DANSA, MÚSICA, VIDA

Els humans som nòmades. Encara que sembli el contrari, sobretot ara que estem avesats (i aviciats) a quedar-nos entortolligats en els béns materials, vivim al límit. És a dir, transitem la corda fluixa de la vida, amb més o menys honorabilitat i amb més o menys coherència. La nostra vida és caminar: moure’s. Caminar per viure i caminar per pensar. Caminar per conèixer i caminar per ésser.
Els humans som nòmades que naixem i morim. I entre la vida i la mort només hi ha el gest del moviment i, artísticament de la dansa. I això és així malgrat que el materialisme intel•lectual, pràctic i ideològic d’avui hagi petrificat, de forma generalitzada, la sensibilitat i la vida dels humans. I el gest de la dansa és el gest que aprenem i que compartim. És a dir, el gest que ens humanitza i que atorga ordre i vivència (intensitat al caminar nòmada, inconstant i contingent que ens caracteritza)
Viure és moure’s: ritme. I el ritme de la vida és el ritme que ens vincula a la terra. No en va, des de la prehistòria, i als Països Catalans, fins ben entrat el segle XIX, la dansa és un fet estretament lligat a la mort. Quan algú moria es dansava davant del mort per tal que la seva ànima retrobés els ritmes “ocults” de la natura d’on havia eixit i on havia retornat. La dansa marcava, a través de l’expressió compartida i viscuda, el ritme de cada ésser humà i la seva vinculació amb la realitat. Aquest és el sentit màgic (diguem-ne humà) de la dansa que vivifica l’existència per a donar-li cos i ales (valor i sentit). De la dansa que és domini del cos i volada de la sensibilitat. Que és esforç o risc, paciència i disciplina.