dilluns, 10 de desembre del 2012

LLENGUA I DIGNITAT

Arrel del nou conflcite generat per algú que per algun obscur motiu fou nomenat ministre, hem vist com a les espanyes hi ha qui es torna a preguntar des de quin moment el català és una llengua. I que hi hagi algú que es pugui fer aquesta pregunta demostra que les coses s'han fet molt malament. Per a qui no ho sàpiga, li direm que el català és una llengua que sobrepassa els mil anys d'existència.
Una altra qüestió que ha tornat a sortir és la de l'ús del català. I ara si que hem copsat que les coses no es podien haver fet pitjor. Des del primer esborrany del "decretazo" d'espanyolització del Ministerio d'ideologies i altres pompes, es defineix la llengua catalana com una llengua vernacle, és a dir, dels esclaus, dels ciutadans de segona categoria. Això demostra que encara tenen una visió del món en què hi ha llengües de primera i llengües de segona, llengües importants i llengües d'estar per casa. Més ignorància, i menys democràcia, seria difícil de trobar en algun altre país. (És clar, que en el segon document ja van dir que era una llengua co-oficial, com si la importància d'una llengua vingués de les lleis espanyoles!)
Aquests dos fets em recorden que fa ben pocs anys, a Madrid (i en un dinar amb professors unviersitaris), van posar en dubte que a la universitat catalana les classes es poguéssin fer en català. Evidentment, no podien entendre que jo habitualment parli en català i, encara menys, que en l'àmbit de l'educació superior es pugui parlar en català. Per a ells, una vegada més, el català és una llengua de segona. Segurament, no sabien que és la primera llengua romànica en què es va fer ciència i filosofia (han oblidat Ramon Llull) i tampoc no sabien que des de fa molts anys els catalans reclamem la dignitat de la nostra llengua (i del nostre propi sistema educatiu). Era a l'any 1903 quan les associacions d'estudiants i de professors van demanar que el català fos la llengua oficial en l'àmbit universitari català (en un congrés que no es va poder celebrar a la Universitat per la prohibició del senyor Rector).
Evidentment, amb gent que té aquestes llacunes, volgudes o no, difícilment ens hi podrem entendre massa temps. El govern espanyol (que és més espanyol que no pas govern) sempre juga a la contra, divideix el català i el valencià, prohibeix els topònims de les ciutats i TV3.... I, tot i que diu que nosaltres gastem els doblers en qüestions identitàries, ell, subvenciona un projecte suposadament d'alta cultura, que es diu “filosofía en español”, un macroprojecte en què els filòsofs catalans no hi poden ser. A qui se li acut fer filosofia en català! A més, per què? Ho diuen ben clar: el seu és un projecte universal perquè l'espanyol és una llengua universal! I es queden tan amples! (Perquè ho fan amb els nostres impostos). Ens volen espanyols i estúpids, analfabets i adormits. I ja n'hi ha prou. Mare meua quanta incultura!

dimarts, 20 de novembre del 2012

MÉS NOTES PER LA INDEPENDÈNCIA


Per a sentir-nos membres d’una comunitat cal conèixer a aquells que hi han participat abans. Per a treballar bé en el present cal conèixer bé el passat. Per sentir-nos satisfets del lloc on hem nascut cal conèixer-lo bé. Cal saber d’on venim i quins són els valors positius dels que som hereus.
La societat corre molt, tot passa ràpid i tot semblen focs d’encenalls, però, sobretot en una situació com l’actual (per la crisi, d’una banda, i pel projecte d’independència, de l’altra) no podem fer el badoc. Cal situar-nos bé per agafar empenta. Cal tenir raons i arguments per a l’acció. I cal una acció ferma i decidida.
L’altre dia en vam parlar citant alguns bons arguments de Ferrater Mora (com abans ho hem fet a partir de Fuster i de Rodolf Llorens). Avui, penso que és bo donar un espai a les paraules del filòsof Joan Crexells, sobretot per destacar el que diu de la democràcia (de la qual l'Estat Espanyol en fuig com gat de l'aigua). 
En llegir allò que Crexells va escriure al primer terç del segle XX sembla mentida que estiguem a l’any 2012! Segur que tenen raó alguns pensadors actuals com  Alain Bidou (molt de moda a l’Amèrica del sud i sobretot a Mèxic) quan diu que la filosofia equival a  despertar-se a la vida. A obrir els ulls. No és simple reflexió sobre algun tipus d’assumpte més o menys important. Llança propostes que han de tenir una validesa universal perquè tots som humans. Llàstima que els arraconem o els petrifiquem amb lletres d'or.
Pensem que les propostes de Crexells sobre la democràcia són vàlides. I esperem que el seu entusiasme (ell era molt jove quan les va escriure) corri per les nostres venes i fins al cervell. Per a ell, la democràcia és un bé que cal defensar i els seus principis: “mai estan definitivament establerts” (com tampoc no ho està la vida humana, sempre en moviment). Això vol dir, que no hem de voler salvar el món ni ser portadors de cap “missió històrica”. Simplement, hem de tenir una actitud democràtica: “els estats no sols han de tenir una constitució democràtica, sinó observar una renovada disposició democràtica vers llurs afers.” La democràtica, que és la llibertat, es construeix cada dia (per exmeple que els polìtics han d'oblidar-se del pragmatisme embrutidor i que les relacions econòmiques han de canviar).
Això es fa sense oblidar que la nació és un subjecte polític que ha de voler i ha d’aconseguir “la màxima universalitat de ço que és ideològicament substantiu amb la màxima individualitat de ço que és adjectiu.” Un subjecte polític col·lectiu que vol la màxima plenitud individual i col·lectiva i la màxima pluralitat en la vida humana, perquè no hi ha drets individuals sense drets col·lectius i viceversa, sense soldiaritat i sense fraternitat que és tracte entre iguals. La màxima democràcia. No pas formal. Real i en actitud. Dia a dia. Per a la màxima llibertat.
Per això constata que l’ideari espanyolista i l’ésser català són profundament incompatibles. Critica als regionalistes catalans que no van saber aconseguir la independència en el moment de la Primera Guerra Mundial. Demostra que Catalunya pot ser independent i més pròspera si ho aconsegueix. Per això: “cal que sorgeixi una altra generació de polítics que perdi aquesta por.” I d’economia, en Crexells, en sabia un niu. 
També és un dels primers autors que utilitza el concepte: “Països Catalans”.
Esperem que açò escrit a la dècada del 1920 avui pugui tenir camins de sortida. És a dir, fer-se pràctic. La nostra història no naix del no-res ni és fruit de l’atzar, de la improvisació o del pur tactisme com es pensen les elits de Madrid.
No cal trencar-se les banyes en impossibles. Espanya és morta. Cal mirar avant i portar el sarró ben ple d’entusiasme, de raons i de projectes.

dilluns, 19 de novembre del 2012

PARLANT AMB FUSTER...

Joan Fuster rebutjà aquella filosofia que cerca l'essència. I, amb ella, aquell model cultural essencialista que tant de mal ha fet a Europa. Ho deia amb paraules vives: “no hi ha ontologia que no siga feixista. L'Ésser i la Porra -o la foguera– són inseparables”. Hi estem d'acord, i aquest encara és ben viu a Europa. Amb tot, pensem que hi ha altres maneres de fer ontologia, i que cal fer-les. Hi ha d'haver una ontologia (un saber sobre l'ésser humà) que no ens porti a l'enfrontament i al feixisme. Que cerqui la plenitud del nostre mode d'ésser. En tot cas, per arribar-hi, cal no obviar les paraules de Fuster. El problema no és l'ontologia en ella mateixa ni com a ciència.

Aquesta és una lliçó individual i col·lectiva. I l'hem de tenir ben present ara que l'autodeterminació i la independència de Catalunya són damunt la taula i en un primer pla del debat polític. Els espanyols no ho han entès, per això ens diuen de tot sense solta ni volta, però amb mala bava. Nosaltres cerquem un projecte de futur i d'afirmació, social i nacional, polític i cultural. Ells viuen en el passat, en una sensibilitat decadent.

Una lliçó que hem de relligar amb una altra de les seves bones peticions (que comparteix amb Rodolf Llorens): tenir ben clar que sense llibertat no hi ha responsabilitat. És a dir, que no podem parlar ni de les persones ni de les nacions en abstracte. Que cal un esforç de realitat i de realisme. No hem d'anar a la recerca de l'essència sinó de la realitat. Ho va dir Pujols.

Cal rellegir “Nosaltres els valencians” i “Les originalitats”. Dos textos de Fuster ben interessants. I cal rellegir Rodofl Llorens i cal qaue hi hagi un diàleg obert entre tots els qui vivim en aquest país i que coparticipem d'aquesta cultura. Cal que la premsa sigui seriosa, que ensenyi, que posi sobre la taula, que fomenti el debat. Cal que els partits reformulin els seus projectes i les seves propostes i que s'allunyin, ja, i de totes totes, dels falsos partidismes que només els serveixen per justificar els càrrecs i els sous. 

Cal encaminar aquest entusiasme col·lectiu i aquest crit de llibertat. És fonamental fer aquest exercici de realitat, sobretot veient que des d'Espanya només vénen el rebuig, la ignorància, la tergiversació, l'insult, l'ocultació i la manipulació.

Nosaltres hem de lluitar per la fermesa i per la comprensió. Per abocar-nos a una construcció nacional compartida. També Fuster llegí Rodolf Llorens i rellegí Eugeni d'Ors, Torras i Bages i Valentí Almirall. No hi ha tradició sense memòria viva. Sense l'esforç constant per rellgiar, en el present, el passat i el futur, l'avanç i la continuïtat. El vell i el nou, que diria Foix. Sense llibertat per a construir i sense la solidaritat envers els qui comparteixen, els qui han compartit i els qui compartiran aquest espai del món en què ens ha tocat viure.

divendres, 9 de novembre del 2012

SOBRE ELS CATALANS I CATALUNYA



Enguany s’acompleixen els cent anys del naixement d’un dels filòsofs més importants i universals: Josep Ferrater Mora. Per aquest motiu s’ha reeditat un dels seus llibres més interessants: Les formes de la Vida catalana (que en la seva primera edició es publicà, des de l’exili, a Xile l’any 1944). Era el moment en què Xavier Benguerel, Pere Quart i altres el van empènyer a publicar en català.
És un llibre que, com La ben Plantada. de l’Ors, cau en una anàlisi massa pura del nostre mode d’ésser, fet que li va criticar amb un llibre rotund i magnífic Rodolf Llorens i Jordana (l’any 1968 des de l’exili a Caracas amb: Com som i com hem estat els catalans.). El mateix Rodolf Llorens que, l’any 1936, havia capgirat de dalt a baix l’obra escrita per Eugeni d’Ors l’any 1911 amb el llibre: La Ben nascuda (el qual fou meditat a la presó Model de Barcelona després dels Fets del 4 d’octubre del 1934 i en adonar-se que la filosofia de l’Ors no servia per a comprendre la realitat política  i social de la Catalunya del moment).
En ser preguntat sobre les objeccions que li havia fet Rodolf Llorens, Ferrater diu que és cert, de la mateixa manera que és cert que el seu llibre, gràcies a aquesta "mancança", ha obert un diàleg fructífer i, com bé saben vostès, el diàleg és el pensament en moviment i això sempre és bo. Del diàleg en surt el "seny". Aquella justa mesura que brolla del xoc de contraris (com bé li agradava de defensar a Ferrater Mora): “Si un justo medio consiste en quedarse a mitad de camino entre extremos, que, además se combinan más o menos mecánicamente, merece el poco credito que tiene. Pero si un justo medio es el resulatdo de atenerse lo más fielmente posible a una realidad, o a una situación, tras haberse explorado a fondo extremos que las han falseado, entonces cambian las perspectivas”, diu Ferrater. Ho explica ben clar, oi? És allò de no assimilar el “sentit comú” al “seny” (com bé sabia el mestre de Ferrater: Eugeni d‘Ors).
Però, tornant al llibre que ens ocupa i al diàleg entre Ferrater i Llornes, cal reproduir les paraules de Ferrater: “Los colegas que me hayan reprochado una excessiva idealización tienen razón sobrada. [...] ¿ Quiere esto decir que el método “idealtípico” usado en aquellas calendas fuera absolutamente infecundo? No lo creo así: ha tenido su función como punto de partida de un debate”. A més, el pensament de Ferrater va evolucionar al llarg dels anys, a mesura que anava depurant, també, el seu estil (essent aquesta, la del fort lligam entre al forma  i el contingut, una preocupació de primer ordre en Ferrater). I és en laguns dels textos posteriors al de l’any 1944, els quals els inclou aquesta nova edició, quan diu coses ben interessants per al moment actual sobre la diferència de ritmes entre Catalunya i Espanya. Vegem-ne tres idees: “la història no és simplement la realització d’una possibilitat, sinó que és la realitat mateixa” i “un poble no pot passar la seva vida renaixent sense treva. Si aquest interminable renéixer revela la seva vitalitat, revela també alguna cosa d’essencialment incomplet i mancat”. I rebla clau amb la següent conclusió: “que el català sigui aquell per a qui Catalunya és com un ferro roent, però com un ferro del qual haurà de forjar una bella arquimesa, en lloc de deixar que miserablement es refredi o en lloc d’extreure’n follament, frenèticament, algunes fugisseres espurnes”. Una volta més: el seny català! És ben clar!

dilluns, 22 d’octubre del 2012

JOAN CUSCÓ PUBLICA UN NOU LLIBRE SOBRE FRANCESC PUJOLS


Enguany fa cinquanta anys de la mort del pensador Francesc Pujols i Moragdes, i acaba de sortir el llibre: Francesc Pujols i la Filosofia de Joan Cuscó i Clarasó. Ha estat publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat i s’hi fa un estudi del pensament filosòfic de Pujols i s’hi recullen els principals articles i textos que Pujols va escriure i pronunciar sobre la seva manera de comprendre  i de desplegar el pensament filosòfic.

Si en el llibre que Cuscó va publicar l’any 2008 sobre Pujols (també a Publicacions de l’Abadia de Montserrat) hi trobem un recorregut que dóna una visió global del personatge i de la seva obra, en aquesta ocasió, el volum se centra en la filosofia i, a banda de l’anàlisi  fet per Cuscó, s’hi apleguen els textos originals de Pujols per posar-los a l’abast de tothom, Uns articles que foren escrits i publicats entre els anys 1922 i 1938 i que no fins ara no eren fàcils de localitzar.

Els textos aplegats, es presenten ordenats cronològicament  i temàticament. I els aspectes que s’hi despleguen seran tractats amb més cura en el proper simposi que la Càtedra Ferrater i Mora de la Universitat de Girona organitza aquest mes de desembre (sota la direcció de Josep Mª Terricabras) sobre l’obra de Pujols (en col·laboració amb la Fundació Francesc Pujols), en el qual, entre altres ponents, hi seran: Joan Cuscó (que analitzarà la filosofia de Pujols  en relació als filòsofs de la seva època i dels filòsofs a qui va llegir i reivindicar) i Xavier Serra que explicarà la ironia i l’humor com a forma discursiva de Pujols.

            El llibre ja es pot trobar a totes les llibreries i és el primer intent seriós d’exposar i d’estudiar la reflexió filosòfica de Pujols. A qui van reivindicar Salvador Dalí, Josep Pla, Josep Mª de Sagarra, Joan Crexells i Artur Bladé entre altres. De fet, Pujols és imprescindible per a comprendre la Catalunya contemporània, però la dispersió de la seva obra, el seu caràcter i tarannà i el franquisme l’han relegat a un injust segon terme.

dijous, 27 de setembre del 2012

NOTES PER LA INDEPENDÈNCIA (II)

Hi ha qui no entén perquè l’independentisme ha guanyat tant de terreny. Evidentment, l’independentisme no surt del no-res. Surt d’una voluntat d’ésser que mai no ha mort,  i que ara agafa el vol. Per què? Fàcil. L’Estat Espanyol maltracta Catalunya i, amb ella, als catalans. Exemples? Molts. La recent llei de [re]educació que acaba d’envair les competències de la Generalitat (per no xerrar dels constants atacs a la normalització lingüística). Que el Museo del Prado rebi molts més milions de diners de l’Estat que tots els museus de Barcelona junts (però els catalans paguem com els demés). Que avui (27 de setembre de 2012) al port de Barcelona s’inauguri la que ha de ser la terminal més gran de mercaderies de l’Europa mediterrània i, després de 20 anys de promeses, l’Estat encara no hagi fet les inversions en infraestructures que han de permetre que aquesta terminal sigui viable (i doni més feina i moviment econòmic). Que l’Estat incompleixi el que estableix l’Estatut (retallat) del 2006 sobre el finançament de la Generalitat de Catalunya (l’Estat té impagaments pendents amb Catalunya des del 2008 per milions de milions i nosaltres no podem tenir una bona societat del benestar. I a sobre els hem de demanar diners a crèdit!). Que les inversions en infraestructures que s’aproven als pressupostos de l’Estat només s’executin, a la pràctica, en un tant per cent molt minso (Rodalies….). Que l’Estat no executi el corredor mediterrani i es [mal]gasti 5000 milions (ara que ja estem en crisi) en l’AVE a Galícia, només per aplicar el seu pla ideològic d’infraestructures (que és el que tenia Felip V al cap i que va reimpulsar Franco).... Penso que no cal seguir. Pertànyer a Espanya ens ofega com a  país i com a ciutadans. No ens permet treballar pel bé de la nostra economia ni pel bé de la nostra cultura. I ja n’estem farts i refarts.
Per tant, hi ha algú que encara es pugui dir federalista? Això és un quimera. Per què? Perquè en ella no tots els ciutadans som tractats de la mateixa forma. Ans el contrari, n’hi ha que, com diuen ara, som súbdits i de segona categoria. I volem la llibertat!
No podrem construir una societat més justa si no sortim d’Espanya. Per això som independentistes. I que consti que aquesta voluntat de relligar els drets individuals i col·lectius (perquè els uns són impossibles sense els altres) és una constant del nacionalisme català (Companys....), i no pas del nacionalisme espanyol. I en aquí hi ha un altre punt d’incomprensió amb els governants espanyols. Ho tenia ben clar Pujols al primer terç del segle XX. “El nacionalisme català és diferent dels nacionalismes que són purament separatistes. El nacionalisme català és separatista i hegemònic alhora.” Per això, com els portuguesos, va ser iberista i regenaracionista. Per això d’Ors va dir que el nacionalisme és solidaritat entre els pobles i afirmació individual al mateix temps.
Recordin, com també deia Pujols, només hi ha una possibilitat de construir un Estat Federal: La independència. D’ella en pot sortir el pacte lliure: “Fer com ell vol fer amb Catalunya i Espanya, primer separar-les i després unir-les.” Però, com bé saben, Macià no se’n va sortir. 
Certament, els catalans, des del segle XIX, hem cregut en el federalisme, però la història no enganya.
Cal, doncs, treballar en positiu, sense estridències i argumentant i estudiant bé les coses. Cal mirar el demà per a guanyar-lo. Cas omís a les amenaces i les baixeses de Madrid. De moment hem internacionalitzat el problema català al món, i això és cabdal perquè ja no som invisibles i aquest era el primer pas per aconseguir la plena sobirania. I, com diuen els analistes internacionals (els bons que han estat a Irlanda, Québec, Estònia....) ara Europa ja no podrà fer l’orni (i Espanya tampoc). Visca la democràcia i la voluntat d’ésser. Tenim deu anys (segons diuen els experts). Pas a pas. I el referèndum dins els propers quatre anys. Aquest és el camí.

dimarts, 18 de setembre del 2012

ADÉU ESPANYA!


A principis del segle XX, quan a Catalunya bullia el moviment catalanista amb la il·lusió de la Solidaritat Catalana que culminà l’any 1913 amb la creació de la Mancomunitat per Prat de la Riba, Francesc Pujols va fer una estada a Madrid. Aquest, podria ser un fet anecdòtic, però no ho és gens.
D’aquesta estada en conservem una part de la correspondència que va mantenir amb Joan Maragall i allò que ara interessa, i molt, és el que escriu sobre les relacions entre Espanya i Catalunya. Talment sembla que ho hagi escrit fa uns pocs dies.
Després de més de cent anys, la situació no s’ha mogut pas gaire, i aquest és el problema que ni el PSOE (PSC i PSPV) ni el PP (per no parlar dels partits més populistes i extrems) no volen veure. I aquí rau la força de l’independentisme avui. La renovada crida de la nostra voluntat d’ésser (que estava adormida però no pas morta).
L'any 1906, Pujols diu que a Madrid es coneix molt poc la literatura catalana, que en tot moment s’entossudeixen a parlar de “nuestras guerras y nuestros grandes capitanes” i que els intel·lectuals en lloc de dialogar discuteixen i s’insulten perquè tenen “la sabiduria com un pugilato”. En conseqüència, considera que a Madrid els hi falta “maragellajarse” i que “viatjar no serveix pera cambiarnos ni pera trovar arguments ab que defensar la nostra manera de ser”.
En una carta posterior (del juny de 1907) tracta amb més deteniment aquesta qüestió política. Diu que allà es molt difícil que es pugui arribar a generar un estat d’opinió favorable a Catalunya i que la “cuestión catalana” sol ser ignorada perquè defugen els mals de cap i són molt patriòtics i defensors de  la unió d’Espanya. Que són molt unitaris i que parlen de la Castilla “Grande y fuerte”. Que si no tenim autors castellans que escriguin a  favor dels catalans no ens escoltaran.
Rebla el clau dient que als estrangers també els agrada aquest exotisme espanyol i castís que agafa com a referents de la jota i el torero i escriu: “A Catalunya, entre nosaltres, hi ha moltíssims cervells a la castellana, però a Castilla no hi ha cap cervell a la catalana”.
Penso que els textos parlen per si sols. Són d’una nitidesa absoluta. Per acabar, doncs, només cal recordar que aquell Joan Maragall que primer digué (com molt després ha fet el seu descendent Pasqual Maragall amb l’Estatut del 2006), “escolta Espanya”, va acabar, ben cansat de perdre el temps, dient: “adéu Espanya”. De la voluntat d’entesa va passar a la voluntat de llibertat. Avui, Rajoy calla, altres insulten i altres avantposen la unitat indiscutible a la possibilitat de l’exercici democràtic de l’autodeterminació. I fins  i tot hi ha catedràtics d’economia que inventen dades per fer por als catalans! I mentre això passa, aquest Estat arruïnat que és Espanya, es malgasta els diners en línies de l’AVE que no serveixen per a res!

dilluns, 17 de setembre del 2012

NOTES PER LA INDEPENDÈNCIA (I)

1/ - Situació històrica. Els grans problemes de Felip II amb les seves possessions europees comença quan és elegit rei (successor de Carles V) i no parla cap de les llengües europees dels països que pertanyen a la Corona (ni Alemany, ni francès, ni flamenc). Només parlava castellà i, aquest fet, conjuntament amb la batalla contra el protestantisme, inicien una període de desafecció envers el rei que comença quan els europeus diuen que vol imposar al Regne de Castella per sobre dels altres. (En dues paraules: castellanitzar Europa). Hi ha un desencontre constant fins a Felip V (i tots sabem com va acabar).
A partir del seu desencontre europeu, Felip II retorna a Castella i mai més no en tornarà a sortir. Aquest és el tarannà dels espanyols, fins avui. El que aleshores passà amb Europa avui passa amb Catalunya. Aquell, va ser un període que culminà amb la batalla d’Almansa que va significar l’ocupació paulatina dels Països Catalans.
L’Estat de les Autonomies ha sigut un eufemisme i una mentida que, finalment, s’ha esparracat per la intolerància i les ànsies de castellanitzar-ho tot dels espanyols, que, com Felip II, tampoc no parlen cap de les llengües de l’Estat Espanyol que no sigui la seva.
2/ - Des de les espanyes es branda la Constitució del 1978 com la gran base de la democràcia. Aquest és l'error. La Constitució naix de l'exercici de la democràcia (en aquell moment precària i tutelada pels franquistes) però no el pot coaccionar i, com qualsevol llei, ha de tenir vida. No pot ser eterna. No és infalible i no tot el que es va fer aleshores són encerts. Ara, però, es diu que la Constitució prohibeix la secessió i qualsevol referèndum. De fet, no ho prohibeix, en tot cas, no ho estableix o ho posa sota control de Madrid. Tampoc no ho estableix la del Canadà, però el Tribunal Constitucional d'allà (que no és de fireta) va dir que, malgrat això, el Quebec podia fer un referèndum de secessió (i n'han fet dos). Tampoc ho preveu la del Regne Unit i Escòcia farà referèndum per l'autodetermianció el proper 2014. Com és que a l'Estat Espanyol encara no hi ha una democràcia de primera? Aquesta és la pregunta. I aquest és el problema.
3/ - Federalisme. Els socialistes del País Valencià i de Catalunya, ara, diuen que o bé cal retornar a l'Estatut del 2006 de Maragall (que era d'un bon federalisme asimètric) o bé que cal advocar per un Estat Federal. Posem que hi estem d'acord. Què hi diu el PSOE de Madrid, que és el qui mana? Rubalcaba surt amb subterfugis i Zapatero va fracassar. De fet, ni Felipe ni Guerra mai no van ser federalistes, com gairebé ningú no ho va ser a l'Espanya del segle XIX, excepte els catalans. Val la pena sirgar en aquest camí? Convenceran, el PSC i el PSPV (avui dues simples filials del socialisme espanyol), al PSOE pel federalisme? Si ho aconsegueixen, que ja és molt dir, què vol dir federalisme? Vull que expliquin quins poders tindrem i com i quan. Ja n'hi ha prou de jugar a l'ou com balla. Necessitem apostes i propostes, si no, el debat és estèril. Prou de criticar al sobirnaisme (de politiqueig electoralista). Arguments i fets.
4/ - Populisme. Fa por que no siguem capaços d'arraconar el populisme que genera la crisi i les posicoions extremistes. Ara, tenim Mario Conde començant a fer "política", una premsa espanyola que es dedica a posar llenya al foc, un govern que no escolta i que només llança consignes, una SI que juga a cuca i amagar... Cal foragitar-los de l'escena política, espavilar-los o ajudar-los a veure-hi més enllà. Per això reclamen intel·ligència i paciència.
Fa por tenir un Estat poc democràtic i plurinacional. Un Estat a qui li fan por els referèndums i fins i tot reconèixer els nous estats (com Kosovo) perquè saben de les pròpies penúries. Uns polítics espanyols a qui els fa por la llibertat perquè hi tenen molt a perdre. Prefereixen autoenganyar-se i deixar podrir les situacions. També el nacionalisme basc més moderat, ara, té por del que fem nosaltres (vegin les recents declaracions del PNB). Sempre ens havia mirat per sobre de l'espatlla i ara li fa por quedar-se a Espanya. Tenim un Estat lluny de la bona democràcia i d'Europa.

divendres, 14 de setembre del 2012

PARLANT AMB FUSTER... (15 de setembre de 2012)


Joan Fuster rebutjà aquella filosofia que cerca l'essència. I, amb ella, aquell model cultural essencialista que tant de mal ha fet a Europa. Ho deia amb paraules vives: "no hi ha ontologia que no siga feixista. L'Ésser i la Porra -o la foguera– són inseparables". Calia dir-ho aleshores, i avui (aquest és un debat ben viu a Europa). Amb tot, pensem que hi ha altres maneres de fer ontologia, i que cal fer-les. Hi ha d'haver una ontologia que no ens porti a l'enfrontament i al feixisme. Que cerqui la plenitud del nostre mode d'ésser. En tot cas, per arribar-hi, cal no obviar les paraules de Fuster. El problema no és l'ontologia en ella mateixa o com a ciència.
Aquesta és una lliçó individual i col·lectiva. I l'hem de tenir ben present ara que l'autodeterminació i la independència de Catalunya són damunt la taula i en un primer pla del debat polític.

Una lliçó que hem de relligar amb una altra de les seves bones peticions (que comparteix amb Rodolf Llorens): tenir ben clar que sense llibertat no hi ha responsabilitat. És a dir, que no podem parlar ni de les persones ni de les nacions en abstracte. Que cal un esforç de realitat i de realisme. No hem d'anar a la recerca de l'essència sinó de la realitat. Ho va dir Pujols.

Cal rellegir "Nosaltres els valencians" i "Les originalitats". Dos textos de Fuster ben interessants. I cal rellegir Rodolf Llorens i cal que hi hagi un diàleg obert entre tots els qui vivim en aquest país i que coparticipem d'aquesta cultura. Cal que la premsa sigui seriosa, que ensenyi, que posi sobre la taula, que fomenti el debat. Cal que els partits reformulin els seus projectes i les seves propostes i que s'allunyin ja, i de totes totes, les falsos partidismes que només els serveixen per justificar els càrrecs i els sous. (Hi ha una afirmació que fa feredat. La fan els del PP i els del PSOE. Diuen que la majoria no es va manifestar i que cal escoltar-los. Aleshores, proposo: que escoltin a tots aquells que no voten en les eleccions, que són la meitat de la població, i que deixin les cadires buides als parlaments, ajuntaments, diputacions i consells comarcals!).

Cal encaminar aquest entusiasme col·lectiu i aquest crit de llibertat. És fonamental fer aquest exercici de realitat, sobretot veient que des d'Espanya només vénen el rebuig, la ignorància, la tergiversació, l'insult i l'ocultació. Volem plena sobirania i més democràcia.

Nosaltres hem de lluitar per la fermesa i per la comprensió. Per abocar-nos a una construcció nacional compartida. També Fuster llegí Rodolf Llorens i rellegí Eugeni d'Ors, Torras i Bages i Valentí Almirall. No hi ha tradició sense memòria viva. Sense l'esforç constant per rellgiar, en el present, el passat i pensar en el futur. L'avanç i la continuïtat. El vell i el nou, que diria Foix. Sense llibertat per a construir i sense la solidaritat envers els qui comparteixen, els qui han compartit i els qui compartiran aquest espai del món en què ens ha tocat viure. No hi ha dignitat sense llibertat.

dimecres, 12 de setembre del 2012

12 de SETEMBRE DE 2012


Després de l’èxit dels actes de l’11 de setembre cal mirar endavant. Ara, l’Estat Espanyol i Europa comencen a sentir-se atrapats i això és dolent. Ens comencen a tenir en consideració però, d’entrada, el primer que provoquem és por. Una contrareacció. Per això hem de ser positius i tolerants, i comptar sempre fins a deu. I és que tant l’Estat Espanyol com la Unió Europea s’han edificat sobre vells conceptes.

Què diuen els francesos? Que no entenen la plurinacionalitat perquè el seu Estat es va construir sobre l’esquema de l’Estat-nació (i per a ells l’Estat i la Nació són el mateix). Què li passa a Europa? Que l’ha fet els Estats-nació sense ganes de perdre sobirania, i així estem (Alemanya tira l’aigua cap al seu molí, la Gran Bretanya no vol més Europa...). No hi ha una Europa federal ni una unió fiscal o bancària.

El nostre clam és un crit d’atenció sobre Catalunya i, al mateix temps, un clam pel futur d’Europa. Cal reedificar Europa per donar cabuda a tothom i per tenir una veritable unitat fiscal i econòmica i política, que ara no té i l’afebleix i l’omple de prejudicis i de discursos xenòfobs (com és que enguany els alemanys no han volgut anar a Grècia de vacances¿ com és que les retallades només impulsen els discursos populistes i feixistes, com passa a Grècia?...) On són les alternatives? Qui aporta saba nova? Penso que a Catalunya estem en disposició de fer-ho. Però la feina no és fàcil.

El problema és que ni l’Estat Espanyol ni Europa (ni cap dels seus Estats membres) no s’han construït sobre el diàleg i el pacte sinó a partir de la imposició i, en el millor dels casos, de la prepotència. Són, com els mercats financers i els especuladors, molt conservadors  i egoistes, més que els catalans (que ja és dir). Catalunya pot fer una aportació importantíssima en la possibilitat de ruptura entre l’Europa calvinista i l’Europa catòlica, és a dir, entre el nord i el sud.

  Necessitem, molt bons polítics (encara que siguin pocs) i necessitem figures  que, com Pau Casals, siguin internacionalment reconeguts i expliquin qui som i la nostra història. Espanya no ens vols però durant anys, per interès, i com digué Ortega i Gasset, ha aplicat (però amb molt poc tacte i amb incredulitat) el principi de la “conllevancia”, ara, però aquest joc no val.

La crisi econòmica ha estat la gota que ho ha desequilibrat (i accelerat) tot. Els anys de monarquia parlamentària han fet més forta l’escissió entre Catalunya i Espanya. No hi ha hagut cap voluntat de reconeixement ni de treball en comú. No hem anorreat el franquisme sinó que l’hem maquillat i desplegat subtilment.

Entre la tradició nacional catalana i l’espanyola hi ha una arrel ben diferent, la qual ens ha de permetre adquirir veu pròpia a Europa. Fernando Pessoa ho tenia ben clar: “el conflicte entre Catalunya i Espanya és el conflicte entre el concepte nacional de país i el concepte civilitzacional de país. [...] Des del punt de vista nacional, i exclusivament nacional, Catalunya és una nació, un país, amb una manera de ser, amb tendències especials, amb un idioma a part que les defineix i amb una aspiració que els desitja”.

Barcelona col·lapsada! Aquesta és la imatge de l’11 de setembre del 2012. S’ha acabat el bròquil. Tots els polítics a classe, i ràpid. I els empresaris que facin números. I als espanyols no els dic res perquè  és sord qui no vol escoltar. Perquè no hi ha diàleg amb qui no vol comprendre.

Aquesta emoció i voluntat de sortida col·lectiva de la crisi i cap a la dignitat. És un honor! És bo que entenguem que hem d’anar tots junts, que sense solidaritat no hi ha dignitat. Si algú, fa ben poc, encara es preguntava “què és” i “on és” la societat civil catalana, ara l’ha retrobat. Que els europeus siguin més receptius i intel·ligents que els espanyols. Hem donat una lliçó de democràcia! A treballar!

dilluns, 10 de setembre del 2012

CRIDA A LA INDEPENDÈNCIA


Després de 300 anys de pèrdua de la sobirania, els catalans mantenim ben viva la voluntat d’ésser. I això és impagable. Mantenim la il·lusió, aspirem a un futur millor, ens emocionem junts i pensem en la llibertat. Només per això (que no és poca cosa!)  la celebració d’avui, en el deprimit context socioeconòmic i polític que tenim, és motiu de celebració.

 Saber mirar endavant és vital. I lluitar per allò que és just i pel bé comú ens honora.


Els reptes que tenim són molts i n’hem de ser conscients. No podem fer el ridícul. Com als setges de Cardona i de Barcelona (1711 i 1714), una volta més, ens veiem abocats a una lluita per la justícia i per la llibertat (individuals i col·lectives), la qual ha de venir acompanyada pels valors de la veracitat i de l’honestedat. Hem de refer-nos. I, una vegada més, la força que ve des de baix (com en la Guerra de Successió, en la Renaixença del vuitcents i en la Solidaritat Catalana del segle XX) és fonamental. I és bo que així sigui, malgrat les dificultats que comporta.

            Després de molt de temps, tornem a tenir la possibilitat de guanyar la dignitat. És un moment en què l’Estat Espanyol ha fracassat rotundament i els vells discursos han perdut el seu valor. Estem obligats, a repensar-nos trencant tòpics i visions anacròniques. Cercant el consens i acotant bé allò que és a llarg plaç i el que tenim a tocar.

Després de la pèrdua de la nostra sobirania ara fa tres cents anys, Catalunya es va aixecar econòmicament i va arribar a l'any 1800 amb una llengua i una cultura ben vives, malgrat les prohibicions. Al segle XIX, quan l’Estat Espanyol perdé el poc que li quedava de dignitat (1898), Catalunya tornà a aixecar el cap econòmicament, culturalment i políticament (i, l'any 1913, sobreposant-nos a la divisió provincial que ens imposaren, i perdura, férem la Mancomunitat de Catalunya). Avui, tenim un nou context. Després d’un segle XIX que va tenir més anys de guerra que de pau i d’un segle XX en què hi va haver més anys de dictadura que de llibertat l’Estat Espanyol, desemmascarat l’“Estat autonòmic” i havent arribat a la seva data de caducitat l’anomenada “Transició” (ben plena de covardia política, d'interessos intocables i de vilesa política), Catalunya torna  aixecar la veu. Una veu que es va manipular en la transició de la Dictadura a la Monarquia parlamentària creant una falsa autonomia (ara retallada) que durant anys va semblar un oasi (fruit dels bons sous i de les quotes de poder que es repartiren).

Ho va dir Josep Batista i Roca l’any 1968: “Catalunya s’ha de desempellegar dels morts per poder viure”. I cal recordar bé aquest any perquè va ser un moment d’inflexió del pensament polític català. A banda del llibre La desintegració d’Espanya de Batista i Roca, a les llibreries hom hi trobà: Com han estat i com som els catalans (de Rodolf Llorens i Jordana), Dues Catalunyes (d’Àngel Carmona) i Nosaltres els valencians de Joan Fuster. Poques cultures poden presumir d’un pòquer de llibres com aquest. Els recomano.

            Penso que estem molt a prop de la sisena república la catalana. La primera fou la de Pau Claris (1641), la segona la de Napoleó (1810), la tercera la de Baldomer Lostau (1873), la quarta la de Francesc Macià (1931) i la cinquena la de Lluís Companys (1934). Ho farem en pau i amb tenacitat, sense perdre més enllaços i sense fer la puta i la ramoneta. Els catalans, per la pròpia història, som molt individualistes i àcrates. A més, tenim poc sentit del poder, perquè aquest, des de ja fa massa temps, sempre l’ha exercit Madrid. Cal superar-ho.

            Ara, doncs, cal cercar la unitat d'acció i eixamplar bé els horitzons. Tots hem de ser més generosos i menys egoistes i gasius, que els catalans ho som molt. Cal fer números i cercar complicitats internacionals (polítiques i econòmiques). Els nostres polítics han de viatjar i han de treballar bé. L'economia catalana ja és ben viva i molt exportadora (poc depenent de l'Estat Espanyol) però cal teixir un lligam ferm amb la resta de territoris dels Països Catalans, amb els quals també hem de fer més forts els vincles culturals i les relacions socials. Necessitem més coherència nacional i més projecció internacional. Que les institucions europees, com ha fet Durao Barroso, diguin que faran de mitjancers donen, a la independència, un caràcter nítidament polític i democràtic. I que els països que tenen les seves multinacionals a Catalunya obrin embaixades a Barcelona, començant pels alemanys i japonesos, seria un pas de gegant.

Cal tenir clars els tres àmbits fonamentals: economia, cultura i política. Són els  àmbits de treball en comú i d’encontre de complicitats. Els polítics s'han de mullar, els economistes han de fer números i els ciutadans els hem d'empènyer. Com diuen: vèncer  i convèncer. Catalunya és una nació fonamental per a una Unió Europea forta (i no pot prescindir del pes que li donen el gruix dels Països Catalans). No obstamnt això, Europa, com  a tal (i pel poc que és com a federació) és conservadora. Ho haurem de treballar molt.

            Arrel d'això voldria apuntar, breument, algunes coses.

1/ - Hora de recordar. Joan Fuster i la valuosa formulació dels Països Catalans. [El pes social, econòmic i cultural dels Països Catalans és d'una força i d'una    vigència aclaparadora. Però ho hem de saber manejar amb el màxim respecte per a tothom i des d'una visió confederal i de treball en xarxa. D'entrada cal afirmar la unitat lingüística i la unitat de mercat i reforçar els llaços culturals       i científics i el terreny de la comunicació].

2/ - Hora de repensar-nos i de trencar tòpics. [Cal refer tots els discursos (de la dreta i de l'esquerra en tota la seva amplitud), cercar la transversalitat, fer un mapa  a llarg plaç i deixar els protagonismes i els  partidismes a casa. Penso que la tempesta ha començat dins els partits polítics i que els treballs per a la hisenda pròpia, des de la col·laboració de les Diputacions i la Generalitat, i la xarxa d'Ajuntaments per la independència permeten albirar el nou marc institucional del país].

3/ - Hora de crear lligams internacionals i locals. [Cal estrènyer els llaços socials, econòmics i culturals a l'interior i internacionalitzar les complicitats polítiques  i econòmiques. El sentit de país ha de ser transversal, m'alegro d'escoltar als bars gent que no parla català però que està per la feina].

4/ - Hora de sentir-nos ferms i de ser l’avantguarda de l’Europa xerruca que tenim. [Hem de tenir una voluntat de ferro. El que volem no és fàcil, però ho tenim més a prop que mai].

 Finalment, espero que ens acompanyin, entre altres, les paraules de Pau Casals. La independència de Catalunya necessita seny i rauxa, ha de ser encomanadissa i ha d’estar ben preparada i, ja aconseguida, no podem perdre ni l’entusiasme ni la responsabilitat. No és un afer dels polítics. És de tots.

        Enric Prat de la Riba va aplaudir la independència del poble grec, Rodolf Llorens s'emmirallava amb els suïssos (ens ho acaba de dir el seu fill Juan per mail: “recuerdo que papá admiraba a los suizos, por su capacidad de convivencia de diversas lenguas  y religiones. En España, decía, “si no parles espanyol i ets catòlic, ets un fill de puta”) i avui hem de veure el tarannà democràtic del Regne Unit, d'aprendre dels errors del Quebec i de la UE i d'aprofitar tot el nostre potencial per ser nosaltres mateixos el model a tenir en compte (i sembla que els darrers estudis fets als EUA així ens comencen a valorar). La convivència, la llibertat, el rigor i la fermesa i l'honestedat les hem de fer prevaldre. Ens han de donar forces per tirar endavant i per refermar la voluntat d'ésser.

            L’any 1973 Pau Casals escrigué: “Cada dia, cada minut, cada nova albada, cada flor, cada gota de mar –d'aquest mar que s'enllaça amb el meu, lluny però present–, em fan sentir més identificat amb la idea de que viure és un miracle, i que tots i cadascú de nosaltres som una meravella que mai acabarem de pagar amb el nostre esforç, amb la nostre fe, amb el nostre amor”. No ho perdem de vista.

divendres, 7 de setembre del 2012

CONSTITUCIONALISMES...


A l’Estat Espanyol, el segle XIX va ser un període convuls. Hi va haver més anys de guerra que de Pau. Tot anava a cop de fusell, de sectarismes i de discursos autoritaris i dogmàtics.

Seguim força igual: en un Estat sense cultura política i sense interès per la cultura, l’educació i la història. Per què? entre altres motius perquè al segle XX les coses no han anat pas millor. 40 anys de dictadura franquista, la dicatura de Primo de Rivera abans d'ella...

Com bé ha dit l’intel·lectual valencià Josep Antoni Comas: “aquest país ha tendit a deformar la història fins extrems ominosos [...]. La desgraciada història d’aquest país, en què una etapa desastrosa ha estat succeïda, sovint, per una altra de terrible.”     L’exemple el tenim proper: a Zapatero l’ha substituït Rajoy i la confusió, la malversació i la imbecilitat segueixen essent la regla de govern.

En el terreny de la consciència històrica també és ben clara l’empremta franquista que mostren les celebracions que els governs de Madrid (autonòmic i estatal) i la Monarquia constitucional han fet de la Constitució de Cadis del 1812. 

En la Constitució del 1812 (dita “la Pepa” perquè es promulgà per Sant Josep) hi participà un vilafranquí: el jurista Josep Anton Almirall. I de com se celebrà la seva instauració a la capital penedesenca en tenim la interessant descripció de Josep Bonet: “Dia 8 d’agost de 1812, â dos quarts de las nou horas del dematí, se ha fet la publicació de las nobas costitucions de España, és dir, la publicació de las nobas lleys, en esta present Vila de Vilafranca, habent assistit lo Mgnífich Aguntament, y abans de anar â la Plasa haont se feu la pupblicació, boltaren tots los carrers de haont pasan las professons, de esta Vila o Parroquia. Anaren al deban dos coraceros, després los músichs de la Capella de esta Vila, després dos quen diuenlos huirs, després los macers y lo Ajuntament, com se acostuma, detras lo Ajuntament una compañia de granaders de la guardia del general, y detras, uns 25 o 30 coraceros, y totas las tropas anaban â punt de Guerra, la Ynfanteria, ab la bioneta calada, la Caballeria, ab als espasas nuas.”

La descripció fa una bona radiografia de l’època i ressalta el to de les celebracions en un any que a Vilafranca fou conegut, pels estralls de la guerra, com: “l’any de la fam”.

Aquesta constitució fou abolida per l’absolutisme fins que Riego (el de l’himne) va imposar el Trienni Liberal, el qual fou abatut per la dècada ominosa implantada per la santa Aliança i els Cent mil fills de sant Lluís.

La descripció de la celebració de la Constitució de l’any 1820 que dóna Bonet és més desmenjada: “Dia 11 de Mars de 1820, sea tornat a fer altra noba pupbliata de noba llei”, la qual implicà, també un canvi en l’Ajuntament: “Dia 19 de Mars de 1820 Sean allagit  lo nou Ajuntament”. Amb la constitució del 1820 s’inicià el Trienni Liberal (al segle XIX, en política, res no durava més de tres anys), l’adveniment del qual se celebrà amb tota solemnitat per sant Jordi, els dies 22 i 23 d’abril, moment en què la Plaça Major va adquirir l’actual nom de Plaça de la Constitució. D’aquesta segona constitució liberal també en tenim un protagonista: el metge-filòsof Fèlix Janer. El catedràtic de la Universitat d’Alcalà de Henares que va ser el primer diputat constitucional vilafranquí a les corts espanyoles.

Constitucions i llibertats precàries però pomposament vestides i reivindicades. Política fraticida, lluites caïnites i corrupció i malversació generalitzades. L’Estat Espanyol és un nyap. Ha fracassat. Ha perdut el tren de la modernitat i el futur. I per això els catalans hem de seguir lluitant per la llibertat i la dignitat. Tenim bon camí per endavant. Ho hem de fer, primer, perquè, com mostren les descripcions reproduïdes, les il·lusions dels ciutadans sempre han acabat frustrades, i ells menystinguts. Perquè ja n’hi ha prou de voler-los solucionar la vida als altres. De ser cornuts i pagar el beure!

dimecres, 1 d’agost del 2012

DELS PROGRAMES DE FESTA MAJOR

Des de l’any 1900 hi ha un gir copernicà en la imatge i la promoció de la Festa Major. Els cartells-programa vuitcentistes són substituïts pels programes de mà i pels cartells modernistes. La publicitat, lligada a la creació artística de qualitat (com també va passar en el món del cava) és protagonista d’un canvi de mentalitat i d’orientació que arriba fins als nostres dies.

Des de l’any 1880 la Festa Major vivia un període de crisi aguda per diversos factors econòmics i ideològics. No es trobaven administradors i la manca de recursos repercutia directament en el progressiu empobriment del folklore. Aquesta situació és comença a remuntar amb l’arribada del segle XX però d’una manera molt lenta. No és fins a l’any 1926 que la Festa Major recupera, amb pas ferm, la seva vitalitat (tot i que posteriorment patirà problemes importants en el traspàs de les dècades de 1950 a 1960 i de 1970 a 1980). 

Amb l’arribada de l’any 1900 i amb el pòsit generat per iniciatives i idees nascudes al darrer terç del segle XIX (com la de crear una associació que aportés diners privats a la festa), brosten un seguit d’orientacions en què es revaloritza el patrimoni de la festa. Es comencen a fer cartells impactants, s’editen les col·leccions de postals amb els balls de la Festa Major i els carrers de la vila (comercialitzades en 1909 per A.B. i Josep Esteva), al programa de mà s’hi incorpora la propaganda a partir de l’any 1908.

Això implicà una campanya de màrqueting de la festa per assegurar-ne la continuïtat i nous ingressos. L’any 1906 ja se la qualificà com “la més típica de Catalunya” i entre els anunciants que aporten diners des del primer moment hi destaquen les empreses del vi (“Champanys Codorniu”, Llautoneria Jaume Guitart”, “fàbrica d’aiguardents y licors de Anton Vinyals” i “Anís Vinyals”) i les principals botigues de la vila (la farinera “La esperansa”, les botigues de música de Francesc de P. Bové i de Joan Badia,  la confiteria de Joan Frexas, els mobles Mercader la botiga de roba de Joan Llopart...).

Són uns anys, també, en què els programes de la festa expliquen els canvis en el lleure (amb la incorporació dels esdeveniments esportius i de les projeccions cinematogràfiques) i com la festa va ocupant els nous espais de la vila (com la Rambla de Sant Francesc).

Al programa cada vegada hi ha més anuncis i reflecteix l’entramat comercial de la vila fil per randa. Un cas ben clar el trobem en el de l’any 1912. No hi manca cap botiga ni botigueta i, a banda del sector vitivinícola, hi trobem ben representat el sector terciari i molts establiments que han arribat fins avui (la tocineria Vives, la ferreteria Casas, l’armeria Monsarro, la Casa Vicentó, la fusteria Feliu, la farmàcia Mitjans, la drogueria Hill, els vins Jaume Serra, la botiga de Els Quatre Cantons, la sastreria Terrades, Cal Coral, la confiteria Trens... Una radiografia de la Vilafranca del segle XX acompanya les poques pàgines que ocupa el programa estricte dels actes de la Festa Major.

Aquest 1912 és un any excepcional per la inauguració del monument a Manuel Milà (que és la imatge de la portada del programa) i hi consta un “match de foot-ball” pel dia 31 a la tarda entre un “fort team del Universitari S.C. de Barcelona y el primer team de la Secció Sportiva de l’Associació Mutual de D. de E. d’aquesta vila”.
Al costat d’aquests canvis, en els programes de la festa, també hi comença a palpitar el nacionalisme que ens portà a la Mancomunitat de Catalunya. No és debades, que en el polit programa de l’any 1914 s’especifiqui que després de l’Ofici del dia 30 la “comissió de vehins” farà solemne entrega a l’Ajuntament de la “Bandera catalana”.

La reivindicació romàntica del folklore que culmina l’any 1906 amb la qualificació de “la més típica de Catalunya”, adquireix un caràcter marcadament polític en el moment més important de la vida social de Vilafranca. L’any 1915, al programa ja s’hi inclouen notes d’història de Vilafranca (sobre la carta de població, l’Ajuntament i altres edificis  i monuments). La festa ja és vista com una peça clau de la consciència col·lectiva.

DINERS I FESTA MAJOR

El finançament de la Festa Major era i és una qüestió cabdal. Va patir un daltabaix amb el canvi de l'agricultura penedesenca (es finanaçava amb les collites de cereals) però va poder recuperar-se gràcies a l'empenta econòmica del món del vi i del comerç de la vila (en el tombant del sesgles XIX a XX). Ttot seguit, tractarem alguns d'aquests aspectes per anar fent boca.
Les finances de la Festa Major, per la seva envergadura  i repercussió, han estat un tema recurrent al llarg de la història. Només cal veure la recent creació de la Fundació de la Festa Major, les propostes de la dècada del 1970 encaminades a aturar el que aleshores es va anomenar “inflació pressupostària” i per promoure que: “cada vegada més la participació  a la  festa fos espontània, despresa  i no lucrativa”.  Per tant, a la segona meitat de la dècada del 1970, avui i a finals del segle XIX les despeses que ocasiona l’estructura ritual i folklòrica de la festa (que és la que li dóna sentit i valor) és un tema que preocupa. Un tema, també, que pateixen les grans festes del país (i que en el cas de la Patum s’ha resolt a través de la seva proclamació com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat i la corresponent aportació de diners per la Generalitat de Catalunya). I cada època ha optat per solucions diverses.
El que avui els presentem són dues mostres de formes de solucionar aquest problemes econòmics. Documents de la microhistòria de la festa que ens expliquen els seus moviments de fons. El cas concret del 1895 és un tiquet que servia per a participar en el sorteig d’una imatge de Sant Fèlix. El pamflet de l’any 1888 és una crida feta pel bo i millor de la intel·lectualitat burgesa del moment per a crear una Associació capaç de sufragar les despeses de la Festa Major. Era un moment de canvi. L’antiga estructura gremial i de confraries estava en plena crisi, de canvi de mentalitat en relació a la religió i les ideologies polítiques i l’economia de la festa passava per un dels seus pitjors moments (amb al fil·loxera que assecava les vinyes i la profitosa indústria del vi).
El pamflet que reproduïm, defensa la creació d’una associació capaç de sufragar, sobretot, les despeses que ocasionen les processons i els actes al carrer (el folklore). De fet, des de feia uns anys, l’Església havia promogut de celebrar només els oficis religiosos. En l’informe dels Administradors de l’any 1880 se’ns diu: “La Ilustre Obra de esta Parroquia tomó la iniciativa de celebrar la Fiesta religiosa, prescindiendo de la cívica por ser esta de otro carácter, y en cierta manera por ser algo contraria al espíritu del todo católico”. Per als intel·lectuals del moment, però (amarats pel romanticisme i per la força del folklore de la vila), la festa era un tot. No podien prescindir del que els capellans denominen “festa cívica”. És en aquest sentit que cal entendre el pamflet del 1880. Per a ells la devoció al sant i l’estima del patrimoni de la vila eren inseparables.
El document és ben clar. Cal crear una associació per evitar que, com havia passat aquell any de 1888, algun dia els actes “cívics” es deixessin de fer i quedessin oblidats per sempre. A més, era una època en què no es trobava ningú disposat a fer d’Administrador i aquesta tasca acabava recaient (com havia passat aquell any) en mans de l’Obra de la Parròquia, la qual es despreocupava absolutament d’allò que passava fora del temple. Era el mateix any en què a les pàgines de El Labriego hi llegim: “Sea que las actuales costumbres tiendan á una manera de ser muy distinta de las antíguas, sea por la causa que fuere, la verdad es que de algunos años á esta parte, la antes renombrada fiesta mayor de Vilafranca ha venido paulatinamente perdiendo su caràcter [...]”. Pèrdua de força i de vigor que s’atribueix a la pèrdua del sentiment religiós i, diu, des de la lògica de màxima confrontació ideològica del moment. Que si les coses segueixen així i un dia el Municipi és governat per les esquerres la festa pot desaparèixer del tot. I aquesta idea encaixa amb al voluntat de crear una associació privada capaç de mantenir la fermesa de la festa cívica, ja que de la religiosa, en el pitjor dels casos, sempre se n’ocupa la mateixa Església. Una associació que havia d’aglutinar entre 300 i 400 vilafranquins que paguessin una quota mensual. I és en aquets mateix sentit que Gaietà Vidal i Valenciano, recolzant la idea, escriu un dels seus millors (i més desconeguts ) textos: “¿S’es mort la festa major?”. En ell hi ha una defensa aferrissada del valor del sentiment de pertinença a una comunitat a través de la vivència intensa de la festa. 

dimecres, 27 de juny del 2012

RECORDAT JOAN FUSTER


Després de la Segona Guerra Mundial hem creat un model de civilització de cartró-pedra. Basada en l'engany, l'opulència desaforada i el pensament desmenjat. L'ONU i la Unió Europea en són dos exemples ben clars (només cal mirar la situació econòmica i política en què ens trobem, en la qual mana la socialització del deute).

Un cas proper va ser el de la denominada “Transició espanyola”. I no cal entrar molt a fons en el tema. Només que es rellegeixin documents de l'època veiem el poc que s'ha fet i com els ideals es van arraconar de seguida. Un cas el trobem al document “Cultura i socialisme a Catalunya” (elaborat a les Jornades Socialistes de Catalunya celebrades a Saifores el desembre de l'any 1978 pel PSC-PSOE), en relació a la música: “la música ha d'entrar a totes les escoles i ha de ser considerada no com una assignatura especial, sinó com una matèria bàsica” [...] “Considerem als professionals de la música com a autèntics treballadors de la cultura i, per tant, ens fem ressò i donem suport a les reivindicacions laborals assumides pel Sindicat Musical de Catalunya”. (I això em recorda la defensa de Fuster la cultura com alguna cosa preceptiva).

Se'n recorden d'alguns dels eslògans del període esmentat? Hi havia aquell del PSC-PSOE que deia: “Per una Catalunya lliure, pròspera i sense classes”! I aquella propaganda pro constitució del 1978, del mateix partit, en què es remarcava: “Aquesta cosntitució del 1978 per primera vegada en la història, reconeix la personalitat nacional de Catalunya”! I aquells altres que inculcaven que havíem de lluitar per tenir una vellesa digna o que advocaven per la transformació del sistema educatiu com a eina per a transformar el país... Ho diu ben clar Rodolf Llorens, els catalans en sabem poc d'història. Tenim memòria de peix.

Val la pena pensar els problemes actuals i les renúncies (que venem com a pactes) que ens hi han abocat. Fer-ho, recordant l'aportació de Joan Fuster, autor imprescindible que trobem ben present en publicacions efímeres catalanes com la revista “El Llamp”. Què en queda d'aquell “Avantprojecte d'Estatut del País Valencià” (1975-1976), que proclama la unitat nacional dels Països Catalans, defensa que el poder emana del poble i que el País Valencià “assumirà l'autogovern el dia mateix del trencament democràtic”? Idees que eren el crit de guerra que trobem en la revista “Lluita” del PSAN l'any 1975 (rematat l'any 1992 per Garzón...), en la qual ja hi apareix l'eternitzat problema del poble saharaui! Què en va sortir de bo d'aquella Federació de Partits Socialistes que a Catalunya capitanejava Convergència Socialista de Catalunya (1976)? ...

Penso que seria bo saber quins han estat els plats trencats els darrers quaranta anys de vida d'aquest país per a refer-nos. Com s'ha pogut arribar a un punt en què el Govern d'Aragó s'atreveixi a crear un fals dialecte de l'aragonès a partir d'un territori? Fins on arriba la ignorància, la intolerància i la imbecilitat? Com és que desprès de tants anys el nacionalsime català encara té seriosos problemes per entendre al País Valencià?

Fuster posà la bomba de rellotgeria per evitar aquesta desfeta, com és que no l'hem escoltat? On ha quedat la sobirania popular?

dimecres, 13 de juny del 2012

BEGUINS I HERETGIES

Bones una altra volta!
Posats a fer propaganda, també us recomane un enllaç sobre els heretges medievals. Un treball fet als USA en què citen el meu llibret sobre els beguins dels Països Catalans.
Aupa, a practicar l'anglès que a tots mos fa bona falta.
 Les beguines heretges

EUGENI D'ORS I LA FILOSOFIA

En aquest país cadascú tira pel dret. I el que fan a Ses Illes no arriba al Principat i els del Principat no llegeixen el que fan al País Valencià...
És per això que us poso l'enllaç de l'article que em publicaren a València sobre filosofia i música.
Esper que sigui del vostre grat.Eugeni d'Ors Filosofia i música

divendres, 1 de juny del 2012

JOAN FUSTER

En llegir Joan Fuster de seguida ens adonem que en la seva manera d’escriure hi ha una peculiar forma d’adjectivació que reflecteix una ironia i un sarcasme molt personals. Però si només tenim en compte aquest fet ens quedem a mig camí. L’estil no és una impostura. És expressió d’un pensament viu. Fuster té coses a dir, és llegit i sap com dir-les. És fill d’una ment àgil i capaç de síntesis brillants que ens commouen perquè la transmissió que en fa és incisiva. Sap de què parla i de qui parla. I aquesta és la base del valor d’allò que diu.
No podem quedar-nos en el “com ho diu” i no cercar les arrels de la seva forma d’escriure. En ell, el fons  i la forma, el text i el context, són indestriables i s’enriqueixen mútuament.
En un article anterior vam veure la bona coneixença que Fuster tenia de Rodolf Llorens, però aquest no és l’únic penedesenc a qui llegir i interpretà. Coneix bé a Josep Torras i Bages, Francesc Pujols i Eugeni d’Ors. (Plasma bé allò de “l’hegemonia vilafranquina en l’hegemonia catalana” de Rodolf Llorens).
Fuster ens incita a pensar i ens ensenya a pensar. Aquest és el seu valor i la seva màxima aportació. I això és així perquè sabia llegir i perquè sabia escriure: perquè en ell la vida i la paraula eren indestriables. (I perquè sabia a qui llegir).
La seva visió de Xènius és brillant: “don Eugenio, va ser un escriptor brillant, un pensador enginyós, un amè gourmet de la cultura, virtuts que, per ací, no solen donar-se juntes amb gaire freqüència. [...] El seu Glosari es convertí en les farinetes del desdejuni per als xicots lletraferits que al senyor Prat de la Riba somiava criar. [...] A Barcelona ja no hi ha orsians; a Madrid no n’hi hagué mai.” (Mes discordances. Bromera, 2011). Un paràgraf com aquest ens faria escriure més d’una pàgina de reflexions interessants. I en aquest fet brosta la necessitat de llegir Fuster avui.
És interessant veure com Fuster ha assumit les teories de Pujols (sobretot les tesis de “El Concepte General de la Ciència”) i com parla de Torras i Bages en relació amb l’obra de Valentí Almirall i en la influència que tots dos exerciren en la base teòrica de l’obra de Prat de la Riba i de la Mancomunitat de Catalunya.
Joan Fuster, avui, demostra que l’estil punyent, combatiu i incisiu no és una impostura, com no ho és el virtuosisme en la música de Chopin. Té sentit i valor. No és foc d’encenalls, com la majoria de cultura que es produeix avui (i, amb ella, de la gestió cultural que l’acompanya, que és mera bombolla especulativa plena de paraules buides i retòriques: “sinergies”, “públic de futur”...).
Fuster dóna dues lliçons: 1/ que cal aprendre activament (relligar el coneixement i la vida) i 2/ que no podem menystenir els clàssics (entre els quals ja hi és ell). I això implica una revolució profunda en el sistema educatiu i en les polítiques culturals d’aquest país que, entre crisi i crisi, es dedica a fer la viu viu. Sense aquestes dues premisses no podem optar a la llibertat. Elles són la solidaritat amb el passat i amb el futur a través del compromís amb el present.

dimecres, 9 de maig del 2012

Joan Fuster i Rodolf Llorens


Enguany celebrem festes en honor de Joan Fuster, i se les mereix. Hem llegit Fuster però no en som pas especialistes. Hem estat a la seva casa i hem parlat amb gent que el conegué, el tractà i en va rebre el mestratge, però el més important, és que “Nosaltres els valencians” va ser un dels millors llibres que vam llegir durant l'adolescència (biològica i intel·lectual) i que amb els anys ens hem adonat que algunes de les coses que llegirem als seus llibres han passat a formar part de la nostra consciència i de la nostra sensibilitat. (Per exemple la constatació que els escèptics són persones raonables). Algunes de les seves idees han quedat dissoltes en mi: la necessitat de deixar enrere el model cultural amb museus plens “d’art mort” i la idea que cada època té una “voluntat d’art”. És a dir, una “voluntat de forma” i de “resistència ètica”. Una “voluntat d’art” parella de la “voluntat d’ésser” de Rodolf Llorens.
Avui, però, hi ha un fet que no voldríem deixar de banda: la visió que Fuster tenia de Rodolf Llorens, un altre dels homenots de la cultura catalana que, tot i que amb comptagotes, segueix apareixent i tenint influència en el dia a dia cultural català.
Fuster havia llegit “La ben nascuda” (en la seva versió del 1937) i “Com hem estat i com som els catalans” (1968). D'aquest darrer llibre (reeditat l'any 2009 per Pòrtic) en va fer la corresponent ressenya a “Destino”, la qual, malauradament, no se sol citar enlloc. És un article molt bo que Fuster acaba amb la següent valoració de l’obra de Llorens: “A nadie se les ocurrirá pedir a un libro como el de Llorens i Jordana unas fórmulas taxativas y formales. Lo que importa es la energía de su horizonte de sugerencias, el vigor de la problemática que airea. “Com han estat i com som els catalans” es un papel vibrante, turbador, cargado de alicientes para la meditación. Al terminar su lectura, ya no sabemos si estamos de acuerdo o no con el autor. Pero Llorens i Jordana nos ha obligado a replantearnos nuestra condición de “catalanes”, y esto es lo bueno. Nos obliga a ello con su pirotecnia de fechas, de nombres, de acontecimientos, siempre sorprendente; y con su brillante tejemaneje retórico. Llorens escribe con un deliberado gusto por el juego verbal de los refranes, de las frases hechas, del idiotismo gramatical. Su catalán –alquitarado por tantos años de destierro– es a la vez pintoresco y conceptuoso.”
Fuster ho tenia molt clar. Nosaltres, refermem la seva opinió (sobretot en el context actual de recentralització política i de deriva autoritària de la democràcia parlamentària). També la reblem una volta més perquè volem que la cultura catalana sigui una cultura que estigui a l’alçada que li cal per tenir veu i vot al món, com ho acaba de fer explícit Arnau Pons al magnífic llibre col·lectiu que ha coordinat, i que porta per títol “Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz.” (Lleonard Muntaner, 2012). Un volum col·lectiu en què se cita en més d'una ocasió a Llorens com a personatge que ens empeny a la màxima llibertat amb el màxim rigor. A la màxima plenitud amb la màxima responsabilitat. A la paraula més poètica, més punyent i més ètica. Coses poc valorades en la cultureta que ens envolta (i a voltes ens ofega).
Finalment, Llorens i Fuster mostren amb contundència i mestratge la importància de l’estil, el qual no és una impostura sinó reflex d’un pensament viu que cerca la vida. Els recursos del sarcasme, de l’adjectivació i de la ironia. No ho podem perdre de vista.

dissabte, 25 de febrer del 2012

FRANCESC PUJOLS, LA MÚSICA I ELS MÚSICS

Francesc Pujols va ser un home que, de dia, el trobaríeu al Liceu i, de nit, al Paral·lel. Era wagnerià de cap a peus. Sabia de música i va escriure sobre música (sense dia bestieses ni sortir amb ciris trencats), que és molt més del que solem trobar en llibres i articles actuals.
Les seves poesies van ser musicades per Amadeu Vives i ho han estat, més recentment, per Paton Soler.
Tot això és cert.
No ho és menys que en els darrers temps la seva visió del món rebrosta, com un cap de brot polièdric i multiforme, en la música popular i d'autor de Catalunya. Pensem, i molt, en el treball interessantíssim de "Lo Pardal" (si el pogués escoltar, Pujols ja no diria que la Cobla és una formació pensada per a fer soroll).
Val la pena tenir-ho en comtpe, tot plegat (que no és tot pagat).Hiparxiologi musical
Per la part que em toca, i en vistes a una bona comprensió de la cultura popular del país i de la influència de Pujols en ella, ho recomanem a tothom.
Un tast: http://www.donatputx.com/2012/01/01/la-canco-filosofica-catalana/

dilluns, 20 de febrer del 2012

VILAFRANCA DEL PENEDÈS / FRANCESC PUJOLS

Sense Vilafranca, l’obra de Pujols és incomprensible.
Enguany fa cinquanta anys de la mort del pensador Francesc Pujols i Morgades (Barcelona, 1882- Martorell, 1962). Del filòsof de La Torre de les Hores de Martorell empeltat de la tradició de Vilafranca. El seu lligam amb Vilafranca va ser estret i fructífer. Primer, per ser descendent de la família del bisbe Morgades (d’infant el veieren córrer pels corralons del centre de la vila). Segon, per sentir-se, i assumir, l’herència de Llorens i Barba i dels germans Milà i Fontanals (i per la seva relació amb Eugeni d’Ors). Tercer, per la seva vinculació amb els moviments culturals de la Vilafranca del segle XX.
A Pujols el trobem relacionat amb l’activitat del Museu de Vilafranca i amb els homes de la I Exposició d’Art del Penedès (1926). Per al Museu va escriure el llibre sobre Xavier Nogués i el vi i en motiu de l’Exposició va escriure “Influència de Vilafranca del Penedès en la Catalunya moderna”. Una conferència que no va poder pronunciar per  problemes d’organització i administratius, entre els quals, i com conta ell mateix a Ricard Fortuny, perquè “les conferències interurbanes estaven prohibides per ordre governativa”. El seu text, però, es va publicar al catàleg de l’exposició (1927). El va acabar de redactar al setembre de 1926 i fou tramès a Vilafranca per correu perquè Pujols tampoc no va poder assistir a la clausura de l’exposició: “Una immensa recansa de no haver pogut ser amb vostès el dia de la Clausura de la Exposició, que ha sigut una glòria més per a Catalunya, perquè tothom ho reconeix, li envio la Conferència amb la qual jo volia contribuir a la gloria de la nostra Vilafranca”.
Aquesta és una conferència que Pujols mai no va pronunciar però que es va publicar i que tots hem pogut llegir. Al seu costat, però, hi ha una altra conferència que Pujols si que pronuncià i que mai no hem pogut localitzar. Per un manuscrit de Francesc de Paula Bové, sabem que la comissió de cultura de la Societat La Principal “El Casal” va organitzar un conferència “del ilustre filósofo y eminente escritor mi gran amigo Don Francsico Pujols [...]. De sobras conocido entre nosotros por la serie de conferencias que ha dado en nuestra villa”. La conferència portava per títol: “Vilafranca del Panadés y la Ciencia Universal”. Tractava de la influència de Vilafranca en la Hiparxiologia o “filosofia de Pujols”, la qual, segons conta la nota apareguda l’any 1962 a “Panadés” en motiu de la mort de l’intel•lectual de Martorell, es va fer l’any 1942 al vestíbul de El Casal. Quan el seu autor estava tot just retornat del breu exili i de passar uns mesos a la presó Model. I en un Moment en què, a Montpeller (1941), havia trobat la clau de volta de la seva obra.
És una llàstima no disposar d’aquest segon text ja que, aquests dos que hem esmentat, conjuntament amb l’article “El Penedès” (publicat a “Catalans” l’any 1938), formen part d’una triologia de textos que serien, paral•lelament als que dedicà a Manuel Milà, Francesc Xavier Llorens  i Barba i Josep Torras i Bages (a la dècada del 1930), la millor carta de presentació de la nostra comarca: del seu caràcter i influència en la Catalunya contemporània. I és que: “nosaltres enamorats del Penedès no sols de la terra, sinó de l’ànima que l’aguanta, alçant els ulls enlaire hem estudiat alguna vegada la contribució que ha portat a l’espiritualitat catalana moderna”, escriu Pujols (1938).