Fa molt pocs dies una vella tribu d’Uganda ha “recuperat” al seu rei, però aquest només tindrà atribucions culturals. El poder polític i econòmic el retindrà l’Estat. Aquest cas recent, a algú i per casualitat, li recorda... Catalunya? (i per extensió els Països Catalans)
PSOE i PP coincideixen (com en l’aprovació dels darrers pressupostos de l’Estat a Madrid) en blindar la independència econòmica del País Basc i de les seves institucions, però la neguen a Catalunya. Qualsevol cosa que surti del Parlament de Catalunya i que expressi la nostra sobirania és recorreguda i menyspreada: la llei d’educació, l’Estatut... Quan no se’n surten a Catalunya van a les institucions estatals per recórrer o aproven lleis estatals invasives per aturar la nostra capacitat de sobirania. A Catalunya el PP és minoritari i per imposar les seves tesis espanyolistes usa els tribunals espanyols i els parlamentaris del PSC mai no voten contra el PSOE, encara que no sigui el que han votat a Catalunya (i d’això en diuen relació “federal”). On queda la sobirania del Parlament? I l’Autonomia? Quins drets se’ns reconeixen?
És per això que cal parlar (i denunciar), sense embuts, de la política centralista i espanyolista del Govern de Madrid. La “Política espanyolista” és aquella que ha fet augmentar la capitalitat econòmica de Madrid enfront de Barcelona centralitzant les seus empresarials, invertint molt més en l’aeroport o en Rodalies, fent l’AVE radial, incomplint dia si i dia també les inversions a Catalunya...
Contra això, només hi ha una opció. Mostrar que no som tan rucs com sembla (tot i ser una olla de grills). Votar massivament a favor de la nostra sobirania. Votar a favor de Catalunya (sense que això vulgui dir que aquí ho fem tot bé). Aquest fet té moltes conseqüències perquè mostra la nostra voluntat d’ésser. I aquesta és la nostra força i allò que una vegada i una altra volen amagar menystenint els nostres referèndums i la nostra identitat. Hem de votar massivament perquè en aquest vot hi ha la llibertat i la democràcia. I aquells que diuen que no serveix de res que pensin, per exemple, que la II República es va proclamar per unes eleccions municipals massives.
No tenim autonomia econòmica, política o cultural, infraestructures per dirigir, diners per invertir, lleis d’educació per desplegar, planificació territorial pròpia... l’Estat no deixa res a les nostres mans. PP i PSOE tenen molt clares les seves prioritats i nosaltres no ens podem quedar amb els braços plegats. I no els parlo de l’espoli fiscal..., ni parlem de la persecució de la unitat lingüística del català!
La transició va ser una enganyifa i després de trenta anys d’incomprensió i d’atacs ja n’estem tips, o n’hauríem d’estar tips. L’Estat de les Autonomies és un fracàs si volem caminar i mirar Europa i al món de fit a fit (i tenir més benestar). Ni tan sols tenim l’autonomia de les nacions britàniques! (per tenir seleccions nacionals o perquè les lleis del Parlament no siguin retallades per un tribunal).
Votar en el referèndum pel dret a decidir és votar per la nostra dignitat, perquè cal fer un crit d’alerta. El repte és gran i cal fer-ho bé. No s’hi val a improvisar o distreure’s amb batalletes de rebotiga. Cal fer un salt qualitatiu més enllà de la transició, la qual no ha de ser una meta sinó un punt de partida. Cal refer debats, reformular idees i albirar projectes amb entusiasme. Cal dir que la democràcia no és un mer sistema formal sinó un repte i una lluita que es construeix des de baix. Tenim dret a decidir i hem de reivindicar-ho!
PSOE i PP coincideixen (com en l’aprovació dels darrers pressupostos de l’Estat a Madrid) en blindar la independència econòmica del País Basc i de les seves institucions, però la neguen a Catalunya. Qualsevol cosa que surti del Parlament de Catalunya i que expressi la nostra sobirania és recorreguda i menyspreada: la llei d’educació, l’Estatut... Quan no se’n surten a Catalunya van a les institucions estatals per recórrer o aproven lleis estatals invasives per aturar la nostra capacitat de sobirania. A Catalunya el PP és minoritari i per imposar les seves tesis espanyolistes usa els tribunals espanyols i els parlamentaris del PSC mai no voten contra el PSOE, encara que no sigui el que han votat a Catalunya (i d’això en diuen relació “federal”). On queda la sobirania del Parlament? I l’Autonomia? Quins drets se’ns reconeixen?
És per això que cal parlar (i denunciar), sense embuts, de la política centralista i espanyolista del Govern de Madrid. La “Política espanyolista” és aquella que ha fet augmentar la capitalitat econòmica de Madrid enfront de Barcelona centralitzant les seus empresarials, invertint molt més en l’aeroport o en Rodalies, fent l’AVE radial, incomplint dia si i dia també les inversions a Catalunya...
Contra això, només hi ha una opció. Mostrar que no som tan rucs com sembla (tot i ser una olla de grills). Votar massivament a favor de la nostra sobirania. Votar a favor de Catalunya (sense que això vulgui dir que aquí ho fem tot bé). Aquest fet té moltes conseqüències perquè mostra la nostra voluntat d’ésser. I aquesta és la nostra força i allò que una vegada i una altra volen amagar menystenint els nostres referèndums i la nostra identitat. Hem de votar massivament perquè en aquest vot hi ha la llibertat i la democràcia. I aquells que diuen que no serveix de res que pensin, per exemple, que la II República es va proclamar per unes eleccions municipals massives.
No tenim autonomia econòmica, política o cultural, infraestructures per dirigir, diners per invertir, lleis d’educació per desplegar, planificació territorial pròpia... l’Estat no deixa res a les nostres mans. PP i PSOE tenen molt clares les seves prioritats i nosaltres no ens podem quedar amb els braços plegats. I no els parlo de l’espoli fiscal..., ni parlem de la persecució de la unitat lingüística del català!
La transició va ser una enganyifa i després de trenta anys d’incomprensió i d’atacs ja n’estem tips, o n’hauríem d’estar tips. L’Estat de les Autonomies és un fracàs si volem caminar i mirar Europa i al món de fit a fit (i tenir més benestar). Ni tan sols tenim l’autonomia de les nacions britàniques! (per tenir seleccions nacionals o perquè les lleis del Parlament no siguin retallades per un tribunal).
Votar en el referèndum pel dret a decidir és votar per la nostra dignitat, perquè cal fer un crit d’alerta. El repte és gran i cal fer-ho bé. No s’hi val a improvisar o distreure’s amb batalletes de rebotiga. Cal fer un salt qualitatiu més enllà de la transició, la qual no ha de ser una meta sinó un punt de partida. Cal refer debats, reformular idees i albirar projectes amb entusiasme. Cal dir que la democràcia no és un mer sistema formal sinó un repte i una lluita que es construeix des de baix. Tenim dret a decidir i hem de reivindicar-ho!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.