dijous, 15 d’abril del 2010

EDUCACIÓ I FILOSOFIA

Una vegada més la filosofia recula en el sistema educatiu. Una vegada més l’Estat demostra que no li interessa l’educació. Sotmet l’educació a un simple procés de selecció social, la converteix en un aprenentatge o ensinistrament tècnic. La política sotmet l’educació a l’economia. Sotmet el ciutadà al treballador. Sotmet la llibertat a la necessitat. Sotmet la solidaritat al votant. Sotmet la paraula a l’estupidesa, la idiotització i la infantilització.
Volem ciutadans crítics? Volem democràcia? Volem persones amb capacitat de formar-se una idea del lloc on viuen? Volem gents amb capacitat de crear, discutir i dialogar? ... Què volem? Em pro de què (o de qui) treballem? Volem gent amb ganes de viure, tolerant i honesta? Em sembla que les paraules sobren. Els fets parlen per si mateixos.
L’aposta és ben clara. Anteposem l’oci a la cultura, l’espectacle a la sensibilitat, la sobreexpressió a la humilitat. L’elector al ciutadà. Ens pensem immortals i superiors i apostem pel poder.
Hem perdut el nord de vista. No sabem ni què vol dir nàixer ni què vol dir morir. Som incapaços de valorar la nostra existència efímera i estúpida dins un cosmos immens. Ens avergonyim de les pròpies misèries però en lloc de voler-les solventar les amaguem rere artificis de coloraines, imatges i serpentines. Ens pensem eterns i superiors, però som insignificants, i massa vegades mesquins.
Volem solucionar tots els problemes amb lleis i més lleis que en lloc de cercar més llibertat, tolerància i solidaritat promouen més restriccions, més fanatisme i més menyspreu (pugen l’extremadreta, el populisme i la xenofòbia, la violència de gènere i entre els adolescents...). Parlem de grans tecnologies però cada dia vivim més aïllats i tancats.
Aquesta és la societat que volem? Què ha de promoure l’educació? Eliminem-la. Eliminem el sistema educatiu! Creem escoles lliures!
Valdria la pena aturar-se cinc minuts a pensar-hi un poc. Valdria la pena que, ni que només fos per un instant, no ens creguéssim els centre de l’univers. Valdria la pena que fóssim capaços de veure on rauen els problemes de veritat i en el futur que estem construint per als qui vénen al nostre darrere.
Cal aprendre a distingir allò que és important d’allò que no ho és. Cal aprendre que la vida són uns pocs dies. Cal aprendre a conviure. Cal aprendre a respectar. Cal aprendre a conèixer i a estimular el dubte. Cal anar contra el dogmatisme i l’eslògan imbècil. Cal aprendre a ensenyar i cal ensenyar a aprendre.

divendres, 9 d’abril del 2010

CATALANS AL MÓN!


Com bé diu Rodolf Llorens i Jordana al llibre Servidumbre y grandeza de la filosofía que ben aviat trobareu a les llibreries gràcies a la reedició que n’ha preparat Lleonard Muntaner de Palma de Mallorca, la filosofia (com l’art i la ciència) sorgeix del treball  i de l’esforç constant. De la lluita per la vida que és una lluita per fer-se responsables de l’existència. No naix ni de la queixa existencialista ni de la supèrbia postmoderna o de les ànsies de triomfar. La saviesa, que és font de vida, emergeix en silenci i a voltes com aquell qui no vol.
Aquest llibre, l’únic que va escriure en castellà i a l’exili quan encara pensava que es podria dedicar a la seva vocació filosòfica (acabat d’escriure a Caracas l’any 1948 i editat l’any 1949 a Buenos Aires i fins avui desaparegut de les prestatgeries de llibreries i biblioteques del país), és imprescindible per qui vulgui saber què vol dir fer filosofia i pensar amb rigor.
Repassant-ne les darreres galerades ve a memòria una altra de les tesis de Rodolf Llorens (manllevada de Pujols): la de l’hegemonia vilafranquina en la cultura catalana. No es preocupin, però, no farem demagògica de vilafranquinisme ranci i de rebotiga. Es tracta de posar sobre la taula tres fets curiosos pel que fa al tema de la filosofia i de l’humanisme europeus i de la servitut amb què els catalans hi hem aportat peces prou valuosos. No parlarem de l’obra magna de Ramon Llull o d’Eduard Nicol, si no de tres autors prou desconeguts del públic general.
En primer lloc, tenim Ramon Martí de Subirats (un altre penedesenc!), sense el qual els “Pensaments” de Pascal mai no haurien existit. En segon lloc, tenim Ramon Sibiuda, el filòsof que va influir decisivament en els “Assaigs” de Montaigne. I en tercer lloc tenim al bisbe Joan Margarit Pau, sense el qual no podríem llegir “El Princep” de Maquiavel, ja que l’obra de l’italià es va escriure sota la influència de “Corona regum” del català (un lllibre dedicat a Ferran el catòlic).
Bons exemples de la servitut de la filosofia. De l’esforç callat però tenaç i constant en pro d’una societat més humana.  L’esforç callat de tres catalans rebrosta en tres obres imprescindibles de la cultura occidental. Potser Pujols tenia raó quan deia que els catalans quan anem pel món ho hauríem de tenir tot pagat! Qui lo sap?