De Pujols, de Tàpies i del pensament estètic a la Catalunya del segle XX n’hem parlat en altres ocasions (també en aquest bloc). Avui, però, voldríem centrar-nos en un aspecte en què el diàleg entre el filòsof de la Torre de les Hores i el pintor de l’Eixample és fructífer i ens porta a reflexionar sobre el sentit i el valor de l’art avui. I és que algunes de les reflexions de Tàpies, fetes sota la influència de la religiositat d’Orient, permeten copsar i concretar algunes de les intuïcions de Pujols.
En Pujols (tot just reeditat), en Tàpies (amb nova exposició a Nova York) i en l’obra de Valldosera (ara “recopilada” al Reina Sofia), hi retrobem la pregunta que Pessoa plantejà a “L’educació de l’estoic”: “¿Què és la vida de la humanitat sinó una evolució religiosa sense influència sobre la vida quotidiana?”. És a dir: la pregunta per saber si l’art ressona en la societat. Si la tasca de l’artista ens fa “més humans” (s’expandeix socialment).
Aquesta és la “inquietud” que Valldosera transmet quan diu que l’espectador ha de reconstruir la quotidianitat a través del que ella els posa davant dels nassos.
Pujols digué que la cultura necessita de les restriccions que imposa el rigor del coneixement científic i de les ales que li dóna la religió com a capacitat d’imaginar i de meravellar-se davant la immensitat de l’univers (el desconegut). Del rigor i de la fantasia que posen en joc la nostra capacitat cognitiva. I és que per a conèixer el lloc que ocupem en l’univers ambdues vies són necessàries sempre que ens permetin fugir de dogmes i de jerarquies estúpides.
Per a Pujols la religió ha de servir per a socialitzar el coneixement científic de la realitat esdevenint un lloc de trobada (de relligament) i d’impuls per a la reflexió.
Tàpies coincideix en molts aspectes amb Pujols: “Recordem la revaloració que els psicòlegs i els investigadors de les religions comparades ja van fer d’aquelles facultats globalitzadores de l’activitat imaginativa i visionària que el cervell humà ha tingut en tot temps i que es troben especialment preservades en determinades savieses i religions, en l’univers d’alguns mites, imatges i símbols”, escriu l’any 1988.
L’Escala de la Vida pujolsiana, les aportacions de l’Ors, les reflexions de Tàpies sobre l’espiritualitat en la creació artística, algunes aportacions d’Einstein..., ens remeten a un sentiment místic que es relliga amb el desplegament de les nostres capacitats cognitives.
El sentiment d’admiració que acompanya la descoberta del desconegut i la necessitat de cercar respostes i el coneixement científic de la realitat, són portes que, en paraules de Tàpies, “Fan que aquella part de la natura que és l’home es vagi fent conscient”.
Parafrasejant Tàpies, doncs, ens podríem preguntar sobre les funcions cognitives i ètiques de l’art, i veure que ja no es tracta de “salvar” ànimes sinó homes. De copsar que el coneixement científic i el sentiment religiós permeten (a través de l’art i de l’emoció) transformar la nostra consciència i sentir: “en la pròpia carn la realitat profunda de forma més global”. De fer possible, com digué Salvat-Papasseit, una “subversió espiritual”.
En Pujols (tot just reeditat), en Tàpies (amb nova exposició a Nova York) i en l’obra de Valldosera (ara “recopilada” al Reina Sofia), hi retrobem la pregunta que Pessoa plantejà a “L’educació de l’estoic”: “¿Què és la vida de la humanitat sinó una evolució religiosa sense influència sobre la vida quotidiana?”. És a dir: la pregunta per saber si l’art ressona en la societat. Si la tasca de l’artista ens fa “més humans” (s’expandeix socialment).
Aquesta és la “inquietud” que Valldosera transmet quan diu que l’espectador ha de reconstruir la quotidianitat a través del que ella els posa davant dels nassos.
Pujols digué que la cultura necessita de les restriccions que imposa el rigor del coneixement científic i de les ales que li dóna la religió com a capacitat d’imaginar i de meravellar-se davant la immensitat de l’univers (el desconegut). Del rigor i de la fantasia que posen en joc la nostra capacitat cognitiva. I és que per a conèixer el lloc que ocupem en l’univers ambdues vies són necessàries sempre que ens permetin fugir de dogmes i de jerarquies estúpides.
Per a Pujols la religió ha de servir per a socialitzar el coneixement científic de la realitat esdevenint un lloc de trobada (de relligament) i d’impuls per a la reflexió.
Tàpies coincideix en molts aspectes amb Pujols: “Recordem la revaloració que els psicòlegs i els investigadors de les religions comparades ja van fer d’aquelles facultats globalitzadores de l’activitat imaginativa i visionària que el cervell humà ha tingut en tot temps i que es troben especialment preservades en determinades savieses i religions, en l’univers d’alguns mites, imatges i símbols”, escriu l’any 1988.
L’Escala de la Vida pujolsiana, les aportacions de l’Ors, les reflexions de Tàpies sobre l’espiritualitat en la creació artística, algunes aportacions d’Einstein..., ens remeten a un sentiment místic que es relliga amb el desplegament de les nostres capacitats cognitives.
El sentiment d’admiració que acompanya la descoberta del desconegut i la necessitat de cercar respostes i el coneixement científic de la realitat, són portes que, en paraules de Tàpies, “Fan que aquella part de la natura que és l’home es vagi fent conscient”.
Parafrasejant Tàpies, doncs, ens podríem preguntar sobre les funcions cognitives i ètiques de l’art, i veure que ja no es tracta de “salvar” ànimes sinó homes. De copsar que el coneixement científic i el sentiment religiós permeten (a través de l’art i de l’emoció) transformar la nostra consciència i sentir: “en la pròpia carn la realitat profunda de forma més global”. De fer possible, com digué Salvat-Papasseit, una “subversió espiritual”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.