangeros, o bien impreso en España desde 1º de enero de 1820, como también las láminas y pinturas obscenas y escandalosas, fruto de las más abominable prostitución, y que tanto han contribuido a la corrupción de las costumbres; con el objeto calificar aquellos, e inutilizar estos, he venido a dictaminar...» Tassca que es va fer des de l'estreta col·laboració entre l'Església i el Govern Central/ista.
Sense conèixer tots aquests atacs a la filosofia i a la llibertat no podem comprendre el rerefons de les mancances democràtiques i dels pensament intolerants i autoritaris d'avui.  

dimecres, 15 de gener de 2014

ESPRIU, EL VI I LA VINYA

Aquí teniu el darrer exemplar de la revista "L'Agrícol, Lletres al Passatge" (que va sortir el dia 28 de desembre amb el setmanari El 3 de vuit) que fem des del Centre Artístic del Penedès, l'Agrícol.
En ella hi trobareu reflectida l'activitat cultural més recent i bons articles sobre la normalització lingüística, Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés. Poc a poc, aquell Passatge Alcover, ben fosc a la dècada dels anys 50 del segle XX, es va omplint de paraules cada cop més fermes, més acolorides i compromeses.
Esperem que us agradi.
Entre altres, també hi ha el meu text sobre la vinya i el vi en l'obra d'Espriu.
L'Agrícol